MARIA CANO: “L’Església no està de Moda”

Maria Cano al carrer Carreta.
Fotografia: Albert Gironès

Entrevista d’Anna Grimau

La Maria Cano va néixer el 18 d’octubre del 1940 al número 11 del carrer Nou, però des dels 8 mesos sempre ha viscut al carrer Carreta. És per això que es considera de baix a mar i es defineix com una nena del carrer Carreta, de sorra, de xarxes, d’escola nacional i de mes de Maria.

Què és el Mes de Maria?

Quan érem petites la religió estava molt d’auge. A l’escola ens ensenyaven el que fèiem a casa: un tamboret o tauleta xica guarnida de flors amb una mare de Déu i durant el mes de maig hi fèiem una pregària cada dia. Sóc, des de petita, una persona creient i practicant. Ja no faig el mes de Maria, ara vaig a l’església.

L’església és cada cop més buida?

Malauradament la gent que anem a l’església som la gent més gran. També hi ha gent jove, però menys. Sempre penso que els apòstols eren 12 i si hem arribat fins aquí podem seguir molt més. De tota manera l’església també és humana i tot no ho ha fet sempre bé.  Es parla molt del que ha fet malament i poc o gens del que fa bé.

 Expliqui’ns-ho vostè…

Jo que he estat catequista durant 40 anys crec que l’església ha avançat, però, hauria d’avançar molt més. Fa moltes coses bones que no es veuen: si Càritas baixés demà la persiana hi hauria un dalt a baix. Crec que el mal fa molt soroll i el bé està massa amagat i molt part de culpa la tenen els mitjans de comunicació. Hi ha molts sacerdots i voluntariat que fan moltes coses en nom de l’església i que sense tota aquesta feina hi hauria més fam i molta més necessitat. No estem de moda. Allò dolent es realça molt i tot allò bo es silencia.

Com va ser la seva infantesa?

Els meus pares em van protegir molt. Com que menjava poc patien. Quan em vaig fer gran vaig sentir a dir que la gent de a meva època va passar gana o restrenyiment. Jo a casa meva mai vaig veure misèria a taula. No hi havia luxes, però mai em van faltar unes sabates noves, unes per mudar i unes altres per anar a escola. Vaig tenir la sort de tenir un molt bon pare,  molt treballador, bon marit i bon amic dels seus amics, era extraordinari. Venia de la barca gran amb la sardina i amb la petiteta seva anava a fer musclos, palangre…per a ell no hi havia caps de setmana ni res. Mai vam passar gana.

On va estudiar?

Vaig anar a l’escola nacional al carrer de La Palma. De les mestres recordo doña Adela, doña Cayetana, doña Josefina (amb qui fèiem la primera comunió), doña Ester, doña Agapitai doña Maria. Aquesta última és la Maria Ossó que es va implicar molt al poble i en la formació integral dels infants. Sitges li ha reconegut amb posant el nom de Maria Ossó a una de les escoles de la vila i si no vaig errada també li dediquen aviat un carrer.

 I quan va acabar els estudis?

Quan vaig acabar l’últim curs de l’escola a casa no em van preguntar res. Aleshores o anaves a un taller de sabates, a la fàbrica de la Corsetera o de dependenta d’una botiga. Els meus pares van triar que anés a aprendre a cosir, que era el que es feia a l’època ja que hi havia molt bones modistes. No existien tantes botigues de Prêt à porter. Em podria no haver agradat gens, però, per sort em va agradar molt. Per consell de la meva àvia, em van dur a la millor, la Carmen Soler de Torelló. 

Com era la Carmen Soler?

Era una persona molt avançada al seu temps, li agradava que les senyores quedessin contentes amb els seus consells. Vestia lo millor de Sitges. Com anècdota et puc dir que era tan bona modista que alguna gent treballadora feia guardiola per a quan casessin a la nena fos la Carmeta qui li fes el vestit de núvia. Ella ho agraïa i per descomptat els tractava molt bé amb el preu, era molt bona persona. Ens estimàvem molt i teníem un bon tracte de confiança malgrat la diferència d’edat. Vaig sortir d’allà per casar-me i em va regalar el vestit de núvia. Per fer-lo, va anar a comprar un dels primers maniquins que van arribar a una casa de figurins francesos que acabava d’obrir a Barcelona. Jo era alta i prima i de mides feia com el maniquí. Un cop casada, vaig deixar de cosir i ja no vaig treballar. Sempre m’ho he fet tot, tota la roba que he portat fins ara, a part cortines i coixins. 

