Yohann Laureau: «Vam venir per una nit i ja fa 60 anys d’això»

Yohann Laureau a Sitges el 2016
Foto: Anna Grimau

Entrevista d’Anna Grimau

Yohann Laureau, natural de la localitat francesa de Saint Cyr L’École, fa sis dècades que estiueja a Sitges. Va descobrir la vila per casualitat i ha acabat sent el seu lloc habitual de vacances des dels anys 50. A Sitges ha trobat amistats i família, ja que s’ha acabat casant amb una sitgetana.

Com vas descobrir Sitges?

Vaig arribar per primer cop a Sitges el setembre del 1956. Amb els meus pares i el meu germà. Anàvem de vacances a València. La primera nit la vam fer a Canet de Mar i la segona, a Sitges. La volíem fer a Barcelona, però ens van recomanar que no perquè era molt sorollosa. Quan ens vam llevar i vam veure Sitges de dia i vam anar a la platja, vam decidir que només passaríem una setmana a València i els altres 15 dies de vacances en aquest poblet tan maco.

Què és el que us va captivar?

De Sitges ens va encisar tot. El poble, la platja, els habitants, el clima, el Passeig…El primer Passeig, el de la Ribera, el Marítim encara no existia. La gent de Sitges era molt amable i simpàtica, sempre disponible, molt servicial.

On dormíeu?

Aleshores hi havia molt pocs hotels: el Miramar, el Terramar, El Subur i l’Hotel Sitges, crec recordar. Estaven plens i ens van dur a casa de la Maria i de la seva germana Filomena, que llogaven habitacions. Vivien al carrer Sant Bonaventura i regentaven la fruiteria del Cap de la Vila, al costat de l’antiga farmàcia.

Dos anys després vam dormir a casa de l’altra germana, la Manuela Lluís Carbonell, casada amb en Benazet. A Can Benazet (on ara hi ha el restaurant Revès) vam dormir-hi més de 20 anys, del 1960 al 1983. Ells vivien a la planta baixa i llogaven les habitacions dels dos pisos de sobre. Costava unes 25 o 30 pessetes la nit amb esmorzar inclòs (uns 18 cèntims d’euro). Les habitacions eren molt maques i ens feien sentir com part de la família. Encara tinc contacte amb en Ramon Planas Masip, nét de l’Àngela Lluís Carbonell de Can Mas, a qui aprecio molt. És el repartidor d’aquest setmanari, L’Eco de Sitges.

On menjàveu?

Els primers tres anys, fins el 1959, al restaurant Bonaire, dels tiets de l’Esther Torremorell. També a l’antic El Greco davant del monument homònim, al Passeig Ribera. Ens agradava aprofitar molt la platja i dinàvem tard, a partir de les quatre de la tarda. Després de dos o tres anys, l’amo de l’antic Greco ens va dir que hi anàvem massa tard i que ja no li calien els turistes per menjar. Vam marxar i no hi vam tornar més.

La Filomena ens va portar a un restaurant que ens va dir que el duia una parella jove que ens faria de dinar. Eren quarts de cinc. La mestressa, l’Anna Maria Bigaire, ens va dir que ho sentia molt, però, que ja havien tancat, que el personal havia marxat i que el seu marit descansava. En Jaume Grimau, que reposava sobre un banc del magatzem, ho va sentir i es va aixecar a fer-nos el dinar. Era l’any 1967. A partir d’aquell moment sempre vam menjar als seus restaurants: La Cala, el Maricel i després El Greco, amb l’inoblidable maître Jaume Rius.

Què és el que us agradava de Sitges?

Ens sorprenia tot. La vida que tenia tant de dia com de nit. A França la vida era més monòtona i de portes endins. Aquí estàvem tot el dia al carrer: platja, dinar, siesta, sopar, passejar i a la nit anar a ballar al Yuca, al Pachà, al Ricky’s i també a La Cabanya, just després del Pic Nic.

Quins altres records et vénen?

Les velles anaven de negre i les nenes amb faldilles emmidonades. Només hi havia la benzinera de Can Perico i la gasolina es treia manualment amb una palanca.

Les sirenes anunciant l’hora de dinar dels treballadors de la fàbrica de sabates dels Benazet i que la majoria de turistes eren francesos, anglesos i alemanys, molt més alemanys que ara.

Ens enduiem tabac i alcohol cap a França. Estava prohibit, però, a la duana eren tolerants. També recordo que recollien les escombraries amb una carreta amb cavalls. Sitges era molt net.

Ventura Sella Barrachina

«Amb l’edat, valores el bé que hagis pogut fer»

Ventura Sella al seu domicili de Sitges el 2017

Entrevista: Anna Grimau

Fotografia: Antonieta Montserrat

Tot i ser en Ventura de Sitges de tota la vida, haig de confessar que no el vaig conèixer personalment fins fa un parell d’anys. Vaig acudir a ell per demanar-li on podia trobar informació sobre el meu oncle Jaume Daví, per a un article que estava preparant aquells dies. Em va meravellar el seu cap clar: en un segon em va dir de memòria dues publicacions i les respectives pàgines on es feia referència a Daví. Jo, que tinc la sensació de no recordar què vaig fer ahir, em vaig quedar bocabadada. Em va entusiasmar la interessant conversa que va seguir i la complicitat d’en Ventura i l’Antonieta, una parella que porten més de 60 anys plegats i encara els espurnegen els ulls quan es miren. Aquell dia vaig decidir que era imprescindible fer-li una entrevista. I aprofito l’excusa que, aquesta setmana, en Ventura Sella pentina els 93 anys. A partir d’aquest moment, el seu testimoni ja forma part de la nostra memòria històrica.

Com era el Sitges que recorda?

Hi havia una gran llibertat de poder anar pel poble, jo era un marrec de carrer. Sitges, aleshores, vist des d’ara, sembla un Sitges idíl.lic però no hem de pintar els temps passats de color de rosa. Hi havia moltes privacions i més dificultats.

Sobretot a partir de la guerra…

Sí, a la guerra vam patir molt perquè malgrat que el meu pare no tenia cap significació política, més aviat érem considerats de la part del Franco, dels feixistes. Aleshores no en deien franquistes ni nacionals, sinó feixistes. I la gent que volia matisar deia els militars, que eren els qui anaven a favor de Franco.

Quins records té de la guerra?

Tot s’ha de passar per un sedàs. A més, dels 9 als 12 anys jo era un nen. Vam passar gana perquè hi havia privació de menjar. I quan passes gana t’agafa un mal al pit, una opressió. Aquí a casa, malgrat les limitacions, sempre vam poder menjar i va arribar un moment que menjàvem albergínies bullides sense oli, menjar horroròs. Encara avui els hi tinc una mica d’aversió, tot i que les menjo. S’aprofitava tot, de les faves en menjàvem les peles també bullides. La població civil el que més patia era la fam i volia que s’acabés.

Què ha passat pel sedàs amb els anys?

Les barbaritats que van fer la part anarquista, la part no revoltada, van ser molt exagerades. Hi havia un sentiment d’aversió. Ara, quan s’ha sabut que per l’altre cantó també hi va haver les mateixes barbaritats i menys justificades, perquè es presentava com la part civilitzada, el judici s’ha suavitzat.

Els primers dies després de l’entrada dels Nacionals a Sitges, el local de la Falange es va establir a la Torre d’en Sabriano, on ara hi ha el Sitges Park Hotel. Hi van convocar una pila de noies joves afiliades a associacions d’esquerra, les van rapar i les van fer passar pel Cap de la Vila, sent escridassades i avergonyides pel poble.

Com va ser la postguerra?

Després de la guerra les caresties alimentàries van durar molt de temps i no es va restablir una normalitat fins el 1952, aproximadament. Durant més de 10 anys no hi havia res a les botigues. Es comprava a l’estraperlo. La gent s’adapta de seguida en aquestes circumstàncies anòmales. Quan hi ha una desgràcia natural, un aiguat o un incendi, de seguida surten els lladres per saquejar. I els estraperlistes se n’aprofitaven molt. Hi havia tensió al carrer i menyspreu cap als vençuts, que vivien amb molta por.

On va estudiar?

