Joan Sella Barrachina: «vaig marxar a l’altra punta del món per ajudar als meus pares»

Joan Sella Barrachina al seu domicili de Sitges el 2019

Entrevista: Anna Grimau
Fotografia: Albert Gironès

En Joan Sella Barrachina va néixer fa 88 anys a Sitges. Fa poc va morir l’amor de la seva vida, la Maria Teresa Marcet, amb qui ha compartit 59 meravellosos anys. Va ser un amor a primera vista,  explica: És com si la veiés ara, recordo fins i tot el vestit que duia –afegeix- mentre els ulls se li omplen de vida. Amb la Maria Teresa han tingut quatre fills “que són quatre banderes” –clama amb orgull-. “Si veiessis com em cuiden!”. A mitjans del segle passat, en Joan Sella, amb tan sols 17 anys, va tenir l’oportunitat de marxar a treballar a El Salvador i alleujar així les estretors econòmiques que es patien a casa seva, en plena postguerra. Va enviar diners als pares cada mes durant 11 anys. A la tornada, va posar l’Adrogueria Sella al carrer Bonaire on cada dia “va defensar el taulell” fins a la jubilació.

D’on li va venir això de ser adroguer?

Als 13 anys vaig plegar d’estudi per treballar a l’adrogueria Suburense del carrer Major i poder ajudar econòmicament als pares. Guanyava 25 pessetes a la setmana i la mamà el dissabte me les esperava, imagina quina misèria hi havia en aquell temps de postguerra. Al 1946 va venir el meu “onclu” Santiago Barrachina, que vivia a la República de El Salvador, el país més petit de Llatinoamèrica. Quan va veure la misèria en què vivíem, va oferir a ma mare, la seva germana, que me n’anés amb ell i tindria casa, menjar, feina i sou.

I va marxar cap a El Salvador?

El 10 de novembre del 1948, emprenc viatge a El Salvador, en el primer avió que feia el trajecte Barcelona-Nova York directe. El viatge va durar 8 dies enlloc d’un. A Las Azores feia mal temps i vam haver d’aterrar i fer nit a Lisboa. A l’avió vaig conèixer un senyor que resulta que era el fill del president de Nicaragua, Don Anastasio Somoza hijo, de 23 anys. Li deien Tachito. L’endemà vam enlairar-nos cap a Santa María de Las Azores, però, vam haver d’aterrar de nou per una avaria que van trigar tres dies a reparar. Aquest senyor em va preguntar si duia algun diner i li vaig dir que sí, 50 dòlars. Que me’ls podries deixar? I vaig dir que sí.

Li va deixar tots els diners que tenia a un desconegut?

Sí, era així de confiat jo. Te lo devolveré con creces este dinero. I sort que ho va fer que sinó no sé què hauria fet tants dies de viatge imprevistos sense res a la butxaca. A Washington, va trucar a l’ambaixada que li portessin diners i dos tios que semblaven dos pirates li van deixar un feix de dòlars enorme, i me’n va donar uns 300. Arribem a Miami, truca al seu pare, el dictador de Nicaragua, que enviés un avió per a nosaltres dos i el seu pare li va dir que no perquè plovia molt.

No arribaven mai, hahaha…

Ni que ho diguis! Vam anar cap a Panamà i vam dormir al consolat de Nicaragua. Anant ja cap a El Salvador ens diuen per megafonia que no podem aterrar perquè no hi ha electricitat. Tranquilo, te quedas conmigo en Managua, em diu. Ens van rebre una banda música i 21 salves de canonades. Si no te tratan bien en El Salvador, vienes a Nicaragua y te doy trabajo seguro, em va dir en acomiadar-nos. Al pare Somoza el va matar un salvadorenc a Nicaragua i al fill, el van fer saltar pels aires amb un bazoka pel carrer.

Déu n’hi do. I què va fer a El Salvador?

Vaig treballar de dependent a la Farmàcia Central de Luís Charlais i Cia. El primer que vaig veure en arribar va ser el dinar: Osti  Joan, l’has encertada! I esmorzar cada dia amb cafè amb llet, croissants, suc de taronja, plàtans, pinya…Eren de casa bona, amb minyones i xofer. Casa, menjar, feina i sou com havia promés l’onclu. Més de la meitat del salari l’enviava als pares perquè la guerra els va deixar sense cap ingrés. El papà estava malalt i ma mare brodava i cobrava tres pessetes per una camisa. L’ajuda que els vaig donar va ser essencial i no em vull posar medalles, és la meva obligació.

