Maloles Rubió García-Munté: «M’escapo en els meus quadres»

Entrevista i fotografia: Anna Grimau

La Maloles Rubió García-Munté podria haver estat veterinària, però als 16 anys va decidir començar a pintar. És l’única filla de qui va ser un prestigiós metge Barceloní, Joan Rubió, i d’una dona amb molta empenta, Lolín García-Munté, filla d’una de les més adinerades i conegudes famílies de la colònia estiuenca sitgetana de la segona meitat del segle XX. És transparent i tal com raja, les paraules se li desboquen a la mateixa velocitat que els pensaments, mig en català-mig en castellà, segons el record que evoqui. La seva pintura és figurativa inundada de formes geomètriques i un munt de color.

Com et sents quan pintes?

Em sento atrapada i lliure quan pinto. Aferrada a una tècnica, el ‘desboque interno’ necessita una gàbia…Hi ha estones que precisen de molta paciència, d’assegurar-te el tret, la xarxa per on has de caure, el fons de color del llenç…i et manté la ilusió el que vindrà després i després pim pam i rectificar els fallos. Però com no ho preparis, no surt. Cada quadre té un mal moment. Però, te n’oblides, com a la vida…

Ara exposes “Portes i Finestres” a l’Àgora 3, després d’una època de fer interiors t’obres a l’exterior?

Les cases tenen portes i finestres. De l’interior, m’obro cap a enfora. És com voler escapar-me de les coses d’aquest món que no m’agraden, jo m’escapo en un quadre meu. Pintar és una forma de vida.

Quan pinto em sento atrapada i lliure, és una forma de vida 

Com et vas iniciar en la pintura?

A l’Escola de Belles Arts de Sant Jordi hi havia un exàmen d’ingrès molt fort, i el vaig preparar a l’Acadèmia d’en Sanvisens i la Teresa Llàcer. Molts bons professors i molt bona gent, me’ls estimo moltíssim.

Tenia 18 anys i ho vaig aprendre tot! Això sí, el color em sortia innat. Se t’enganxa molt l’escola d’ells, així que després vaig fugir uns anys d’aquesta escola i vaig fer una pintura més pàl.lida, més propera a Grau Santos. I em vaig trobar un altre camí tancat…Aleshores tornes a lo teu i tens alguna cosa també d’allò nou. El segon canvi va venir després de separar-me i patir tres depressions molt fortes. És com una grip com gran de l’ànima, fa por, amb ganes de morir-te. Quan hi penso…Si haig d’estar donant les gràcies i bots d’alegria tot el dia!

Cada quadre té un mal moment, però te n’oblides, com a la vida 

Què és el millor que et van donar els teus pares?

Suport total, sempre. Eren uns pares molt moderns. Als 18 anys em van dur a un streaptease a París i quan les noies, guapíssimes, es van despullar, eren tot tios! I anècdotes a mil em van donar els meus pares. I sobretot em van ensenyar a tractar amb tothom, de no creure’m més que ningú, que fos tan amiga del repartidor del colmado com de la filla de la Duquessa.

Com veus Sitges ara?

És un dormitori de Barcelona, un lloc de turisme barat. Aviam si els hotels de luxe ho canvien. El nivell cultural que hi havia ja no existeix. A casa venien a sopar en Pruna,  en Grau Sala, en Néstor Luján…Ara, Sitges és meravellòs, un lloc esplèndid amb el mar, a prop de Barcelona. Canviaria la jardineria del passeig, ho tenen molt abandonat, amb el que es paga d’impostos no sé què en fan. Caldria una mestressa de casa que administrès…mirant el cèntim.

Com veus el món?

A mi no m’agradaria ser jove ara. No sé, és un món que ja no comprenc. Tota aquesta competivitat i el neoliberalisme s’està carregant drets que han costat moltes generacions. De vegades penso que no ha passat res, que el món segueix igual. Que hi ha els mateixos abusos de sempre que abans no se sabien…Me n’alegraré de morir-me quan em toqui si la cosa continua així…

Pintar és com escapar-me de les coses d’aquest món que no m’agraden

Hi penses sovint en la mort?

Sí, i no en tinc cap ganes! Em fa por. Lo fotut de la mort és el patiment. I fa yuyu, però cal acostumar-s’hi que tots hi passarem. A la vida cal anar renunciant, jo ja estic renunciant a un peu que em fa mal. De la vida he après a relativitzar molt perquè som una família que hem patit molt la pèrdua i ‘el apego’ cal currar-se’l.  

Desitjos?