Estudiava al Col.legi Samà de Vilanova i després a l’Institut Ausiàs March de Barcelona. En acabar el batxillerat, amb 20 anys, vaig anar de novici a Montserrat. Se’m va aconsellar que no tenia les condicions aptes per ser monjo i en vaig sortir amb 25 anys. Al monestir hi havia un ambient d’alta cultura, sobretot humanística. L’amor a l’estudi el vaig aprendre allà.

Què va fer aleshores?

El pare d’un company de Montserrat, que era director d’una gran companyia distribuïdora de pel.lícules, em va trobar feina a Madrid, on vaig estar-hi quatre anys.  Sortia molt acomplexat de Montserrat. A Madrid encara hi havia molta misèria, hi havia barris molt cutres. Em va impressionar molt que la premsa matutina -Abc, Madrid i A- i la de la tarda –Informaciones, El Pueblo, Alcázar i Madrid- quan ja feia tretze anys que havia acabat la guerra en parlessin  com si en fos l’endemà, amb una bel.ligerància tremenda contra els enemics de Franco.

Madrid em va agradar moltíssim i tinc un record extraordinari dels amics que hi vaig tenir, que no n’hi havia cap de Madrid perquè jo vivia en una pensió.  En aquells anys, el meu gran refugi va ser el meu cosí Ángel Antonio Mingote, amb qui més vaig freqüentar.

Unes vacances d’estiu vaig conèixer la Antonieta Montserrat a Sitges i vaig demanar el trasllat a l’oficina de Barcelona. Vam començar a festejar al 1956 i ens vam casar al 1959. El 1960 neixia el nostre primer fill, en Joan.

Va treballar a Sitges?

Sí, vaig trobar feina a Sitges d’administratiu als hotels de Vives-Anduix. Després vam agafar la botiga de roba La Maragda i hi vam afegir ceràmica popular espanyola que veníem a preus irrisoris. La compràvem a  Puente del Arzobispo, a Toledo, al costat de Talavera de la Reina. Van ser els primers anys del turisme internacional a Sitges, els estrangers venien en cotxe i podien carregar les compres.

Ja de gran vaig estudiar Filologia Llatina i vaig acabar sent professor de llatí a l’Institut Vilafranca. Vaig ser universitari amb 43 anys. Cinc anys després, el meu primer dia de classe com a professor, vaig estar a punt de girar cua al tren. Els alumnes em van acollir molt bé i vaig arribar a la conclusió que mentre s’estudia, ets jove. Vaig donar classes durant 17 anys d’una de les coses que més m’ha interessat: el llatí.

Com veu el país ara?

No me’n sé avenir del caos que hi ha, hi ha exageracions de tots cantons. La classe política, fora d’una part molt respectable i molt com cal, n’hi ha masses que són uns arribistes.

És afiliat socialista, com veu el PSC?

Veig el partit molt malament. Lluito perquè encara pugui tenir la ideologia, que és en el que crec, en la idea. Tots els valors, igualtat d’oportunitat per a tothom, respecte als Drets Humans, no vassallatge als poderosos, un respecte bàsic a la persona. Avui dia hi ha massa interessos materials, tothom va a la seva. 

Què canviaria de Sitges?

Trobo que hi ha molta brutícia ara a Sitges. Potser és cosa de l’edat i sempre n’hi ha hagut. No entenc el Carnaval i trobo que hi ha massa xivarri per Festa Major. He de reconèixer que em passo en el defecte dels vells, en el sentit que la nostra Festa Major era la bona. La d’ara estic segur que pels joves és l’autèntica, però, jo ja no hi combrego.

Durant 20 anys vas ser cronista local de l’Eco, perquè ho va deixar?

Vaig plegar en fer 20 anys perquè n’estava cansat i em costava massa. Amb en Jacint Picas hi vaig entrar una mica forçat per respecte a un amic que estimava molt i perquè alguna altra persona m’ho va demanar. Vaig tenir com una obligació de continuar la seva obra amb les limitacions, ell tenia moltes més qualitat literàries que jo. El que més m’agradava era parlar de temes culturals, comentar presentacions de llibres, representacions teatrals, conferències.

Ja gairebé pentina els 90, com es veu la vida amb 9 dècades damunt les espatlles?

El 15 d’abril compleixo 90 anys, a veure si hi arribo. Em considero vell per reflexió perquè tinc prop de 90 anys, però no em sento vell de tal manera que hi ha una anècdota que de vegades comentem entre amistats: fulano de tal deu ser molt gran, i només té un any menys que jo, sense considerar que jo sóc vell.

Amb l’edat valores més l’estimació a la família i als altres i el bé que hagis pogut fer. No canviaria res, no m’agrada recordar el passat. Me’n penedeixo de moltíssimes coses, però, no en diré cap. Sobretot em penedeixo d’haver actuat a cop de foc, sense reflexió. Quan som joves som massa passionals. La vida ens ensenya a ser més reflexius, més pausats. També he deixat de fer molt de bé per falta d’aptitud o coneixement. Hauria pogut fer moltes més coses bones, però no tinc consciència d’haver fet mal, en dec haver fet, però, no en sóc conscient.

Hi pensa en la mort?

Hi penso molt, contínuament. No em fa por perquè comprenc que forma part de l’estructura de la vida. O sigui, la vida d’una persona és com una habitació que té un porta d’entrada i una altra de sortida.

Tinc un altre convenciment, tinc tan bona salut que no m’estranyaria que em morís de sobte, que me n’anès a dormir i em trobessin l’endemà. La mort plàcida que desitjaríem tots. Cada dia és un regal.

Antoni Caverdós: «l’Ajuntament no fa res per evitar que el totxo engoleixi l’última sínia de Sitges»

Tomàs Junyent, Joan Carbonell i Antoni Caverdós, els últims pagesos urbans del s.XXI a Sitges
Entrevista i fotografia: Anna Grimau
– Juliol 2018

L’Antoni Caverdós Puiggrós és l’últim pagès urbà de Sitges. Tota la família ve de pagès, des que els seus besavis van venir procedents de Sant Pere de Ribes. Va començar a treballar la terra als 14 anys i fins fa pocs anys el que cultivava ho venia a la botiga Can Caverdós que durant 22 anys va regentar amb la seva dona al carrer de les Ànimes.

Ja jubilat i aquí està cada dia…

No puc deixar-ho ni jubilat, és una feina que es porta a dins com els pescadors. Cada dia vinc unes tres horetes i després de treballar la terra, sota l’olivera xerrem de tot i quan ja hem arreglat el món, marxem.

Xerren amb el so de les màquines i les grúes. Com veu tot el que estan construint?

És un desastre, a Sitges ja es pot dir que s’han acabat els pagesos. Jo sóc l’últim pagès del poble, a banda dels que quedin a Campdàsens on només es planta Vinya i ho porta un pagès de Ribes que es diu Isidre. Sóc una espècie en extinció. Ja es van acabar els sabaters i els boters, queden quatre pescadors i jo sóc l’últim pagès.

Com és ser pagès?

És un ofici que t’ha d’agradar perquè és dur. Plantar és el més fàcil, allò difícil és treure les herbes, mantenir i collir. El més fotut és que una pedregada t’ho faci malbé tot. És un ofici que s’està perdent i és una llàstima. Abans a Sitges hi havia 7 o 8 sínies (horta amb aigua on s’hi poden plantar síndries i melons a part de la resta de verdures, fruites i hortalisses). Al secà s’hi planten vinyes, blat i ordi. Ara no hi ha terrenys per fer-ho, només a Can Girona. El turisme s’ha menjat l’agricultura i ningú se n’ha preocupat. L’Ajuntament no fa res per evitar que el totxo engoleixi l’última sínia de Sitges.


El turisme s’ha menjat l’agricultura i ningú se n’ha preocupat.


Com era això abans de les obres?

Abans treballàvem unes 4 hectàrees de terreny. A la botiga servíem als Matas, al Costa Dorada, La Salseta…Fèiem molt de vi. Treballàvem unes 20 hectàrees de moscatell, macabeo i xarel.lo. Hi treballàvem el meu pare i jo amb l’ajuda puntual d’un altre pagès, en Joan Martí. Durant la verema venien unes 10 persones a collir durant un mes.

Com han canviat les coses, oi?