Com veu els canvis en la dona?

Penso que abans ens preparaven més per casar-nos i les noies d’ara són diferents, tothom que pot estudia. Penso que hem sigut la generació que més hem canviat. Per forma de pensar, per tecnologia, per tot…És una de les èpoques que hem vist més canvis al món. A casa no teníem televisió ni telèfon. Havies d’anar al carrer Jesús a que et posessin una conferència.

Si tirés enrere faria alguna cosa diferent?

No, he estat una nena feliç. El que jo vaig sentir moltíssim va ser la mort del meu pare als 52 anys. Ho vaig passar molt malament. Després ja em vaig casar, van venir els nens. Sempre envoltada de nens he sigut molt feliç. Quan van ser més grandets (la Vinyet tenia 10 i en Carles 6) em van cridar per si volia fer catequesi. Com que era creient i practicant, anava tots els diumenges a missa, el senyor rector em va cridar per si hi volia participar. Al principi em vaig espantar perquè els nens eren petits i poc a poc em vaig anar introduint a la catequesi.   

Fa moltes coses bones que no es veuen: si Càritas baixés demà la persiana hi hauria un dalt a baix

I ha estat 40 anys fent catequesi. Com ha estat l’experiència?

M’ha agradat molt, ha estat la meva vida. També vaig donar classe de religió a l’escola pública juntament amb la Maria Dolors Serra Farrerons. Va sortir una llei que donava el dret a rebre classes de religió a l’escola pública i aquí a Sitges van demanar a la Parròquia un parell de catequistes. Vam substituir la Glòria Baqués i l’Ana Maria Orti. Hi vaig estar 15 anys fins que es va casar la meva filla Vinyet. Impartíem història de la religió catòlica. Jo vaig fer de primer a vuitè d’EGB i dos cursos de primària quan va canviar el model d’estudi. Van ser uns anys alegres i bonics. Vaig entrar amb companys i vaig sortir amb amics. Al començament no hi havia ni llibres i treballàvem amb fotocòpies que fèiem nosaltres. Per impartir les classes amb dignitat anàvem a reciclatge a Barcelona, al centre Ribadeneyra. Hi havia anys que feia tres voluntariats a l’hora. Això sí, tot era com diu la paraula voluntariat, però, he estat molt feliç perquè he tingut molt bones vivències. He donat molt, però, he rebut més encara. 

El tercer voluntariat era a l’Associació de Lluita contra el càncer de la qual en va ser presidenta.

Sí, érem el poble de Catalunya que fèiem més diners. Vaig buscar un grupet d’amigues sitgetanes que s’embarcaren amb mi i vam treballar molt. Van ser 11 anys molt bonics que ens han deixat una estimació de per vida. Gràcies també a l’ajuda d’altra gent, no hi va haver cap sitgetà que es quedés sense el que va necessitar. Crec que tant elles com jo el moment més joiós era el de dir a tots els qui ens van ajudar un emocionat i sentit gràcies. 

Què era el que més els encuriosia?

Dues preguntes que em feien sempre era si jo sabia si Jesús era del Barça i per què a Déu no el podem veure. I jo els preguntava: si obres la finestra fa corrent d’aire. Qui hagi vist el vent que aixequi la mà? Els ensenyava la vida de Jesús i perquè havia vingut al món. Els passava la meva fe i els valors amb molts exemples. M’estimaven molt i també les famílies. Feia molta falta, venien molt en blanc en valors.

Qui queda al carrer Carreta de tota la vida?