S’enyorava?

Molt. La Punta la somniava cada dia. L’Eco me l’enviaven cada setmana, era molt prim i valia una pesseta. I aquí m’enyorava d’El Salvador. Al 1955 vaig venir sis mesos de vacances, m’ho vaig passar pipa i vaig passejar amb les nenes més maques de Sitges. Amb dòlars a la butxaca, anava  a fer el vermut a Can Gustavo i a Can Xato, davant de casa meva al carrer Sant Francesc. Tenia 24 anys, era ben plantat i tothom em coneixia a Sitges. Quan vaig arribar a l’estació hi havia un munt de gent esperant-me. Va ser molt emocionant.

I quan decideix tornar definitivament a Sitges?

L’any 1959 el meu germà Ventura es casa i l’empresa no em deixava venir. Un dia feien una peli al cine d’en Judas que l’havien rodat a Montserrat i ho vaig veure com un senyal. Miri, Doctor Luís Charlais, prengui-s’ho com vulgui, però, jo vull anar al casament del meu germà i em pago el viatge. En arribar aquí i veure la situació familiar decideixo quedar-m’hi.

I aleshores coneix la Maria Teresa?

Era el ball del Clavell i ella, una nena de 18 anys que resplandia, la més maca de Sitges. Des  d’aquell dia fins el 30 de novembre passat, que va morir, vam estar junts. Vam festejar dos anys i ens vam casar. Vaig complir la meva gran il.lusió que era tornar a Sitges i casar-me al Vinyet amb una sitgetana. Era molt ferma i sabia molt bé el que volia. Mai no deia cap animalada, era assenyada en tot. 59 anys junts, estimant-nos de veritat.

Com va ser que va muntar l’Adrogueria Sella?

Quan vaig tornar només hi havia l’adrogueria Suburense i vaig pensar que segurament seria un èxit muntar-ne una al carrer Bonaire i la vaig tenir 40 anys. Vam pujar quatre criatures i els vam donar estudis. Els nanus m’ajudaven a repartir garrafes d’aigua i quan venia coets per Sant Joan la cua donava la volta al carrer.

També van ser de les primeres famílies d’acollida de Catalunya, oi?

Sí, l’aleshores alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall, va publicar una proposta pionera en una pàgina a La Vanguardia: que necessitaven famílies que acollissin criatures durant l’estiu. Joan, què et sembla? -Em va preguntar la Maria Teresa-. Si tu ho vols, endavant –li vaig contestar-.  Vam consensuar-ho amb els quatre fills. Mireu, tenim una proposta una mica difícil: acollir cinc germanes negres de 1 a 8 anys. Tothom s’hi va abocar. Va ser una il.lusió tan gran que les estimem com si fossin filles nostres.

Què li ha ensenyat la vida?

Sobretot, a estimar. Als meus fills, no cal dir-ho, i als meus néts, que són preciosos. Com vius amb la mare és l’exemple que dones als fills, l’educació que els dones. Davant d’ells mai hem tingut una paraula més alta que altra. La Maria Teresa era l’ànima i el cervell de la casa, era una dona estupenda i una mare i àvia formidable. Em sento molt afortunat per tot el que he viscut.

Albert Gironès: «vaig creuar els oceans cercant noves experiències»

Albert Gironès a Sitges el 2019

Entrevista: Anna Grimau

Fotografia: Pere Barrio

L’Albert Gironès Biarnès (Tarragona, 1973) fa més de 30 anys que viu a Sitges, on sempre havia estiuejat. Quan la família es va establir a la Blanca Subur es van fer socis del Club Nàutic, d’on n’és el Contramestre des de fa més de 10 anys. La passió pel mar li va encomanar el seu pare. Després de treballar uns anys tancat en oficines de Barcelona, al 2003 li va sortir l’oportunitat de dur un veler fins l’Argentina. No s’ho va pensar dos cops. Havien de ser dos mesos i van acabar sent dos anys recorrent mig món, deixant-se endur pel destí, les circumstàncies i el vent. Una intensa aventura que ha plasmat en el llibre Crónicas de un tripulante, que us aconsello que llegiu i regaleu aquest Sant Jordi perquè enganxa des de la primera pàgina. Es pot comprar al Quiosc de l’Alba, en qualsevol llibreria per encàrrec i al mateix Club Nàutic de Sitges. Un llibre que és un homenatge al mar, als somnis i a la llibertat.

Com es van convertir dos mesos en dos anys?