Molt, el jovent ara no beu vi. Nosaltres, a casa l’aigua no la tastàvem. En canvi, la coca-cola i la cervesa van acabar amb el vi. L’hàbit torna, però, no suficient. Ara sóc l’únic que venc raïm moscatell a Sitges, a la botiga d’en Virgili a Poble Sec. I també sóc l’únic que planta espigall a Sitges. Enguany 100 motes, n’havia arribat a plantar fins a un miler.

Créixer, però, és inevitable. Què en pensa?

S’ha de créixer, però, de mica en mica. Com abans: feies un tros i quan s’omplia, en feies un altre. S’han de preservar horts com aquest almenys per a que la canalla sàpiga que és un tomàquet o un cogombre. Abans venien els alumnes d’escoles de Sitges a visitar l’hort i les vinyes.

I vostè és l’últim pagès de tot una estirp…

Som almenys quatre generacions de pagesos a Can Caverdós. Quinze dies abans de morir, el meu pare encara venia aquí cada dia. A mi m’agradaria poder fer-ho, però, no sé si serà possible si hi fan tants pisos.

EL CREADOR D’AQUESTA SÍNIA

El creador d’aquesta última gran sínia de Sitges és el sitgetà Josep Maria Tutusaus, mort ara fa tres anys. Es va criar a l’antiga Sínia-Morera on feinejaven els seus avis. Després de treballar tota la vida com a representant de sabates va reproduir la sínia que tenia al cap en aquest terreny de la Plana de Santa Bàrbara Est, ara urbanitzant-se. El fill del propietari, Alberto Tutusaus, explica que l’única esperança que tenen de poder-la mantenir és que el proper govern municipal de Sitges sigui més sensible al medi ambient, l’ecologia i la sostenibilitat.

Perquè parlen tant de medi ambient si després el fan malbé?

Es refereixen a l’actual govern municipal. En Tomàs Junyent i en Joan Carbonell, tots dos jubilats, vénen cada dia a ajudar a l’hort a n’Antoni Caverdós. Lamenten que a Sitges s’hagi perdut tot en favor del turisme. Turisme, turisme, turisme! I s’ho han carregat tot -s’exclamen-.

Maloles Rubió García-Munté: «M’escapo en els meus quadres»

Entrevista i fotografia: Anna Grimau

La Maloles Rubió García-Munté podria haver estat veterinària, però als 16 anys va decidir començar a pintar. És l’única filla de qui va ser un prestigiós metge Barceloní, Joan Rubió, i d’una dona amb molta empenta, Lolín García-Munté, filla d’una de les més adinerades i conegudes famílies de la colònia estiuenca sitgetana de la segona meitat del segle XX. És transparent i tal com raja, les paraules se li desboquen a la mateixa velocitat que els pensaments, mig en català-mig en castellà, segons el record que evoqui. La seva pintura és figurativa inundada de formes geomètriques i un munt de color.

Com et sents quan pintes?

Em sento atrapada i lliure quan pinto. Aferrada a una tècnica, el ‘desboque interno’ necessita una gàbia…Hi ha estones que precisen de molta paciència, d’assegurar-te el tret, la xarxa per on has de caure, el fons de color del llenç…i et manté la ilusió el que vindrà després i després pim pam i rectificar els fallos. Però com no ho preparis, no surt. Cada quadre té un mal moment. Però, te n’oblides, com a la vida…

Ara exposes “Portes i Finestres” a l’Àgora 3, després d’una època de fer interiors t’obres a l’exterior?

Les cases tenen portes i finestres. De l’interior, m’obro cap a enfora. És com voler escapar-me de les coses d’aquest món que no m’agraden, jo m’escapo en un quadre meu. Pintar és una forma de vida.

Quan pinto em sento atrapada i lliure, és una forma de vida 

Com et vas iniciar en la pintura?

A l’Escola de Belles Arts de Sant Jordi hi havia un exàmen d’ingrès molt fort, i el vaig preparar a l’Acadèmia d’en Sanvisens i la Teresa Llàcer. Molts bons professors i molt bona gent, me’ls estimo moltíssim.

Tenia 18 anys i ho vaig aprendre tot! Això sí, el color em sortia innat. Se t’enganxa molt l’escola d’ells, així que després vaig fugir uns anys d’aquesta escola i vaig fer una pintura més pàl.lida, més propera a Grau Santos. I em vaig trobar un altre camí tancat…Aleshores tornes a lo teu i tens alguna cosa també d’allò nou. El segon canvi va venir després de separar-me i patir tres depressions molt fortes. És com una grip com gran de l’ànima, fa por, amb ganes de morir-te. Quan hi penso…Si haig d’estar donant les gràcies i bots d’alegria tot el dia!

Cada quadre té un mal moment, però te n’oblides, com a la vida 

Què és el millor que et van donar els teus pares?

Suport total, sempre. Eren uns pares molt moderns. Als 18 anys em van dur a un streaptease a París i quan les noies, guapíssimes, es van despullar, eren tot tios! I anècdotes a mil em van donar els meus pares. I sobretot em van ensenyar a tractar amb tothom, de no creure’m més que ningú, que fos tan amiga del repartidor del colmado com de la filla de la Duquessa.

Com veus Sitges ara?

És un dormitori de Barcelona, un lloc de turisme barat. Aviam si els hotels de luxe ho canvien. El nivell cultural que hi havia ja no existeix. A casa venien a sopar en Pruna,  en Grau Sala, en Néstor Luján…Ara, Sitges és meravellòs, un lloc esplèndid amb el mar, a prop de Barcelona. Canviaria la jardineria del passeig, ho tenen molt abandonat, amb el que es paga d’impostos no sé què en fan. Caldria una mestressa de casa que administrès…mirant el cèntim.

Com veus el món?

A mi no m’agradaria ser jove ara. No sé, és un món que ja no comprenc. Tota aquesta competivitat i el neoliberalisme s’està carregant drets que han costat moltes generacions. De vegades penso que no ha passat res, que el món segueix igual. Que hi ha els mateixos abusos de sempre que abans no se sabien…Me n’alegraré de morir-me quan em toqui si la cosa continua així…

Pintar és com escapar-me de les coses d’aquest món que no m’agraden

Hi penses sovint en la mort?

Sí, i no en tinc cap ganes! Em fa por. Lo fotut de la mort és el patiment. I fa yuyu, però cal acostumar-s’hi que tots hi passarem. A la vida cal anar renunciant, jo ja estic renunciant a un peu que em fa mal. De la vida he après a relativitzar molt perquè som una família que hem patit molt la pèrdua i ‘el apego’ cal currar-se’l.  

Desitjos?

Retirar-me de la pintura comercial i dedicar-me a fer l’indio. Intentar l’abstracte, segur. I posar-me a fer retrats i regalar-los. No hi ha res com la cara, el retrat és ciència exacta…‘O soltarme tanto la greña que vete a saber!’

David Jou i Andreu: “Vaig viure la transformació del Sitges d’inicis del s.XX”

Entrevista i fotografia: Anna Grimau

David Jou i Andreu va néixer a Sitges a un quart d’onze de la nit del divendres 26 de setembre de 1924, fill de l’escultor noucentista Pere Jou i d’Antònia Andreu, a la casa número 15 del carrer de l’Aigua. A Sitges hi havia aleshores escassament 5 mil habitants i estaven en plena dictadura de Primo de Rivera. La Mancomunitat havia estat desmantellada, presidia l’ajuntament l’alcalde accidental Josep Vidal i Vidal i acabava d’incorporar-se a la rectoria Mn. Ramon Godayol. Així comença David Jou les seves memòries “Memòria de Navegacions i altres records de Sitges”, molt recomanables per interessants i revel.ladores, i que enceta parlant del carrer de l’Aigua i de la casa dels avis.

Expliqui’ns com era el carrer de l’Aigua als anys 20?