De tota la vida només quedem la PepiCarbonell i jo, ningú més. Però ja fa molt temps que tenim veïns de sempre com la família Rafecas Codina que els seus quatre fills han nascut a la Carreta. També el pintor Blesa, en Brandon, en Joan Font, la Mercè Comes, la família Joan i Núria Bartra i la meva estimada veïna i amiga Núria Vicens. Tots ells fa molts anys que hi viuen i estimen molt el carrer.

Com era el carrer quan era petita?

Feia olor a vi perquè hi havia molts cups per trepitjar raïm, i a pescador, a salat, a mar. La gent cosia xarxes als portals.  Cada mes de gener hi havia molts temporals de Llevant i l’aigua arribava fins a mig carrer. El mar s’enduia cada any el Chiringuito. La canalla recollíem les copes que la mar enretirava i les hi duïem. Eren blanques i amb el peu negre, de vidre gruixut. El barri de baix a mar era poblat de nens que jugàvem sota les barques i totes les cases tenien la clau al pany. 

Quins temps!

Quan evoco la infantesa em ve al cap un trosset d’una de tantes poesies que el meu germà ha fet a Sitges, però sobretot a la nostra platja i als pescadors i diu així:

Jo sóc de baix a mar

Petit orgull de pàtria

Que el poble té altres zones

Potser més senyorials

Amb gent de casa bona

Però no compareu

Que enlloc no trobareu

Un indret tan diví

Que fins Sant Bartomeu n’ha volgut ser veí…

Léo Stöber: “La gent humil és la més rica de caràcter“

Entrevista: Anna Grimau

Fotografia: Albert Gironès

Feia molt temps que tenia al cap entrevistar Leo Stöber. La raó és que a mesura que anava a entrevistant gent de Sitges molt sovint sortia el seu nom. El millor client que he tingut mai, em deien. Tot un senyor, amb molta paraula. Una persona fora de sèrie, que està a totes les alçades, sense fer distinció de classes. Un fora de sèrie, asseguraven.
Nascut el 15 de desembre de fa 79 anys a Titisee-Neustadt, un poble de La Selva Negra alemanya, Leo Stöber Aublet va venir a Sitges l’any 1958 amb la seva mare. Era francesa i cercava la calor que coneixia de la infantesa a Tunísia, lluny de la Selva Negra on va passar tota la guerra en ple règim nazi molt hostil amb els francesos i, per tant, també contrari a la seva persona. Al poc temps d’estar a Sitges va caure malalta i va haver de tornar a Alemanya amb els seus altres dos fills. Allà Leo també tenia tres germanastres més grans que ell, que van ser de la quinta del biberó al front alemany. Per circumstàncies familiars tristes, amb tan sols 15 anys, Leo Stöber va quedar sol a Sitges. Als inicis el va acollir una humil família de pescadors murcians que vivien amb tres fills petits al carrer de Sant Crispí. Després va continuar tenint molta sort, com li agrada dir a ell. 

Com era viure amb aquesta família de pescadors?

M’hi vaig estar un any i era un ambient senzill, sense aigua ni llum, que a mi, que venia de bona família, em va servir per conèixer el que era la pobresa espanyola de l’època. Amb el pare d’aquesta família murciana, en Ramon, vaig aprendre a pescar i –riu- a dir paraulotes en espanyol. 

I després?

La meva mare havia comprat una casa a Sitges i em vaig dedicar a llogar-la a estrangers, va ser el meu primer contacte amb l’activitat immobiliària turística. Això em va permetre sobreviure fins que vaig trobar la meva primera feina al bar El Loro del carrer Joan Tarrida, enfront de l’antic forn de pa. Era un bar de nit  d’ambient luxuriós on treballava netejant al matí, fent recados i ajudant en tot el que calgués durant tot el dia i fins tard a la nit. 

Com va ser l’experiència?

El primer problema ja me’l vaig trobar el primer cop que el vaig netejar, va quedar tot brillant després de recollir dotzenes de burilles, papers, taps i altres coses desagradables…La sorpresa va ser quan va venir el propietari, es va quedar parat i va exclamar: però què has fet?! Doncs, vostè m’ha dit que el volia net…Sí, però no un hospital! Va agafar la bossa d’escombraries i va llençar burilles altra vegada sota dels taburets i taules. Si està tan net no hi entrarà ningú pensant que l’establiment no té èxit! Era el 1958, molt diferent d’avui dia.

