La Darin Sansuk Majer és tailandesa (Bangkok, 1972) i fa més d’una década que viu a Sitges. Filla de criadors de porcs, de ben jove es va introducir en el món del massatge. Així podràs ajudar la gent i traspassaràs el coneixement de la nostra cultura a les generacions que vinguin-, li va dir la seva mestra. Amb el seu marit hongarès van tenir un negoci de massatges Thai a Budapest. I d’allà van venir a Sitges, on diu que la gent és més oberta i amable. Aquí tenen dos negocis que comparteixen la mateixa filosofia: un de massatges i un restaurant de menjar també Thai.
Què els va dur a Sitges?
Un client de Budapest ens va oferir associar-nos amb ell i venir aquí a Sitges i li vam fer cas. Era el 2011. El cas és que va ser un mal soci i a causa d’ell vam perdre 30 mil euros. Ens robava.
Quina mala jugada i què van fer?
Doncs pensar com podíem sobreviure aquí ja que havíem perdut tots els nostres diners…Una persona molt important ara per mi és José Cosialls, ens va ajudar moltíssim. Era client meu de massatges i quan li vaig explicar el que havia passat no va dubtar ni un segon en ajudar-nos. Ens va presentar la consultora Olivia Figueroa Martí, que s’ha convertit en una mare per a mi per tot el que va fer per fer renéixer el negoci que havíem creat amb tanta il.lusió. Li estic eternament agraïda i també al Jose a qui considero un germà.
Què és el massatge tailandès?
El va crear Jivaka Kumar Bhaccha, el metge personal de Buda, fa més de 2.500 anys a l’Índia. Poc a poc es va anar introduint a Tailàndia, on les tècniques i els principis aiurvèdics es van anar influenciant per la medicina tradicional xinesa. Durant segles els monjos feien servir el massatge com un component de la medicina tailandesa.
Expliqui’ns quines qualitats té el massatge Thai?
És molt bo per a la circulació i t’activa el sistema limfàtic. Té beneficis a nivel de la ment i de tot el sistema muscular, considerem aquestes massatges una medicina alternativa que, a més, elimina l’estrés. És relaxant a l’hora que energitzant. S’hi empren diferents tècniques: l’’acupressió, el massatge a la musculatura o l’aplicació de palanques per fer moure les articulacions. Però, l’experiència és un grau. Puc sentir de seguida què necessita el cos de cada persona. En vint anys he fet massatge a milers de persones.
És molt bo per a la circulació, elimina l’estrés i t’activa el sistema limfàtic
Com estem els mortals?
La majoria pateix de contractures a l’esquena per mala postura a la feina, a l’oficina. Sobretot a les lumbars. Després del COVID vam notar molta més demanda, la gent venia molt més estresada i es reflectia molt a lescervicals. Crec en el poder de la ment i l’energia. Amb elles puc ajudar als meus pacients. Es tracta de magnetisme. Totes les meves massatgistes així ho senten.
Aquí tenim molta la idea que un massatge Thai és algú que se’t puja a sobre i ens fa respecte…
S’ha d’anar en compte amb mesurar la força, fent servir colzes i de vegades ens pugem a sobre de la persona, però només amb la meitat del cos, per no fer mal. El que mirem és el perfil de la persona i el que busca i necessita, i fem una barreja de massatge tradicional tailandès i rel.laxant. Entre nosaltres, quan ens fem massatges, sí que posem tot el pés del cos, és molt curatiu. Té els efectes de la quiropractia, descontractura i ajusta l’esquena.
Quina és la filosofia?
És com si féssim ioga amb el cos. El llenguatge és diferent, el cos té 10 línies, és similar als 10 meridians que marquen els xinesos. Sabem el que necessita cada línia de cada cos perquè txequegem cada múscul. La medicina tradicional no ho contempla, però,nosaltres sabem que el nostre massatge tradicional és molt beneficiós per al cos, per a la salut. Treballem els músculs i va molt bé per desestressar-se. La majoria de gent té una càrrega emocional molt forta a causa de l’estrès, que es carrega a les cervicals.
Els peus també són importants en aquest tipus de massatge. Què diuen els peus de nosaltres?
Parlen dels problemes que té el nostre cos, si estem molt estressats o quin òrgan necessita més atenció. Són massatges thailandesos adaptats a Occident ja que allà duren dues hores i són més forts. Aquí la gent no hi està tan acostumada.
Durant segles els monjos feien servir el massatge com un component de la medicina tailandesa
És important el que menges a la filosofia Thai?
Totalment, és la mateixa filosofia. Menjar sa per estar sa. Thai food i Thai massatge és el complet. Per això també hem obert un restaurant Thai a Sitges (que també ofereix menjar per emportar) i estem molt contents amb la resposta rebuda, agrada molt.
Al Patrick Chausson se’l recorda pel seu etern somriure i per l’alleujament del mal d’esquena. És quiropràctic i va néixer el 10 de maig del 1948 a Alger quan Algèria era una colònia francesa. La raó és que els seus avis francesos s’hi havien instal.lat feia anys i els seus pares van anar a treballar al negoci familiar. Quan tenia un any van tornar a Le Havre, a Normandia. Després de rodar món, fa trenta anys que arregla esquenes a Sitges, ara davant del Parc de Can Bóta. També ha tingut consulta a Barcelona, Gavà, Vilafranca i Menorca. És tant apassionat de la seva feina que els seus quatre fills (Margot, Elliot, Emilie i Yohan) s’han encomanat de la seva passió per la Quiropràxia i també s’hi dediquen.
Has viscut a molts llocs…
Vaig estar a Le Havre fins que vaig fer la mili i després vaig marxar als Estats Units. Hi havia un vaixell molt gran a port que es deia Le France que feia la ruta fins a Nova York amb tres mil passatgers a bord. La meva mare hi tenia un conegut que hi feia massatges i em va oferir feina. Em va mirar les mans i em va dir que en quinze dies em formava. I m’hi vaig embarcar. Era l’any 1969.
Quina aventura! I què va passar?
A la cabina, que era del fisioterapeuta que hi havia abans, hi vaig trobar un llibre sobre Quiropràxia que duia el nom de Guy Lambert. Me’l vaig llegir i em va interessar tant que a vaig veure que hi havia una escola a Nova York. Després de 9 mesos al vaixell, em vaig quedar a NY per fer la carrera de 5 anys. Per poder-me-la pagar treballava en un restaurant. L’anècdota és que quinze anys després vaig conèixer en Guy Lambert al casament d’un amic meu, va ser increïble. El vaig abraçar i li vaig dir: gràcies a tu sóc quiropràctic! I em va explicar que ell també havia decidit ser quiropràctic després de llegir aquell llibre. Des d’aleshores mantenim contacte.
Quina història! Aquell llibre tenia màgia…
Totalment. Nova York era una meravella en aquella època. Vivia a Manhattan i va ser fantàstic. Vaig anar a fer pràctiques a la Universitat d’Iowa i allà vaig conèixer una noia francesa. Vam decidir tornar junts a França, però, abans vam voler fer una volta per Califòrnia. Ens hi vam quedar, 10 anys jo i ella 30!
Després on vas anar?
Em vaig separar i com em sentia una mica solvaig voler apropar-me a França, on tenia amics. Em vaig instal.lar a Massachussets, que m’encanta. En una de les visites a París, un amic em va proposar comprar la meitat del negoci i hi vaig accedir. Hi vaig anar per un any i m’hi vaig estar altres 10. Em vaig enamorar i vaig tenir dos fills. Però em mancava el sol així que vaig buscar un lloc a prop de París, i va sortir Barcelona. Vam passar un cap de setmana a Sitges i vam veure que no era Barcelona, que el nostre lloc era Sitges. I d’això ja fa trenta anys!
I els teus quatre fills es dediquen al mateix que tu, com és això?
M’agrada el que faig, a casa sempre tinc una llitera per ajudar la gent. Als veïns, a qui sigui. Els meus fills tota la vida m’han vist donar un servei gratuït i estar feliç, a diferència dels pares dels seus amics que estan avorrits de les seves feines. Per a un jove, una feina en què et guanyis bé la vida i et faci feliç és molt llaminera.
A més és una feina que no s’acaba mai…
Així és, i et permet mobilitat perquè esquenes n’hi ha a tot arreu. És una feina en la que dones i reps: quan atens a persones que estan incapacitades pel dolor i els hi treus, veure la transformació d’aquella persona no té preu. Li pots canviar la vida. Recordo un nen d’11 anys que després d’una sessió em va dir: el dolor ha marxat molt ràpid, però, vull tornar més cops perquè des que m’ha tocat la columna per fi em sento viu. A la seva mare li queien les llàgrimes.
Si tens el coco feliç i no deixes de moure’t tens vitalitat fins al final
Quin regal poder canviar la vida així a algú…
Recordo uns pares amb un nadó de tres mesos que a penes dormia i no parava de plorar. Estaven desesperats. De vegades durant el part es mouen vèrtebres. El vaig mirar i ajustar. Van ser deu segons. A l’endemà em van enviar una foto del nadó adormit amb un somriure immens. L’alegria dels pares també era immensa. Això no té preu, són les coses que em nodreixen. També la gent gran quan et diu: no és només que m’hagis tret el dolor és que em llevo amb més ganes de viure i fer coses. I venen regularment per mantenir aquest nivell de vitalitat que havien perdut. Perquè de vegades la gent es pensa que és normal per l’edat, a partir dels 30/40 anys, de sentir-se cansat i amb poca energia, però, no ho és.
Quina és la fórmula per estar bé?
Si tens el sistema nerviós equilibrat, menges de forma sana, tens el coco feliç i fas una mica d’exercici, l’únic normal és tenir una mica de dolor amb l’edat, però, la vitalitat la tens fins al final. Hi ha avis que estan a tope. Avui mateix he vist una àvia de 87 anys amb una vitalitat impressionant. Però també fa exercici, s’ocupa del seu jardí, té cura del que menja, és feliç ambla seva vida, i està fantàstica. El primordial és el coco, tenir la salut emocional bé.
Per què ens fa mal l’esquena?
L’ésser humà va se dissenyat per moure’s com els micos: a quatre potes i dret. Hem evolucionat drets i la força de la gravetat ens comprimeix els discos de la columna. Per això els homes perdem entre dos i tres centímetres a mesura que ens fem grans i les dones gairebé el doble amb l’osteoporosi. Si l’espai entre discos es redueix, comprimeix els nervis, les venes i les vies limfàtiques i fa mal. El cervell necessita oxigen i glucosa per viure bé, i si la medul.la no flueix bé, el cervell no està ben irrigat i t’ofusques. Els esforços també es fan sempre d’un costat. Són moviments que es repeteixen. També en determinades feines, a banda de patir caigudes, accidents…
Veure la transformació d’una persona a qui li has tret el dolor no té preu
Què podem fer a part del que ja ens has explicat?
Buscar un bon quiropràctic o osteòpata que t’ajusti regularment i penjar-te com un pernil en una taula d’inversió cada dia dos minuts, especialment abans d’anar a dormir. Ara costen menys de 200 euros i val la pena perquè et compensa la compressió de la gravetat a lacolumna. I sobretot, un coco feliç i no deixar de moure’t. La salut mental i emocional són importantíssimes per això a la consulta tenim l’Arianne que les tracta.
Què t’ha ensenyat la quiropràctica?
M’ha ensenyat l’equilibri, a mantenir-lo. La vida és equilibri. Felicitat, gaudir de la vida, donar un servei i rebre una gratitud a canvi. M’apassiona. He treballat molt amb animals, amb cavalls de competició durant molts anys i ara amb gossos. I és increïble com salten d’alegria per agraïr-te que els hagis alliberat del dolor.
Què t’agrada de Sitges?
Primer la ubicació: a prop de l’aeroport i de Barcelona. També de la muntanya i la neu. Que hi ha gent d’arreu del món i això fa que puguem aprendre uns dels altres formes de viure diferents. Molta qualitat de vida i sobretot el mar, no oblidis que m’he criat a Le Havre i sempre he viscut a prop del mar.
L’Steve Blair (Londres, 17 de febrer del 1965) exerceix l’acupuntura des de fa 31 anys i en fa 14 que té consulta a Sitges. Des de petit ja se sentia atret per les arts marcials i l’Orient. De jove va seguir aquesta atracció amb la lectura de la filosofia oriental amb Tao Te King i Confuci com a grans referents. Abans de iniciar el seu camí per l’acupuntura, va estudiar fotografia d’art contemporani i feia retrats a persones orientals. Això va ser després de treballar en un bufet d’advocats a Londres. Li encantava aquesta feina perquè amb 16 anys va descobrir que els tribunals eren el reflex de la vida. Durant un any també va exercir feines similars a les d’advocat a Sidney, la capital australiana.
Com et vas formar?
Vaig estudiar medicina oriental a la Universitat a Londres i després vaig fer un màster d’acupuntura. A Londres vaig conèixer la meva dona, que és japonesa, i ens va sorgir l’oportunitat d’una beca per estudiar acupuntura durant un any al Japó. Per sort, per atzar o per causalitat, vaig conèixer aTokio el qui després seria el meu mestre d’acupuntura, l’Edward Obaidey. De seguida vaig sentir una profunda connexió amb ell i la seva forma de treballar. Vaig anar al Japó per un any i m’hi vaig quedar 8.
Què és l’acupuntura? Com la definiries?