Dels més antics de Sitges, també n’era un dels principals. Era un carrer blanc i net. La netedat dels carrers i de les cases sitgetanes era un fet tradicional, potser proverbial des de sempre. Era més distingit que no pas ara, en gran part deshabitat i gairebé anodí, impersonal. Hi havia vidaa les cases i tenia dues botigues de queviures,  la de la Balbina Trigueros i a cal Horaci Plaza; un forn de pa, el d’en Jaumet Forner; un celler, can Peretó, mig celler mig taverna; un taller de manyà, el de Can Selva, tan petit que quan havien de fer baranes per a un balcó, havien de fer-ho al mig del carrer. Gairebé tot ha desaparegut… Ara és com si passés pel cementiri. A l’època hi passaven totes les processons de l’any i les vèiem amb l’avi a primera  línia.

Després es van traslladar a la “caseta de les punxes” al carrer Prat de la Riba…

Sí, el 1925 el pare va comprar a Francesc Armengol, l’artífex de Terramar, un pati o solar en les anomenades terres del Viudo on tot just s’havia obert el carrer Prat de la Riba. Amb la il.lusió pròpia del moment, els pares hi van construir immediatament una petita caseta de teulada a quatre aigües amb dues punxes a la carena. D’aquí el nom.  A la resta del solar, l’avi l’aprofità per plantar-hi verdures i hortalisses. Dos anys més tard hi van construir el taller del pare, espaiós i ple de llum. 

Què hi havia a la vora?

Al costat teníem la casa del pintor Joaquim Sunyer. Seguint el camí Fondo, de cara al Vinyet hi havia la sínia d’en Benaprès amb un piset on vivia i treballava el pintor Alfred Sisquella. Gairebé tota la resta eren camps i vinyes. Gaudíem d’un gran horitzó. Recordo  que una tarda, asseguts al pedrís del taller, vàrem veure com l’àvia, Antònia Mitjans, acabava de passar la cantonada  d’on ara hi ha l’hotel Calipolis i venia cap a casa. La vam anar a rebre corrents. No hi havia cap perill per a la canalla ni res que impedís la vista. Quan dinàvem a la cuina vèiem el campanar del Vinyet i l’ermita de la Mare de Déu de Gràcia. Com tot plegat era rural, de tant en tant s’hi veien ramats de cabres i de vaques. Un ambient bucòlic que va anar desapareixent i el van anar substituint els xalets.

A què jugava de petit?

Llavors tot era elemental i senzill i tot escassejava, començant pels diners. Les criatures érem feliços amb qualsevol fotesa. Jugàvem amb els patacons, les tapes de les capses de mistos. Una de les grans afeccions de la canalla era buscar capses per tot arreu i recollir patacons, que servien de moneda i es podien canviar per baldufes, llapis o qualsevol altra cosa. També jugàvem a les cinc pedretes, si eren de marbre, millor. Vaig anar a col.legi de Mn. Joan Lloberas, la mensualitat era de set pessetes, no sempre fàcils d’obtenir. Al centre de la classe hi havia un gran rellotge de paret, per cert lentíssim….Quan Mn. Joan volia cridar l’atenció d’algun alumne que no posava massa interès en la seva feina, deia: “Tu, vols anar a cavall o tirar del carro?”

Què feien a la sortida de l’escola?

La proximitat de la platja significava córrer cap a vora mar, a badar per les barques, escoltar les converses dels pescadors i quan feia mal temps enfilar-se a les fustes del Pavelló de Mar mentre per sota passaven les onades que semblava que ens amenacessin. Les barques ocupaven l’espai que va des de la Carreta al Primer de Maig poc més o menys. Amb l’abundor de sardina que hi havia al mar de Sitges, quan sortien totes les barques a pescar a la nit amb els llums encesos, per tot l’espai de l’horitzó, des del passeig marítim estant, feia l’efecte que hi havia un altre passeig paral.lel al nostre…Era un espectacle prodigiós. 

He vist acabar el passeig el 1927 i l’he vist amb les dunes de sorra, llavors sí que hi havia platja. Encara s’hi feien lliris de platja, tan olorosos.

I de la Ribera, què recorda?

També anava sovint a can Falç de mar i em quedava al costat de la tia de Can Falç, Teresa Queralt i Jové, que era vídua de les segones núpcies de Ramon Dalmau. Sempre estava asseguda al costat de la vidriera que dona al mar, al mateix racó on anys després s’estaven les seves nétes Rosalia i Josefina. Des d’allà, en temps de l’alcalde Pau Barrabeig, cap al 1928, vaig poder contemplar com es feien les obres d’urbanització d’aquella zona, entre el Greco i la Punta, amb la construcció del mur, un banc llarg que limitava la platja i el passeig. Llavors aquell espai era gairebé en exclusiva l’escenari lluminós i obert a mar dels pescadors, de les barques i dels veïns dels carrers de la Carreta, Tacó i encontorns. Hi havia un moviment que m’entusiasmava. 

D’aquí potser va sorgir la seva afició al mar i a fer maquetes de barques i vaixells?

Sí i també el llibre “El Sitges dels nostres avis”d’Emerencià Roig i Raventós és possible que m’acabés d’arrodonir la fal.lera per la marineria i la lectura. El pare em va construir una barca de mitjana en miniatura, amb les seves veles, inspirant-se en les ilustracions d’Emerencià Roig. Anàvem sovint d’excursió als Colls Miralpeix i pujàvem a berenar a l’esplanada de l’ermita de la Mare de Déu de Gràcia on hi havia dues grans maquetes de vaixells de vela, exvots d’alguns mariners de la comarca. Tot va desaparèixer durant el desgavell del 1936 al 1939.

Què trist…

Sí, passats uns dies després del saqueig de les esglésies, recordo que va venir a casa en Jaume Daví i Manyosa, funcionari del departament d’obres de l’Ajuntament de Sitges, de gran sensibilitat artística i cultural, a buscar el pare per anar al Vinyet, valorar les destrosses i decidir com salvar i emmagatzemar en lloc segur el que havia quedat. Hi vam anar tots tres. Me’n va quedar una mena d’imatge fotogràfica: hi havia el retaule de Sant Bartomeu i Santa Tecla d’en Credença amb una destral clavada, i l’únic exvot que es va salvar, una fragata del segle XVIII amb canons a banda i banda encara penjant de l’arc de davant mateix amb una cadira enganxada a l’arboradura. Així havia quedat després del pas dels iconoclastes defensors de les llibertats, quan s’havien cansat de lluitar amb el pobre vaixell penjat de l’arc que ni a cops de cadira havia caigut. En Daví va fer emmagatzemar-los en lloc segur, a Maricel. Gràcies a la seva gestió, aquelles dues peces i la major part dels altars barrocs de la parròquia es van salvar de la desaparició i avui encara els podem veure. En Daví va ser un funcionari conscient i responsable i mereixeria un record especial. 

Totalment d’acord. Què recorda del temps de la República?

Moltes novetats que llavors m’encuriosien però que amb el pas del temps m’han arribat a meravellar de com en tan poc temps es van fer tantes coses: la piscina i el casino, la nova aportació d’aigua potable, el Cau Ferrat obert com a museu, l’hotel Terramar, l’enquitranada dels carrers de Sitges, el Maricel, la biblioteca, El Brollador, un establiment molt simpàtic entre el pinar del passeig de la Ribera i els terrenys de la piscina, operat per l’Orxateria Valenciana de Barcelona. Tenia un gran brollador al centre i tot el perímetre estava decorat amb grans testos de geranis que donaven color al conjunt. També el Frigo, Bar Americà, que es va inaugurar el 1934 als baixos de Can Julià. El brollador i el Frigo foren els primers establiments que s’instal.laren entre la Fragata i l’avinguda Sofia. 

També la piscina i el casino, el Cau Ferrat obert com a museu, l’hotel Terramar, l’enquitranada dels carrers de Sitges, el Maricel, la biblioteca i El Brollador

Quins altres canvis substancials va viure el Sitges de la seva època?

Jo he vist acabar el passeig el 1927 a partir del Picnic cap a Terramar i l’he vist amb les dunes de sorra, llavors sí que hi havia platja. Encara s’hi feien lliris de platja, tan olorosos. La construcció del passeig marítim, i sobretot els grans temporals dels anys 1947 i 1948, van precipitar el final d’aquest cicle natural. També vaig ser testimoni de la construcció dels primers xalets de vora casa. Entre el 1929 i el 1930 començaren a treballar en la construcció de l’avinguda del Vinyet, entre l’avinguda Sofia i el carrer Anselm Clavé. 