Què més recorda?

Una nit va un client, un psiquiatra nord-americà molt simpàtic, em va preguntar què hi feia jo allà. Treballar, li vaig contestar. L’home es va quedar molt sorprès i em va dir que no era l’ambient per a un noi de la meva edat. Em va proposar d’anar amb ell a Nova York,  dient-me que s’ocuparia de mi i em donaria tots els estudis que precisava. Tenia uns 50 anys i es va encarinyar amb mi. No m’ho vaig pensar dos cops, però era menor i em calia el permís familiar i en aquell moment no era possible. Tinc la impressió que era un bon home.

Com va acabar l’aventura d’aquest bar?

Una nit em vaig trobar gent amb postures massa lascives per a la meva edat. Un es va apujar els pantalons, em va agafar del braç i em va dur al jefeOye, ¿de dónde has sacado a este idiota, que está molestándonos? Aquest va ser el meu acomiadament. El gir de la meva vida va ser que vaig treballar a l’hotel Carlton al Vinyet. 

A l’època, hi havia molt honor, tothom complia. La gent senzilla sempre era la més honesta i continua sent-ho.

Expliqui, expliqui…

El propietari era un capità retirat de les forces aèries angleses. Havia nascut aquí i parlava català millor que molts catalans. Però, era anglès un 150 per cent i cada vegada que hi havia guerra tornava al seu país per lluitar-hi. També era propietari de l’Anglo Española de Electricidad que van fabricar les primeres televisions a Espanya.  A aquest senyor li va passar el mateix que al nord-americà. Em va fer la mateixa pregunta: Però tu què hi fas aquí? Aquesta feina no és per a tu.

I què li va oferir?

Treballar per a ell. Que un capità de les forces aèries angleses 60 anys més gran i amb una forta personalitat s’interessés per mi, ho va ser tot. Li agradava la construcció i construïa apartaments per llogar. Els que encara avui són de l’empresa Sunway. Com tens experiència –em va dir- llogaràs els meus apartaments. Et dono un 5 per cent  i la pensió completa a casa meva. N’hi havia una trentena. Ara n’hi ha uns 120 a part de l’hotel Sunway Playa Golf.

Això sí que és tenir estrella…

Vaig començar a conviure amb aquest matrimoni anglès. Eren grans i els feia certa gràcies veure’m entrar i sortir atrafegat. No vaig trigar a llogar els apartaments, hi havia molta demanda i poca competència. Era a començaments dels anys seixanta i els turistes eren fonamentalment anglesos. Vaig aprendre a parlar molt millor l’anglès que el castellà. Havia establert contactes amb agències del poble i amb el meu dos cavalls m’oferia a recollir els clients i portar-los. 

S’espavilava ben ràpid, vostè, deuria estar ben content el propietari de Sunway…

Com va veure que ho feia bé, em va oferir a anar mitges si ampliava el negoci. I vaig començar a llogar habitacions de cases particulars i apartaments al poble, com el que tenia el de la granja del carrer Sant Francesc i s’havia fet un apartament. I ara com el llogo? Vés al Leo, li deien. Em coneixia tothom. I vaig arribar a tenir llogats fins a 200 apartaments. Era molt conegut en aquella època, pagava bé i mai deixava res a deure.

Cosa molt important a l’època…

Hi havia molt honor, tothom complia. Hi havia paraula. S’ha de dir que la gent senzilla era la més honesta i continua sent-ho. La petita burgesia cap a dalt, cada cop menys. La societat ha canviat molt, el benestar ens ha perdut. La gent més humil, és la més rica de caràcter. El sofriment solidaritza. Quan més tenim, més egoistes ens tornem. 

Expliqui’ns algun exemple d’això

La murciana pescadora va quedar vídua molt jove i es va haver de posar a netejar cases. Un dels fills va emigrar a l’estranger i cada mes li enviava alguna cosa per a que anés més folgada. Tot el que li enviava, ella ho ingressava en una cartilla que va obrir a la Caixa d’Estalvis del Penedès a nom del seu fill. Quan va morir, el seu fill va trobar tots els seus ajuts en aquesta llibreta. Els pobres són els més rics de caràcter.