Retirar-me de la pintura comercial i dedicar-me a fer l’indio. Intentar l’abstracte, segur. I posar-me a fer retrats i regalar-los. No hi ha res com la cara, el retrat és ciència exacta…‘O soltarme tanto la greña que vete a saber!’

David Jou i Andreu: “Vaig viure la transformació del Sitges d’inicis del s.XX”

Entrevista i fotografia: Anna Grimau

David Jou i Andreu va néixer a Sitges a un quart d’onze de la nit del divendres 26 de setembre de 1924, fill de l’escultor noucentista Pere Jou i d’Antònia Andreu, a la casa número 15 del carrer de l’Aigua. A Sitges hi havia aleshores escassament 5 mil habitants i estaven en plena dictadura de Primo de Rivera. La Mancomunitat havia estat desmantellada, presidia l’ajuntament l’alcalde accidental Josep Vidal i Vidal i acabava d’incorporar-se a la rectoria Mn. Ramon Godayol. Així comença David Jou les seves memòries “Memòria de Navegacions i altres records de Sitges”, molt recomanables per interessants i revel.ladores, i que enceta parlant del carrer de l’Aigua i de la casa dels avis.

Expliqui’ns com era el carrer de l’Aigua als anys 20?

Dels més antics de Sitges, també n’era un dels principals. Era un carrer blanc i net. La netedat dels carrers i de les cases sitgetanes era un fet tradicional, potser proverbial des de sempre. Era més distingit que no pas ara, en gran part deshabitat i gairebé anodí, impersonal. Hi havia vidaa les cases i tenia dues botigues de queviures,  la de la Balbina Trigueros i a cal Horaci Plaza; un forn de pa, el d’en Jaumet Forner; un celler, can Peretó, mig celler mig taverna; un taller de manyà, el de Can Selva, tan petit que quan havien de fer baranes per a un balcó, havien de fer-ho al mig del carrer. Gairebé tot ha desaparegut… Ara és com si passés pel cementiri. A l’època hi passaven totes les processons de l’any i les vèiem amb l’avi a primera  línia.

Després es van traslladar a la “caseta de les punxes” al carrer Prat de la Riba…

Sí, el 1925 el pare va comprar a Francesc Armengol, l’artífex de Terramar, un pati o solar en les anomenades terres del Viudo on tot just s’havia obert el carrer Prat de la Riba. Amb la il.lusió pròpia del moment, els pares hi van construir immediatament una petita caseta de teulada a quatre aigües amb dues punxes a la carena. D’aquí el nom.  A la resta del solar, l’avi l’aprofità per plantar-hi verdures i hortalisses. Dos anys més tard hi van construir el taller del pare, espaiós i ple de llum. 

Què hi havia a la vora?

Al costat teníem la casa del pintor Joaquim Sunyer. Seguint el camí Fondo, de cara al Vinyet hi havia la sínia d’en Benaprès amb un piset on vivia i treballava el pintor Alfred Sisquella. Gairebé tota la resta eren camps i vinyes. Gaudíem d’un gran horitzó. Recordo  que una tarda, asseguts al pedrís del taller, vàrem veure com l’àvia, Antònia Mitjans, acabava de passar la cantonada  d’on ara hi ha l’hotel Calipolis i venia cap a casa. La vam anar a rebre corrents. No hi havia cap perill per a la canalla ni res que impedís la vista. Quan dinàvem a la cuina vèiem el campanar del Vinyet i l’ermita de la Mare de Déu de Gràcia. Com tot plegat era rural, de tant en tant s’hi veien ramats de cabres i de vaques. Un ambient bucòlic que va anar desapareixent i el van anar substituint els xalets.

A què jugava de petit?

Llavors tot era elemental i senzill i tot escassejava, començant pels diners. Les criatures érem feliços amb qualsevol fotesa. Jugàvem amb els patacons, les tapes de les capses de mistos. Una de les grans afeccions de la canalla era buscar capses per tot arreu i recollir patacons, que servien de moneda i es podien canviar per baldufes, llapis o qualsevol altra cosa. També jugàvem a les cinc pedretes, si eren de marbre, millor. Vaig anar a col.legi de Mn. Joan Lloberas, la mensualitat era de set pessetes, no sempre fàcils d’obtenir. Al centre de la classe hi havia un gran rellotge de paret, per cert lentíssim….Quan Mn. Joan volia cridar l’atenció d’algun alumne que no posava massa interès en la seva feina, deia: “Tu, vols anar a cavall o tirar del carro?”

Què feien a la sortida de l’escola?