Quin honor! Quin ambient hi havia a la zona?

Per a alguns massa rural com el senyor Josep M. Balasch, un dels primers que es va dedicar a construir xalets i que es queixava a l’Ajuntament per la presència de les inofensives bestioles, cabres, xais, matxos i vaques, que sovint envoltaven les cases, incompatible –deia- amb els xalets del passeig marítim i els que ell mateix anava construint més endins. Quan es va construir el passeig marítim, al costat del monument Benaprès s’hi va fer una baixada ben ampla, que encara hi és ara, perquè els carros poguessin anar a la platja a carregar sorra i còdols per als paletes. Aquella baixada també era utilitzada per algunes famílies pageses de Ribes que en acabar les feines de la verema, venien amb el carro i el matxo, a passar el dia a la platja, es banyava tota la família, el matxo inclòs.

Què més recorda?

Quan es construïen cases a la vora sentíem cantar paletes i pintors. Llavors la gent tenia una gran afició o potser necessitat de cantar. No era gens estrany que quan es treballava es cantés durant la feina. Els pintors destacaven més, possiblement perquè, com treballaven normalment en habitacions buides, l’acústica ressaltava la seva veu. Les minyones també cantaven mentre rentaven o planxaven. El pare cantava mentre treballava al taller i la mare durant els treballs domèstics. El xiular pel carrer o circular amb bicicleta era un altre moment de les expansions musicals. La desaparició d’aquest costum coincideix amb l’aparició de les ràdios i els transistors, cada vegada més petits i més portàtils, que foren una innovació molt popular. 

Ha passat gairebé un quart de segle en alta mar. Com és la vida al mar?

Una mica rutinària, sempre amb la mateixa gent, i de vegades ni els coneixes. Navegar és més aviat pesat, no em faria res repetir en una altra vida hipotètica, però potser més m’estimaria fer una altra cosa millor. Sobretot per solidaritat amb la Lolita, que les patia, pobre, les meves absències, sola amb els quatre fills. Els feia anar com un pal però també li portaven els seus problemes. Jo navegant des del 1944, aviat vaig construir una casa al poble per a mi, la Lolita i els fills. 

Dissabte en va complir 96, per molts anys! Què li haensenyat la vida?

Gràcies! La vida m’ha ensenyat que les coses costen molt, que no hi ha res fàcil. Em considero afortunat per haver trobat la Lolita, que ho ha estat tot per a mi i ha donat un gran sentit a la meva vida, i tenir aquests quatre nanus. Amb la Lolita no recordo mai cap discussió després de tota una vida junts. Una de les coses que s’haurien de recomanar encara que sigui poc poètic és que s’ha de ser responsable amb tot, amb la feina, amb la dona, amb la família…Perquè si no ho ets tot falla. Tot espatega. 

UN QUART DE SEGLE AL MAR

David Jou és capità de la marina mercant i historiador, ha navegat prop d’un quart de segle fent les rutes del petroli i ha estat responsable de les instal.lacions marítimes de les refineries de Cartagena i Tarragona. A terra per a molts era l’home de la bibliotecària, la magnífica Lolita Mirabent, una dona impressionant: intel.ligent i culta, a més de guapa, alta i elegant. Em venen records de quan de molt joveneta anava a estudiar a la biblioteca i una senyora amb ulls verds i mirada dolça i profunda em donava tracte preferent perquè “ja es veu que ets una persona que estimes els llibres, noia”. Quin regal anar a la biblioteca i trobar-t’hi la Lolita. 

Mercè Mas Quintana: «Em vaig posar a estudiar i treballar als 54 anys»

Entrevista i fotografia: Anna Grimau

La Mercè Mas Quintana és una barcelonina de 86 anys que porta tota la vida venint a Sitges. Filla única, és mare de 7 fills i té 17 néts i un besnét. Va començar a estudiar i treballar fora de casa als 54 anys quan va veure que els pastissos i els jerseis que feia ja no tenien demanda. La vida laboral se li ha fet curta i malgrat estar jubilada encara continua molt activa sense oblidar ni un segon que el més important per a ella és la família. De fet, és l’àvia somniada ja que s’ha endut els seus néts a viatjar per tot el món.

Què li agrada de Sitges?

Sitges té molt d’encant, amb carrerons molt simpàtics. És una ciutat molt còmode i molt alegre, sempre hi ha activitats: exposicions, conferències…Valoro molt que Sitges cultivi i conservi molt les seves tradicions i quan l’he ensenyat a gent de fora de Catalunya tothom diu que és diferent. És molt especial. Jo tenia casa al Garraf i quan vaig venir al centre de Sitges, em vaig sentir acollida de seguida, al grup d’esmorzar del Roy, per exemple, i hi he fet bones amigues.

S’hi va integrar de seguida, doncs…

Un dia un senyor em va saludar pel carrer i jo no sabia qui era. Vaig saber que era el senyor rector (vaig a la Parròquia) i llavors vaig considerar que allò era un signe d’integració.

7 fills, quina proesa! Com s’ho feia?

Vas organitzant sobre la marxa, quan són molts germans uns s’ajuden als altres. I el meu marit, que era estupendo i molt paternal. Vam estar 50 anys casats fins a la seva mort. Era una persona formidable.

I quan va decidir iniciar la vida laboral?

Quan vaig veure que els jerseis i els pastissos que feia ja no tenien demanda. Aleshores tenia 50 anys i en una conferència vaig tenir coneixement del que era treballador social i m’hi vaig matricular. Quan venien a estudiar a casa els companys de classe es confonien amb els de la meva filla número 6 perquè tenien la mateixa edat.

I un cop aconseguida la diplomatura…

 Un cop acabats els estudis de Treball Social, tenia pensat buscar una feineta de poques hores. A la Creu Roja buscaven un professional per organitzar el voluntariat amb gent gran i vaig donar el perfil. 40 hores setmanals! Encara no sé com vaig dir que sí.

I es va posar a treballar fora de casa als 54 anys!

Sí, i no em vaig arronsar gens. Com no em costava parlar en públic i tenia idiomes vaig acabar representant la Creu Roja en temes de voluntariat de gent gran per Europa. I d’això m’he jubilat.

Quina experiència més interessant…

De les col.laboracions internacionals recordo com a molt interessants les dels presidents de Creu Roja de Togo i Haití. També quan em van enviar a Albània a formar-hi personal i voluntaris. Van emular algunes coses que fèiem aquí. Van entendre que el voluntariat no és només distribuir sinó també fer coses.

Què aporta ser voluntari?

El voluntariat omple moltíssim. La gent diu molt que el voluntari és a canvi de res. I no és així: el voluntari rep més del que dona. Creix l’autoestima. El voluntariat fa el que és impagable, el que l’estat ni pot ni deu pagar.

Què ofereix el voluntariat?

Reconèixer a una persona com a persona, compartir amb ella el seu temps. I això fa miracles: fa caminar els qui van en cadira de rodes, fa parlar als muts i fa veure als cecs. Una vegada una senyora que estava en una residència no parlava amb ningú des de feia anys. Va començar a parlar-li al voluntari per considerar que era una persona que li donava valor, que valia la pena passar el temps amb ella.

Com veu el món?

El món és diferent, evoluciona, i les coses s’han de mirar d’una altra manera. No es pot viure en el passat. Els vells arrosseguem una mica el passat, però, intentem no ser massa carques.

Com definiria als vells d’avui dia?

Les persones grans som uns nous vells, en general molt més conscients que no hem perdut els nostres drets. Jo he estat implicada en la Carta de Drets i Deures de la Gent Gran de Catalunya i en el Document Obert de Drets i Llibertats de la Gent Gran amb Dependència de Barcelona. I l’anem renovant.

En quins aspectes?

Doncs, per exemple, amb el dret a la sexualitat consentida en geriàtrics. L’ageïsme ha convertit les persones grans en asexuades i el 1990 els vam facilitar espai de privacitat i intimitat en algunes residències. En la vellesa la sexualitat és diferent, en general es valora més el calor humà i la tendresa, però, continua sent sexualitat.

Costa d’acceptar la vellesa?