Inicialment només havien de ser unes vacances. Vaig continuar per la inquietud de seguir descobrint llocs nous i gent nova i per l’experiència intensiva de la vela. A Cap Verd em vaig desembarcar després de tres setmanes navegant i em va sortir l’oportunitat de creuar l’Atlàntic en un catamarà. Un cop al Carib, vaig fer un canvi de xip: per tornar i buscar feina a Barcelona, -em vaig dir- doncs, la busco aquí i gaudeixo del lloc. Vaig treballar tres mesos a Martinica i després em vaig poder embarcar de nou, aquest cop cap el Pacífic. Allargant i improvisant… em vaig començar a deixar portar.

Quina és la sensació de deixar-se portar?

Sents que vius més el present. Et fa sentir més viu, com quan érem petits i tot era nou. Dins del nostre entorn i la rutina costa més, pensem molt en el passat i en el futur, i el present el vivim poc, en petites dosis. En un viatge així, aquests moments són pràcticament cada dia. Quan surts del pilot automàtic i entres en aquesta vida present, el temps es dilata moltíssim. Per a mi, dos anys allà han estat com 10 aquí, per haver-los pogut viure amb intensitat.

«Quan surts del teu entorn, aflora l’essència del que realment ets. El mar despulla la gent i la mostra tal com és.»

Com és la vida en un veler?

Cada dia és un repte constant amb la navegació, el vent, les veles, amb les reparacions que van sorgint…Estàs molt lluny de qualsevol ajuda externa i has de ser completament autosuficient. Un repte de poder estar bé amb tu mateix i conviure bé amb els altres. Encara que estiguis en un medi tan obert com el mar, un vaixell és com un Gran Hermano, en 40 metres quadrats, de vegades, has de conviure amb gent que has conegut pocs dies abans. Per sort vaig embarcar amb gent molt maca amb qui encara mantinc contacte.

Quines qualitats ha de tenir un bon tripulant?

Es mira més el perfil que l’experiència. Que sigui una persona calmada, que no s’atabali en situacions extremes, que sigui afable i respectuosa amb els altres i amb ganes de col·laborar sempre. Un prepotent dins d’un vaixell no dura ni dos dies. A més, a bord, qualsevol petit conflicte es magnifica i l’endemà encara es més gran. No hi ha prou espai per agafar distància.


«El mar l’has de gaudir, però també l’has de saber interpretar. Hi ha dies que diu que no vol que hi entri ningú.»

Què és pitjor a bord, les tempestes o els problemes de convivència?

Les tempestes són dures, però els problemes de convivència són encara pitjors (riu). Les tempestes et posen a prova a tu, al grup i al vaixell. La pitjor que he patit mai va ser en l’inici del viatge i em va curtir per les que van venir després. Va ser baixant de l’Estret de Gibraltar a Les Canàries: tres dies i tres nits d’onades gegantines amb gairebé 50 nusos de vent constants, pluja i fred. El vaixell s’anava trencant i no teníem electricitat, ni radio… vam estar tot el temps lligats a fora, tan sols amb una brúixola, un GPS de butxaca i els nostres braços. Entrava aigua per tot arreu. Vam patir per les nostres vides.

Et deuries preguntar què o qui et manava ser allà…

Constantment. Els minuts es feien eterns. Quan ja portàvem més de 48 hores sense dormir, vaig començar a somniar despert que estava calentet al sofà de casa, o en una cafeteria, tot era molt confús, i després retornava i em deia: Què hi torno a fer aquí? Després va arribar un moment en què vaig acceptar la realitat: estem aquí, i si ha de passar el pitjor, passarà. I a partir de llavors em vaig sentir alliberat, amb calma interna. I la tempesta va passar.

Quins van ser els millors moments?

Difícil concretar…Són tants! Gaudia molt de les guàrdies nocturnes, sota una Via Lactea molt ben definida i de vegades, amb el mar fosforescent per la quantitat de plàncton que hi havia. Les onades i els dofins s’il·luminaven en la foscor! També les arribades a illes paradisíaques després de molts dies de navegació: conviure amb aquella gent, com els natius de les Marqueses o Les Vanuatu, la satisfacció de superar tots els reptes que anaven sorgint, i sobretot conèixer la resta de navegants que, com nosaltres, estaven viatjant arreu del món… tantes experiències amb gent interessant que et donaven una perspectiva totalment diferent.

Per què et vas embarcar en aquesta aventura?

