Jean O’Dwyer és irlandesa, nascuda a Midleton (1981), al costat de la ciutat de Cork. Valenta com totes les dones de la seva família, va marxar als 20 anys del seu país per viure una aventura que la va dur a Sitges. Va aprofitar l’oportunitat de venir-hi a fer d’au-pair d’una família irlandesa amb quatre fills. I des d’aleshores, ja fa 17 anys, viu aquí, on va conèixer el pare dels seus dos fills sitgetans.

La teva primera parada seria Sitges, pensaves aleshores…

Sí, i de moment, la primera i l’última…Després de fer d’au-pair un any, vaig anar a Irlanda a estudiar fotografia i producció de vídeo. Però vaig tornar a venir, perquè em sentia enamorada del meu noi i de Sitges.

Què et va enamorar de Sitges?

El cel de Sitges em va enamorar. A Irlanda el cel és tan baix i gris, que es pot tocar. És depriment. Aquí em sentia tan afortunada! De tenir-ho tot tan a prop i tan bonic, llavors no havia vist mai res tan maco…I encara gaudeixo de tot això.

Visites el teu país?

Cada any vaig un mes i mig a Irlanda. Hi torno molt pels meus fills, pel contacte amb la família i per a que coneguin el país i la cultura irlandesa. I els encanta! La casa de ma mare, on vaig néixer, és la seva segona casa. Adoren el jardí gran que tenen els meus pares, que viuen al camp. Anar al bosc amb els seus cosins…

Totalment diferent de Sitges…

Sí, i tant. Quan vaig arribar el que trobava a faltar a Sitges és més verd i que no hi hagués animals. Allà tot és verd i ple de conills, ovelles, vaques, guineus, i això em manca. Aquí hi ha molt ciment i gossos pijos. Però el cel i el mar han substituit el verd d’Irlanda.

Què ens expliques de la teva família?

La meva àvia era una dona increïble, volia una botiga de sabates i no tenia diners. Desitjava un contracte amb Clark’s, però, a Clark’s no els interessava. Va viatjar a Dublin per convèncer’ls i al tren, la dona que tenia asseguda enfront li va preguntar el perquè del viatge i li ho va explicar. Resulta que la dona tenia botiga de Clark’s a Cork i volia tancar i no sabia què fer amb les sabates. Així va ser que la meva àvia va aconseguir tenir el seu propi negoci. Era a finals dels anys seixanta. En aquells temps les dones tenien cura dels fills i no treballaven. Va ser molt valenta. Va morir el setembre amb 94 anys, 15 néts, 13 besnéts i 8 botigues que regenten els meus tiets i cosins.

Tens molt present les dones de la teva família, com les definiries?

Strong and proud. Fortes i orgulloses. Molts treballadores i també molt empàtiques. Ara que com que vaig marxar amb 20 anys (era una nena!) conec millor les dones catalanes i sitgetanes que les Corkianes, hahaha! Irlanda té un passat turbulent i les dones havien d’emigrar i lluitar i començar de nou mil cops.

T’has pogut integrar a Sitges?

Quan vaig venir tenia molt clar que no volia quedar-me tancada en la colònia anglesa, volia conéixer gent d’aquí. Vaig treballar dos estius al Sausalito, sóc Sausalito’s Girl –afirma molt orgullosa-. I 11 anys a Speak Easy. Allà és on vaig conèixer mig Sitges perquè darrere dels fills venien els pares, els tiets i comences a formar part del poble. Des de fa 7 anys treballo a The British School of Barcelona, a Castelldefels, on sóc mestra de suport. M’encanta treballar amb infants: si dones una mica, reps moltíssim.