Vivim una societat que es basa molt en l’estètica i és una aberració per definició la quantitat de productes antienvelliment! Si envelleixes bé pots desenvolupar alguna capacitat que no tenies. Allò de: jo ja no puc, no en sóc capaç, no sé…Substituïr-ho per anem a veure si en sóc capaç, si en sé, si puc…

Expliqui’ns què és l’ageïsme?

L’atribució de determinats estereotips i funcionaments a la gent gran pel sol fet d’haver complert anys. Com si en complir 65, la gent canviés només perquè ho posa el DNI! No es pot parlar del col.lectiu de gent gran perquè tampoc no es parla del col.lectiu adult. Els vells som el grup d’edat més heterogeni perquè envellim segons hem viscut i segons les nostres circumstàncies: socials, físiques, de salut…

86 anys, i continua mooolt activa…

Estic al Consell de la Gent Gran de Catalunya i en Consell Assessor de la Gent Gran de Barcelona. He estat durant anys al Consejo Estatal de Personas Mayores, però, ho vaig deixar perquè no ens feien prou cas. També estic en el grup de Treball de Drets Humans i No Discriminació de l’Age Platform Europe.

I quin projecte té ara entre mans?

Ara treballo en el projecte “La residència on m’agradaria anar a viure”. Un grup de voluntaris grans de la Fatec visitem residències de Catalunya recollint-ne els aspectes positius que trobem en el seu funcionament, i els recopilem en un Sumari. L’important és rebre una atenció personalitzada per sentir-s’hi com a casa. Una residència és un lloc per anar-hi a viure no per esperar-hi la mort.

Jaume Andreu: «Les màquines tenen vida pròpia»

Jaume Andreu en el seu negoci el 2017
Entrevista i fotografia: Anna Grimau

En Jaume Andreu Collado repara ordinadors i aviat farà 51 anys que va néixer al carrer de l’Aigua. Concretament, al segon pis sobre la barberia, que és del seu oncle, al costat de la Merceria La Requena, que és de la seva tieta, i davant de El Cable, que va fundar el seu avi Josep. Va néixer i créixer en el que podríem anomenar el triangle d’or del Cable, territori Andreu. Just al costat d’on viu i té el taller en Joan Yll, el protagonista de l’entrevista de l’altra pàgina, amb qui també té altres correspondències: en Joan arreglava la màquina de cosir de la mare d’en Jaume que cosia per a les fàbriques de l’època com Can Coll o Can Puighibet. Després de 20 anys de recepcionista, en Jaume fa una dècada que es dedica a arreglar ordinadors, les màquines imprescindibles avui a totes les empreses. Va fundar el seu propi negoci, Micromina, per abandonar –diu- l’esclavitud de l’hostaleria i saciar la seva inquietud per les màquines i ordinadors.

Quina relació tenim amb els ordinadors?

La majoria una relació d’amor-odi. No agraden les màquines per la relació de dependència: l’obligació de fer-les servir perquè són una necessitat bàsica. La meva relació amb els ordinadors és de confiança i de manca de respecte.

Manca de respecte?

Sí, els respecto molt poc. La manca de respecte és el secret. Es parla dels fantasmes de les màquines, que tenen vida pròpia…La meva experiència em diu que les màquines ensumen la por.

I d’aquí que quan l’ordinador no va i avisem a l’informàtic es produeix el miracle…

Arribo jo que no els tinc por i es posen les piles. És el que anomenen l’efecte tècnic. De vegades, només la nostra presència fa que funcionin, sense tocar-les…Estic per deixar una foto meva als clients perquè l’ensenyin a la màquina quan es porti malament…

Els nens, en canvi, hi tenen una relació diferent?

Sí, és més fluïda. Però també em fan una mica de llàstima. Les màquines deshumanitzen les persones, les esclavitzen. Quan érem nens sempre estàvem al carrer jugant a pilota, o amb una bici per a tots, o recollint mobles vells per fer la foguera de Sant Joan. Les màquines han segrestat la infantesa dels nens. Depèn també una mica dels pares i de la quantitat de temps que els deixin amb els aparells. Les màquines haurien de ser un complement, no una mainadera.

I els avis, com ho porten?

Són els qui més rebuig tenen a la tecnologia. Són persones molt experimentades, que en saben molt de la vida i, en canvi, ara no poden demostrar el coneixements adquirits perquè amb la tecnologia, enlloc de ser els savis passen a ser els tontos de la família. És un món que els supera i s’hi senten discapacitats. Jo sempre els dic: tu fes, no tinguis por, perquè tot té remei. Si esborres alguna cosa, t’ho tornaré a posar, però, fes el que hagis de fer. No et posis barreres. Són clients molt agraïts.

I els qui estem enmig d’ambdues generacions?

Per als qui l’ordinador és el símil de la feina, potser arriben a casa i no el toquen. Els qui treballen en una gestoria, per exemple, quan pleguen no volen veure un ordinador ni en pintura. I en el meu cas, treballo amb ordinadors malalts, semblo un metge. Els hi faig diagnòstics: tenen febre, virus…Humanitzes la màquina per donar una explicació senzilla a un problema complex. Amb els clients intento evitar els tecnicismes.

Quan se’ns pengen les màquines pot tenir a veure amb l’energia que desprenem aquell dia?

Hi ha dies que et preguntes perquè m’hauré llevat avui. El cotxe no engega, l’ordinador es penja…L’experiència em diu que els ordinadors tenen vida pròpia i , a més, són uns cabrons. I el pitjor són les impressores, que són capricioses i imprevisibles. Sembla que la impressora es digui a sí mateixa: no sóc ningú, però, sóc imprescindible, és l’envejosa de l’entorn informàtic. Si no t’ho imprimeixo, hauràs de portar-me a l’altra planta… Es fa sentir important.

Podria ser que fos la màquina més colpejada de l’Univers?

La impressora és un món apart, envies a imprimir, et quedes mirant-la, i et preguntes: imprimirà o no? I quan canta, respires. Són una raça a part, molt capricioses i venjatives.

Perquè es pengen tant els ordinadors?

Entren en bucles d’informació, queden col.lapsats. De vegades el sistema es torna inestable per qualsevol motiu. Quan algú em truca perquè no li va l’ordinador li faig la primera pregunta típica…

L’has reiniciat? I contestem: 50 vegades!!!

Sí i riu. Aleshores ja vaig cap allà. La meitat dels problemes s’arreglen reiniciant. Els més comuns és que no imprimeixi, que no arrenqui un programa…El millor és no esperar que un ordinador estigui molt malament, perquè de vegades és massa tard.  Aconsello revisions periòdiques un cop l’any i a les empreses, mensuals.

I alguna recomanació per fer nosaltres mateixos?

És com al cotxe, la pressió de les rodes potser t’ho pots fer tu mateix, però la resta necessitaràs un mecànic. Jo cobro 35 euros d’una revisió complerta. L’excés d’historial, les cookies i la desfragmentació del disc dur també són habituals. És com una biblioteca plena de llibres, si estan desendreçats, has de rumiar més i et costarà més trobar el llibre que busques. A l’ordinador igual. I tenir el disc dur ple és com tenir una habitació plena d’endimaris. Si l’endreces, t’hi mouràs millor.

Mac o PC?

En Mac està molt bé per a professionals i el PC per a l’usuari normal.  Va en funció de l’economia. És com triar entre un cotxe d’alta gama o un utilitari. Això sí, si un PC no funciona li puc canviar totes les peces i puc escollir entre una vintena de fabricants. El Mac és més exclusiu, les peces només les fabriquen i les canvien ells. Ara, els obres per dins i flipes, són meravelles de la tecnologia. Fins ara no els entraven virus, ara hi ha els malwares, creats per entrar a Macs i espiar PCs.

Els informàtics sou els mecànics del segle XXI?

La meva mare que era aparadora, cosia per a les fàbriques, depenia del taller d’en Joan Yll com avui dia els meus clients de mi. Necessitava un informàtic de l’època que li empetrolès la màquina de cosir, que li revisés el motor, li canviés les corretges, les canilles…Recordo el taller gairebé tal com és ara. Ma mare m’hi enviava a buscar canilles o ampolleta d’oli.  Els pares eren gent molt humil i molt treballadora i m’han transmès l’esperit de la feina i l’honestedat.

