Marta Llopis: «Quan jugo al futbol em sento lliure»

Marta Llopis al camp de la Blanca Subur el 2018
Foto: Anna Grimau

La sitgetana Marta Llopis va debutar a La Blanca i aquesta serà la seva cinquena temporada a L’Espanyol

La Marta Llopis Álvarez té 17 anys, va començar a jugar a La Blanca Subur quan en tenia 4 i ara serà el cinquè any que juga a l’equip femení de l’Espanyol de segona divisió. Compagina la seva passió per la pilota amb els estudis (segon de batxillerat tecnològic a l’Escola Pia) perquè diu tenir clar que és molt difícil viure del futbol. La primera i única nena jugadora de la Blanca durant molts anys ha hagut de patir de valent el masclisme d’un sector extremadament patriarcal i ha obert camí a moltes altres futbolistes. Diu que La Blanca és casa seva i el seu objectiu és arribar a primera divisió femenina.

Com vas començar a jugar a La Blanca Subur?  

Volia seguir el meu germà que ja hi jugava. En aquella època estaven encara a l’antic camp dels Pins Véns, al costat de casa nostra. Sempre jugava a futbol amb el meu germà al pati de casa. Un dia, amb 4 anys, es veu que els vaig dir als meus pares que volia apuntar-m’hi i em van fer cas. Vam estar un any al camp de terra i després ja vam passar al nou. Allà hi havia una altra noia, germana d’un amic meu, que ja no juga a futbol. Era l’única noia de l’equip.

Com et senties sent l’única noia de l’equip?

Em sentia un més. Recordo que el primer any, al principi d’un partit, em vaig tirar de segada per agafar una pilota i em vaig fer una ferida molt gran a la cama, però, vaig seguir jugant. Quan l’àrbitre va pitar el final es veu que em vaig plantar al mig del camp plorant sense parar. Però vaig acabar perquè jo volia acabar el partit.

El segon any, en el camp artificial, el meu equip ho vam guanyar tot, la lliga i la copa. I vaig ser la màxima golejadora. La imatge era: molts nens al voltant de la pilota i de sobte jo sortint i celebrant el gol. Posava el peu per marcar.

Els teus companys d’equip deurien estar encantats…

I tant, vaig tenir molt de sort perquè em tractaven com un més, els donava igual que fos una noia. Celebràvem els gols abraçant-nos. Els equips rivals es reien que hi hagués una nena al nostre. Aleshores els companys em deien: Marta, avui has de marcar perquè s’han burlat que tenim una nena a l’equip. I marcava i els deien: toma con la niña!!!

En canvi l’altra nena no va tenir tanta sort, la deixaven més de costat i no li passaven la pilota…

Masclisme a dojo…

Sí, quan vam començar a jugar futbol 11 érem molt dolents. I quan arribàvem als camps rivals ens deien:  normal que estén los últimos porque tienen una niña. I després no paraven de cridar: queréis cubrir a la niña que está marcando todo el rato!!

Masclisme i discriminació també per part dels àrbitres?

I tant. Els àrbitres no anaven mai a favor meu. Quan treia la pilota sempre pitaven falta. En canvi, em donaven moltes patades i molt poques vegades pitaven. I un cop que em van trencar el dit del peu l’àrbitre va dir que m’havia tirat. Alguna vegada em rebotava i em treien targeta. Em feia molta ràbia. Sempre duia les cames plenes de morats. Els meus companys sempre es queixaven. Em defensaven molt, tant els companys com l’entrenador.

Perquè creus que et donaven tants cops de peu?

Jo crec que pensaven: no pot ser que una nena em passi i pum, patada. Ma mare algun cop havia sentit a la grada: com pot ser que aquella noia s’estigui marxant tota l’estona del meu fill?! Que li foti un parell de patades!! I ho deien tan pares com mares. Perquè no podia ser que jo fos tan bona. Els fotien bronca als nens que no podia ser que jo m’anés tota l’estona.

Com t’ho prenies tu?

No feia cas, jo el que volia era jugar a futbòl. Em reia, em feien gràcia aquests tipus de comentaris masclistes, Malgrat que de vegades em molestava, que diguessin aquestes coses el cert és que m’incentivava. Després ja em coneixien als camps: cuidado, que hoy viene la Marta. Ja no em deien “la niña”. I els pares cridaven: cobriu la Marta! Foteu-li patades, pareu-la! Jo sempre m’aixecava, i seguia jugant i això tranquil.litzava els meus pares. Després tenia un altre blau a la col.lecció.

I com va ser que vas anar a l’Espanyol?

Em van cridar un any abans del que em tocava perquè jo ja jugava futbol 11. Anteriorment ja havia fet proves amb el Barça i em volien, però havia d’esperar un any i vaig preferir jugar amb l’Espanyol. Al principi se’m feia estrany estar en un equip tot de noies.

En què es diferencia el joc femení del masculí?

Els nois juguen amb molta més intensitat que les noies, aquí es veu la diferència: més força, més potència, van a per totes. Són més impetuosos. Les noies juguem més calmades. Als nois els surten les jugades més naturals i nosaltres potser les pensem més i el joc és més lent. Com a qualitat, en el joc femení hi ha menys teatre. Quan els fan mal els nois exageren molt, no sé perquè.

Com et sents jugant a futbol?

Em sento lliure, m’oblido del que passa fora i em concentro en el joc, gaudeixo molt jugant. Ara estic a segona divisió femenina i el meu objectiu és arribar a primera.

Et veus aviat jugant professional?

Si tot va bé sí i espero que a l’Espanyol. Enguany tornaré a fer la pretemporada en el primer equip com l’any passat. Aquest any el Barça m’ha volgut tornar a fitxar, però, els he dit que no. A l’Espanyol m’hi trobo com a casa perquè el tracte és molt familiar. A més, tinc més possibilitats d’anar al primer equip.

Amb el pas dels anys, com sents La Blanca?

La Blanca va ser la meva casa quan era petita, mon germà i jo ens hi passàvem la vida. Estàvem més a La Blanca que a casa! I això que els meus pares no eren gens futboleros, ens van apuntar amb l’esperança que ens en cansaríem. Ara el meu pare és el fan número u del futbol femení, s’ho sap tot, i la meva mare em duu en cotxe als entrenaments a Sant Adrià. Em van cuidar tant a la Blanca que avui encara som amics i sortim junts.

DESGLOSSAT

Un món molt masclista

La Marta explica que les noies per estar al futbol base han de pagar una quota encara que les fitxin, en canvi els nois no paguen res i alguns comencen a cobrar. I a Amateur les noies s’han de costejar els desplaçaments mentre que als nois els vénen a buscar en taxi. De futbol femení només cobren les del primer equip i els nois ja comencen en el segon i les diferències de sou són abismals. Per sort, -diu- cada cop s’està invertint més en el futbol femení.