MARIA CANO: “L’Església no està de Moda”

Maria Cano al carrer Carreta.
Fotografia: Albert Gironès

Entrevista d’Anna Grimau

La Maria Cano va néixer el 18 d’octubre del 1940 al número 11 del carrer Nou, però des dels 8 mesos sempre ha viscut al carrer Carreta. És per això que es considera de baix a mar i es defineix com una nena del carrer Carreta, de sorra, de xarxes, d’escola nacional i de mes de Maria.

Què és el Mes de Maria?

Quan érem petites la religió estava molt d’auge. A l’escola ens ensenyaven el que fèiem a casa: un tamboret o tauleta xica guarnida de flors amb una mare de Déu i durant el mes de maig hi fèiem una pregària cada dia. Sóc, des de petita, una persona creient i practicant. Ja no faig el mes de Maria, ara vaig a l’església.

L’església és cada cop més buida?

Malauradament la gent que anem a l’església som la gent més gran. També hi ha gent jove, però menys. Sempre penso que els apòstols eren 12 i si hem arribat fins aquí podem seguir molt més. De tota manera l’església també és humana i tot no ho ha fet sempre bé.  Es parla molt del que ha fet malament i poc o gens del que fa bé.

 Expliqui’ns-ho vostè…

Jo que he estat catequista durant 40 anys crec que l’església ha avançat, però, hauria d’avançar molt més. Fa moltes coses bones que no es veuen: si Càritas baixés demà la persiana hi hauria un dalt a baix. Crec que el mal fa molt soroll i el bé està massa amagat i molt part de culpa la tenen els mitjans de comunicació. Hi ha molts sacerdots i voluntariat que fan moltes coses en nom de l’església i que sense tota aquesta feina hi hauria més fam i molta més necessitat. No estem de moda. Allò dolent es realça molt i tot allò bo es silencia.

Com va ser la seva infantesa?

Els meus pares em van protegir molt. Com que menjava poc patien. Quan em vaig fer gran vaig sentir a dir que la gent de a meva època va passar gana o restrenyiment. Jo a casa meva mai vaig veure misèria a taula. No hi havia luxes, però mai em van faltar unes sabates noves, unes per mudar i unes altres per anar a escola. Vaig tenir la sort de tenir un molt bon pare,  molt treballador, bon marit i bon amic dels seus amics, era extraordinari. Venia de la barca gran amb la sardina i amb la petiteta seva anava a fer musclos, palangre…per a ell no hi havia caps de setmana ni res. Mai vam passar gana.

On va estudiar?

Vaig anar a l’escola nacional al carrer de La Palma. De les mestres recordo doña Adela, doña Cayetana, doña Josefina (amb qui fèiem la primera comunió), doña Ester, doña Agapitai doña Maria. Aquesta última és la Maria Ossó que es va implicar molt al poble i en la formació integral dels infants. Sitges li ha reconegut amb posant el nom de Maria Ossó a una de les escoles de la vila i si no vaig errada també li dediquen aviat un carrer.

 I quan va acabar els estudis?

Quan vaig acabar l’últim curs de l’escola a casa no em van preguntar res. Aleshores o anaves a un taller de sabates, a la fàbrica de la Corsetera o de dependenta d’una botiga. Els meus pares van triar que anés a aprendre a cosir, que era el que es feia a l’època ja que hi havia molt bones modistes. No existien tantes botigues de Prêt à porter. Em podria no haver agradat gens, però, per sort em va agradar molt. Per consell de la meva àvia, em van dur a la millor, la Carmen Soler de Torelló. 

Com era la Carmen Soler?

Era una persona molt avançada al seu temps, li agradava que les senyores quedessin contentes amb els seus consells. Vestia lo millor de Sitges. Com anècdota et puc dir que era tan bona modista que alguna gent treballadora feia guardiola per a quan casessin a la nena fos la Carmeta qui li fes el vestit de núvia. Ella ho agraïa i per descomptat els tractava molt bé amb el preu, era molt bona persona. Ens estimàvem molt i teníem un bon tracte de confiança malgrat la diferència d’edat. Vaig sortir d’allà per casar-me i em va regalar el vestit de núvia. Per fer-lo, va anar a comprar un dels primers maniquins que van arribar a una casa de figurins francesos que acabava d’obrir a Barcelona. Jo era alta i prima i de mides feia com el maniquí. Un cop casada, vaig deixar de cosir i ja no vaig treballar. Sempre m’ho he fet tot, tota la roba que he portat fins ara, a part cortines i coixins. 

Com veu els canvis en la dona?

Penso que abans ens preparaven més per casar-nos i les noies d’ara són diferents, tothom que pot estudia. Penso que hem sigut la generació que més hem canviat. Per forma de pensar, per tecnologia, per tot…És una de les èpoques que hem vist més canvis al món. A casa no teníem televisió ni telèfon. Havies d’anar al carrer Jesús a que et posessin una conferència.