És una bona pregunta. Jo me la faig constantment. El caràcter xinès de l’acupuntura és una imatge que té una arma metàl.lica amb una boca que suggereix una persona que crida de dolor. Té una marca a sobre de la boca que indica que impedirà que la persona cridi. Així que una agulla d’acupuntura significa literalment una arma que es fa servir per aturar el dolor.
Sembla una contradicció, no?
Sí, si ho mirem així podem entendre que és bastant natural tenir por a les agulles. Per descomptat això no vol dir que l’acupuntura sigui dolorosa. Els meus pacients saben que em senten més a mi que a les agulles. L’agulla fa mal si es col.loca en un punt incorrecte. Així que depen de l’habilitat de l’acupuntor. Tampoc és bo tractar algú que té un trauma amb una agulla molt forta perquè empitjorarem el dolor. La intensitat del tractament s’ha d’ajustar a cada persona.
El cos sempre segueix l’energia. Així que si l’energia canvia, el cos també.
I com saps què necessita cada persona?
La sessió d’acupuntura comença abans de la física. Analitzo l’energia de la persona per veure com és i què necessita. I ho faig mirant la constitució, els ulls, els llavis, el nas, les orelles…El teu cas és molt clar: ets de bon menjar, ho veig en la mida de les teves narines que indiquen que els intestins són grans. La carn és important a la teva dieta. Els teus llavis són carnosos, el que vol dir que tens prou sang per fer una bona digestió. També detecto molt al pols.
Què hi detectes al pols?
La qualitat que té. El pols et deixa mesurar l’energia del cor que és molt important per veure quina profunditat d’acupuntura necessita. Vaig posant les agulles i vaig prenent el pols constantment per mesurar si cal més pressió o menys. Em dona pistes per saber quin meridià tractar i amb quina intensitat.
Com funciona l’acupuntura?
Aquesta és la pregunta d’or. Primer som éssers energètics i després físics. El cos sempre segueix l’energia. Així que quan l’energia canvia, el cos la segueix i també canvia. Per exemple, quan vas de vacances la teva energia ja fa temps que hi era mentre planejaves el viatge. Per tant si la nostra energia es bloqueja, el nostre cos també es bloqueja. Ja sé que és una mica estrany parlar d’energia perquè pot semblar místic o espiritual.
L’energia és fonamental?
Sí, perquè forma part del procés cap a una bona salut perquè precedeix el que es pot veure. El sistema de meridians es pot concebre com una divisió de l’ésser subconscient o conscient o com la divisió entre el físic i el no físic. Qualsevol canvi al sistema de meridians a través del tacte, la moxa o una agulla d’acupuntura iniciarà un canvi energètic. I el cos físic el seguirà.
Què et trobes a la camilla?
La majoria de persones tenen l’energia bloquejada, bloquejos emocionals. Amb els anys també he observat que les persones grans tenen major resiliència. Tinc pacients de 80 anys que tenen molta més energia que molts de 40. I és que la gent gran respon molt bé a l’acupuntura com els infants i els joves. En canvi, l’edat del mig els costa més perquè tenen l’energia massa al cap, pensant. Estan estressats i això no els permet deixar que es treballi bé la seva part emocional i física. També vénen més dones que homes perquè són més valentes i estan més acostumades a preservar l’energia. Normalment la dona ve primer i després ve el seu home a la consulta.
La majoria de persones pateixen bloquejos energètics i són emocionals
Com ha de ser un bon acupuntor?
El bon acupuntor ha de ser com a una tassa buida, que estigui molt obert a rebre nova informació i entendre la filosofia d’aquesta tècnica: buidar d’energia per omplir d’energia, com el Txi Kong. Si vols ser honest, has d’estar disposat a aprendre dels teus pacients. Per això sento molt d’amor per a qualsevol persona que ve a la meva consulta, un amor profund des del cor, perquè els meus pacients em donen tant i aprenc tant d’ells que només puc sentir agraïment cap a ells. Hi ha una energia invisible entre tu i el pacient que és realment el que s’hi mou. És molt subtil. Ho vaig aprendre del meu mestre Obaidey.
Tens alguna cita preferida?
Una del meu gran mestre de Tai-Txi a Tòquio, Sam Tam, que ara té 82 anys: “Si fas servir la força, perds la força”. Es refereix a l’aplicació del Tai-Txi com a art marcial. La considero molt adient en l’àmbit de l’acupuntura perquè els occidentals acostumem a voler donar una solució a un problema sense mirar realment la seva arrel.De fet, l’origen del problema podria ser haver fet ús de la força. Has gaudir de la presència física dels altres, nodrir la salut i viure al màxim.
Què et va dur a Sitges?
Quan vivíem a Tòquio hi havia molts festivals a l’aire lliure que em recordaven Barcelona. Al 2007 vaig fer un viatge per comprovar les meves opcions: primer Londres, després Barcelona i finalment Sitges. I aquí vaig tenir molt bones sensacions díficils de traduir amb paraules. Estic molt content d’haver vingut.
Joan Masip a la seva fruiteria i verduleria, l’últim vestigi de Can Masip, la que va ser la darrera Masia al Centre de Sitges
En Joan Masip és la quarta generació de Can Masip i la seva fruiteria i verduleria, l’últim vestigi de la que fou la darrera Masia al Centre de Sitges. Ocupava una hectàrea de terreny on ara hi ha el Carrer Europa. Allà, a començaments del s.XX, els seus besavis hi tenien una Sínia on conreaven tota la fruita i verdura de temporada, amb dos galliners immensos, a més de vaques i conills. Com a bon descendent de pagesos, en Joan Masip reivindica la fruita i verdura de temporada i de proximitat.
Explica’ns la història de Can Masip…
Els meus besavis, Magí Masip Prats i Àngela Poch Bartolí, eren de Sant Magíde Brufaganya (Tarragona) i venien a Sitges a fer el tancat del ramat. Fugint del fred de es muntanyes passaven l’hivern aquí, feien la transhumància. Els ramats els tancaven a la Fragata i a l’alçada del Subur. En aquella època tot Sitges era rural. Al 1901/02 el meu besavi va comprar una Masia i s’hi van quedar. La Sínia anava des del Passatge dels Termes fins al carrer Europa i del Passeig de Vilanova al Carrer Espalter. Hi tenien dos galliners immensos amb capacitat per a 5 mil aus i vaques. Les menjadores feien tota una línia amorrades a l’antiga carretera.
Pot ser que encaratinguéssiu les vaques quan tu i joérempetits? Recordo que a casa hi compràven ous, verdures, pollastre (havies d’encarregar-lo, mata’m un pollastre o un conill…) i llet…
En aquella època ja no teníem les vaques, però sí veníem llet que compràvem a una vaqueria de Vilanova. Ara gallines, conills, pollastres, els que vulguis… i la resta, horta. També teníem un o dos tocinos per fer la matança per a consum propi.
Com era onteníeu la Sínia a l’època?
Només veies les terres i el xalet Catalunya del Passatge dels Termes. La casa estava encarada als camps, però, en urbanitzar, en fer els carrers, va quedar del revés, d’esquena. Si vas pel carrer Termes veuràs l’entrada del carbó. Aquella reixa és per on entraven la llenya. La façana principal està contra un bloc de pisos. Un despropòsit de l’urbanització de l’època.
Urbanització que també va arribar a la vostramasia…
Sí, la nostra va ser l’última masia que va quedar al mig del poble. La van enderrocar cap al 1991/92. Anys abans, al 1973, els avis ja van haver de marxar passat la via del tren. Havíem de portar l’aigua del pou cap a allà dalt, on no n’hi havia. I vam haver de posar un tub fins al pont de Sant Crispí, que li deien el pont d’en Masip perquè teníem la terra allà. Dues hectàrees que estaven a tocar de la sínia de Can Robert, l’horta de Can Barbeta, li deien. Estàvem enganxats, només ens separava una rasa.
Quinessíniesmés hi havia?
Tot eren masies des de la recta de la Mata fins on hi havia la Peugeot abans, aquell edifici alt, al Camí dels Capellans amb Passeig Vilafranca. La resta horta i vinya. A la Recta de la Mata, a la riera, hi havia la Masia d’en Matias. Continuaves per aquells camins de marge amb què podies travessar tota la Plana i trobaves els Monclús, passat El Vinyet. Després anaves seguint i trobaves la masia d’en Caverdós, més avall hi havia en Manel Sunyer, l’avi de Can Pela, que tenia unes terres tocant a les nostres. La Sínia Morera, la d’en Julián…
I anaven a vendre a mercat…
Sí, els meus avis tenien parada al Mercat (Vell). Tothom anava a comprar al mercat aleshores, no hi havia supermercats. La carn estava als laterals i al mig la fruita i la verdura. El peix anaves per una porta a un mercat més petitet que és on hi ha l’Stämpfliara. El 1985/86, quan van traslladar el mercat els meus pares van decidir posar la botiga.
Quèvoldirtenir una sínia?
Que tens de tota la temporada de tot i de regadiu. No fas un conreu extensiu d’albergínies, per exemple. Sinó que cultives albergínies, pebrots, tomàquets… tot el que hi ha de temporada. Ara tot l’any pots comprar de tot, però, s’ha perdut el gust de les coses. El món va al revès perquè mengem coses que no toquen. Veus una taronja a l’agost i te la menges. A la gent quan li dius que ve de Sudàfrica se’n fa creus. En veus tot l’any a la botiga i com no hagis tingut contacte amb la terra, no coneixes el cicle de la fruita i la verdura. Menges de tot quan vols, però, a quin preu i a quin gust.
Com les fruitessubtropicals?
Exacte. Et pots menjar un mango que vingui del Brasil i sincerament si has tingut ocasió de menjar-ne allà, no té res a veure… És com el plàtan de Canàries. Ha d’estar nou mesos a la planta perquè estigui dolç. Els que ens arriben aquí els tallen amb set mesos, si t’hi fixes veuràs que la meitat és groc i l’altra meitat verd, els hi posen gas per a que es posin grocs. Com les taronges de València. Les que vénen aquí són totes de la mateixa mida i les enceren per a que estiguin ben enllustrades. I ho acabes pagant. Una taronja que podria costar 1’10 el kilo la pagues a 3.
Quèrecordes de petit a la Sínia?
A la Masia hi vivien els meus avis Joan Masip i Antònia Serra (nascuda a Artesa de Segre) i les meves ties Carme i Isabel Masip. Jo m’hi quedava alguna vegada a dormir. Recordo que hi feia molt fred i havies de dormir amb un toude mantes. A l’entrada hi havia un porxo amb una eura i una morera molt grans. Cada sínia tenia un pou. Eren ovalats amb una escala de gat que baixava i molta gent podia caure dins. Després els va tancar amb una reixa. Senties a dir que el nivell de l’aigua del pou de vegades estava més amunt o més avall, però, el cert és que abans plovia i hi havia aigua a tot arreu. I la gent tampoc feia servir tanta aigua com ara.
A la Sínia, els meus besavis hi tenien vaques, conills i dos galliners immensos
T’hopassavesbé a la Sínia?
Per a mi era un circ, no t’avorries mai. A la masia tenies camp per córrer, formigues, granotes, arbres on enfilar-te… Era la imaginació al poder. No teníem rellotge, però, sabíem perfectament quina hora era i no calia que ens cridessin per dinar ni per berenar. Recordo anar en bicicleta per l’Oasis on tot eren camps de civada per donar de menjar al bestiar. Hi van posar la pista dels autos de “choque” i la plaça de toros mòbil a l’estiu. Les entrades les venien a l’agència de viatges del carrer Parellades al capdamunt del carrer Sant Pere. Eren vaquilles i no en mataven cap. Als guiris els entusiasmava.
Deus ser delspocs que vensfruitai verdura de Sitges?
Sí, compro als dos únics pagesos que hi ha a Sitges. A un que li agrada treballarla terra a l’última sínia que ens queda, a La Plana de Santa Bàrbara. I a Can Girona, que ho porten els de Can Pere. Coses més bàsiques i de més volum, com patates i cebes, les compro a un magatzem de Vilanova que és l’únic que hi ha a tota la comarca.
Què és el que més t’agrada de la teva feina?
Em permet viure el barri, fer comunitat. Amb la pandèmia, com van tancar els supermercats, els xinos i el mercat, jo no donava l’abast. Els llocs que hi havia oberts èrem quatre i ens ho havíem de repartir tot. Tinc molts clients a Terramar i a Can Girona que fa tres anys que els porto les comandes a casa, molta gent gran que està sola. M’és igual que comprin 10 que 80, mai els deixaré sols. Per a mi no són un número més.
Frederic Malagelada i Benaprès a la biblioteca Santiago Rusiñol de Sitges el 2019 Fotografia: Albert Gironès
Des de la reobertura de la Biblioteca Santiago Rusiñol fa uns 5 anys, es pot consultar el Fons Bibliòfil especialitzat en Sitges de Frederic Malagelada. Una biblioteca que, precisament el seu besavi, Gaietà Benaprès i Mestre, va cofundar amb donacions de llibres de Víctor Balaguer. El Fons Malagelada compta amb més d’un miler de llibres i documents sobre Sitges i El Garraf, que s’ha estès fins al Baix Llobregat i el Penedès, molts de gran valor històric.
