Nascuda a Hollywood fa 80 anys, en fa 48 que la Carola Schisel va venir a Sitges amb el seu marit, el prestigiós pintor Miguel Condé. Tot i que el seu cognom és alemany, els seus rebesavis ja van néixer als Estats Units. La Carola és la Gran Dona que hi ha al darrere de l’artista. Dona de món, tan intel.ligent i interessant com suau i elegant en les formes. Li agrada conversar amb escriptors, periodistes i banquers internacionals perquè diu que saben què passa al món. Entre les seves amistats s’hi compten Ian Gibson i el recentment desaparegut Juan Luís Buñuel, a qui ajudava amb el llibre sobre el seu pare.
Parli’m de la seva família…
El meu pare era de Los Ángeles (Califòrnia), era enginyer i treballava per al Departament de Defensa dels Estats Units i la NASA, en molts projectes secrets per al govern nordamericà. Tot era Top Secret. Sempre em sentia vigilada, no podia sortir amb vaixell amb els meus amics per por que ens segrestessin per obligar al meu pare a revelar secrets d’Estat. Quan viatjava a Europa sempre anava escortat i mai podia trepitjar l’est del continent ja que va fer feines de seguretat a Berlin quan es construïa el mur. Pels diaris vam saber que va ser un dels dissenyadors del sistema de defensa del Pol Nord contra els russos. Els seus últims projectes van ser escuts antimíssils en plena Guerra Freda.
Què apassionant! Expliqui’m més…
El meu avi era banquer i assessorava com invertir fortunes, un dels seus clients era Bing Crosby. Vam viure a molts llocs perquè el meu pare feia projectes d’un any a molts indrets com San Francisco o New Orleans. La meva mare guanyava molts diners arreglant i venent les cases on vivíem. Volia ser arquitecta, però, era l’època de la Gran Depressió i es va haver de posar a treballar perquè els seus tres germans s’eduquessin.
Com ho va viure tot això?
Recordo una infantesa molt feliç. Estava molt unida al meu pare i viatjava molt amb ell. Era un gran home: moral, intel.ligent, realment fantàstic. Em va donar ales per volar i em va ensenyar a ser conscient de les conseqüències dels propis actes, li estic molt agraïda. Ma mare era més emocional i més controladora. Volia que fos una bona noia, amb bones maneres a taula i en el tracte.
Què va estudiar?
Dos anys d’Humanitats a la Universitat i després vaig anar a Provincetown, un lloc d’estiueig que sovintejava molta gent de NY i Boston. Un ambient molt bohemi amb molts gais i intel.lectuals i escriptors com Norman Mailer, a qui vaig conèixer. Vaig trobar feina de cambrera en un restaurant francès, i com que era molt guapa i amb accent de NY, sempre em donaven unes propines fantàstiques. Trencava els xecs que m’enviaven els pares i els hi retornava en un sobre.
S’emancipava, well done! Segueixi si us plau…
A Provincetown vaig conèixer en Miguel el 1957. Jo tenia 19 anys i ell, un any i mig menys, però no me’n vaig adonar perquè era bastant sofisticat per a la seva edat. Aleshores m’agradava dibuixar i pintar, però després de conèixer en Miguel ja no vaig pintar més. Em satisfeia el seu art. Aleshores estava pagant una obra seva a terminis que ja mai vaig haver d’acabar de pagar-la.
Quins eren els seus somnis?
Viure a NY, on vaig passar temporades amb els pares, però la vida em va dur per altres camins. Als pares els agradava en Miguel tot i que tenien l’esperança que me’n cansés i em casés amb un pretendent adinerat, cosa que no va passar mai perquè m’avorrien.
Sempre em vaig plantejar la relació amb en Miguel com una aventura que no duraria perquè volia viure altres coses. Jo era de les que els retreia a les amigues que es volguessin casar de per vida…Jo, que porto tota la vida amb en Miguel! La meva aventura sentimental segueix: 61 anys de relació i 58 de casats. La noia que no volia estar amb un únic home!
I quin és el secret d’una relació tan longeva i enriquidora?
El respecte és bàsic. Encara ens sentim enamorats. Ens hem complementat a la perfecció, jo aguanto lo seu i ell lo meu. La relació cal construir-la sempre i donar corda i saber com recollir-la poc a poc, subtilment, és instint. Hem tingut temps meravellosos i també difícils. Tornaria a repetir. Hi ha coses que canviaria, però, no la relació.
Quines coses canviaria?
Potser no haver sabut aprofitar prou les oportunitats en la carrera d’en Miguel. I no haver-me deixat créixer del tot en el teatre, que era una de les meves passions. És l’única cosa que em penedeixo de no haver fet.
On van viure abans de Sitges?
A Mèxic, on ens vam casar. També a París, a Niça, als Estats Units…El 1969 vam venir aquí de la mà del poeta americà, d’origen mexicà, William McLeod Rivera i la seva esposa catalana, Teresa Cuatrecasas. Ens van oferir una casa d’estiu a Canyelles. Amb els nostres fills Amadeo i Pili, hi vam arribar un 11 de desembre. L’endemà vam venir a Sitges. Estava preciós, relluent amb el sol de les onze del matí i vaig dir a en Miguel: i si preguntem els lloguers aquí? I em va contestar que era molt bona idea.
Com els va acollir Sitges?
Amb molta generositat. Vam estar-nos a diversos llocs fins que vam trobar la casa on vivim. M’agrada molt perquè és discreta. Era de la casa d’Artur Carbonell, que també era pintor i va ser director del Teatre Nacional. Hi rebia molta gent com Picabia i va estrenar-hi peces teatrals. Pel que fa al taller d’en Miguel, el Sr. Puighibet li va cedir un espai. Li va dir que no necessitava els diners i que ell, en canvi, el taller sí. El mateix li va dir el Sr. Segarra de la pesca. Així ens van acollir a Sitges.
Què és el que li agrada de viure a Sitges?
Jo sóc molt de ciutat, però, em sento molt bé a Sitges, és l’únic poble on puc viure, perquè té els avantatges d’un poble i l’anonimat d’una ciutat. Sitges és molt especial, m’agrada el tracte de la gent, la llum i el sol, naturalment. Hi ha una comunitat internacional molt interessant i sempre m’ha sorprès que et convidin a un sopar i hi coneguis gent que mai havies vist abans, com en una ciutat.