Si tirés enrere faria alguna cosa diferent?

No, he estat una nena feliç. El que jo vaig sentir moltíssim va ser la mort del meu pare als 52 anys. Ho vaig passar molt malament. Després ja em vaig casar, van venir els nens. Sempre envoltada de nens he sigut molt feliç. Quan van ser més grandets (la Vinyet tenia 10 i en Carles 6) em van cridar per si volia fer catequesi. Com que era creient i practicant, anava tots els diumenges a missa, el senyor rector em va cridar per si hi volia participar. Al principi em vaig espantar perquè els nens eren petits i poc a poc em vaig anar introduint a la catequesi.   

Fa moltes coses bones que no es veuen: si Càritas baixés demà la persiana hi hauria un dalt a baix

I ha estat 40 anys fent catequesi. Com ha estat l’experiència?

M’ha agradat molt, ha estat la meva vida. També vaig donar classe de religió a l’escola pública juntament amb la Maria Dolors Serra Farrerons. Va sortir una llei que donava el dret a rebre classes de religió a l’escola pública i aquí a Sitges van demanar a la Parròquia un parell de catequistes. Vam substituir la Glòria Baqués i l’Ana Maria Orti. Hi vaig estar 15 anys fins que es va casar la meva filla Vinyet. Impartíem història de la religió catòlica. Jo vaig fer de primer a vuitè d’EGB i dos cursos de primària quan va canviar el model d’estudi. Van ser uns anys alegres i bonics. Vaig entrar amb companys i vaig sortir amb amics. Al començament no hi havia ni llibres i treballàvem amb fotocòpies que fèiem nosaltres. Per impartir les classes amb dignitat anàvem a reciclatge a Barcelona, al centre Ribadeneyra. Hi havia anys que feia tres voluntariats a l’hora. Això sí, tot era com diu la paraula voluntariat, però, he estat molt feliç perquè he tingut molt bones vivències. He donat molt, però, he rebut més encara. 

El tercer voluntariat era a l’Associació de Lluita contra el càncer de la qual en va ser presidenta.

Sí, érem el poble de Catalunya que fèiem més diners. Vaig buscar un grupet d’amigues sitgetanes que s’embarcaren amb mi i vam treballar molt. Van ser 11 anys molt bonics que ens han deixat una estimació de per vida. Gràcies també a l’ajuda d’altra gent, no hi va haver cap sitgetà que es quedés sense el que va necessitar. Crec que tant elles com jo el moment més joiós era el de dir a tots els qui ens van ajudar un emocionat i sentit gràcies. 

Què era el que més els encuriosia?

Dues preguntes que em feien sempre era si jo sabia si Jesús era del Barça i per què a Déu no el podem veure. I jo els preguntava: si obres la finestra fa corrent d’aire. Qui hagi vist el vent que aixequi la mà? Els ensenyava la vida de Jesús i perquè havia vingut al món. Els passava la meva fe i els valors amb molts exemples. M’estimaven molt i també les famílies. Feia molta falta, venien molt en blanc en valors.

Qui queda al carrer Carreta de tota la vida?

De tota la vida només quedem la PepiCarbonell i jo, ningú més. Però ja fa molt temps que tenim veïns de sempre com la família Rafecas Codina que els seus quatre fills han nascut a la Carreta. També el pintor Blesa, en Brandon, en Joan Font, la Mercè Comes, la família Joan i Núria Bartra i la meva estimada veïna i amiga Núria Vicens. Tots ells fa molts anys que hi viuen i estimen molt el carrer.

Com era el carrer quan era petita?

Feia olor a vi perquè hi havia molts cups per trepitjar raïm, i a pescador, a salat, a mar. La gent cosia xarxes als portals.  Cada mes de gener hi havia molts temporals de Llevant i l’aigua arribava fins a mig carrer. El mar s’enduia cada any el Chiringuito. La canalla recollíem les copes que la mar enretirava i les hi duïem. Eren blanques i amb el peu negre, de vidre gruixut. El barri de baix a mar era poblat de nens que jugàvem sota les barques i totes les cases tenien la clau al pany. 

Quins temps!

Quan evoco la infantesa em ve al cap un trosset d’una de tantes poesies que el meu germà ha fet a Sitges, però sobretot a la nostra platja i als pescadors i diu així:

Jo sóc de baix a mar

Petit orgull de pàtria

Que el poble té altres zones

Potser més senyorials

Amb gent de casa bona

Però no compareu

Que enlloc no trobareu

Un indret tan diví

Que fins Sant Bartomeu n’ha volgut ser veí…