La raó que Frederic Malagelada hagi dedicat gran part de la seva vida a acumular coneixement és, sens dubte, conseqüència de la seva passió pels llibres i per aprofundir en temes que li agraden. No és cap secret que també hi influeix el fet d’haver nascut a Sitges en una família envoltada de llibres i de cultura. Amb aquesta base familiar i entorn d’amics ben d’hora se li va despertar la curiositat per tot allò relacionat amb la història de Sitges, i des de ben petit es va acostumar a consultar els llibres de la biblioteca del seu besavi Gaietà Benaprès i Mestre. També a escoltar tot el que li explicava la seva àvia, Maria Oller, que fins els 3 anys va viure a La Havana; la seva mare, Carolina Benaprès, doctora en lletres i gran lectora, i la seva tia Rita Benaprès i Mestre, persones totes elles grans coneixedores de la història de Sitges i el seu entorn humà, artístic i paisatgístic. Moltes coses també les va completar amb una altra figura imprescindible de la cultura sitgetana, l’escriptor i gran bibliòfil Ramon Planes.
Va anar adaptant la seva biblioteca a etapes i matèries tan diverses com la poesia, el submarinisme, el muntanyisme…I sobretot la història de Sitges, el Massís del Garraf i la morfologia de la costa. I la va anar engrandint amb les troballes que feia a llibreries de vell, algunes úniques com la resposta de Francesc Papiol al Qüestionari Zamora.
AUTÈNTIQUES JOIES QUE JA SÓN HISTÒRIA PURA: EL QÜESTIONARI ZAMORA
A finals del s.XVIII, gairebé totes les localitats de Catalunya van rebre un extens qüestionari acompanyat d’una carta signada per Francisco de Zamora en què demanava que es respongués l’interrogatori amb el pretext de la realització d’una Història de Catalunya que mai no va veure la llum. Es demanava tot el relatiu a la geografia, l’agricultura, la història natural, la indústria, el comerç, la política, les lletres i antiguitats de la població en qüestió. Les respostes aporten doncs molta llum a la història del nostre país de finals del 1.700. En rebre l’interrogatori, l’Ajuntament de Vilanova va encarregar contestar-les a Francesc Papiol, pel seu llinatge i cultura. Papiol va complir l’encàrrec, però, aquest mai no va arribar a mans de Francisco de Zamora per raons que es desconeixen. En canvi, sí va arribar a mans de Frederic Malagelada.
En el seu fons bibliotecari, Malagelada té llibres que avui dia serien dificilíssims de trobar com les primeres edicions de la història i geografia de Vilanova o l’únic llibre de poesia d’en Cabanyes
Va ser en una de les seves excursions a llibreria de vell del carrer de Banys Nous de Barcelona que Malagelada troba aquest document tan interessant: una extensa carta que resumeix dades d’interès de Vilanova i el seu entorn i on s’hi esmenta per primer cop Olèrdola. El va comprar una mica ignorant aleshores la importància històrica que tenia fins que un dia va llegir una referència a un personatge interesantíssim de la història: Francisco Zamora, oïdor reial de Carles III.
L’article publicat en una revista de Barcelona explicava la importància d’aquest personatge perquè havia dirigit el qüestionari a diferents pobles de Catalunya, i el que ell havia comprat n’era una part.
Va anar a la biblioteca del Palau Reial de Madrid, on hi havia totes les respostes a Zamora, per si hi trobava una de Sitges: no la va trobar ni tampoc la de Vilanova. Després de moltes indagacions va confirmar que la còpia que ell tenia era la que Francisco de Zamora no havia rebut. Llegint les respostes es descobreixen coses de la nostra vila com que Vilanova era anomenada en aquella època “…Villanueva de Sitjas por razón de su Malvasía que se saca de esta playa en mucha cantidad para la mayor parte de la Península, es tan nombrado Sitjas, y esta Villa no dista de aquella, 5 cuartos de hora…”.
L’EMIGRACIÓ SITGETANA A AMÈRICA, DOCUMENTADA
Fruit del seu interès per l’emigració sitgetana a Amèrica, el fons bibliotecari de Malagelada compta amb el diari de Salvador Mestre i Roig, avantpassat seu. Els Mestre-Benaprès eren armadors i segur que heu observat que encara tres cases de Sitges tenen, al capdamunt de l’arc de pedra de l’entrada principal, esculpit l’any 1792 i una M. Són les cases que els Mestre van construir fruit d’una època de bonança i expansió a Amèrica, dels quals en queden record molts documents del seus viatges. Com els que fan referència a la seva relació comercial per la zona de Nova Barcelona, Cumanà, a la zona del riu Orinoco, on els nadius havien matat els frares de la comunitat del voltant i on també narra com als dos germans Mestre els va agafar la revolució Bolivariana al 1811. Van haver de fugir presoners i li consta per una carta que a Cumanà hi van morir 13 sitgetans.
IMPORTANT FONS BIBLIOGRÀFIC SOBRE EL MASSÍS DEL GARRAF
Qui vulgui conèixer fins a l’últim detall del Massís del Garraf podrà fer-ho consultant el magnífic fons bibliogràfic que Frederic Malagelada ha reunit en el decurs de la seva vida. N’és un gran coneixedor. Les primeres llegendes o fets els hi va explicar la seva tia Rita Benaprès, com el primer cop que l’investigador i geòleg Norbert Font i Sagué va baixar a l’avenc de la Ferla, fins els 100 mts de profunditat. Avall!! Cridava el seu ajudant que el baixava amb una corriola. Uns fets històrics que primer va conèixer oralment (la seva tia Rita i el seu besavi Gaietà –amic de l’investigador- hi eren presents) i que després ha procurat trobar l’escrit que els corroborés.
La biblioteca de Frederic Malagelada permet trobar notícies de Sitges, personatges que el visitaven, llibres escrits per sitgetans i altres de persones estrangeres que escrivien sobre Sitges, a més de molt arxiu de la guerra civil
LITORAL I FONS MARÍ DE SITGES I EL SEU ENTORN
La seva gran afició al mar l’ha dut a cercar moltes dades del litoral de Sitges i el seu entorn. Quan Frederic Malagelada va escriure L’Antic camí de les costes de Garraf, en buscar el mapa d’aquest camí, assessorat pel Museu Naval de Madrid, va trobar altres mapes de l’exèrcit del s.XVIII i s.XIX que permeten tenir una noció molt clara de com era el litoral des de Tarragona fins El Llobregat.
Un mapa del tercer terç del s.XVIII mostra el fons de Sitges, sobretot dibuixat, en unes profunditats d’uns 10 metres, amb l’ombra de la seva pradera de posidònia -dita La Porrosa-. Frederic Malagelada, gran aficionat al submarinisme, s’hi va passejar amb escafandra. Explica que li deien el brut, i n’hi havia en trossos dispersos com el brut d’Aiguadolç, el brut de Les Coves, o el brut del Sigrany, davant de Vallcarca. Dissortadament, la contaminació i la sustracció de la sorra han fet desaparèixer les praderes de posidònia.
Tota una documentació que permet descobrir que moltes coses han canviat o senzillament han desaparegut, com les Barres d’en Peiret davant de la platja d’Aiguadolç, el Camell de la platja Sant Sebastià i la cova de Sant Sebastià a la platja Fonda.
ALTRES CURIOSITATS
Entre els llibres i documents que podem consultar en el Fons Malagelada-Benaprès a la Biblioteca Santiago Rusiñol hi trobem curiositats com l’Excursió espeleològica a la Baronia d’Aramprunyà del 1898 de Norbert Font i Sagué; En busca del riu soterrani de les costes del Garraf: exploració de l’avenc Font i Sagué de M. Faura i la publicació francesa Des sources au bord de la mer d’A. Houdry, que el 1890 cita la presència d’un “bus a casc” per comprovar si l’aigua era dolça.
Un Llibre de Firmes en honor del dictador Franco de Vilanova i La Geltrú del 1946, l’Oració Fúnebre de Jaume Pelfort que el Real Gremio de Mareantes de Vilanova i La Geltrú dedica a Carles III com a agraïment per haver proclamat la Pragmàtica que va permetre la flota catalana navegar fins a Amèrica amb tota la riquesa que això va comportar o la separata L’Art en relació amb l’home etern i l’home que passa de Joaquim Torres-García, que en va fer la primera lectura a casa del Dr. Benaprès i la va publicar a L’Eco. També Un día del emperador Tiberio en Capri que César González Ruano va escriure arran de la seva estada a Capri amb la seva dona Mary i el pintor Serrano, autor de les magnífiques ilustracions d’aquest llibre editat a Sitges; Blanco refugio: guía espiritual de Sitges de Diego Ruiz, parent de Picasso o Preludios de mi lira, un rar exemplar trobat fins ara de l’únic llibre de poesia que va escriure el malaurat Manuel de Cabanyes (1808-1833).
En Josep Maria Tubau (nascut a Barcelona el 15 dejuny del 1944) ha passat mitja vida com a “viatjant” de sabates i des que s’ha jubilat ha descobert el plaer d’escriure. Fins el punt que s’ha convertit en un autor prolífic, amb la publicació d’una desena de llibres. Esment especial a Els lladregots d’almoïnes, la seva primera novel.la que us recomano moltíssim. El seu pare, el periodista Enric Tubau, va ser director del Cieru, El Noticiero Universal, durant la guerra. Fill també de mare il.lustre: la militant i fundadora d’ERC, Enriqueta Gallinat, que també va fundar l’Associació Les Dones del 36. Acabada la guerra els va venir l’exili a Osseja, a França, i quan van poder tornar, Enric Tubau ja mai va poder tornar a escriure amb el seu nom: signava amb el pseudònim de Jorge Montcada.
Tenies uns pares de pes. Explica’ns una mica de la seva història…
Ma mare es va casar amb 25 anys amb un home molt més gran, separat i amb fills. Era una dona d’acció, que no s’interessava gaire per la parella ni la família, primer va tenir la política a la butxaca i després els negocis. Com a padrins del casament van tenir els aleshores president de la Generalitat, Lluís Companys, i el president del Parlament de Catalunya, Joan Casanovas. Al retorn de l’exili es va haver de dedicar a l’hostaleria. A Sitges, l’Enriqueta va crear El Vivero, en aquell moment a l’aire lliure. També fundàl’hotel i restaurant Maricel, a baix a mar, que tenia com annex la pensió Maricel del carrer Tacó. Més tard la botiga La Clavellina, d’articles de regals i souvenirs d’artesania al carrer Major, amb magatzem que donava al carrer Ángel Vidal on dormien els treballadors.
Si em permeteu, fa pocs anys xerrant amb en Josep Maria Tubau vaig descobrir el vincle de la vida professional de l’Enriqueta i del meu pare, Jaume Grimau. Es deurien conèixer al Sándor de Barcelona (la primera feina del meu pare després de quedar orfe als 14 anys) i des d’aleshores va seguir les passes de l’Enriqueta a l’hostaleria: els meus pares van regentar El Vivero del 1959 al 1961 després que el deixés l’Enriqueta. Va treballar per a ella al Maricel, que després els meus pares es van quedar com a restaurant durant prop de 20 anys.
Vaig conèixer el Jaume, quan jo era molt jove. En aquell moment, la inexperiència podia haver-me decantat per camins perillosos. Pel fet d’haver-se trobat en les meves mateixes circumstàncies, la seva amistat i els seus consells em van conduir a avui ser una persona de bé.
Primer va ser la teva meva mare qui va tornar de l’exili a França…
Sí, s’estaven a Osseja, a 10 km de la frontera amb Puigcerdà. La meva mare col.laborava a la xarxa d’evasió de refugiats que fugien de l’ocupació nazi. Quan van entrar els alemanys a França durant la Segona Guerra Mundial, es va assabentar que la buscaven. Creien que era jueva. Va tornar de seguida, era el 1943 i va estar un any i mig a la ja desapareguda presó de Les Corts, la de dones de la Diagonal, on hi havia els grans magatzems Sears i més tard els del Corte Inglés. En sortir en llibertat va continuar activa clandestinament. Un cop restablerta la democràcia va formar part dels òrgans de direcció d’ERC. El meu pare va estar empresonat a La Model. Em sorprén que les associacions de dones progressistes de Sitges mai s’hagin interessat per la personalitat de l’Enriqueta.
Com marca una mare així?
Difícil, no la tens propera. És un personatge massa fort, en reculls el mestratge, però fa massa ombra. Primer pel negoci, per a ella el primer era el negoci. Ni el fill, ni el marit ni res: el negoci. I després, la política.
Com vas començar a fer de viatjant de sabates?
Treballava a la fàbrica d’en Guirro, al costat de la carboneria, al carrer Sant Honorat. Quan en Cisco va tancar, junt amb l’Antonio Cubillos vaig posar un taller de cinturons i bolsos. Vaig veure que els qui vivien molt bé eren els agents comercials: bones comissions, no s’estaven mai a la fàbrica…I en Cisco Guirro em va buscar una representació quan va tancar la fàbrica i vaig agafar dues maletes i fins que em vaig jubilar. Primer per Catalunya i després per tot Espanya. Sobretot a Alacant i Elx a fer els mostraris. Em va servir estar a la fàbrica per conèixer les sabates des de baix, per saber què estava venent.
També viatjaves a l’estranger?
Sí, després de les representacions vaig posar una comercial i anava a comprar sabates a Itàlia a bon preu i tenien bona sortida. A les fires de sabates coincidia amb en Tutusaus, que va ser el més llest. A començaments de El Corte Inglés es va fer amic dels amos i va introduir tot el seu producte de fàbriques espanyoles als grans magatzems. Va ser el representant que més gènere hi ficava. Vaig posar 4 botigues. La Gasela quan va plegar en Magí, el viejo, me la vaig quedar jo. La vaig tenir dos anys. I en vaig posar altres dues a Vilanova i una altra a Vilafranca. Les vaig vendre quan vaig veure que tot començava a trontollar abans de la crisi del 2008. Dos anys després les quatre botigues estaven tancades.
