Joan Yll Fontanals: m’he passat la vida escoltant

Joan Yll al seu taller del carrer Sant Damià el 2017
Entrevista i Fotografia: Anna Grimau

Joan Yll Fontanals va néixer al número 15 del carrer Jesús de Sitges, a quarts de set de la tarda del 17 de juny del 1932. Ho diu amb la convicció de qui se sap privilegiat de tenir el cap més que clar als 85 anys. En Joan s’ha passat la vida observant i escoltant, i ara la seva memòria prodigiosa l’ha convertit en el Sitgipèdia de la Vila. Tots els experts i amants de la història local passen per la que ell anomena la seva consulta, l’antic taller del carrer Sant Damià, on va començar a treballar el juliol del 1946 i on el trobareu cada tarda de dilluns a dijous. Si hi passeu, us ho explicarà tot sobre la vostra família, detalls i anècdotes que probablement desconeixereu, com la cançoneta per dormir que us cantava la besàvia.

Recorda que després de la guerra es comentava que al Pare escolapi Olaia el van pelar al camí de la Trinitat de la carretera, durant el ball de tarda que va començar el 18 de juliol.

Sap moltes coses, vostè…

Sé molta cosa perquè des dels 14 anys he treballat en aquest taller. Estava envoltat de fàbriques de sabates, i deixant de banda les dels Termes i Benazet que tenien mecànics a dintre, la resta les arreglàvem nosaltres. Havia acabat la guerra i no hi havia peces de recanvi de màquines que pesaven mitja tona. Un motor abans feia anar 40 màquines i les corretges de cuir es trencaven.

Era un anar i venir de gent aquest taller…

Aquí sempre hi havia 4 o 5 obrers, que xerraven. Abans no hi havia televisió i la gent tot ho parlava…jo només havia d’escoltar. I vaig estar tota la vida escoltant. Aquí sabies tots els cuentos del poble, quan un obrer tenia un cuento amb una dona i amb una altra…

Sí que hi havia “cuentos” a l’època…

Sí, i en Pitarra en feia poesies d’això. Què és l‘amor? L’amor és una baba que surt del cervell, passa pel clatell, baixa per l’espinada, dóna tres voltes pels collons i surt per la punta de la fava. Abans de la guerra, tots tenien teatre: Prado, Retiro, L’Orfeó i la Casa del Poble, i tots feien funcions. Com en Don Juan Tenorio del Pitarra. I al taller es recitaven els versos: Ay, Don Juan, dame más, entre las pelotitas y los cojones detrás!

Curiós l’humor de l’època…Què més recorda?

Abans i després de la guerra, al segon pis de l’Ajuntament hi havia el jutjat i al darrere la Guàrdia Civil, que eren quatre i el cabo. On després hi va haver la Caserna, davant de El Vivero, s’hi estaven els Carabiners que no tenien res a veure, cuidaven de la costa. La Guàrdia Civil es feia càrrec de l’ordre públic del poble. Cada dia, dos civils anaven a peu a Vilanova i tornaven.

Déu n’hi do!

Cap el 1946 van unificar Guàrdia Civil i Carabiners i els van traslladar a la Caserna. Els Civils van agafar una emprenyada! Perquè calia cultura i alçada per entrar al cos i els carabiners no tenien ni una cosa ni l’altra. Eren rabassuts, la feinada que tenien per escriure…

I un cop acabada la guerra?

La Falange estava al carrer Major davant del carrer Carreta i donava al Retiro. Aleshores tota la canalla parlàvem el català i gairebé no se sabia parlar en castellà. “Teníamos que hablar el idioma del Imperio”. Recordo que quan tenia 7 o 8 anys un barret de Falange em va fotre una hòstia, que aquell dia vaig deixar de ser súbdit espanyol per ser-ho només de carnet d’identitat.

No s’estaven de res els de La Falange…

Doncs, no i els primers anys sempre hi havia algú de La Falange que passava llista als enterraments i qui es quedava fora de l’església durant la missa el feien passar pel seu local on li administraven una cullerada de “aceite de ricino”. A mesura que el Hitler perdia, van anar afluixant perquè veien que le scoses anaven a males.

Com era la canalla aleshores…

Érem més murris, ens dedicàvem a trucar cases, a fotre préssecs, a trencar bombilles, jugàvem a lladres i serenos, a tatarit en dèiem. Feièm tiradors de pedres i fèiem guerres d’un barri amb un altre. Nosaltres érem del barri Muiño (on hi havia la fàbrica de sostens). El passatge Muiño era una vinya que en Llopart va comprar i va urbanitzar. Un barri tancat aleshores per una porta de vinya per on només podia entrar un carro.

Com era el Sitges de després de la guerra?

Era un Sitges industrialitzat on s’arreglaven totes les màquines. Al taller érem tres fixos: el pare, un xicot (normalment de Vallcarca) i jo. Quan arribava el tren de Vallcarca, noies, nens i nenes omplien tot el carrer del Prado per treballar a les fàbriques i de minyones. Els més menuts eren mà d’obra barata, 10 pessetes a la setmana. Entre el 1939 i el 1941, un obrer guanyava 110-115 pessetes a la setmana i amb l’estraperlo no podien mantenir la família. Sortien de la fàbrica i anaven a una segona fàbrica, que eren tallers clandestins, fins a les 12 de la nit.

També va ser el mecànic de la primera fàbrica de sostens de Sitges…

Sí, vaig muntar tota la maquinària i durant 10 anys vaig ser l’únic mecànic amb 300 mosses. M’ho vaig passar molt bé! Havia de fer quatre hores cada dia, i el meu tracte era que les podia fer quan em dongués la gana. En aquella època quan tenies 14 anys ja havies de buscar una noia per festejar que no l’haguès tocat ningú. Als 17 i 18 anys ja anaves a firmar i donar la cara davant dels pares.

I com es festejava?

Cada dos diumenges anàvem a Can Gustavo a fer un vermut amb jíbaros, que eren més barats que l’almeja i la resta ho guardaves per al cine de la tarda, on hi deixaves anar una mica la mà. I els primers petonets. I dissabte al vespre, als bancs de pedra del davant de la piscina del Passeig, allà la cosa ja anava més…D’aquí per avall, res! Hi havia por del prenyasso, que en queien eh! I saps què recordo?

Vostè dirà…

A la Peixoneta. Era molt, però que molt bufona la teva mare, tots els nens ens la miràvem. I recordo Can Paixò, el restaurant que la teva àvia tenia a baix a mar, a Can Dalmau, cantonada amb carrer Carreta. S’hi dinava molt bé per entre 6 i 10 ptes. Menjars sitgetans i mariners. Es va posar de moda i la gent deia: anem a Can Paixò!