Entrevista: Anna Grimau
Fotografia: Clàudia Sauret
En Josep Maria Tubau (nascut a Barcelona el 15 dejuny del 1944) ha passat mitja vida com a “viatjant” de sabates i des que s’ha jubilat ha descobert el plaer d’escriure. Fins el punt que s’ha convertit en un autor prolífic, amb la publicació d’una desena de llibres. Esment especial a Els lladregots d’almoïnes, la seva primera novel.la que us recomano moltíssim. El seu pare, el periodista Enric Tubau, va ser director del Cieru, El Noticiero Universal, durant la guerra. Fill també de mare il.lustre: la militant i fundadora d’ERC, Enriqueta Gallinat, que també va fundar l’Associació Les Dones del 36. Acabada la guerra els va venir l’exili a Osseja, a França, i quan van poder tornar, Enric Tubau ja mai va poder tornar a escriure amb el seu nom: signava amb el pseudònim de Jorge Montcada.
Tenies uns pares de pes. Explica’ns una mica de la seva història…
Ma mare es va casar amb 25 anys amb un home molt més gran, separat i amb fills. Era una dona d’acció, que no s’interessava gaire per la parella ni la família, primer va tenir la política a la butxaca i després els negocis. Com a padrins del casament van tenir els aleshores president de la Generalitat, Lluís Companys, i el president del Parlament de Catalunya, Joan Casanovas. Al retorn de l’exili es va haver de dedicar a l’hostaleria. A Sitges, l’Enriqueta va crear El Vivero, en aquell moment a l’aire lliure. També fundàl’hotel i restaurant Maricel, a baix a mar, que tenia com annex la pensió Maricel del carrer Tacó. Més tard la botiga La Clavellina, d’articles de regals i souvenirs d’artesania al carrer Major, amb magatzem que donava al carrer Ángel Vidal on dormien els treballadors.
Si em permeteu, fa pocs anys xerrant amb en Josep Maria Tubau vaig descobrir el vincle de la vida professional de l’Enriqueta i del meu pare, Jaume Grimau. Es deurien conèixer al Sándor de Barcelona (la primera feina del meu pare després de quedar orfe als 14 anys) i des d’aleshores va seguir les passes de l’Enriqueta a l’hostaleria: els meus pares van regentar El Vivero del 1959 al 1961 després que el deixés l’Enriqueta. Va treballar per a ella al Maricel, que després els meus pares es van quedar com a restaurant durant prop de 20 anys.
Vaig conèixer el Jaume, quan jo era molt jove. En aquell moment, la inexperiència podia haver-me decantat per camins perillosos. Pel fet d’haver-se trobat en les meves mateixes circumstàncies, la seva amistat i els seus consells em van conduir a avui ser una persona de bé.
Primer va ser la teva meva mare qui va tornar de l’exili a França…
Sí, s’estaven a Osseja, a 10 km de la frontera amb Puigcerdà. La meva mare col.laborava a la xarxa d’evasió de refugiats que fugien de l’ocupació nazi. Quan van entrar els alemanys a França durant la Segona Guerra Mundial, es va assabentar que la buscaven. Creien que era jueva. Va tornar de seguida, era el 1943 i va estar un any i mig a la ja desapareguda presó de Les Corts, la de dones de la Diagonal, on hi havia els grans magatzems Sears i més tard els del Corte Inglés. En sortir en llibertat va continuar activa clandestinament. Un cop restablerta la democràcia va formar part dels òrgans de direcció d’ERC. El meu pare va estar empresonat a La Model. Em sorprén que les associacions de dones progressistes de Sitges mai s’hagin interessat per la personalitat de l’Enriqueta.
Com marca una mare així?
Difícil, no la tens propera. És un personatge massa fort, en reculls el mestratge, però fa massa ombra. Primer pel negoci, per a ella el primer era el negoci. Ni el fill, ni el marit ni res: el negoci. I després, la política.
Com vas començar a fer de viatjant de sabates?