Vas tenir bon ull! I un cop jubilat?
Un cop jubilat, després d’estar sempre fora de casa per feina, vaig entrar en depressió, una fase totalment apàtica. Jo no hi creia en això, pensava que era que la persona no lluita…però no sabia com lluitar-hi. Em va durar uns 3 o 4 mesos. Vaig començar a caminar i a escriure. La meva germana que viu a França havia escrit alguna novel.la i la vaig traduïr. Em vaig distreure molt, se’m passaven les hores i vaig començar a escriure. I ara ja porto 10 llibres escrits.
I se t’obre un món quan comences a escriure. Què sents quan escrius? Què és el que t’omple tant d’escriure?
M’agrada, em fico dins dels personatges i allò m’ho faig meu i em passen les hores. Costa escriure en català perquè jo vaig anar a l’escola franquista i el català no l’havia estudiat. N’he après llegint: tota l’obra completa de Pla, la Rodoreda, els clàssics catalans…I fixant-me vaig anar aprenent. Els correctors també ajuden molt, a banda que bons amics acaben de polir el que no està prou bé.
Pels personatges t’inspires en tantíssima gent que has conegut?
Sí, però, de vegades te’ls inventes. Sempre em desenvolupo millor en personatges femenins que masculins, no sé per què…M’hi identifico més, m’hi sento més còmode. També em llegeixen més dones que homes. Per a mi, la millor novel.la és la primera: Els lladregots d’almoïnes. Després Aquella noia de l’anell és la meva segona preferida. Hi retrato tot l’ambient de Sitges de l’època. En els meus llibres intento fer prevaldre els valors que m’han ensenyat. Explico una època. Ara he començat un altre llibre, perquè no puc estar quiet. Explica l’inici de la Guerra Civil amb una parella que es casen com a protagonistes i com la guerra els trunca la vida.
Ets molt metòdic escrivint?
No, disposo d’unes hores fixes, aprofito totes les estones lliures que em queden després d’anar a comprar i altres coses que hagi de fer a casa o compromisos. Moltes tardes faig la migdiada i després m’hi poso. Perquè ho faig per distreure’m, perquè no en tinc cap necessitat ni cap obligació. M’ho prenc realment com un hobby.
Als teus 78 anys què t’ha ensenyat la vida?
Veig que les persones només som baules d’una cadena reproductiva. I més aviat neixem males persones i és a base d’educació que ens van redreçant. Si ho comparo amb els animals que només maten per menjar. També hi ha casos al revès: que neixen bones persones i la vida les canvia, i evidentment persones bondadoses que res les fa canviar. Quan realment penses en l’univers, què sóc jo? Menys que res! On arribaré? Sóc agnòstic, però a molta gent la religió li serveix per donar sentit a la vida. I al sistema li serveix per mantenir l’ordre. La mort? Per a mi és l’estadi d’abans de nèixer que és on tornaré quan ja no hi sigui…La persona és un animal amb intel.ligència, però, un animal com els altres que ha nascut per reproduir-se.
Maria Cano al carrer Carreta. Fotografia: Albert Gironès
Entrevista d’Anna Grimau
La Maria Cano va néixer el 18 d’octubre del 1940 al número 11 del carrer Nou, però des dels 8 mesos sempre ha viscut al carrer Carreta. És per això que es considera de baix a mar i es defineix com una nena del carrer Carreta, de sorra, de xarxes, d’escola nacional i de mes de Maria.
Què és el Mes de Maria?
Quan érem petites la religió estava molt d’auge. A l’escola ens ensenyaven el que fèiem a casa: un tamboret o tauleta xica guarnida de flors amb una mare de Déu i durant el mes de maig hi fèiem una pregària cada dia. Sóc, des de petita, una persona creient i practicant. Ja no faig el mes de Maria, ara vaig a l’església.
L’església és cada cop més buida?
Malauradament la gent que anem a l’església som la gent més gran. També hi ha gent jove, però menys. Sempre penso que els apòstols eren 12 i si hem arribat fins aquí podem seguir molt més. De tota manera l’església també és humana i tot no ho ha fet sempre bé. Es parla molt del que ha fet malament i poc o gens del que fa bé.
Expliqui’ns-ho vostè…
Jo que he estat catequista durant 40 anys crec que l’església ha avançat, però, hauria d’avançar molt més. Fa moltes coses bones que no es veuen: si Càritas baixés demà la persiana hi hauria un dalt a baix. Crec que el mal fa molt soroll i el bé està massa amagat i molt part de culpa la tenen els mitjans de comunicació. Hi ha molts sacerdots i voluntariat que fan moltes coses en nom de l’església i que sense tota aquesta feina hi hauria més fam i molta més necessitat. No estem de moda. Allò dolent es realça molt i tot allò bo es silencia.
Com va ser la seva infantesa?
Els meus pares em van protegir molt. Com que menjava poc patien. Quan em vaig fer gran vaig sentir a dir que la gent de a meva època va passar gana o restrenyiment. Jo a casa meva mai vaig veure misèria a taula. No hi havia luxes, però mai em van faltar unes sabates noves, unes per mudar i unes altres per anar a escola. Vaig tenir la sort de tenir un molt bon pare, molt treballador, bon marit i bon amic dels seus amics, era extraordinari. Venia de la barca gran amb la sardina i amb la petiteta seva anava a fer musclos, palangre…per a ell no hi havia caps de setmana ni res. Mai vam passar gana.
On va estudiar?
Vaig anar a l’escola nacional al carrer de La Palma. De les mestres recordo doña Adela, doña Cayetana, doña Josefina (amb qui fèiem la primera comunió), doña Ester, doña Agapitai doña Maria. Aquesta última és la Maria Ossó que es va implicar molt al poble i en la formació integral dels infants. Sitges li ha reconegut amb posant el nom de Maria Ossó a una de les escoles de la vila i si no vaig errada també li dediquen aviat un carrer.
I quan va acabar els estudis?
Quan vaig acabar l’últim curs de l’escola a casa no em van preguntar res. Aleshores o anaves a un taller de sabates, a la fàbrica de la Corsetera o de dependenta d’una botiga. Els meus pares van triar que anés a aprendre a cosir, que era el que es feia a l’època ja que hi havia molt bones modistes. No existien tantes botigues de Prêt à porter. Em podria no haver agradat gens, però, per sort em va agradar molt. Per consell de la meva àvia, em van dur a la millor, la Carmen Soler de Torelló.
Com era la Carmen Soler?
Era una persona molt avançada al seu temps, li agradava que les senyores quedessin contentes amb els seus consells. Vestia lo millor de Sitges. Com anècdota et puc dir que era tan bona modista que alguna gent treballadora feia guardiola per a quan casessin a la nena fos la Carmeta qui li fes el vestit de núvia. Ella ho agraïa i per descomptat els tractava molt bé amb el preu, era molt bona persona. Ens estimàvem molt i teníem un bon tracte de confiança malgrat la diferència d’edat. Vaig sortir d’allà per casar-me i em va regalar el vestit de núvia. Per fer-lo, va anar a comprar un dels primers maniquins que van arribar a una casa de figurins francesos que acabava d’obrir a Barcelona. Jo era alta i prima i de mides feia com el maniquí. Un cop casada, vaig deixar de cosir i ja no vaig treballar. Sempre m’ho he fet tot, tota la roba que he portat fins ara, a part cortines i coixins.
Com veu els canvis en la dona?
Penso que abans ens preparaven més per casar-nos i les noies d’ara són diferents, tothom que pot estudia. Penso que hem sigut la generació que més hem canviat. Per forma de pensar, per tecnologia, per tot…És una de les èpoques que hem vist més canvis al món. A casa no teníem televisió ni telèfon. Havies d’anar al carrer Jesús a que et posessin una conferència.
Si tirés enrere faria alguna cosa diferent?
No, he estat una nena feliç. El que jo vaig sentir moltíssim va ser la mort del meu pare als 52 anys. Ho vaig passar molt malament. Després ja em vaig casar, van venir els nens. Sempre envoltada de nens he sigut molt feliç. Quan van ser més grandets (la Vinyet tenia 10 i en Carles 6) em van cridar per si volia fer catequesi. Com que era creient i practicant, anava tots els diumenges a missa, el senyor rector em va cridar per si hi volia participar. Al principi em vaig espantar perquè els nens eren petits i poc a poc em vaig anar introduint a la catequesi.
Fa moltes coses bones que no es veuen: si Càritas baixés demà la persiana hi hauria un dalt a baix
I ha estat 40 anys fent catequesi. Com ha estat l’experiència?
M’ha agradat molt, ha estat la meva vida. També vaig donar classe de religió a l’escola pública juntament amb la Maria Dolors Serra Farrerons. Va sortir una llei que donava el dret a rebre classes de religió a l’escola pública i aquí a Sitges van demanar a la Parròquia un parell de catequistes. Vam substituir la Glòria Baqués i l’Ana Maria Orti. Hi vaig estar 15 anys fins que es va casar la meva filla Vinyet. Impartíem història de la religió catòlica. Jo vaig fer de primer a vuitè d’EGB i dos cursos de primària quan va canviar el model d’estudi. Van ser uns anys alegres i bonics. Vaig entrar amb companys i vaig sortir amb amics. Al començament no hi havia ni llibres i treballàvem amb fotocòpies que fèiem nosaltres. Per impartir les classes amb dignitat anàvem a reciclatge a Barcelona, al centre Ribadeneyra. Hi havia anys que feia tres voluntariats a l’hora. Això sí, tot era com diu la paraula voluntariat, però, he estat molt feliç perquè he tingut molt bones vivències. He donat molt, però, he rebut més encara.
El tercer voluntariat era a l’Associació de Lluita contra el càncer de la qual en va ser presidenta.
Sí, érem el poble de Catalunya que fèiem més diners. Vaig buscar un grupet d’amigues sitgetanes que s’embarcaren amb mi i vam treballar molt. Van ser 11 anys molt bonics que ens han deixat una estimació de per vida. Gràcies també a l’ajuda d’altra gent, no hi va haver cap sitgetà que es quedés sense el que va necessitar. Crec que tant elles com jo el moment més joiós era el de dir a tots els qui ens van ajudar un emocionat i sentit gràcies.
Què era el que més els encuriosia?
Dues preguntes que em feien sempre era si jo sabia si Jesús era del Barça i per què a Déu no el podem veure. I jo els preguntava: si obres la finestra fa corrent d’aire. Qui hagi vist el vent que aixequi la mà? Els ensenyava la vida de Jesús i perquè havia vingut al món. Els passava la meva fe i els valors amb molts exemples. M’estimaven molt i també les famílies. Feia molta falta, venien molt en blanc en valors.
Qui queda al carrer Carreta de tota la vida?
De tota la vida només quedem la PepiCarbonell i jo, ningú més. Però ja fa molt temps que tenim veïns de sempre com la família Rafecas Codina que els seus quatre fills han nascut a la Carreta. També el pintor Blesa, en Brandon, en Joan Font, la Mercè Comes, la família Joan i Núria Bartra i la meva estimada veïna i amiga Núria Vicens. Tots ells fa molts anys que hi viuen i estimen molt el carrer.
Com era el carrer quan era petita?
Feia olor a vi perquè hi havia molts cups per trepitjar raïm, i a pescador, a salat, a mar. La gent cosia xarxes als portals. Cada mes de gener hi havia molts temporals de Llevant i l’aigua arribava fins a mig carrer. El mar s’enduia cada any el Chiringuito. La canalla recollíem les copes que la mar enretirava i les hi duïem. Eren blanques i amb el peu negre, de vidre gruixut. El barri de baix a mar era poblat de nens que jugàvem sota les barques i totes les cases tenien la clau al pany.
Quins temps!
Quan evoco la infantesa em ve al cap un trosset d’una de tantes poesies que el meu germà ha fet a Sitges, però sobretot a la nostra platja i als pescadors i diu així:
Feia molt temps que tenia al cap entrevistar Leo Stöber. La raó és que a mesura que anava a entrevistant gent de Sitges molt sovint sortia el seu nom. El millor client que he tingut mai, em deien. Tot un senyor, amb molta paraula. Una persona fora de sèrie, que està a totes les alçades, sense fer distinció de classes. Un fora de sèrie, asseguraven. Nascut el 15 de desembre de fa 79 anys a Titisee-Neustadt, un poble de La Selva Negra alemanya, Leo Stöber Aublet va venir a Sitges l’any 1958 amb la seva mare. Era francesa i cercava la calor que coneixia de la infantesa a Tunísia, lluny de la Selva Negra on va passar tota la guerra en ple règim nazi molt hostil amb els francesos i, per tant, també contrari a la seva persona. Al poc temps d’estar a Sitgesva caure malalta i va haver de tornar a Alemanya amb els seus altres dos fills. Allà Leo també tenia tres germanastres més grans que ell, que van ser de la quinta del biberó al front alemany. Per circumstàncies familiars tristes, amb tan sols 15 anys, Leo Stöber va quedar sol a Sitges. Als inicis el va acollir una humil família de pescadors murcians que vivien amb tres fills petits al carrer de Sant Crispí. Després va continuar tenint molta sort, com li agrada dir a ell.
Com era viure amb aquesta família de pescadors?
M’hi vaig estar un any i era un ambient senzill, sense aigua ni llum, que a mi, que venia de bona família, em va servir per conèixer el que era la pobresa espanyola de l’època. Amb el pare d’aquesta família murciana, en Ramon, vaig aprendre a pescar i –riu- a dir paraulotes en espanyol.