La proximitat de la platja significava córrer cap a vora mar, a badar per les barques, escoltar les converses dels pescadors i quan feia mal temps enfilar-se a les fustes del Pavelló de Mar mentre per sota passaven les onades que semblava que ens amenacessin. Les barques ocupaven l’espai que va des de la Carreta al Primer de Maig poc més o menys. Amb l’abundor de sardina que hi havia al mar de Sitges, quan sortien totes les barques a pescar a la nit amb els llums encesos, per tot l’espai de l’horitzó, des del passeig marítim estant, feia l’efecte que hi havia un altre passeig paral.lel al nostre…Era un espectacle prodigiós. 

He vist acabar el passeig el 1927 i l’he vist amb les dunes de sorra, llavors sí que hi havia platja. Encara s’hi feien lliris de platja, tan olorosos.

I de la Ribera, què recorda?

També anava sovint a can Falç de mar i em quedava al costat de la tia de Can Falç, Teresa Queralt i Jové, que era vídua de les segones núpcies de Ramon Dalmau. Sempre estava asseguda al costat de la vidriera que dona al mar, al mateix racó on anys després s’estaven les seves nétes Rosalia i Josefina. Des d’allà, en temps de l’alcalde Pau Barrabeig, cap al 1928, vaig poder contemplar com es feien les obres d’urbanització d’aquella zona, entre el Greco i la Punta, amb la construcció del mur, un banc llarg que limitava la platja i el passeig. Llavors aquell espai era gairebé en exclusiva l’escenari lluminós i obert a mar dels pescadors, de les barques i dels veïns dels carrers de la Carreta, Tacó i encontorns. Hi havia un moviment que m’entusiasmava. 

D’aquí potser va sorgir la seva afició al mar i a fer maquetes de barques i vaixells?

Sí i també el llibre “El Sitges dels nostres avis”d’Emerencià Roig i Raventós és possible que m’acabés d’arrodonir la fal.lera per la marineria i la lectura. El pare em va construir una barca de mitjana en miniatura, amb les seves veles, inspirant-se en les ilustracions d’Emerencià Roig. Anàvem sovint d’excursió als Colls Miralpeix i pujàvem a berenar a l’esplanada de l’ermita de la Mare de Déu de Gràcia on hi havia dues grans maquetes de vaixells de vela, exvots d’alguns mariners de la comarca. Tot va desaparèixer durant el desgavell del 1936 al 1939.

Què trist…

Sí, passats uns dies després del saqueig de les esglésies, recordo que va venir a casa en Jaume Daví i Manyosa, funcionari del departament d’obres de l’Ajuntament de Sitges, de gran sensibilitat artística i cultural, a buscar el pare per anar al Vinyet, valorar les destrosses i decidir com salvar i emmagatzemar en lloc segur el que havia quedat. Hi vam anar tots tres. Me’n va quedar una mena d’imatge fotogràfica: hi havia el retaule de Sant Bartomeu i Santa Tecla d’en Credença amb una destral clavada, i l’únic exvot que es va salvar, una fragata del segle XVIII amb canons a banda i banda encara penjant de l’arc de davant mateix amb una cadira enganxada a l’arboradura. Així havia quedat després del pas dels iconoclastes defensors de les llibertats, quan s’havien cansat de lluitar amb el pobre vaixell penjat de l’arc que ni a cops de cadira havia caigut. En Daví va fer emmagatzemar-los en lloc segur, a Maricel. Gràcies a la seva gestió, aquelles dues peces i la major part dels altars barrocs de la parròquia es van salvar de la desaparició i avui encara els podem veure. En Daví va ser un funcionari conscient i responsable i mereixeria un record especial. 

Totalment d’acord. Què recorda del temps de la República?

Moltes novetats que llavors m’encuriosien però que amb el pas del temps m’han arribat a meravellar de com en tan poc temps es van fer tantes coses: la piscina i el casino, la nova aportació d’aigua potable, el Cau Ferrat obert com a museu, l’hotel Terramar, l’enquitranada dels carrers de Sitges, el Maricel, la biblioteca, El Brollador, un establiment molt simpàtic entre el pinar del passeig de la Ribera i els terrenys de la piscina, operat per l’Orxateria Valenciana de Barcelona. Tenia un gran brollador al centre i tot el perímetre estava decorat amb grans testos de geranis que donaven color al conjunt. També el Frigo, Bar Americà, que es va inaugurar el 1934 als baixos de Can Julià. El brollador i el Frigo foren els primers establiments que s’instal.laren entre la Fragata i l’avinguda Sofia. 

