Fotografia: Albert Gironès
Entrevista: Anna Grimau
La Hirschelle Fanou, més coneguda com la Sheila, té 49 anys i és de Porto Novo, la capital de Benin, on el seu pare donava classes a la Universitat. Aventurera, fa dues dècades que va venir tota sola a Sitges, on mai li ha faltat la feina i té negoci propi: El Rincón Gallego de Les Cases Noves. Fa una de les paelles més populars i delicioses de Sitges amb què locals i foranis es llepen els dits alhora que es queden perplexos quan descobreixen que l’arròs amb què s’han delectat l’ha fet una africana. Els dies forts de feina els quilos d’arròs volen: surten entre 80 i 100 paelles d’una cuina minúscula, on fa malabars perquè tot surti bé i ràpid.
Amb quina cara es queden els clients que no la coneixen i demanen pel xef per felicitar-lo per la paella?
Hahaha…Alguns es queden petrificats. No s’esperen que una africana cuini tan bé un plat local que té la seva complicació. Jo abans odiava fer paelles, però en Manolo, el meu home, me’n va ensenyar i des d’aleshores n’arribo a fer per a 100 persones en un servei d’un dia fort de feina.
Quin és el secret d’una bona paella?
El secret és un bon fumet, una bona marca, sípia (la gent no n’hi posa) i fer-la amb molt de carinyo. Només amb un cop d’ull controlo la quantitat d’arròs i de caldo que hi calen. Arribo a posar fins a 8 paelles a l’hora al forn fent equilibris. Sempre sé quan s’han de treure perquè quedin com a mi m’agraden: una mica caldoset i el gra d’arròs al dente. Mai m’hauria imaginat que agradarien tant les meves paelles. Quan m’aplaudeixen em fa fins i tot vergonya…Ara les faig amb els ulls tancats i millor que en Manolo. Em surt així i ja està.
Què cal per a que una cuina rutlli?
Cal ser molt ràpida i controlar que no es cremi res. El pitjor són els nervis, impossible mantenir la calma. Però si t’emprenyes és pitjor. Jo sóc molt exigent, m’agrada que surti tot bé i ràpid. Quan cuino el plat m’ha d’agradar a mi perquè sinó no surt. Si jo no me’l menjo, no li dono a ningú.
La clientel.la adora un dels plats que menys li agradava cuinar, quins li agraden més de fer doncs?
A mi el que m’agrada molt fer és el peix i el marisc perquè és el que sempre he fet: graellades de peix i marisc al xiringuito de la platja de La Marina durant anys. Érem dues persones a la planxa amb 200 clients. Feia 80 racions de peix jo sola. M’agrada treballar. La gamba vermella i l’escamarlà em surten brodats, al restaurant del Golf del Terramar on vaig treballar uns anys em deixaven fins a 20 euros de bote. Em va ensenyar en Raimundo, propietari de Casa Raimundo, on vaig treballar molts anys. També em surt molt bé el caldo gallego, me’l va ensenyar en Manolo. Però tothom demana paella, hahaha.
D’on li ve aquest talent a la cuina?
A casa meva tots els 6 germans cuinàvem. Ens ensenyava la meva mare, que era molt bona cuinera i feia grans càterings per a casaments i batejos. M’agrada que la gent mengi bé, i a ma mare li dic amb orgull: mira, com tu. M’enorgulleixo de ser una africana que ve aquí i té negoci propi. M’ha costat lo meu, perquè no m’he assegut ni un moment, s’ha de lluitar.
I no podria introduir alguna especialitat africana a la carta?
No cuino cap especialitat africana perquè a casa vam rebre educació occidental ja que els meus pares viatjaven molt i la meva mare sempre cuinava a l’estil europeu. Moltes amanides, arrossos, peix al forn… Els seus menús eren tot un èxit als casaments i batejos, celebracions on la gent es decanta per àpats occidentals.
Va agafar el Rincón Gallego quan duia 5 anys tancat. Un repte molt difícil, oi?
Molt, al principi ens va costar molt. Fa 8 anys que tenim aquest negoci durant els quals amb en Manolo hem lluitat i treballat molt, moltes vegades 16 hores al dia. Som un equip. Després de treballar a Casa Raimundo, vaig treballar aquí al Rincón Gallego que també era d’en Raimundo. Va voler traspassar el negoci i me’l va deixar a mi. És molt dur, però surto contenta. Ningú m’ha regalat res.
Quina diferència hi ha entre la vida laboral aquí i a Benin?
Aquí hi ha més estrès, però guanyes més diners. Això sí, només treballes, no tens vida. Però estic contenta perquè quan miro el que tinc i on he arribat… Estic molt orgullosa perquè tinc pis i negoci. Puc permetre’m coses.
La seva família tenia un bon nivell de vida a Benin, què la va motivar a venir a Sitges?
Una sempre vol guanyar més diners i viure millor. Els africans tenen bona formació, però, ningú té diners per sortir del país. Alguns van a França perquè hi poden convalidar els estudis. Jo vaig estudiar un any idiomes a la Universitat, però sobretot treballava: donava cursos d’informàtica a la gent gran al matí, feia de secretària a la tarda i redactava una revista per la nit. No parava mai, sempre em buscava la vida. Als 22 anys ja vivia sola. Anava de festa cada nit i l’endemà mai faltava a la feina. Vaig venir a Sitges perquè ho coneixia per un amic. Al principi va ser dur i em vaig sentir sola. Jo vaig venir en avió, eh! No en pastera, hahahha
Això, expliqui’ns com és el procés per regularitzar la situació, que hi ha molt desconeixement i ignorància en aquest tema…
Primer vaig tenir un visat per a tres mesos i després vaig anar renovant el permís de residència i de treball amb ofertes continuades de feina. Al cap de 5 anys, vaig obtenir la nacionalitat. Sempre m’han agradat les llengües i jo ja parlava castellà abans de venir. Escric millor que molta gent d’aquí. A banda del mina, la meva llengua materna, i el castellà, parlo anglès, francès i el fon. Des que vaig arribar només he fet que treballar i treballar. Sempre he estat una lluitadora.