I després?
La meva mare havia comprat una casa a Sitges i em vaig dedicar a llogar-la a estrangers, va ser el meu primer contacte amb l’activitat immobiliària turística. Això em va permetre sobreviure fins que vaig trobar la meva primera feina al bar El Loro del carrer Joan Tarrida, enfront de l’antic forn de pa. Era un bar de nit d’ambient luxuriós on treballava netejant al matí, fent recados i ajudant en tot el que calgués durant tot el dia i fins tard a la nit.
Com va ser l’experiència?
El primer problema ja me’l vaig trobar el primer cop que el vaig netejar, va quedar tot brillant després de recollir dotzenes de burilles, papers, taps i altres coses desagradables…La sorpresa va ser quan va venir el propietari, es va quedar parat i va exclamar: però què has fet?! Doncs, vostè m’ha dit que el volia net…Sí, però no un hospital! Va agafar la bossa d’escombraries i va llençar burilles altra vegada sota dels taburets i taules. Si està tan net no hi entrarà ningú pensant que l’establiment no té èxit! Era el 1958, molt diferent d’avui dia.
Què més recorda?
Una nit va un client, un psiquiatra nord-americà molt simpàtic, em va preguntar què hi feia jo allà. Treballar, li vaig contestar. L’home es va quedar molt sorprès i em va dir que no era l’ambient per a un noi de la meva edat. Em va proposar d’anar amb ell a Nova York, dient-me que s’ocuparia de mi i em donaria tots els estudis que precisava. Tenia uns 50 anys i es va encarinyar amb mi. No m’ho vaig pensar dos cops, però era menor i em calia el permís familiar i en aquell moment no era possible. Tinc la impressió que era un bon home.
Com va acabar l’aventura d’aquest bar?
Una nit em vaig trobar gent amb postures massa lascives per a la meva edat. Un es va apujar els pantalons, em va agafar del braç i em va dur al jefe: Oye, ¿de dónde has sacado a este idiota, que está molestándonos? Aquest va ser el meu acomiadament. El gir de la meva vida va ser que vaig treballar a l’hotel Carlton al Vinyet.
A l’època, hi havia molt honor, tothom complia. La gent senzilla sempre era la més honesta i continua sent-ho.
Expliqui, expliqui…
El propietari era un capità retirat de les forces aèries angleses. Havia nascut aquí i parlava català millor que molts catalans. Però, era anglès un 150 per cent i cada vegada que hi havia guerra tornava al seu país per lluitar-hi. També era propietari de l’Anglo Española de Electricidad que van fabricar les primeres televisions a Espanya. A aquest senyor li va passar el mateix que al nord-americà. Em va fer la mateixa pregunta: Però tu què hi fas aquí? Aquesta feina no és per a tu.
I què li va oferir?
Treballar per a ell. Que un capità de les forces aèries angleses 60 anys més gran i amb una forta personalitat s’interessés per mi, ho va ser tot. Li agradava la construcció i construïa apartaments per llogar. Els que encara avui són de l’empresa Sunway. Com tens experiència –em va dir- llogaràs els meus apartaments. Et dono un 5 per cent i la pensió completa a casa meva. N’hi havia una trentena. Ara n’hi ha uns 120 a part de l’hotel Sunway Playa Golf.
Això sí que és tenir estrella…
Vaig començar a conviure amb aquest matrimoni anglès. Eren grans i els feia certa gràcies veure’m entrar i sortir atrafegat. No vaig trigar a llogar els apartaments, hi havia molta demanda i poca competència. Era a començaments dels anys seixanta i els turistes eren fonamentalment anglesos. Vaig aprendre a parlar molt millor l’anglès que el castellà. Havia establert contactes amb agències del poble i amb el meu dos cavalls m’oferia a recollir els clients i portar-los.
S’espavilava ben ràpid, vostè, deuria estar ben content el propietari de Sunway…
Com va veure que ho feia bé, em va oferir a anar mitges si ampliava el negoci. I vaig començar a llogar habitacions de cases particulars i apartaments al poble, com el que tenia el de la granja del carrer Sant Francesc i s’havia fet un apartament. I ara com el llogo? Vés al Leo, li deien. Em coneixia tothom. I vaig arribar a tenir llogats fins a 200 apartaments. Era molt conegut en aquella època, pagava bé i mai deixava res a deure.
Cosa molt important a l’època…
Hi havia molt honor, tothom complia. Hi havia paraula. S’ha de dir que la gent senzilla era la més honesta i continua sent-ho. La petita burgesia cap a dalt, cada cop menys. La societat ha canviat molt, el benestar ens ha perdut. La gent més humil, és la més rica de caràcter. El sofriment solidaritza. Quan més tenim, més egoistes ens tornem.
Expliqui’ns algun exemple d’això
La murciana pescadora va quedar vídua molt jove i es va haver de posar a netejar cases. Un dels fills va emigrar a l’estranger i cada mes li enviava alguna cosa per a que anés més folgada. Tot el que li enviava, ella ho ingressava en una cartilla que va obrir a la Caixa d’Estalvis del Penedès a nom del seu fill. Quan va morir, el seu fill va trobar tots els seus ajuts en aquesta llibreta. Els pobres són els més rics de caràcter.
Vostè també va poder començar a estalviar ben aviat…
Quan vaig a començar a fer diners de veritat va ser dels 20 als 28 anys amb el 50 per cent dels subarrendaments. El negoci es va triplicar i em vaig convertir en soci dels anglesos. Encara sóc soci amb els besnéts. Sempre em pregunten pels besavis ja que els coneixia jo millor que els seus propis fills.
Què va fer a partir dels 28 anys?
Un cop que vaig guanyar diners, vaig començar a estudiardret. Era l’únic de la família que no havia estudiat. Un cop llicenciat, vaig començar a treballar d’advocat a Barcelona. Era un dels advocats que el consolat alemany recomanava i de seguida vaig tenir molta feina. Vaig deixar de llogar les propietats d’altres per limitar-me a les nostres.
En aquella època deurien haver-hi molt pocs advocats que parlessin alemany, oi?
Sí, i aleshores tota la Costa Brava era alemanya, així que vaig obrir un despatx a Empuriabrava. Quan vaig arribar als 50 i pico d’anys, havia de decidir deixar la professió d’advocat o el negoci, i vaig deixar el dret i vaig continuar amb Sunway. Fa vint anys vaig ampliar el negoci amb dos hotels: un a Sitges i l’altre a Formentera. Aquest últim el vaig conéixer com advocat, durant 15 anys vaig estar resolent els mil problemes que el grup inversor alemany que l’havia construit va tenir. Els alemanys van quedar tan farts de plets i querelles que, quan van recuperar la propietat, la majoria em van vendre la seva part. Amb una petita part encara som socis.
Del Sitges dels anys 50 recordo molts carros amb mules, el Pregoner, el sereno i la campana del carro del basurer.
Què més recorda del Sitges dels anys 50?
Sempre es cantava. A les cases, a les obres, al carrer… Majoritàriament eren andalusos cantant i xiulant. Ara ja no canta ningú. Ningú en sap, ningú coneix cap cançó. Quan volen expressar alegria no saben què cantar i acaben cantant l’himne del Barça. S’ha perdut una part molt important de la cultura popular. Era preciós.
Sap per què? M’ho va explicar en David Jou quan el vaig entrevistar. Tothom cantava i xiulava i es va deixar de fer amb l’arribada de la ràdio. Es va fer el silenci per escoltar. Què més li va cridar l’atenció?
Quan vaig arribar a Sitges la major part del transport es feia amb carro i mula. Vaig treballar per a un importador de vi escumós i per la nit no podíem anar a Sant Sadurní d’Anoia perquè hi havia tant de carro pel camí que, en no haver–hi llums, era molt perillós. Sempre em fa pena pensar que algun dia s’asfalti la davallada que encara té les línies de pedres al mig de la pendent per a que els animals que pujaven amb carros no rellisquessin. Sempre m’agrada ensenyar-ho als estrangers que venen a veure’m. Espero que no es perdi mai.
Què més li va sorprendre del Sitges d’aleshores?
Que tot era molt brut llevat de l’interior de les cases on tot era més net que a Alemanya. L’espai públic, res nulliusdiem en dret, que no era de ningú, era brutíssim. Tots els catalans/espanyols que he conegut sempre han estat netíssims. Hi havia escopidores perquè la gent escopia molt. Deuria haver-hi alguna afecció pulmonar, es fumava molt i el tabac era molt dolent. També recordo el Pregoner, amb la trompeta a les cantonades i a crit pelat declarava el ban del senyor alcalde…Els serenos, que a Barcelona picaven de mans. La campana de la basura i la gent baixant i llençant les escombraries al carro. El basurer era amic meu. Es va fer ric amb això.
Com?
Seleccionava les escombraries. Un dia em va preguntar: escolta, tu llogaries els meus pisos? Jo el vaig mirar sorprès i li vaig dir: val, ensenya-me’ls. Preciosos, nous. Encantat, li vaig contestar. Tu t’has cregut que com sóc basurer sóc pobre, oi? Sí. Doncs ara t’ensenyaré. I em va dur a un magatzem enorme que tenia, que eren uns antics estables, ple de fardos de paper, de cartró, de roba…mira, tot això són les escombraries que vosaltres llenceu. Separava el ferro i el paper i el venia en grans quantitats.
Vostè també ha fet molt del no res…
Puc afirmar al cent per cent que he tingut sort. Et pots matar a treballar però si no tens sort, res. Al comerç, als negocis, a la vida mercantil…si no tens una mica de sort, res…La meva vida ha estat un 80 per cent de sort. Ara, també s’ha de treballar i no ser tonto. I saber intuir la sort. Només veiem els qui han tingut sort, els qui s’han arruïnat no els veiem.
Creu que ha tingut molta estrella?
Em sento molt afortunat, però, per pura casualitat. He tingut bona estrella perquè jo li explico el 50 per cent agradable. A la meva família vam viure una història molt trista. El meu pare a la Gran Guerra era soldat ras i en la segona era metge. Va estar al front rus i van passar moltes coses. Tinc una família catalana meravellosa i una gran motxilla plena de tot allò bo i dolent que ha estat la meva vida. No sóc molt social, sóc més aviat un solitari perquè he crescut fora del test. Un alemany que ha crescut i viscut fora d’Alemanya. Això, vulguis o no, et converteix en estranger. L’estranger de Camus. I assumeixes aquest rol d’estranger, l’absorbeixes i és la teva segona naturalesa.
Què ha après de la vida?
A ser escèptic, em respon mentre es fon en un profund somriure que li fa brillar els ulls. La vida és una associació de casualitats, rebla.
David Jou i Andreu va néixer a Sitges a un quart d’onze de la nit del divendres 26 de setembre de 1924, fill de l’escultor noucentista Pere Jou i d’Antònia Andreu, a la casa número 15 del carrer de l’Aigua. A Sitges hi havia aleshores escassament 5 mil habitants i estaven en plena dictadura de Primo de Rivera. La Mancomunitat havia estat desmantellada, presidia l’ajuntament l’alcalde accidental Josep Vidal i Vidal i acabava d’incorporar-se a la rectoria Mn. Ramon Godayol. Així comença David Jou les seves memòries “Memòria de Navegacions i altres records de Sitges”, molt recomanables per interessants i revel.ladores, i que enceta parlant del carrer de l’Aigua i de la casa dels avis.
Expliqui’ns com era el carrer de l’Aigua als anys 20?
Dels més antics de Sitges, també n’era un dels principals. Era un carrer blanc i net. La netedat dels carrers i de les cases sitgetanes era un fet tradicional, potser proverbial des de sempre. Era més distingit que no pas ara, en gran part deshabitat i gairebé anodí, impersonal. Hi havia vidaa les cases i tenia dues botigues de queviures, la de la Balbina Trigueros i a cal Horaci Plaza; un forn de pa, el d’en Jaumet Forner; un celler, can Peretó, mig celler mig taverna; un taller de manyà, el de Can Selva, tan petit que quan havien de fer baranes per a un balcó, havien de fer-ho al mig del carrer. Gairebé tot ha desaparegut… Ara és com si passés pel cementiri. A l’època hi passaven totes les processons de l’any i les vèiem amb l’avi a primera línia.
Després es van traslladar a la “caseta de les punxes” al carrer Prat de la Riba…
Sí, el 1925 el pare va comprar a Francesc Armengol, l’artífex de Terramar, un pati o solar en les anomenades terres del Viudo on tot just s’havia obert el carrer Prat de la Riba. Amb la il.lusió pròpia del moment, els pares hi van construir immediatament una petita caseta de teulada a quatre aigües amb dues punxes a la carena. D’aquí el nom. A la resta del solar, l’avi l’aprofità per plantar-hi verdures i hortalisses. Dos anys més tard hi van construir el taller del pare, espaiós i ple de llum.
Què hi havia a la vora?
Al costat teníem la casa del pintor Joaquim Sunyer. Seguint el camí Fondo, de cara al Vinyet hi havia la sínia d’en Benaprès amb un piset on vivia i treballava el pintor Alfred Sisquella. Gairebé tota la resta eren camps i vinyes. Gaudíem d’un gran horitzó. Recordo que una tarda, asseguts al pedrís del taller, vàrem veure com l’àvia, Antònia Mitjans, acabava de passar la cantonada d’on ara hi ha l’hotel Calipolis i venia cap a casa. La vam anar a rebre corrents. No hi havia cap perill per a la canalla ni res que impedís la vista. Quan dinàvem a la cuina vèiem el campanar del Vinyet i l’ermita de la Mare de Déu de Gràcia. Com tot plegat era rural, de tant en tant s’hi veien ramats de cabres i de vaques. Un ambient bucòlic que va anar desapareixent i el van anar substituint els xalets.