No vaig sortir amb cap expectativa de buscar res i, en canvi, vaig trobar molt. Aquelles noves experiències em van ajudar sobretot a conèixer-me: els meus defectes, les meves virtuts, les meves limitacions…Aquí vivim una mica auto-enganyats o encasellats, ens veiem com ens veuen els altres. Quan surts fora del teu entorn, aflora l’essència del que realment ets, no has de demostrar res a ningú. A més, el mar despulla la gent i la mostra tal com és.

Què més s’aprèn al mar?

Quan més experiència tens, més respecte tens al mar. L’has de gaudir, però també l’has de saber interpretar. Hi ha dies que el mar diu que no vol que hi entri ningú.


Valentí Mongay: «Vaig posar la primera perruqueria unisex de Sitges»

Valentí Mongay

Entrevista d’Anna Grimau

Fotografia: Albert Gironès

En Valentín Mongay Colau va néixer el 17 de març del 1931 en un poblet de Benabarre, a Osca. Va venir a Sitges amb 24 anys. Ara en té 86 i una energia que no se l’acaba. Actiu des de les set del matí, va a l’hort tres cops per setmana i cada dia ajuda als seus dos fills al restaurant La Salseta, on als anys setanta va fundar la primera perruqueria Unisex de Sitges.

Els meus avis materns són família de l’alcaldessa Colau, una part de la família amb qui ja no tenim gaire contacte. L’últim cop que va venir el president Puigdemont a Sitges li vaig donar una targeta perquè li donés a l’Ada per dir-li que a Sitges té una família.

Una família que ve de lluny…

Venim de treballar a la terra a Castigaleu, un poble de la Franja, a la província d’Osca. Érem 9 germans, dues germanes i set germans. Treballàvem 70 caps de bestiar, cabres i corders en una casa de camp molt gran, Casa Raulera. Érem autosuficients, fèiem el pa, l’oli, el vi, els formatges. Al meu poble la missa es feia amb jotas aragonesas, però, tothom parlava català.

Com van venir a parar a Sitges?

La tieta Pilar vivia a Sitges, casada amb en Roig. Rentava les ampolles de la Malvasia que anava a Cuba al Celler Robert. No podia tenir fills i una germana seva, la Pilarín, va venir a viure amb ells i va morir als 18 anys d’apendicitis. El 1955 vaig venir a visitar-los i els vaig veure tan tristos i desesperats que em vaig quedar. Vivien a les Cases de l’Antoniet, Lletra C. No tenien llum ni wàter ni res.

I de què va treballar?

Jo feia de barber al Cap de Vila. Venia el secretari de l’Ajuntament a tallar-se el cabell i li vaig dir que no podia ser que a Sitges no hi hagués llum en aquestes casetes. La llum va arribar-hi a mitjan anys cinquanta. El terreny i les cases eren del Sr. Almirall, que havia estat alcalde de Sitges. Jo encara tinc la clau de la casa, ara inexistent.

Com era viure allà?

A les 8 cases de l’Antoniet hi vivien en Vicente de Cal Negre que feia de taquiller al Retiro. En Magí Mestre i la seva dona Montserrat Mirabent Lluís, la família Fullera, els Carbonell i la família Nebleza. A baix hi havia un pagès que es deia Miquel Catasús i la seva dona Cèlia Pacios. Tots anaven a buscar l’aigua en una cisterna i hi havia un jub per rentar la roba, un safareig gran. De l’estació en amunt només hi havia quatre cases i un restaurant: El Desvío, on avui és l’Avinguda de Les Flors. I després van posar Can Reixach als baixos de les cases que hi havia al Camí dels Capellans cantonada Camí de la Fita.

I va arribar l’amor…

Vaig conèixer la meva dona per Santa Carme, la festa dels mariners, a La Fragata, a la Confraria, on abans es feia la festa dels pescadors amb envelat i orquestra. Al carrer Tacó arreglaven les nanses. L’Emilia Castro Fernández venia de Ferreiros de Balboa, a Lugo, i servia als senyors Bistaigne de Barcelona, a la Platja de Sant Sebastià. En aquella època no les tenien assegurades i tants anys servint i no va poder cobrar res. Gallegueta, pobreta, la més bona del món. Mai una mala paraula als meus fills.

«A cada caràcter li has de fer el que necessita.»

Anava amb quatre o cinc noies. Nosaltres, quatre o cinc nois, les anàvem seguint. Aleshores els joves anaven més per a les estrangeres, però a nosaltres ens agradaven més les d’aquí. Duia un vestidet estampat que enamorava. Més maca! Vam anar a La Pèrgola, vam ballar. Amb el temps ens vam anar coneixent. I el 1961 ens vam casar.