Vostè també va poder començar a estalviar ben aviat…

Quan vaig a començar a fer diners de veritat va ser dels 20 als 28 anys amb el 50 per cent dels subarrendaments. El negoci es va triplicar i em vaig convertir en soci dels anglesos. Encara sóc soci amb els besnéts. Sempre em pregunten pels besavis ja que els coneixia jo millor que els seus propis fills.

Què va fer a partir dels 28 anys?

Un cop que vaig guanyar diners, vaig començar a estudiardret. Era l’únic de la família que no havia estudiat. Un cop llicenciat, vaig començar a treballar d’advocat a Barcelona. Era un dels advocats que el consolat alemany recomanava i de seguida vaig tenir molta feina. Vaig deixar de llogar les propietats d’altres per limitar-me a les nostres.

En aquella època deurien haver-hi molt pocs advocats que parlessin alemany, oi?

Sí, i aleshores tota la Costa Brava era alemanya, així que vaig obrir un despatx a Empuriabrava. Quan vaig arribar als 50 i pico d’anys, havia de decidir deixar la professió d’advocat o el negoci, i vaig deixar el dret i vaig continuar amb Sunway. Fa vint anys vaig ampliar el negoci amb dos hotels: un a Sitges i l’altre a Formentera. Aquest últim el vaig conéixer com advocat, durant 15 anys vaig estar resolent els mil problemes que el grup inversor alemany que l’havia construit va tenir. Els alemanys van quedar tan farts de plets i querelles que, quan van recuperar la propietat, la majoria em van vendre la seva part. Amb una petita part encara som socis.

Del Sitges dels anys 50 recordo molts carros amb mules, el Pregoner, el sereno i la campana del carro del basurer.

Què més recorda del Sitges dels anys 50?

Sempre es cantava. A les cases, a les obres, al carrer…  Majoritàriament eren andalusos cantant i xiulant. Ara ja no canta ningú. Ningú en sap, ningú coneix cap cançó. Quan volen expressar alegria no saben què cantar i acaben cantant l’himne del Barça. S’ha perdut una part molt important de la cultura popular. Era preciós.

Sap per què? M’ho va explicar en David Jou quan el vaig entrevistar. Tothom cantava i xiulava i es va deixar de fer amb l’arribada de la ràdio. Es va fer el silenci per escoltar. Què més li va cridar l’atenció?

Quan vaig arribar a Sitges la major part del transport es feia amb carro i mula. Vaig treballar per a un importador de vi escumós i per la nit no podíem anar a Sant Sadurní d’Anoia perquè hi havia tant de carro pel camí que, en no haver–hi llums, era molt perillós. Sempre em fa pena pensar que algun dia s’asfalti la davallada que encara té les línies de pedres al mig de la pendent per a que els animals que pujaven amb carros no rellisquessin. Sempre m’agrada ensenyar-ho als estrangers que venen a veure’m. Espero que no es perdi mai.

Què més li va sorprendre del Sitges d’aleshores?

Que tot era molt brut llevat de l’interior de les cases on tot era més net que a Alemanya. L’espai públic, res nulliusdiem en dret, que no era de ningú, era brutíssim. Tots els catalans/espanyols que he conegut sempre han estat netíssims. Hi havia escopidores perquè la gent escopia molt. Deuria haver-hi alguna afecció pulmonar, es fumava molt i el tabac era molt dolent. També recordo el Pregoner, amb la trompeta a les cantonades i a crit pelat declarava el ban del senyor alcalde…Els serenos, que a Barcelona picaven de mans. La campana de la basura i la gent baixant i llençant les escombraries al carro. El basurer era amic meu. Es va fer ric amb això.

Com?