A què jugava de petit?
Llavors tot era elemental i senzill i tot escassejava, començant pels diners. Les criatures érem feliços amb qualsevol fotesa. Jugàvem amb els patacons, les tapes de les capses de mistos. Una de les grans afeccions de la canalla era buscar capses per tot arreu i recollir patacons, que servien de moneda i es podien canviar per baldufes, llapis o qualsevol altra cosa. També jugàvem a les cinc pedretes, si eren de marbre, millor. Vaig anar a col.legi de Mn. Joan Lloberas, la mensualitat era de set pessetes, no sempre fàcils d’obtenir. Al centre de la classe hi havia un gran rellotge de paret, per cert lentíssim….Quan Mn. Joan volia cridar l’atenció d’algun alumne que no posava massa interès en la seva feina, deia: “Tu, vols anar a cavall o tirar del carro?”
Què feien a la sortida de l’escola?
La proximitat de la platja significava córrer cap a vora mar, a badar per les barques, escoltar les converses dels pescadors i quan feia mal temps enfilar-se a les fustes del Pavelló de Mar mentre per sota passaven les onades que semblava que ens amenacessin. Les barques ocupaven l’espai que va des de la Carreta al Primer de Maig poc més o menys. Amb l’abundor de sardina que hi havia al mar de Sitges, quan sortien totes les barques a pescar a la nit amb els llums encesos, per tot l’espai de l’horitzó, des del passeig marítim estant, feia l’efecte que hi havia un altre passeig paral.lel al nostre…Era un espectacle prodigiós.
He vist acabar el passeig el 1927 i l’he vist amb les dunes de sorra, llavors sí que hi havia platja. Encara s’hi feien lliris de platja, tan olorosos.
I de la Ribera, què recorda?
També anava sovint a can Falç de mar i em quedava al costat de la tia de Can Falç, Teresa Queralt i Jové, que era vídua de les segones núpcies de Ramon Dalmau. Sempre estava asseguda al costat de la vidriera que dona al mar, al mateix racó on anys després s’estaven les seves nétes Rosalia i Josefina. Des d’allà, en temps de l’alcalde Pau Barrabeig, cap al 1928, vaig poder contemplar com es feien les obres d’urbanització d’aquella zona, entre el Greco i la Punta, amb la construcció del mur, un banc llarg que limitava la platja i el passeig. Llavors aquell espai era gairebé en exclusiva l’escenari lluminós i obert a mar dels pescadors, de les barques i dels veïns dels carrers de la Carreta, Tacó i encontorns. Hi havia un moviment que m’entusiasmava.
D’aquí potser va sorgir la seva afició al mar i a fer maquetes de barques i vaixells?
Sí i també el llibre “El Sitges dels nostres avis”d’Emerencià Roig i Raventós és possible que m’acabés d’arrodonir la fal.lera per la marineria i la lectura. El pare em va construir una barca de mitjana en miniatura, amb les seves veles, inspirant-se en les ilustracions d’Emerencià Roig. Anàvem sovint d’excursió als Colls Miralpeix i pujàvem a berenar a l’esplanada de l’ermita de la Mare de Déu de Gràcia on hi havia dues grans maquetes de vaixells de vela, exvots d’alguns mariners de la comarca. Tot va desaparèixer durant el desgavell del 1936 al 1939.
Què trist…
Sí, passats uns dies després del saqueig de les esglésies, recordo que va venir a casa en Jaume Daví i Manyosa, funcionari del departament d’obres de l’Ajuntament de Sitges, de gran sensibilitat artística i cultural, a buscar el pare per anar al Vinyet, valorar les destrosses i decidir com salvar i emmagatzemar en lloc segur el que havia quedat. Hi vam anar tots tres. Me’n va quedar una mena d’imatge fotogràfica: hi havia el retaule de Sant Bartomeu i Santa Tecla d’en Credença amb una destral clavada, i l’únic exvot que es va salvar, una fragata del segle XVIII amb canons a banda i banda encara penjant de l’arc de davant mateix amb una cadira enganxada a l’arboradura. Així havia quedat després del pas dels iconoclastes defensors de les llibertats, quan s’havien cansat de lluitar amb el pobre vaixell penjat de l’arc que ni a cops de cadira havia caigut. En Daví va fer emmagatzemar-los en lloc segur, a Maricel. Gràcies a la seva gestió, aquelles dues peces i la major part dels altars barrocs de la parròquia es van salvar de la desaparició i avui encara els podem veure. En Daví va ser un funcionari conscient i responsable i mereixeria un record especial.
Totalment d’acord. Què recorda del temps de la República?
Moltes novetats que llavors m’encuriosien però que amb el pas del temps m’han arribat a meravellar de com en tan poc temps es van fer tantes coses: la piscina i el casino, la nova aportació d’aigua potable, el Cau Ferrat obert com a museu, l’hotel Terramar, l’enquitranada dels carrers de Sitges, el Maricel, la biblioteca, El Brollador, un establiment molt simpàtic entre el pinar del passeig de la Ribera i els terrenys de la piscina, operat per l’Orxateria Valenciana de Barcelona. Tenia un gran brollador al centre i tot el perímetre estava decorat amb grans testos de geranis que donaven color al conjunt. També el Frigo, Bar Americà, que es va inaugurar el 1934 als baixos de Can Julià. El brollador i el Frigo foren els primers establiments que s’instal.laren entre la Fragata i l’avinguda Sofia.
També la piscina i el casino, el Cau Ferrat obert com a museu, l’hotel Terramar, l’enquitranada dels carrers de Sitges, el Maricel, la biblioteca i El Brollador
Quins altres canvis substancials va viure el Sitges de la seva època?
Jo he vist acabar el passeig el 1927 a partir del Picnic cap a Terramar i l’he vist amb les dunes de sorra, llavors sí que hi havia platja. Encara s’hi feien lliris de platja, tan olorosos. La construcció del passeig marítim, i sobretot els grans temporals dels anys 1947 i 1948, van precipitar el final d’aquest cicle natural. També vaig ser testimoni de la construcció dels primers xalets de vora casa. Entre el 1929 i el 1930 començaren a treballar en la construcció de l’avinguda del Vinyet, entre l’avinguda Sofia i el carrer Anselm Clavé.
Quin honor! Quin ambient hi havia a la zona?
Per a alguns massa rural com el senyor Josep M. Balasch, un dels primers que es va dedicar a construir xalets i que es queixava a l’Ajuntament per la presència de les inofensives bestioles, cabres, xais, matxos i vaques, que sovint envoltaven les cases, incompatible –deia- amb els xalets del passeig marítim i els que ell mateix anava construint més endins. Quan es va construir el passeig marítim, al costat del monument Benaprès s’hi va fer una baixada ben ampla, que encara hi és ara, perquè els carros poguessin anar a la platja a carregar sorra i còdols per als paletes. Aquella baixada també era utilitzada per algunes famílies pageses de Ribes que en acabar les feines de la verema, venien amb el carro i el matxo, a passar el dia a la platja, es banyava tota la família, el matxo inclòs.
Què més recorda?
Quan es construïen cases a la vora sentíem cantar paletes i pintors. Llavors la gent tenia una gran afició o potser necessitat de cantar. No era gens estrany que quan es treballava es cantés durant la feina. Els pintors destacaven més, possiblement perquè, com treballaven normalment en habitacions buides, l’acústica ressaltava la seva veu. Les minyones també cantaven mentre rentaven o planxaven. El pare cantava mentre treballava al taller i la mare durant els treballs domèstics. El xiular pel carrer o circular amb bicicleta era un altre moment de les expansions musicals. La desaparició d’aquest costum coincideix amb l’aparició de les ràdios i els transistors, cada vegada més petits i més portàtils, que foren una innovació molt popular.
Ha passat gairebé un quart de segle en alta mar. Com és la vida al mar?
Una mica rutinària, sempre amb la mateixa gent, i de vegades ni els coneixes. Navegar és més aviat pesat, no em faria res repetir en una altra vida hipotètica, però potser més m’estimaria fer una altra cosa millor. Sobretot per solidaritat amb la Lolita, que les patia, pobre, les meves absències, sola amb els quatre fills. Els feia anar com un pal però també li portaven els seus problemes. Jo navegant des del 1944, aviat vaig construir una casa al poble per a mi, la Lolita i els fills.
Dissabte en va complir 96, per molts anys! Què li haensenyat la vida?
Gràcies! La vida m’ha ensenyat que les coses costen molt, que no hi ha res fàcil. Em considero afortunat per haver trobat la Lolita, que ho ha estat tot per a mi i ha donat un gran sentit a la meva vida, i tenir aquests quatre nanus. Amb la Lolita no recordo mai cap discussió després de tota una vida junts. Una de les coses que s’haurien de recomanar encara que sigui poc poètic és que s’ha de ser responsable amb tot, amb la feina, amb la dona, amb la família…Perquè si no ho ets tot falla. Tot espatega.
UN QUART DE SEGLE AL MAR
David Jou és capità de la marina mercant i historiador, ha navegat prop d’un quart de segle fent les rutes del petroli i ha estat responsable de les instal.lacions marítimes de les refineries de Cartagena i Tarragona. A terra per a molts era l’home de la bibliotecària, la magnífica Lolita Mirabent, una dona impressionant: intel.ligent i culta, a més de guapa, alta i elegant. Em venen records de quan de molt joveneta anava a estudiar a la biblioteca i una senyora amb ulls verds i mirada dolça i profunda em donava tracte preferent perquè “ja es veu que ets una persona que estimes els llibres, noia”. Quin regal anar a la biblioteca i trobar-t’hi la Lolita.
Jubilat, es va enamorar de Sitges quan va arribar durant una cursa de bicicletes a finals dels anys 50. Amant de la nàutica, actualment col.labora activament amb les carrosses de Carnaval i la confraria de pescadors. Gran lector, està acabant d’escriure la seva biografia.
Ramón Buckley Fotografia i entrevista: Anna Grimau
El Nobel de literatura Ernest Hemingway i Henry Buckley es van fer molt amics durant la Guerra Civil que van cobrir junts com a corresponsals
Nascut la diada de Santa Llúcia del 1941, Ramon Buckley Planes compleix enguany 80 anys. És fill de la sitgetana Maria Planes i del britànic Henry Buckley. Diu que pateix el síndrome Peter Pan, l’eterna infantesa, perquè fins els 4 anys no va conèixer el seu pare, corresponsal de guerra. En veure aquell desconegut vestit de soldat, ell i el seu germà li van dedicar una salutació militar. Rialler i amant de la vida, els ulls se li encenen quan s’apassiona. Em dedica dues llargues estones d’una visita llampec a Sitges, la primera des que va començar la pandèmia. Mai havia estat un any sense venir…Se m’ha fet llarg, reflexiona en veu alta. La raó de l’escapada és veure l’exposició Nunca se saVe, obra de la seva filla Patricia que a l’entorn de la figura d’Henry Buckley construeix la narrativa de tota una família. Una mostra molt interessant que esperem que aviat es reposi per a que milers de persones la puguin veure, ja sense confinament. En Ramon i jo no ens hem vist molt, però, compartim una plasenteria: és l’únic home, a banda de la meva parella, que pot dir que dorm al meu llit. I la raó no és altra que el llit que té al carrer Major és meu… tot i que jo no hi dormi.
Després d’ensenyar literatura espanyola a les millors universitats nordamericanes, ara guies rutes literàries…
Sí, a la Sierra de Guadarrama, recorrent els escenaris i indrets claus de la novel.la Por quién doblan las campanas, escrita el 1941 per Ernest Hemingway i probablement la més famosa sobre la Guerra Civil, es va convertir en tot un bestseller. Després va venir la pel.lícula protagonitzada per Ingrid Bergman i Gary Cooper. És amor en temps de guerra, com la història dels meus pares el britànic Henry Buckley i la sitgetana Maria Planes. És quelcom especial i imprevisible com l’amor del dinamiter americà i la noia d’un poble espanyol que també es deia Maria, com la meva mare….Es va inspirar Hemingway en la història dels meus pares? Possiblement…Estaven molt enamorats i va ser un amor dificilíssim. Primer durant la Guerra Espanyola i després durant la Guerra Mundial. Com a corresponsal del Daily Telegraph, el meu pare va estar fora més de 3 anys. Quan torna la relació ja no és la mateixa. Segur que se sentien molt estranys.
Com es van conèixer?
Va ser quasi al final de la Guerra Civil a Sitges, a casa del pintor Joaquim Sunyer. El meu pare hi va anar a entrevistar el Ministre de la República, Julio Álvarez del Vayo. Després de l’entrevista van fer tertúlia amb els sitgetans que hi eren presents, entre els quals, la meva mare. El meu pare va defensar l’església catòlica i la meva mare (molt catòlica) es va fixar en ell…Quan van sortir de casa dels Sunyer, la Maria Planes i en Henry Buckley anaven junts…
Això dels teus pares va ser un amor a primera vista. I en Henry i l’Ernest, com es van fer amics?