On vivien?

Vaig comprar una caseta de planta baixa d’un cabo de la Guàrdia Urbana, davant de l’Hospital. Aleshores el carrer es deia Obispo Irrurita i ara Vidal i Barraquer, núm 15. Allà hi tinc un pis i un àtic. Vaig comprar el terreny per 50 mil pessetes i ens vam fer la caseta allà. Al cap de dos anys va venir el Valen, i després en Toni, perquè no volíem tenir fills fins que no haguéssim acabat de pagar el pis. Aleshores em va costar unes 120.000 ptes.

Què ha estat el millor de la seva vida?

El millor que he tingut a la vida és el naixement dels meus fills i haver trobat la meva estrelleta. Va morir el 4 de juny del 2016. Cada dia vaig al cementiri a veure-la. Estic assegudet una estona i li explico coses. Jo tenia una passió molt gran, cada dia la volia més.

«Vaig ser el primer a fer el tall a navalla i em feien cua al Cap de la Vila.»

I els fills són com el matrimoni, tenen una època que els has de cuidar molt, i quan han crescut els has de cuidar de no anar als mals puestos perquè no agafessin vicis dolents. Crec que hem estat bons pares perquè sempre els hem vigilat, mai els hem donat cap mala resposta. Cal tractar-los sempre amb carinyo sinó s’allunyen.

Va continuar fent de barber?

Després de treballar uns 10 anys a la Perruqueria Ramia del Cap de la Vila, vaig ser el primer a posar una perruqueria mixta a Sitges. Era la Barberia-Perruqueria Mongay, fundada l’any 1970, al número 35 del carrer Sant Pau, on ara hi ha el restaurant dels meus dos fills, La Salseta. A dalt, les senyores i, a baix, els homes. La primera Unisex.

D’on li venia la vocació?

Vaig aprendre practicant amb els germans. Em sortia de dins. Abans de fer la mili, vaig fer de barber al Pont de Suert, on  tenia un germà que estava de fuster a l’Enher. A la Mili, a Tetuán, rapava als quintos i vaig muntar una barberia per encàrrec del meu superior.

Era bo, doncs…

Vaig ser el primer que feia el tall a navalla i em feien cua al Cap de la Vila. I quan plegava me n’anava a l’acadèmia del Passeig de Gràcia de Barcelona. Abans era una artesania, un ofici. A cada caràcter li has de fer el que necessita. Jo me’l tallo jo. Quan veig els desastres que fan a les barberies!

Mercè Mas Quintana: «Em vaig posar a estudiar i treballar als 54 anys»

Entrevista i fotografia: Anna Grimau

La Mercè Mas Quintana és una barcelonina de 86 anys que porta tota la vida venint a Sitges. Filla única, és mare de 7 fills i té 17 néts i un besnét. Va començar a estudiar i treballar fora de casa als 54 anys quan va veure que els pastissos i els jerseis que feia ja no tenien demanda. La vida laboral se li ha fet curta i malgrat estar jubilada encara continua molt activa sense oblidar ni un segon que el més important per a ella és la família. De fet, és l’àvia somniada ja que s’ha endut els seus néts a viatjar per tot el món.

Què li agrada de Sitges?

Sitges té molt d’encant, amb carrerons molt simpàtics. És una ciutat molt còmode i molt alegre, sempre hi ha activitats: exposicions, conferències…Valoro molt que Sitges cultivi i conservi molt les seves tradicions i quan l’he ensenyat a gent de fora de Catalunya tothom diu que és diferent. És molt especial. Jo tenia casa al Garraf i quan vaig venir al centre de Sitges, em vaig sentir acollida de seguida, al grup d’esmorzar del Roy, per exemple, i hi he fet bones amigues.

S’hi va integrar de seguida, doncs…

Un dia un senyor em va saludar pel carrer i jo no sabia qui era. Vaig saber que era el senyor rector (vaig a la Parròquia) i llavors vaig considerar que allò era un signe d’integració.

7 fills, quina proesa! Com s’ho feia?

Vas organitzant sobre la marxa, quan són molts germans uns s’ajuden als altres. I el meu marit, que era estupendo i molt paternal. Vam estar 50 anys casats fins a la seva mort. Era una persona formidable.

I quan va decidir iniciar la vida laboral?