És difícil fer-se un lloc en el món de la reparació d’ordinadors?

Has de fidelitzar el client i un sector de públic. Guanyar-lo és molt complicat i perdre’l és molt fàcil. L’hostaleria em va donar molts idiomes, i treballo molt amb estrangers, un 40 per cent dels meus clients ho són. A Micromina atenc una trentena d’empreses i particulars a qui faig una revisió preventiva al mes i per a qui sempre estic localitzable. Intento vendre tranquil.litat, que no li entri el pànic al client, que mai hagi de parar de treballar per una avaria a l’ordinador.

Margareta Bellander: «Pel carrer ens cridaven, rubiaaa!!!»

La Margareta amb la seva filla Elisabeth Puyoles i el seu nét Teo Muñoz el 2015
Entrevista i fotografia: Anna Grimau

La Margareta Bellander (Götteborg, 1951) és una sueca que de ben petita ja venia de vacances amb els seus pares a la costa catalana. Ara té un nét sitgetà. El 30 de desembre de 1976 es va casar amb un barceloní, a Suècia. Aleshores ja era un home obert i viatjat, a l’igual que la seva família que van estar molt contents de venir al casament que vam celebrar al meu país, on per aquelles dates a les tres de la tarda ja era negre nit. A més, va ser un any de neu, semblava el Pol Nord –recorda-. Però la família del meu marit estaven encantats.

La Margareta podria ser la típica sueca que venia estiuejar a l’Espanya franquista de la Sangria, els Toros i el Flamenco. De les que duien biquini de colors en un país negre i reprimit per la dictadura i s’enduia les mirades i els piropos dels autòctons, totalment embogits per l’entrada de l’Europa lliure i moderna en un país amb la cultura, l’ensenyament i la moral devastades. De fet, era així, tot i que aleshores ella no notava tant el contrast perquè es movia en un entorn modern, cultivat i obert. El seu marit és un economista d’una família que ja aleshores era viatjada i oberta de mires. Diu que mai s’ha sentit estranya a casa nostra, que en poc temps ha estat casa seva. Té una filla que viu a Sitges i un nét sitgetà.

El primer cop que va venir a la nostra vila va ser el febrer del 1977, amb el seu marit, a menjar-hi una paella al Costa Dorada (tot queda en família de qui escriu, per sorpresa meva). En ple hivern, Sitges no era el que és ara. Els hotels estaven tancats i gairebé no hi havia restaurants. Només podies venir-hi a dinar i passejar –explica-.  Van passar pels Viñedos de Sant Pere de Ribes, aleshores en construcció, i es van enamorar d’una caseta. Van vendre el pis on vivien a Barcelona i la van comprar. Després, en tenir dues filles (nascudes a Ribes, la Victòria i l’Elisabeth) la van canviar per una altra més gran dels Viñedos mateix.

Recorda que era una època amb tensió a l’espera de la democràcia i que tot li semblava molt exòtic. Suècia era aleshores un país molt democràtic i ben organitzat, però hi passaven poques coses, -diu- gairebé no hi havia cafeteries. Als suecs ens encantava el clima d’aquí, la vida al carrer, l’alegria de viure. Negatiu no recorda res. Només que l’aigua era molt dolenta i que els electrodomèstics eren de molt mala qualitat i es trencaven constantment. I la impuntualitat. Quan havien de venir a instal.lar la rentadora el meu marit em deia que hi truqués abans. No, si ja hem quedat -responia inocent-.

Però això poc li importava –afegeix- la balança positiva guanyava per golejada. Riu recordant com en les anades i vingudes a veure la família a Suècia, tornava carregada de rotllos de paper de cuina o tovallons de paper, inexistents aquí.

Li sorprenia que les famílies catalanes s’ajuntessin els diumenges per dinar plegats, que les relacions familiars fossin tan estretes. I recorda que les llengües estrangeres no eren el nostre fort i l’anglès, inexistent. La gent no viatjava aleshores, recorda. Només podies sortir del país amb 15.000 pessetes. I eren uns pocs els privilegiats. Una mostra n’era –explica divertida- que quan dos cotxes amb matrícula espanyola es creuaven a l’estranger es claxonaven emocionats.

Anàvem molt a veure la família a Suècia i els meus pares també venien moltíssim i estaven encantats amb el país. Aleshores viatjar en avió era caríssim. Ara per 100 euros pots viatjar a Suècia. A les meves filles i als meus néts els encanta: per a ells, Suècia és el paradís, malgrat  les poques hores de llum a l’hivern i les 24 hores de llum a l’estiu. Un paradís per tenir-hi fills, per exemple, amb un munt d’avantatges com que el Govern et paga un sou durant el primer any de criança. Un paradís que, no obstant, no canvien per Sitges ni Sant Pere de Ribes. Als 18 anys van haver de renunciar a la doble nacionalitat i van triar l’espanyola.  Aquí hi ha sol i el cel és blau.

M’explica records de la seva mare quan estiuejava a la Costa del Sol abans dels anys seixanta i el biquini hi estava prohibit. Era l’Espanya del sol i platja. Els cridava l’atenció que fóssim altes i rosses, i pel carrer ens cridaven: Rubia!! I no ens agradava. Per als suecs ser ros és tenir el cabell ros platí. Nosaltres no ens considerem rosses.

La Margareta sempre ha treballat de guia i intèrpret de grups d’empresaris i/o turistes suecs al nostre país. La Barcelona d’abans del 92 no té res a veure amb la d’ara. Era bruta, molt grisa, gens turística. Els turistes venien a Sitges o a la Costa Brava. Barcelona no estava gens de moda, no com ara que ocupa els primers llocs dels rànquings mundials de destinacions turístiques.

La Margareta continua acompanyant grups de suecs en les seves visites a Catalunya sigui per feina o vacances. Vénen amb la idea que Espanya està molt tocada per la crisi i es queden perplexos en veure les terrasses plenes. No veuen la crisi enlloc. Els encanta el clima, el Barça, Rafa Nadal, la Fórmula 1 i, sobretot, la nostra gastronomia.

Creu que ara els catalans som més organitzats i els suecs més rel.laxats. La globalització també ha fet coses bones –diu-. Ens anem encomanant uns als altres, abans el meu país era molt rígid. Quan vaig venir aquí la gent havia de comprar la mantega a Andorra i a Suècia no hi havia oli. Ara al meu país la cuina mediterrània és molt celebrada.

Això no li impedeix regalar els seus amb les seves especialitats sueques. Troben la meva cuina molt exòtica. I als meus gendres Joël i Sergi, que són fantàstics, els entusiasma.

Sempre ha admirat la bona acollida de Sitges al món homosexual, tot i que ara creu que la situació està derivant en certs guetos que no fan bé a ningú. Sobre l’afluència de turisme, recorda que abans de l’autopista, Sitges era molt desangelat a l’hivern: gairebé no hi havia res obert, no hi venia ningú. Ara l’afluència és tot l’any. Amb l’obertura de l’autopista es temia que vinguès molt de públic d’entrepà i, per sort, no ha estat així. I opina que la qualitat del turisme, més o menys, s’ha mantingut. Aquí la gent és molt acollidora. Sempre m’hi he trobat molt bé a Sitges, m’hi he sentit molt benvinguda.

Marta Llopis: «Quan jugo al futbol em sento lliure»

Marta Llopis al camp de la Blanca Subur el 2018
Foto: Anna Grimau

La sitgetana Marta Llopis va debutar a La Blanca i aquesta serà la seva cinquena temporada a L’Espanyol

La Marta Llopis Álvarez té 17 anys, va començar a jugar a La Blanca Subur quan en tenia 4 i ara serà el cinquè any que juga a l’equip femení de l’Espanyol de segona divisió. Compagina la seva passió per la pilota amb els estudis (segon de batxillerat tecnològic a l’Escola Pia) perquè diu tenir clar que és molt difícil viure del futbol. La primera i única nena jugadora de la Blanca durant molts anys ha hagut de patir de valent el masclisme d’un sector extremadament patriarcal i ha obert camí a moltes altres futbolistes. Diu que La Blanca és casa seva i el seu objectiu és arribar a primera divisió femenina.

Com vas començar a jugar a La Blanca Subur?  