El meu pare i Hemingway es van conèixer cap al 1938 i es van fer molt amics cobrint la Guerra Civil. El meu pare per al Daily Telegraph i Hemingway per a diversos mitjans nordamericans. Treballava per a la NANA, la North American Newspaper Alliance, una distribuïdora que cada article que Hemingway enviava el publicava a diaris de 40 ciutats americanes. El meu pare sempre es queixava que l’americà era l’únic que duia una vida normal, era el millor pagat. Hemingway té 40 diaris i nosaltres un, bromejava. Va arribar el febrer del 1937. Per què arriba sis mesos després que hagi esclatat la guerra? Simplement perquè havia estat negociant. No perquè no estiguès segur, la guerra li posava, sinó perquè volia assegurar-se econòmicament. Per això li anava tan bé gent com el meu pare que hi era des del començament de la guerra.
Deien que l’únic lloc on es podia beure i menjar bé durant la guerra era l’habitació d’Hemingway, a l’hotel Florida?
Sí, aleshores un dels hotels més elegants de Madrid. Tenia com a majordom i home de confiança Sidney Franklin, que va ser torero a Espanya i després escriptor als Estats Units. L’utilitzava perquè parlava espanyol i l’enviava a recórrer Madrid de dalt a baix per trobar una ampolla de whisky o el que fos. El Florida estava en plena plaça Callao i el van tirar a terra als anys 60. Ara pertany a El Corte Inglés, crec. Té unes vistes impressionants i en les meves rutes literàries hi recreo l’habitació que aleshores teniaHemingway. Des d’allà es veien les bateries de Franco a la Casa de Campo quan va començar el setge de Madrid. Tenia molt interès en encertar la Torre Telèfonica i Hemingway sempre deia que cada vegada que les bateries fallaven, els obusos els queien sobre l’hotel. Per entregar la crònica només havia de recórrer 500 metres. Aquests 10 minuts es convertien en una hora amb els bombardejos.
Què va fer en els pitjors moments del setge de Franco a Madrid?
Va estar-se a l’ambaixada anglesa per si entrava Franco. Com no ho va aconseguir, Franco va anar capa Gernika i Bilbao…Volia conquerir el nord perquè si la guerra es perllongava un o dos anys més, necessitava fer-se amb els Altos Hornos per fabricar-hi armament. Quan Hemingway va sortir d’Espanya al final de la guerra, ja no va poder tornar fins a mitjans dels anys 50. Estic convençut que va negociar secretament amb Franco un acord per tornar. No podia viure sense els Sanfermins i a Franco li interessava tenir una figura com ell, que donés credibilitat a la seva dictadura. Un acord tàcit que ell no escriuria res de Franco. A tots dos els interessava: a Franco li anava molt bé que els escriptors internacionals ja entressin a Espanya i Hemingway no podia viure sense toros.
Com era l’amistat entre Buckley i Hemingway?
El meu pare va ser molt important per a Hemingway. Qui li quedava a Espanya? En Henry Buckley. Es refiava d’ell com a font del que passava a Espanya en temps de Franco. El meu pare li facilitava molt les coses i estava encantat de tenir Hemingway d’amic i de poder escriure sobre ell a la premsa internacional, però, era conscient que sempre havia faltat alguna cosa. Eren la nit i el dia. El meu pare no bebia, o almenys no com en Hemingway i era molt tancat, tot el contrari del Nobel. Hemingway era extrovertit, simpàtic i emprenyador, li agradava picar a la gent. Li va fer una dedicatòria: “a mi sim-pático amigo Henry Buckley”. El meu pare era de tot menys simpàtic. Això sí crec que era moltíssima millor persona. Qui podria haver intimitat amb en Hemingway era jo, hahaha. A mi em va influir molt més que al meu pare. Seguia les seves passes. Als 18 anys, agafava la tenda de campanya, el meu llibre decapçalera: el famós Fiesta, el primer que va escriure, i marxava cap a Pamplona, als Sanfermins. Mai vaig coincidir amb ell. Els últims Sanfermins, cap al 1959, es va començar a trobar malament. Va morir el 2 de juliol del 1961, a pocs dies de complir 62 anys.
«Ramon Buckley fa rutes literàries pel Guadarrama recorrent els llocs claus de la novel.la«
Va morir amb les entrades comprades per als Sanfermins d’aquell any...
Aquest era el plan si no s’haguès “pegat dos tiros” al cap. Estàvem mon pare i jo davant la tele, veient el diario hablado: hem d’interrompre el programa perquè acabem de rebre la trista notícia que Ernest Hemingway ha mort als USA d’un accident de caça.Ostres quina mala sort, vaig dir. El meu pare em mira i diu: ja ho ha fet. El que em va dir a mi que faria, pegar-se un tiro. Durant uns dies la notícia va ser que havia sofert un accident, però, el meu pare no va dubtar ni un instant amb un tio que manejava les armes com pocs. Dies després la seva dona va admetre la veritat.
Per què creus que Hemingway va venir a Espanya de corresponsal de guerra?
En Hemingway era columnista, però res de corresponsal. El que no podia dir a ningú és que ell venia a Espanya a escriure una gran novela sobre la Guerra Civil que va ser Por quién doblan las campanas, amb la qual es pensava que li donarien el Nobel. Era molt més fàcil dir que venia com a periodista, no podia proclamar la seva secreta intenció d’escriure la novel.la. Estava tot el dia barruntant: ara conec aquest, ara conec l’altre, ara vaig d’excursió amb en Henry per veure tal escenari per a la novel.la, aquest personatge és perfecte, no perdia el temps…
Li agradava anar d’excursió al teu pare?
Molt. A Madrid, els dissabtes desapareixia. I jo pensava: a veure si té una amant. I res, més tard vaig saber que anava amb un amic a passejar per la Sierra, li agradava molt la muntanya. I ara sóc jo qui, seguint les passes de Robert Jordan, fa anys que em dedico a fer trekkings literaris per la Sierra del Guadarrama. El meu pare i Hemingway em van marcar el camí del que jo ara faig amb estudiants i turistes.
Molt diferent de la Maria Planes…
Molt, la meva mare era totalment entregada, apassionada, sitgetana i catòlica…El metge Malagelada em va trucar quan ja estava greu, vaig venir de seguida de Madrid i caminant pel carrer Major ma mare em va dir: no entenc com d’aquí a poc temps ja no hi seré. Tots aquests carrers, aquestes cases, tot això que m’és tan familiar i d’aquí a poc dies ja no hi seré…No diguis això, -li deia jo-. No, no ja està tot acordat –em responguè-. Li he demanat al senyor que quan em vulgui, ha de ser estiu i que els meus fills estiguin aquí. És estiu, els meus fills són aquí, però, saps què? No tinc cap ganes d’anar-me’n. Tenia 80 anys. L’impacte de la mort de la mare va ser devastador.
Com es rep un pare que no coneixes?
A la tornada d’en Henry, en acabar la segona guerra mundial, tots tres germans vam començar a tartamudejar. Jo em posava nerviosíssim i no em sortien les paraules. Crec que va ser el xoc emocional. El recordo com una presència llunyana, exercia poc com a pare. Ser corresponsal el feia estar molt absent i quan hi era, estava molt entregat a la feina.
Un pare absent que el teu tiet, Ramon Planes,va omplir en molts sentits. Com el recordes?
Era cosmopolita. Anava a París un cop l’any perquè deia que era on estava la cultura perquè a l’Espanya de Franco no n’hi havia. Recordo uns Nadals que vam compartir a Londres. Va ser màgic: em va mostrar la ciutat a través de la literatura anglesa. En no tenir fills, es va bolcar en mi i em va fer de pare. Compartíem una gran afinitat literària, la literatura ens unia.
Com t’ha marcat la seva influència?
Molt. Malgrat no haver escrit mai cap novel.la, sí he escrit llibres i articles i he estat profesor de literatura espanyola. El que he escrit sobre Miguel Delibes i Carme Riera, per exemple, són vivències que vaig començar aquí a Sitges. Els estius els passava a la casa de la Lola, la seva estimada esposa, a la platja Sant Sebastià. El seu moment àlgid com a literat va ser quan va escriure El Cercle de Foc, finalista al Premi Joanot Martorell, però, va ser Josep Pla qui es va endur el guardó. Una de les vegades que en Pla va venir a Sitges me’l va presentar, va ser molt emocionant conèixe’l.
Una altra de les amistats de Ramon Planes era González Ruano, va ser injust Sitges amb ell?
Per entendre la importància de César González Ruano, -per a mi un grandíssim escriptor i un encant de persona que, de vegades, deixava a deure als llocs- hem de pensar que Francisco Umbral sempre deia que només havia tingut un mestre a la vida: González Ruano. Escrivint cròniques als diaris eren únics. En González Ruano era franquista, sí…Però penso que s’ha de jutjar l’obra, no l’autor.
Ho fem massa sovint això de jutjar l’autor enlloc de l’obra?
Sí, massa. Vaig ser molt amic d’en Josep Maria Castellet, d’Edicions 62. Tenia casa a Sitges i ens vèiem els estius. Cada any anava a fer el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes que organitzava Òmnium Cultural. Quan hi anava, deia: Ramon, aquest any ho aconseguirem. Es referia a que Josep Pla guanyès el premi. Al cap d’uns dies li preguntava. No me’n parlis, deia abatut. Es preferia donar el premi a gent desconeguda que a Josep Pla, que havia estat l’únic candidat català al Nobel de Literatura,només perquè havia estat franquista. Un premi no ha de tenir mai connotacions polítiques. Una cosa és l’autor i l’altra és l’obra.
Com era Miguel Delibes?
Era una persona absolutament meravellosa. El vaig conèixer fent la tesi doctoral sobre ell. Li vaig trucar demanant-li si podia entrevistar-lo a Valladolid, on vivia. Em va venir a esperar a l’estació amb la gorra calada i em va dir: Tinc una pensió per a tu, que sé que no tens quartos i que està molt bé, i m’hi va acompanyar. I va afegir: a casa meva dinem cada dia a les dues, sigues puntual. Em va obrir casa seva i em va acollir com un més de la família. Aleshores ja tenia sis criatures. Ens vam fer amics. Era molt entranyable, sempre volia ajudar. També era molt introvertit i bastant seriós, tot i que amb un sentit de l’humor bastant socarrón. Tenia alts i baixos, patia grans depressions. De jove, sempre s’imaginava que un dia arribaria a casa i es trobaria el taüt del seu pare sortint per la porta. La mort és present a tota la seva obra.
DESGLOSSAT: Ramon Buckley Planes és Doctorat en literatura espanyola i ha estat professor a diverses universitats dels Estats Units. També ha escrit assajos com Miguel Delibes, una conciencia para el nuevo siglo o Una biografia literària de Carme Riera, la seva altra autora preferida. Fa molts anys que són amics amb l’escriptora mallorquina que té casa a Sitges.
El sitgetà Josep Maria Jornet i Sentís va iniciar-se en el món de la fotografia l’any 1951. Des d’aleshores va positivar personalment les seves instantànies en un petit laboratori que tenia instal·lat a casa seva. Fins el final va estar fent exposicions fotogràfiques a Sitges. La Secció Fotogràfica del GES va crear el Premi Josep Ma Jornet que s’atorga La Nit de Premis Sitges.
Peter Stämpfli és un reconegut artista, valorat i cotitzat especialment a França, Suïssa, Bèlgica i els Estats Units. La seva obra forma part de les col·leccions públiques i privades més destacades d’Europa, els Estats Units, el Japó o Corea. Ha realitzat una seixantena d’exposicions individuals –entre les quals al Centre Pompidou i a la Galeria Nacional Jeu de Paume de París– i unes 230 col·lectives al llarg de la seva dilatada trajectòria.
Aquestes fotografies estan publicades sense cap ànim de lucre, si algú no vol que estigui publicada la seva foto que es posi en contacte amb nosaltres i l’esborrarem. Disculpeu les molèsties, moltes gràcies.
En Josep Mª Soler i Soler era el director de l’Eco de Sitges, el setmanari més antic d’Espanya. Era una persona molt amable i de bon caràcter . A Sitges tothom coneixia i estimava en Josep de l’Eco.
Francec Sillué (Barcelona, 1936) és pintor i viu a Sitges. Té un ampli currículum expositiu i vital que l’ha fet viatjar per les ciutats més importants del món, on ha treballat i exposat.
Aquestes fotografies estan publicades sense cap ànim de lucre, si algú no vol que estigui publicada la seva foto que es posi en contacte amb nosaltres i l’esborrarem. Disculpeu les molèsties, moltes gràcies.
Manuel Blesa al seu taller del carrer Carreta de Sitges el 2018 Foto: Albert Gironès
El pintor Manuel Blesa Rodrigo va néixer fa 73 anys al poble aragonés d’Ariño, on la família tenia una barberia. La pintura ha estat la seva passió des de ben menut fins el punt que el mestre el va arribar a pegar per dibuixar sempre a classe. Fa 55 anys que és a Sitges, es va enamorar del poble pel seu ambient artístic i n’ha gaudit les millors èpoques. Durant un quart de segle ha estat l’autor dels cartells del Menjar de Tast i el seu taller al carrer Carreta desperta l’admiració de sitgetans i foranis. El seus quadres de ceràmiques són inconfusibles. Hi fa servir una tècnica molt depurada perquè la ceràmica –diu- no t’accepta la pinzellada. Es ahí donde se ve la maestría, sosté.
Sempre dibuixava de petit, però recorda quan va començar la seva passió per la pintura?