Ser profe d’anglès deuria ser la sortida professional més clara quan vas arribar…

Sí, ensenyar anglès era la sortida més fàcil en un país estranger. El meu somni era ser llevadora. Si m’hagués quedat a Irlanda, m’hauria agradat fer-ho. M’encanten els nadons i les dones. I estic molt orgullosa dels meus parts, els dos naturals…

I un, amb anècdota inclosa…

Síii, el del Max, el meu segon fill, que ara té 7 anys. Va néixer al terra del lavabo de casa. Vaig trencar aigües i vaig trucar a la llevadora dels Camils, la Martina, per dir-li que anava cap allà. Però les contraccions de seguida van ser cada dos minuts. No entenia res! Vaig anar al bany amb ma mare i la meva sogra perquè no podia ni baixar l’escala de l’edifici familiar. Va arribar l’ambulància i ja estava dilatada de 9 cm! Els ambulanciers no sabien què fer. Vaig sentir que era la meva pròpia doula. Jo, al terra del bany, amb crits de part, necessitava empènyer i tothom em deia que no ho fes, que esperés que arribés el metge…El pare (que és músic) no hi era, estava tocant a Madrid. El meu sogre donava voltes al pati, desesperat…Molt surrealista! Molt fort tot plegat, però, molt maco.

I què va passar?

Va arribar el metge, que era en Josep Maria Soto i em va preguntar com em deia. Jean, -li vaig contestar plorant desesperada- i please, quiero push –vaig implorar-. Empuja, empuja bonita –em va contestar- i va sortir en Max, el meu soldat. Amb ell en braços, vam anar junts en ambulància als Camils. La llevadora, quan em va veure arribar amb el nadó entre els llençols, quasi es desmaia. Sort que tot això va passar a les quatre de la matinada i no al matí, amb tothom a La Granja prenent cafè i una ambulància al Cap de La Vila amb tot el tràfec de gent! Hahaha!

Quina història!!

Feia dues generacions que no naixia ningú a casa dels Ferret de Querol, en Max és el més sitgetà de la família. I així em vaig fer famosa, l’anècdota corria com la pòlvora, això sí guarnida amb detalls afegits: es rumorejava que vaig tallar el cordó amb un ganivet a la cuina o que vam demanar el ganivet del pa a Can Masó, hahaha…

I tu ja ets mig sitgetana, com es viu la barreja?

Cuino molt plats de la meva terra i de ma mare per estar més a prop d’Irlanda, però, també botifarra amb mongetes i caldo, que als meus fills els encanta. Adoro la dieta mediterrània i la qualitat i frescor dels productes d’aquí i m’entusiasma la cultura de tapes, canyes i pintxos…

Com veus Sitges?

Sitges és una mica bombolla, és difícil escapar-ne. Hi ha de tot i moltes festes, és molt fàcil quedar-s’hi i molt difícil sortir-ne. És una llàstima que es perdin els locals emblemàtics com El Xatet. Quan va néixer el meu primer fill Luca, en sortir dels Camils vam anar a menjar-hi el típic biquini de pa de pagès de sobrassada i formatge, mmm, deliciós! Trobo que ara a Sitges li falta caràcter, personalitat. Ha perdut molt…I em sap molt de greu. Ha crescut molt en 17 anys, però, no marxo perquè és la llar dels meus fills. Sense ells potser m’hi hauria escapat, però, hi tornaria segur.

Massa gent?

Sí, massa. No m’agraden les multituds de l’estiu ni dels caps de setmana ni les platges brutes i plenes de gent…De l’octubre a l’abril hi estic molt a gust a Sitges, i a l’estiu aprofito per marxar a Irlanda, on estic millor que aquí.

Què et sorprèn de Sitges?

Sempre m’ha sobtat que, malgrat ser un lloc tan cosmopolita, la gent sigui tancada. Els irlandesos són coneguts pel seu bon humor. A Irlanda, la gent és amable, servicial, acostuma a riure i somriure i enceta converses aleatòries arreu. Va caldre un temps d’adaptació a la gent d’aquí, al carrer els vianants són més seriosos, amb un posat greu. Després de tants anys aquí, ja m’hi he acostumat tant, que quan hi vaig fins i tot se’m fa estrany que gent desconeguda em parli i em somrigui pel carrer! A Sitges no és tan fàcil fer amistats com en el meu país, però, quan hi entres és per a sempre.