Quan vaig veure que els jerseis i els pastissos que feia ja no tenien demanda. Aleshores tenia 50 anys i en una conferència vaig tenir coneixement del que era treballador social i m’hi vaig matricular. Quan venien a estudiar a casa els companys de classe es confonien amb els de la meva filla número 6 perquè tenien la mateixa edat.

I un cop aconseguida la diplomatura…

 Un cop acabats els estudis de Treball Social, tenia pensat buscar una feineta de poques hores. A la Creu Roja buscaven un professional per organitzar el voluntariat amb gent gran i vaig donar el perfil. 40 hores setmanals! Encara no sé com vaig dir que sí.

I es va posar a treballar fora de casa als 54 anys!

Sí, i no em vaig arronsar gens. Com no em costava parlar en públic i tenia idiomes vaig acabar representant la Creu Roja en temes de voluntariat de gent gran per Europa. I d’això m’he jubilat.

Quina experiència més interessant…

De les col.laboracions internacionals recordo com a molt interessants les dels presidents de Creu Roja de Togo i Haití. També quan em van enviar a Albània a formar-hi personal i voluntaris. Van emular algunes coses que fèiem aquí. Van entendre que el voluntariat no és només distribuir sinó també fer coses.

Què aporta ser voluntari?

El voluntariat omple moltíssim. La gent diu molt que el voluntari és a canvi de res. I no és així: el voluntari rep més del que dona. Creix l’autoestima. El voluntariat fa el que és impagable, el que l’estat ni pot ni deu pagar.

Què ofereix el voluntariat?

Reconèixer a una persona com a persona, compartir amb ella el seu temps. I això fa miracles: fa caminar els qui van en cadira de rodes, fa parlar als muts i fa veure als cecs. Una vegada una senyora que estava en una residència no parlava amb ningú des de feia anys. Va començar a parlar-li al voluntari per considerar que era una persona que li donava valor, que valia la pena passar el temps amb ella.

Com veu el món?

El món és diferent, evoluciona, i les coses s’han de mirar d’una altra manera. No es pot viure en el passat. Els vells arrosseguem una mica el passat, però, intentem no ser massa carques.

Com definiria als vells d’avui dia?

Les persones grans som uns nous vells, en general molt més conscients que no hem perdut els nostres drets. Jo he estat implicada en la Carta de Drets i Deures de la Gent Gran de Catalunya i en el Document Obert de Drets i Llibertats de la Gent Gran amb Dependència de Barcelona. I l’anem renovant.

En quins aspectes?

Doncs, per exemple, amb el dret a la sexualitat consentida en geriàtrics. L’ageïsme ha convertit les persones grans en asexuades i el 1990 els vam facilitar espai de privacitat i intimitat en algunes residències. En la vellesa la sexualitat és diferent, en general es valora més el calor humà i la tendresa, però, continua sent sexualitat.

Costa d’acceptar la vellesa?

Vivim una societat que es basa molt en l’estètica i és una aberració per definició la quantitat de productes antienvelliment! Si envelleixes bé pots desenvolupar alguna capacitat que no tenies. Allò de: jo ja no puc, no en sóc capaç, no sé…Substituïr-ho per anem a veure si en sóc capaç, si en sé, si puc…

Expliqui’ns què és l’ageïsme?

L’atribució de determinats estereotips i funcionaments a la gent gran pel sol fet d’haver complert anys. Com si en complir 65, la gent canviés només perquè ho posa el DNI! No es pot parlar del col.lectiu de gent gran perquè tampoc no es parla del col.lectiu adult. Els vells som el grup d’edat més heterogeni perquè envellim segons hem viscut i segons les nostres circumstàncies: socials, físiques, de salut…

86 anys, i continua mooolt activa…

Estic al Consell de la Gent Gran de Catalunya i en Consell Assessor de la Gent Gran de Barcelona. He estat durant anys al Consejo Estatal de Personas Mayores, però, ho vaig deixar perquè no ens feien prou cas. També estic en el grup de Treball de Drets Humans i No Discriminació de l’Age Platform Europe.

I quin projecte té ara entre mans?

Ara treballo en el projecte “La residència on m’agradaria anar a viure”. Un grup de voluntaris grans de la Fatec visitem residències de Catalunya recollint-ne els aspectes positius que trobem en el seu funcionament, i els recopilem en un Sumari. L’important és rebre una atenció personalitzada per sentir-s’hi com a casa. Una residència és un lloc per anar-hi a viure no per esperar-hi la mort.