Quan tenia 7 anys un pintor, A. Domènech, va venir a restaurar l’altar major del l’església del meu poble. Jo mirava fascinat com feia els relleus amb la tècnica de “a la cola”, volums amb els daurats de les columnes barroques, autèntic, autèntic…
I enlloc de jugar amb els altres nens sempre anava a veure com pintava…
Sí, a l’hora del pati m’escapava a l’església i quan ja no sentia la remor i la cridòria dels nens jugant al carrer, tornava corrents a classe. Em vaig enamorar d’aquell home i el seu art. Crec que per això m’agrada tant l’imaginari religiós, crec que les coses se’ns queden al subconscient.
I com va ser que va venir a Sitges?
A través d’un amic del poble em van oferir feina de cambrer. Tenia 18 anys i em vaig enamorar de Sitges. Vaig tenir la sort que els cambrers teníem entrada gratis als grans espectacles del Prado i El Retiro. Allà vaig veure a tots els grans, sobretot de flamenc: Lola Flores, El Pescaílla, La Camboria (hereva de Carmen Amaya), La Singla…Una meravella! També Salvatore Álamo i Julio Iglesias. Els clients amb trajo i amb ampolles de champagne. Un ambient, oooohhhh!!
Era l’època dels suecs i les sueques…
Sí, hi havia dues agències de viatge que només portaven nòrdics, sobretot suecs. Era al.lucinant veure rosses! Ens va donar tan fort que, amb un amic meu que no havia sortit mai del poble, vam anar a Estocolm un estiu. Feia de guitarrista en un restaurant d’un maître català on tothom sopava en silenci mentre jo tocava. Em donaven mil peles al dia (6 euros), eren diners, eh! La guitarra m’ha salvat tantes vegades…
I com va aprendre a tocar la guitarra?
Hi havia un gitano enllustrador, Remolinos es deia, que tocava a la bodega Apolo de Barcelona, era molt bo i em va ensenyar. Vaig fer dues temporades d’estiu a Los Tarantos del carrer Parellades. Amb camisa blanca, “chorreras” i patilles, hahahaha! Després vaig agafar la bodega La Bota del davant del Superpollo. Amb la guitarra, cada nit s’omplia amb un ambientassu de por, però vaig tenir la fatalitat que enderrocaven l’edifici. M’havia costat traspassar-la i de sobte em vaig trobar al carrer. I em vaig posar a fer retrats al Passeig.
Ho recordo, era tot un espectacle!
Sí, venia la gent a veure com fèiem els retrats i t’aplaudien si l’acabaves bé. Vam començar el 1968 amb Fuentetaja i uns quants i al final érem una vintena.
A 500 ptes el retrat (3 euros) i si en feies 5 o 6 al final era pasta a l’època! Només treballàvem a partir de les sis de la tarda. Set horetes i guanyaves més que un ministre!
I després a celebrar-ho…
Sí, després de pintar anàvem a la bodega d’en Sariol i com li anava la marxa, sopàvem i fins a les quatre de la matinada…Érem bohemis, bohemis! I fins avui que he viscut de la pintura.
A l’estiu feia temporada al Passeig i a l’hivern a Les Canàries…
Sí, i a bord del plataner (el vaixell que feia el trajecte de 7 dies a Les Canàries) vaig conèixer la meva dona, Huberta Siemann, és austríaca i aleshores estudiava espanyol a Barcelona. Parla 4 idiomes, és molt culta. I vam tenir el primer fill. Vam conèixer el propietari d’on tinc el taller al carrer Carreta. Era un un aragonès que tenia la carnisseria de cavall a la Plaça de l’Ajuntament. Vam arribar a un acord per comprar-li la casa, em va encaixar la mà i aquest va ser el contracte. Serapio Cabeza es deia. Em dones els diners quan puguis, sense pressa -em va dir-. I cada vegada que li pagava anàvem apuntant…
Paraula de cavallers…
Totalment. Després vaig rebre classes a Saragossa amb un pintor molt bo, Alejandro Cañada i també a la Llotja de Barcelona amb Félix Revello de Toro, un retratista increïble que pintava tota la flor i nata d’Espanya, inclosos els reis. Va ser començar a fer exposicions i deixar el passeig. La primera expo la vam fer amb Maite Muñoz al Majestic de Barcelona i a la seva galeria. Després una expo rere una altra: sala Nonell, Alcolea de Madrid i després vaig començar a tocar gairebé tot Europa. I quatre països creuant el toll.
Perquè es va quedar a Sitges?
Per l’ambient artístic que hi havia i perquè a pocs llocs hi havia tantes galeries. I a l’Àgora s’ajuntaven tots, Pruna inclòs. Mai he signat cap contracte amb cap galeria perquè sempre he volgut la meva llibertat i l’estudi m’ha donat per viure més que les galeries. Tinc clientel.la pròpia: anglesos, alemanys, suïssos…I a Sitges, gairebé a cada casa hi ha obra meva.
A part de donar-li de menjar què li ha aportat la pintura?
La pintura és com quan un s’enverina amb alguna cosa i no ho pot deixar. És el meu món, la meva teràpia, el meu art. Sempre he procurat tenir una personalitat pròpia en la pintura. Vaig començar amb el món rural amb les àvies de dol, pintava pels pobles per la part de Teruel. Moltes teulades de totes les formes i colors, parlava amb el mossèn del poble i em deixava pintar des de dalt l’església. Després en col.leccionar ceràmica (tinc prop de 700 peces de ceràmica aragonesa antiga) vaig començar a endinsar-me en aquest món. I ara estic amb les Verges i Sants (capitotas) de vestir que també col.lecciono i que aviat exposaré a Sitges o Barcelona.
Isidre Alquézar davant el camp de futbol de la Blanca Subur el 2018 Entrevista i Fotografia: Anna Grimau
El sitgetà Isidre Alquézar Montañés va néixer fa 76 anys a Andorra de Terol, tot i que només s’hi va estar els tres primers mesos de vida. De fet, va ser concebut i gestat a Sitges, però els pares van voler que nasqués al seu poble d’origen perquè hi tenien més coixí familiar. Els Alquézar-Montañés van venir a Sitges en plena postguerra. El pare, Miguel, treballava d’operari a la cimentera de Vallcarca i la mare, Asunción, feia de cuinera als Escolapis, on també netejava..
Va estudiar a Can Colapi…
Vaig fer-hi sis anys d’escolà a canvi de la meva escolarització, amb la flor i nata de Sitges. Quan acabava les classes, em quedava a ajudar la meva mare i li retirava els bancs i els pupitres perquè pogués netejar. Hi tiràvem serradures mullades per poder escombrar-ho bé, ja que aleshores no es fregava.
I d’allà va sorgir la seva primera feina…
Sí, el “padre” Marín em va proposar si volia treballar a l’aleshores Banc Hispano Americano, el BSCH d’ara. Després de fer un exàmen vaig entrar-hi de botones. Tenia 16 anys. Cada dia em llevava a les sis del matí per encendre la calefacció de llenya perquè quan arribessin els empleats a les vuit l’oficina estigués caldejada. I després a fer “recados”, arxivar i el que em manessin.
Segueixi, si us plau…
L’agost del 1961, als 18 anys, vaig anar a La Caixa del Penedès del Cap de la Vila a cobrar-hi un taló. Un senyor em va preguntar on treballava. Que no ho veu? Li vaig dir senyalant les sigles BHA que duia a l’uniforme. Va riure i em va dir: si algun dia vols venir a treballar aquí i vine i en parlarem. I em va donar records per al meu director. Resulta que era el Sr. Insensé, l’aleshores Director General de La Caixa del Penedès.
Hi va tornar?
Sí, i vaig passar l’exàmen el dia del Vinyet, ho recordo perfectament perquè aquí era festa i a Vilafranca no, i vaig poder anar-hi sense haver de demanar festa a la feina. Un mes després ja hi treballava. Li vaig donar al meu director, el Sr. Vellet, els quinze dies de rigor i em va contestar: no cal Isidre, si és una cosa bona per a tu ja pots marxar sense cap problema.
I ho era?
I tant. Cobrava 1.200 pessetes mensuals, tres vegades més! Les caixes pagaven molt més. Érem dues persones i fèiem de tot. En aquella època a Sitges només hi havia el Banc Biscaia, l’Hispano Americano, La Caixa de Pensions i Caixa Penedès.
Com va anar evolucionant?
Al cap de 10 anys em van fer director de l’Oficina del Cap de la Vila. El director sortint, el Sr. Grabulosa em va proposar. Em va dir que estant jo allà sabia que no hi hauria problemes. Vaig estar-hi 13 anys. Després vaig ser sotsdirector de l’Oficina Principal de Vilanova durant 18 anys, fins que em vaig prejubilar després de dues operacions al cor i 45 anys a l’empresa. En aquell moment era un dels tres empleats amb més antiguitat! Estic molt agraït del tracte rebut per Caixa Penedès fins el darrer moment.
Perquè l’apreciaven tant?
Jo no tenia hores per sortir, el rellotge estava per fer bonic. La gent em volia pel meu caràcter. I si l’empresa es porta bé amb tu, has de fer el mateix per a l’empresa.
Expliqui’ns com ha canviat el món bancari?
Jo treballava amb dos llapissos, un de negre quan la gent ingressava i un altre de vermell per apuntar quan treien. Ara ja és tot informàtica. Una frase del director general era: Isidre tenim clients perquè fem amics. Avui dia els bancs no tenen amics. Aleshores totes les entitats bancàries donaven el mateix interès i feies clients si te’ls guanyaves.
Realment no té res a veure amb ara…
El client era el primer. Les Caixes teníem un tracte molt més personal i familiar. I érem més realistes. Vindre una persona i dir-me: Isidro vull comprar-me un cotxe. Un audi que és molt bonic. Has vist quant val? 4 milions de pessetes. Quan cobres tu? Tantes pessetes. Quan et queda? Justet amb anticipo. Doncs, compra’t un 600. Val més posar-se vermell una vegada que quaranta groc. Dir-li que no un cop que quaranta a insistir que et paguin.
Apreciaven aquest tracte els clients?
Sí, i eren clients per sempre. Encara hi ha clients meus que ara busquen el meu fill (que treballa al Banc de Sabadell, abans Caixa Penedès) perquè estan molt agraïts amb l’assessorament que els vaig donar.
Com era el Sitges de la seva infantesa?
Dalt de la via no hi havia res, només el meu carrer (Escoles Pies). El Camí Capellans era de carro, i també el Camí de la Fita, on només hi havia un llum i era molt fosc. Tan sols hi havia el senyor Fabregat que venia vi, tot eren vinyes i terrenys amb Sínies.
Què era el que més li agradava?
Que podies jugar al carrer: a cromos i patacons, a caniques, a pilota, a tot. I podies banyar-te sota La Punta. Allà vaig aprendre a nedar. Vaig pujar sobre una barca amb uns amics i ens vam amagar. Un cop va sortir la barca, perquè no ens pegués el seu amo vam haver de saltar a l’aigua i nedar fins a la sorra!
Li agradava jugar a futbol?
I tant, als 16 anys entrenàvem al descampat davant del Calipolis. Ens entrenava en Joan Miret Alemany a les 7 del matí, abans d’anar a treballar. Després ho vaig deixar, però, quan tenia 20 anys al Retiro es va formar el que es diria CF Blanca Subur que participava en “Educación y descanso”, el que ara seria un equip amateur. En Jaume Serra, que era molt amic, em va demanar d’entrar a la Junta d’aquest club com a tresorer i hi vaig accedir. Quatre anys després vam plantejar fer futbol base de nens.
Com s’ho feien?
Al començament els campionats de futbol base de canalla es van fer a Can Perico, es vestien al magatzem de l’Hotel Don Pancho i un policia local aturava el trànsit perquè els xavals creuessin la carretera. El camp el fèiem nosaltres amb estaques i corda per delimitar el terreny de joc, i en acabat, ho trèiem fins la setmana següent. Allà va començar el futbol base de Sitges.
El que ara és la Blanca Subur…
Sí, després vam anar al camp de terra a Pins Véns, que vam construir els pares dels nanus, amb uns vestuaris i un bar. El terreny era propietat del Sr. Rossell que ens el va deixar, fins que un dia en Felipe de Fincas Maricel i jo, d’acord amb la Junta, vam anar a veure’l a Barcelona a veure si podíem comprar-lo. Ens va demanar una quantitat que no podíem pagar.
I què van fer?
Li vam fer contraoferta de pensió vitalícia de 25 mil pessetes al mes, i la mala sort que el senyor, al segon mes, es mor. Només vam pagar 50 mil ptes. Va costar més l’escriptura que el camp! Allà van jugar la Divisió d’Honor, va venir el Barça, el València, el Reial Madrid, la Reial Societat…Els vestuaris eren tan petits que es pensaven que eren els dels àrbitres. Feia vergonya, també els lavabos i marcar el camp per a cada partit…
I després què va passar?
L’alcalde Baiget ens va oferir fer un camp nou amb una concessió de 50 anys, on ara estem, a canvi del terreny que ocupava Pins Véns, on s’hi van construir pisos de preu assequible. Vam crear el futbol base del no res i ara la Blanca té un equipament fantàstic.
Ha fet de tresorer en un munt de juntes…
A moltes! A la Blanca porto 45 anys, hi hagut presidents que m’han dit que si jo no seguia com a tresorer ells tampoc. Sóc molt treballador i seriós a la feina i he tingut la gran sort que sempre he trobat molt bona gent en el meu camí. Sempre m’han volgut molt.
Què ha aprés de la vida?
Que has d’anar sempre amb la veritat per davant. La mentida no té resposta i la veritat sempre en té. Això m’ha ensenyat la vida.
