En Cisco Adell Oliván va néixer el 18 de setembre del 1937 a Sitges, la “maravilla” del món! –exclama, orgullós-. Va néixer, doncs, fa 83 anys en plena Guerra Civil i només recorda que el seu pare va estar al front de l’Ebre i que es “va salvar perquè es va salvar –deia el pare- perquè allò era un desastre. I que hi havien mort molt, molts amics”. La seva mare venia del Pirineu d’Osca i el seu pare de la província de Castelló. Els Adell eren molt coneguts i estimats per Can Mariano, la botiga de llegums cuits i xarcuteria que duia el nom del seu germà i que van regentar durant més de 30 anys al carrer Sant Francesc.
Què recorda de petit?
De petit vaig anar a estudi primer a La Vila amb el Sr. Valls i el Sr. Picó (al carrer Jesús amb Rafael Llopart) i posteriorment al carrer Carreta. Després vaig plegar aviat perquè no m’agradava anar-hi. El mestre fotia unes garrotades d’espant. “Ven, ven” -et feia amb la mà-. “Pon la mano bien…” i et fotia castanyes a la mà amb el regle. Als 12 anys ja vaig començar a portar unes pessetones a casa, que bona falta feien, fent de cadi al tenis i al golf de Terramar. A l’estiu també feia d’ajudant de fuster en un taller.
I després va venir un canvi d’aires…
La mare em va oferir d’anar a passar uns dies al poble amb la família i m’hi vaig quedar un any i mig. Allà donava de menjar a les vaques i les ovelles, les munyia, feia moltes coses. A la tornada uns familiars em van trobar una feina d’ajudant de cambrer a l’hotel Peninsular del carrer Sant Pau de Barcelona. Quin canvi! Allà també em va anar molt bé. M’agradava molt el futbol i per poder entrenar en el temps lliure al cap d’un any i pico vaig buscar feina a la fàbrica de Can Benazet en una màquina que tancava la sabata.
I va començar a jugar…
Primer a La Penya Centelles, després, amb 17 anys, al Juvenil, el primer equip de Sitges, i a La Berkel de Vilanova. Amb La Berkel vam fer un amistós al Vilafranca i aquest em va fitxar i vam pujar a tercera divisió. Als 21 anys ho vaig deixar perquè la feina no em permetia entrenar i sobretot per una mica de desengany amb l’entrenador que només em deixava jugar quan ell volia.
Per a que el llegum cuit surti bé hi has de perdre moltes hores, que no bulli massa. Poc a poc, sinó es desfà tot.
Vaja…Què va fer després?
Els meus pares i el meu germà van posar una botiga de llegums cuits i xarcuteria, em van oferir anar-hi i vaig plegar de Can Benazet. Venien les estrangeres i em preguntaven: “Tú, Playa?” Hahaha. Hi anava quan plegava. Jo m’encarregava de coure el llegum en olles de 15 i 20 kilos. No te digo nada! Quin fart de rentar olles!
I quins llegums cuits més perfectes que venien! Com s’ho feien?
Hi has de perdre moltes hores, que no bulli massa. Que riguin, que riguin només una mica, poc a poc perquè quedin sencers i cuits. Quan es cou de pressa, es desfà tot. Feia llenties, cigrons, mongeta blanca i macarrons. El cigró ha d’estar tota la nit en remull, a l’igual que la mongeta blanca. Les llenties es poden coure sense posar en remull, però jo les hi posava igual. Unes quatre hores al foc i sense remenar sinó es trencava tot. Si veia que l’aigua bullia, destapava o l’hi afegia aigua. Al cigró ha de ser aigua bullint, sinó escarmenta molt i costa molt de coure. La mongeta, al revés, l’aigua que hi afegeixis ha de ser freda.
I on ho va aprendre tot això?
Ho vaig aprendre a casa. La mare era molt bona cuinera i ho vaig aprendre al seu costat. Ah, i el llegum s’ha de rentar ben rentat perquè no ve net. I l’olla, ben neta també. A mi m’agraden les coses molt netes. La dona, que feia de rellotgera a Can Valera, també em venia a ajudar a ratos. Vam plegar la botiga quan jo tenia 58 anys i al poc em vaig jubilar. No vam tenir fills i la meva dona cuidava nenes. Es va posar malalta i al cap de tres mesos va morir…Més maca que un sol, pobreta! La vigília de Sant Joan farà 8 anys que va morir, en tenia 68. Les nenes que vam criar encara em venen a veure.
Vaig jugar a futbol amb el Juvenil, el primer equip de Sitges, i amb el Vilafranca vam pujar a tercera divisió.
Com es van conèixer amb la seva dona?
Era clienta de la botiga. Sevillana, 18 anys tenia, i servia a casa d’uns senyors de Barcelona. “Es muy buen chico!”Li deien els senyors quan van saber que sortíem. “No te fíes de lo de buen chico”, li deia jo rient. Vam festejar dos anys i li vaig dir: “Nos casamos, eh! Yo no puedo”, em deia ella. “Toma dinero y compra lo que necesites para ti y tu familia, pero nos casamos”. I així va ser. Vam estar 50 anys junts. Fa quasi 8 anys que ha mort, però no t’hi acostumes mai. Miro la seva foto i li parlo i tot.
Es duien molt bé, oi?
En parella és important que vagi tot bé i sobretot el caràcter. Ella estava per a mi i jo estava per a ella. En Juan Ramón em va dir que agafés un dels tres pisos que tenia a sobre de la Bodega i així ho vam fer. Encara hi visc, al carrer Sant Francesc, davant d’on teníem la botiga. Estic molt content del que sóc, del que he fet i l’únic que voldria és tenir la dona que tenia al costat meu. Però això és impossible.