També la piscina i el casino, el Cau Ferrat obert com a museu, l’hotel Terramar, l’enquitranada dels carrers de Sitges, el Maricel, la biblioteca i El Brollador

Quins altres canvis substancials va viure el Sitges de la seva època?

Jo he vist acabar el passeig el 1927 a partir del Picnic cap a Terramar i l’he vist amb les dunes de sorra, llavors sí que hi havia platja. Encara s’hi feien lliris de platja, tan olorosos. La construcció del passeig marítim, i sobretot els grans temporals dels anys 1947 i 1948, van precipitar el final d’aquest cicle natural. També vaig ser testimoni de la construcció dels primers xalets de vora casa. Entre el 1929 i el 1930 començaren a treballar en la construcció de l’avinguda del Vinyet, entre l’avinguda Sofia i el carrer Anselm Clavé. 

Quin honor! Quin ambient hi havia a la zona?

Per a alguns massa rural com el senyor Josep M. Balasch, un dels primers que es va dedicar a construir xalets i que es queixava a l’Ajuntament per la presència de les inofensives bestioles, cabres, xais, matxos i vaques, que sovint envoltaven les cases, incompatible –deia- amb els xalets del passeig marítim i els que ell mateix anava construint més endins. Quan es va construir el passeig marítim, al costat del monument Benaprès s’hi va fer una baixada ben ampla, que encara hi és ara, perquè els carros poguessin anar a la platja a carregar sorra i còdols per als paletes. Aquella baixada també era utilitzada per algunes famílies pageses de Ribes que en acabar les feines de la verema, venien amb el carro i el matxo, a passar el dia a la platja, es banyava tota la família, el matxo inclòs.

Què més recorda?

Quan es construïen cases a la vora sentíem cantar paletes i pintors. Llavors la gent tenia una gran afició o potser necessitat de cantar. No era gens estrany que quan es treballava es cantés durant la feina. Els pintors destacaven més, possiblement perquè, com treballaven normalment en habitacions buides, l’acústica ressaltava la seva veu. Les minyones també cantaven mentre rentaven o planxaven. El pare cantava mentre treballava al taller i la mare durant els treballs domèstics. El xiular pel carrer o circular amb bicicleta era un altre moment de les expansions musicals. La desaparició d’aquest costum coincideix amb l’aparició de les ràdios i els transistors, cada vegada més petits i més portàtils, que foren una innovació molt popular. 

Ha passat gairebé un quart de segle en alta mar. Com és la vida al mar?

Una mica rutinària, sempre amb la mateixa gent, i de vegades ni els coneixes. Navegar és més aviat pesat, no em faria res repetir en una altra vida hipotètica, però potser més m’estimaria fer una altra cosa millor. Sobretot per solidaritat amb la Lolita, que les patia, pobre, les meves absències, sola amb els quatre fills. Els feia anar com un pal però també li portaven els seus problemes. Jo navegant des del 1944, aviat vaig construir una casa al poble per a mi, la Lolita i els fills. 

Dissabte en va complir 96, per molts anys! Què li haensenyat la vida?

Gràcies! La vida m’ha ensenyat que les coses costen molt, que no hi ha res fàcil. Em considero afortunat per haver trobat la Lolita, que ho ha estat tot per a mi i ha donat un gran sentit a la meva vida, i tenir aquests quatre nanus. Amb la Lolita no recordo mai cap discussió després de tota una vida junts. Una de les coses que s’haurien de recomanar encara que sigui poc poètic és que s’ha de ser responsable amb tot, amb la feina, amb la dona, amb la família…Perquè si no ho ets tot falla. Tot espatega. 

UN QUART DE SEGLE AL MAR

David Jou és capità de la marina mercant i historiador, ha navegat prop d’un quart de segle fent les rutes del petroli i ha estat responsable de les instal.lacions marítimes de les refineries de Cartagena i Tarragona. A terra per a molts era l’home de la bibliotecària, la magnífica Lolita Mirabent, una dona impressionant: intel.ligent i culta, a més de guapa, alta i elegant. Em venen records de quan de molt joveneta anava a estudiar a la biblioteca i una senyora amb ulls verds i mirada dolça i profunda em donava tracte preferent perquè “ja es veu que ets una persona que estimes els llibres, noia”. Quin regal anar a la biblioteca i trobar-t’hi la Lolita. 

Paco Tomàs

Fotografia i text: Albert Gironès

Jubilat, es va enamorar de Sitges quan va arribar durant una cursa de bicicletes a finals dels anys 50. Amant de la nàutica, actualment col.labora activament amb les carrosses de Carnaval i la confraria de pescadors.
Gran lector, està acabant d’escriure la seva biografia.