Treballava a la fàbrica d’en Guirro, al costat de la carboneria, al carrer Sant Honorat. Quan en Cisco va tancar, junt amb l’Antonio Cubillos vaig posar un taller de cinturons i bolsos. Vaig veure que els qui vivien molt bé eren els agents comercials: bones comissions, no s’estaven mai a la fàbrica…I en Cisco Guirro em va buscar una representació quan va tancar la fàbrica i vaig agafar dues maletes i fins que em vaig jubilar. Primer per Catalunya i després per tot Espanya. Sobretot a Alacant i Elx a fer els mostraris. Em va servir estar a la fàbrica per conèixer les sabates des de baix, per saber què estava venent.
També viatjaves a l’estranger?
Sí, després de les representacions vaig posar una comercial i anava a comprar sabates a Itàlia a bon preu i tenien bona sortida. A les fires de sabates coincidia amb en Tutusaus, que va ser el més llest. A començaments de El Corte Inglés es va fer amic dels amos i va introduir tot el seu producte de fàbriques espanyoles als grans magatzems. Va ser el representant que més gènere hi ficava. Vaig posar 4 botigues. La Gasela quan va plegar en Magí, el viejo, me la vaig quedar jo. La vaig tenir dos anys. I en vaig posar altres dues a Vilanova i una altra a Vilafranca. Les vaig vendre quan vaig veure que tot començava a trontollar abans de la crisi del 2008. Dos anys després les quatre botigues estaven tancades.
Vas tenir bon ull! I un cop jubilat?
Un cop jubilat, després d’estar sempre fora de casa per feina, vaig entrar en depressió, una fase totalment apàtica. Jo no hi creia en això, pensava que era que la persona no lluita…però no sabia com lluitar-hi. Em va durar uns 3 o 4 mesos. Vaig començar a caminar i a escriure. La meva germana que viu a França havia escrit alguna novel.la i la vaig traduïr. Em vaig distreure molt, se’m passaven les hores i vaig començar a escriure. I ara ja porto 10 llibres escrits.
I se t’obre un món quan comences a escriure. Què sents quan escrius? Què és el que t’omple tant d’escriure?
M’agrada, em fico dins dels personatges i allò m’ho faig meu i em passen les hores. Costa escriure en català perquè jo vaig anar a l’escola franquista i el català no l’havia estudiat. N’he après llegint: tota l’obra completa de Pla, la Rodoreda, els clàssics catalans…I fixant-me vaig anar aprenent. Els correctors també ajuden molt, a banda que bons amics acaben de polir el que no està prou bé.
Pels personatges t’inspires en tantíssima gent que has conegut?
Sí, però, de vegades te’ls inventes. Sempre em desenvolupo millor en personatges femenins que masculins, no sé per què…M’hi identifico més, m’hi sento més còmode. També em llegeixen més dones que homes. Per a mi, la millor novel.la és la primera: Els lladregots d’almoïnes. Després Aquella noia de l’anell és la meva segona preferida. Hi retrato tot l’ambient de Sitges de l’època. En els meus llibres intento fer prevaldre els valors que m’han ensenyat. Explico una època. Ara he començat un altre llibre, perquè no puc estar quiet. Explica l’inici de la Guerra Civil amb una parella que es casen com a protagonistes i com la guerra els trunca la vida.
Ets molt metòdic escrivint?
No, disposo d’unes hores fixes, aprofito totes les estones lliures que em queden després d’anar a comprar i altres coses que hagi de fer a casa o compromisos. Moltes tardes faig la migdiada i després m’hi poso. Perquè ho faig per distreure’m, perquè no en tinc cap necessitat ni cap obligació. M’ho prenc realment com un hobby.
Als teus 78 anys què t’ha ensenyat la vida?
Veig que les persones només som baules d’una cadena reproductiva. I més aviat neixem males persones i és a base d’educació que ens van redreçant. Si ho comparo amb els animals que només maten per menjar. També hi ha casos al revès: que neixen bones persones i la vida les canvia, i evidentment persones bondadoses que res les fa canviar. Quan realment penses en l’univers, què sóc jo? Menys que res! On arribaré? Sóc agnòstic, però a molta gent la religió li serveix per donar sentit a la vida. I al sistema li serveix per mantenir l’ordre. La mort? Per a mi és l’estadi d’abans de nèixer que és on tornaré quan ja no hi sigui…La persona és un animal amb intel.ligència, però, un animal com els altres que ha nascut per reproduir-se.