Margareta Bellander: «Pel carrer ens cridaven, rubiaaa!!!»

La Margareta amb la seva filla Elisabeth Puyoles i el seu nét Teo Muñoz el 2015
Entrevista i fotografia: Anna Grimau

La Margareta Bellander (Götteborg, 1951) és una sueca que de ben petita ja venia de vacances amb els seus pares a la costa catalana. Ara té un nét sitgetà. El 30 de desembre de 1976 es va casar amb un barceloní, a Suècia. Aleshores ja era un home obert i viatjat, a l’igual que la seva família que van estar molt contents de venir al casament que vam celebrar al meu país, on per aquelles dates a les tres de la tarda ja era negre nit. A més, va ser un any de neu, semblava el Pol Nord –recorda-. Però la família del meu marit estaven encantats.

La Margareta podria ser la típica sueca que venia estiuejar a l’Espanya franquista de la Sangria, els Toros i el Flamenco. De les que duien biquini de colors en un país negre i reprimit per la dictadura i s’enduia les mirades i els piropos dels autòctons, totalment embogits per l’entrada de l’Europa lliure i moderna en un país amb la cultura, l’ensenyament i la moral devastades. De fet, era així, tot i que aleshores ella no notava tant el contrast perquè es movia en un entorn modern, cultivat i obert. El seu marit és un economista d’una família que ja aleshores era viatjada i oberta de mires. Diu que mai s’ha sentit estranya a casa nostra, que en poc temps ha estat casa seva. Té una filla que viu a Sitges i un nét sitgetà.

El primer cop que va venir a la nostra vila va ser el febrer del 1977, amb el seu marit, a menjar-hi una paella al Costa Dorada (tot queda en família de qui escriu, per sorpresa meva). En ple hivern, Sitges no era el que és ara. Els hotels estaven tancats i gairebé no hi havia restaurants. Només podies venir-hi a dinar i passejar –explica-.  Van passar pels Viñedos de Sant Pere de Ribes, aleshores en construcció, i es van enamorar d’una caseta. Van vendre el pis on vivien a Barcelona i la van comprar. Després, en tenir dues filles (nascudes a Ribes, la Victòria i l’Elisabeth) la van canviar per una altra més gran dels Viñedos mateix.

Recorda que era una època amb tensió a l’espera de la democràcia i que tot li semblava molt exòtic. Suècia era aleshores un país molt democràtic i ben organitzat, però hi passaven poques coses, -diu- gairebé no hi havia cafeteries. Als suecs ens encantava el clima d’aquí, la vida al carrer, l’alegria de viure. Negatiu no recorda res. Només que l’aigua era molt dolenta i que els electrodomèstics eren de molt mala qualitat i es trencaven constantment. I la impuntualitat. Quan havien de venir a instal.lar la rentadora el meu marit em deia que hi truqués abans. No, si ja hem quedat -responia inocent-.

Però això poc li importava –afegeix- la balança positiva guanyava per golejada. Riu recordant com en les anades i vingudes a veure la família a Suècia, tornava carregada de rotllos de paper de cuina o tovallons de paper, inexistents aquí.

Li sorprenia que les famílies catalanes s’ajuntessin els diumenges per dinar plegats, que les relacions familiars fossin tan estretes. I recorda que les llengües estrangeres no eren el nostre fort i l’anglès, inexistent. La gent no viatjava aleshores, recorda. Només podies sortir del país amb 15.000 pessetes. I eren uns pocs els privilegiats. Una mostra n’era –explica divertida- que quan dos cotxes amb matrícula espanyola es creuaven a l’estranger es claxonaven emocionats.

Anàvem molt a veure la família a Suècia i els meus pares també venien moltíssim i estaven encantats amb el país. Aleshores viatjar en avió era caríssim. Ara per 100 euros pots viatjar a Suècia. A les meves filles i als meus néts els encanta: per a ells, Suècia és el paradís, malgrat  les poques hores de llum a l’hivern i les 24 hores de llum a l’estiu. Un paradís per tenir-hi fills, per exemple, amb un munt d’avantatges com que el Govern et paga un sou durant el primer any de criança. Un paradís que, no obstant, no canvien per Sitges ni Sant Pere de Ribes. Als 18 anys van haver de renunciar a la doble nacionalitat i van triar l’espanyola.  Aquí hi ha sol i el cel és blau.

M’explica records de la seva mare quan estiuejava a la Costa del Sol abans dels anys seixanta i el biquini hi estava prohibit. Era l’Espanya del sol i platja. Els cridava l’atenció que fóssim altes i rosses, i pel carrer ens cridaven: Rubia!! I no ens agradava. Per als suecs ser ros és tenir el cabell ros platí. Nosaltres no ens considerem rosses.

La Margareta sempre ha treballat de guia i intèrpret de grups d’empresaris i/o turistes suecs al nostre país. La Barcelona d’abans del 92 no té res a veure amb la d’ara. Era bruta, molt grisa, gens turística. Els turistes venien a Sitges o a la Costa Brava. Barcelona no estava gens de moda, no com ara que ocupa els primers llocs dels rànquings mundials de destinacions turístiques.

La Margareta continua acompanyant grups de suecs en les seves visites a Catalunya sigui per feina o vacances. Vénen amb la idea que Espanya està molt tocada per la crisi i es queden perplexos en veure les terrasses plenes. No veuen la crisi enlloc. Els encanta el clima, el Barça, Rafa Nadal, la Fórmula 1 i, sobretot, la nostra gastronomia.

Creu que ara els catalans som més organitzats i els suecs més rel.laxats. La globalització també ha fet coses bones –diu-. Ens anem encomanant uns als altres, abans el meu país era molt rígid. Quan vaig venir aquí la gent havia de comprar la mantega a Andorra i a Suècia no hi havia oli. Ara al meu país la cuina mediterrània és molt celebrada.

Això no li impedeix regalar els seus amb les seves especialitats sueques. Troben la meva cuina molt exòtica. I als meus gendres Joël i Sergi, que són fantàstics, els entusiasma.

Sempre ha admirat la bona acollida de Sitges al món homosexual, tot i que ara creu que la situació està derivant en certs guetos que no fan bé a ningú. Sobre l’afluència de turisme, recorda que abans de l’autopista, Sitges era molt desangelat a l’hivern: gairebé no hi havia res obert, no hi venia ningú. Ara l’afluència és tot l’any. Amb l’obertura de l’autopista es temia que vinguès molt de públic d’entrepà i, per sort, no ha estat així. I opina que la qualitat del turisme, més o menys, s’ha mantingut. Aquí la gent és molt acollidora. Sempre m’hi he trobat molt bé a Sitges, m’hi he sentit molt benvinguda.