Seleccionava les escombraries. Un dia em va preguntar: escolta, tu llogaries els meus pisos? Jo el vaig mirar sorprès i li vaig dir: val, ensenya-me’ls. Preciosos, nous. Encantat, li vaig contestar. Tu t’has cregut que com sóc basurer sóc pobre, oi? Sí. Doncs ara t’ensenyaré. I em va dur a un magatzem enorme que tenia, que eren uns antics estables, ple de fardos de paper, de cartró, de roba…mira, tot això són les escombraries que vosaltres llenceu. Separava el ferro i el paper i el venia en grans quantitats.

Vostè també ha fet molt del no res…

Puc afirmar al cent per cent que he tingut sort. Et pots matar a treballar però si no tens sort, res. Al comerç, als negocis, a la vida mercantil…si no tens una mica de sort, res…La meva vida ha estat un 80 per cent de sort. Ara, també s’ha de treballar i no ser tonto. I saber intuir la sort. Només veiem els qui han tingut sort, els qui s’han arruïnat no els veiem. 

Creu que ha tingut molta estrella?

Em sento molt afortunat, però, per pura casualitat. He tingut bona estrella perquè jo li explico el 50 per cent agradable. A la meva família vam viure una història molt trista. El meu pare a la Gran Guerra era soldat ras i en la segona era metge. Va estar al front rus i van passar moltes coses. Tinc una família catalana meravellosa i una gran motxilla plena de tot allò bo i dolent que ha estat la meva vida. No sóc molt social, sóc més aviat un solitari perquè he crescut fora del test. Un alemany que ha crescut i viscut fora d’Alemanya. Això, vulguis o no, et converteix en estranger. L’estranger de Camus. I assumeixes aquest rol d’estranger, l’absorbeixes i és la teva segona naturalesa. 

Què ha après de la vida?

A ser escèptic, em respon mentre es fon en un profund somriure que li fa brillar els ulls. La vida és una associació de casualitats, rebla.

Paco Tomàs

Fotografia i text: Albert Gironès

Jubilat, es va enamorar de Sitges quan va arribar durant una cursa de bicicletes a finals dels anys 50. Amant de la nàutica, actualment col.labora activament amb les carrosses de Carnaval i la confraria de pescadors.
Gran lector, està acabant d’escriure la seva biografia.

Josep M Jornet

Fotografia: Joan Escolà

El sitgetà Josep Maria Jornet i Sentís va iniciar-se en el món de la fotografia l’any 1951. Des d’aleshores va positivar personalment les seves instantànies en un petit laboratori que tenia instal·lat a casa seva. Fins el final va estar fent exposicions fotogràfiques a Sitges. La Secció Fotogràfica del GES va crear el Premi Josep Ma Jornet que s’atorga La Nit de Premis Sitges.

Pere Stämpfli

Fotografia d’arxiu: Joan Escolà

Peter Stämpfli és un reconegut artista, valorat i cotitzat especialment a França, Suïssa, Bèlgica i els Estats Units. La seva obra forma part de les col·leccions públiques i privades més destacades d’Europa, els Estats Units, el Japó o Corea. Ha realitzat una seixantena d’exposicions individuals –entre les quals al Centre Pompidou i a la Galeria Nacional Jeu de Paume de París– i unes 230 col·lectives al llarg de la seva dilatada trajectòria.

Aquestes fotografies estan publicades sense cap ànim de lucre, si algú no vol que estigui publicada la seva foto que es posi en contacte amb nosaltres i l’esborrarem. Disculpeu les molèsties, moltes gràcies.

Josep Mª Soler

En Josep Mª Soler i Soler era el director de l’Eco de Sitges, el setmanari més antic d’Espanya. Era una persona molt amable i de bon caràcter . A Sitges tothom coneixia i estimava en Josep de l’Eco.

Francesc Sillué

Fotografia d’arxiu: Joan Escolà

Francec Sillué (Barcelona, 1936) és pintor i viu a Sitges. Té un ampli currículum expositiu i vital que l’ha fet viatjar per les ciutats més importants del món, on ha treballat i exposat.

Aquestes fotografies estan publicades sense cap ànim de lucre, si algú no vol que estigui publicada la seva foto que es posi en contacte amb nosaltres i l’esborrarem. Disculpeu les molèsties, moltes gràcies.