Volia seguir el meu germà que ja hi jugava. En aquella època estaven encara a l’antic camp dels Pins Véns, al costat de casa nostra. Sempre jugava a futbol amb el meu germà al pati de casa. Un dia, amb 4 anys, es veu que els vaig dir als meus pares que volia apuntar-m’hi i em van fer cas. Vam estar un any al camp de terra i després ja vam passar al nou. Allà hi havia una altra noia, germana d’un amic meu, que ja no juga a futbol. Era l’única noia de l’equip.

Com et senties sent l’única noia de l’equip?

Em sentia un més. Recordo que el primer any, al principi d’un partit, em vaig tirar de segada per agafar una pilota i em vaig fer una ferida molt gran a la cama, però, vaig seguir jugant. Quan l’àrbitre va pitar el final es veu que em vaig plantar al mig del camp plorant sense parar. Però vaig acabar perquè jo volia acabar el partit.

El segon any, en el camp artificial, el meu equip ho vam guanyar tot, la lliga i la copa. I vaig ser la màxima golejadora. La imatge era: molts nens al voltant de la pilota i de sobte jo sortint i celebrant el gol. Posava el peu per marcar.

Els teus companys d’equip deurien estar encantats…

I tant, vaig tenir molt de sort perquè em tractaven com un més, els donava igual que fos una noia. Celebràvem els gols abraçant-nos. Els equips rivals es reien que hi hagués una nena al nostre. Aleshores els companys em deien: Marta, avui has de marcar perquè s’han burlat que tenim una nena a l’equip. I marcava i els deien: toma con la niña!!!

En canvi l’altra nena no va tenir tanta sort, la deixaven més de costat i no li passaven la pilota…

Masclisme a dojo…

Sí, quan vam començar a jugar futbol 11 érem molt dolents. I quan arribàvem als camps rivals ens deien:  normal que estén los últimos porque tienen una niña. I després no paraven de cridar: queréis cubrir a la niña que está marcando todo el rato!!

Masclisme i discriminació també per part dels àrbitres?

I tant. Els àrbitres no anaven mai a favor meu. Quan treia la pilota sempre pitaven falta. En canvi, em donaven moltes patades i molt poques vegades pitaven. I un cop que em van trencar el dit del peu l’àrbitre va dir que m’havia tirat. Alguna vegada em rebotava i em treien targeta. Em feia molta ràbia. Sempre duia les cames plenes de morats. Els meus companys sempre es queixaven. Em defensaven molt, tant els companys com l’entrenador.

Perquè creus que et donaven tants cops de peu?

Jo crec que pensaven: no pot ser que una nena em passi i pum, patada. Ma mare algun cop havia sentit a la grada: com pot ser que aquella noia s’estigui marxant tota l’estona del meu fill?! Que li foti un parell de patades!! I ho deien tan pares com mares. Perquè no podia ser que jo fos tan bona. Els fotien bronca als nens que no podia ser que jo m’anés tota l’estona.

Com t’ho prenies tu?

No feia cas, jo el que volia era jugar a futbòl. Em reia, em feien gràcia aquests tipus de comentaris masclistes, Malgrat que de vegades em molestava, que diguessin aquestes coses el cert és que m’incentivava. Després ja em coneixien als camps: cuidado, que hoy viene la Marta. Ja no em deien “la niña”. I els pares cridaven: cobriu la Marta! Foteu-li patades, pareu-la! Jo sempre m’aixecava, i seguia jugant i això tranquil.litzava els meus pares. Després tenia un altre blau a la col.lecció.

I com va ser que vas anar a l’Espanyol?

Em van cridar un any abans del que em tocava perquè jo ja jugava futbol 11. Anteriorment ja havia fet proves amb el Barça i em volien, però havia d’esperar un any i vaig preferir jugar amb l’Espanyol. Al principi se’m feia estrany estar en un equip tot de noies.

En què es diferencia el joc femení del masculí?

Els nois juguen amb molta més intensitat que les noies, aquí es veu la diferència: més força, més potència, van a per totes. Són més impetuosos. Les noies juguem més calmades. Als nois els surten les jugades més naturals i nosaltres potser les pensem més i el joc és més lent. Com a qualitat, en el joc femení hi ha menys teatre. Quan els fan mal els nois exageren molt, no sé perquè.

Com et sents jugant a futbol?

Em sento lliure, m’oblido del que passa fora i em concentro en el joc, gaudeixo molt jugant. Ara estic a segona divisió femenina i el meu objectiu és arribar a primera.

Et veus aviat jugant professional?

Si tot va bé sí i espero que a l’Espanyol. Enguany tornaré a fer la pretemporada en el primer equip com l’any passat. Aquest any el Barça m’ha volgut tornar a fitxar, però, els he dit que no. A l’Espanyol m’hi trobo com a casa perquè el tracte és molt familiar. A més, tinc més possibilitats d’anar al primer equip.

Amb el pas dels anys, com sents La Blanca?

La Blanca va ser la meva casa quan era petita, mon germà i jo ens hi passàvem la vida. Estàvem més a La Blanca que a casa! I això que els meus pares no eren gens futboleros, ens van apuntar amb l’esperança que ens en cansaríem. Ara el meu pare és el fan número u del futbol femení, s’ho sap tot, i la meva mare em duu en cotxe als entrenaments a Sant Adrià. Em van cuidar tant a la Blanca que avui encara som amics i sortim junts.

DESGLOSSAT

Un món molt masclista

La Marta explica que les noies per estar al futbol base han de pagar una quota encara que les fitxin, en canvi els nois no paguen res i alguns comencen a cobrar. I a Amateur les noies s’han de costejar els desplaçaments mentre que als nois els vénen a buscar en taxi. De futbol femení només cobren les del primer equip i els nois ja comencen en el segon i les diferències de sou són abismals. Per sort, -diu- cada cop s’està invertint més en el futbol femení.

Cisco Adell: que riguin, que riguin només una mica

Cisco Adell a Sitges el 2019
Entrevista i Fotografia: Anna Grimau

En Cisco Adell Oliván va néixer el 18 de setembre del 1937 a Sitges, la “maravilla” del món! –exclama, orgullós-. Va néixer, doncs, fa 83 anys en plena Guerra Civil i només recorda que el seu pare va estar al front de l’Ebre i que es “va salvar perquè es va salvar –deia el pare- perquè allò era un desastre. I que hi havien mort molt, molts amics”. La seva mare venia del Pirineu d’Osca i el seu pare de la província de Castelló. Els Adell eren molt coneguts i estimats per Can Mariano, la botiga de llegums cuits i xarcuteria que duia el nom del seu germà i que van regentar durant més de 30 anys al carrer Sant Francesc.

Què recorda de petit?

De petit vaig anar a estudi primer a La Vila amb el Sr. Valls i el Sr. Picó (al carrer Jesús amb Rafael Llopart) i posteriorment al carrer Carreta. Després vaig plegar aviat perquè no m’agradava anar-hi. El mestre fotia unes garrotades d’espant. “Ven, ven” -et feia amb la mà-. “Pon la mano bien…” i et fotia castanyes a la mà amb el regle. Als 12 anys ja vaig començar a portar unes pessetones a casa, que bona falta feien, fent de cadi al tenis i al golf de Terramar. A l’estiu també feia d’ajudant de fuster en un taller.

I després va venir un canvi d’aires…

La mare em va oferir d’anar a passar uns dies al poble amb la família i m’hi vaig quedar un any i mig. Allà donava de menjar a les vaques i les ovelles, les munyia, feia moltes coses. A la tornada uns familiars em van trobar una feina d’ajudant de cambrer a l’hotel Peninsular del carrer Sant Pau de Barcelona. Quin canvi! Allà també em va anar molt bé. M’agradava molt el futbol i per poder entrenar en el temps lliure al cap d’un any i pico vaig buscar feina a la fàbrica de Can Benazet en una màquina que tancava la sabata.

I va començar a jugar…

Primer a La Penya Centelles, després, amb 17 anys,  al Juvenil, el primer equip de Sitges, i a La Berkel de Vilanova. Amb La Berkel vam fer un amistós al Vilafranca i aquest em va fitxar i vam pujar a tercera divisió. Als 21 anys ho vaig deixar perquè la feina no em permetia entrenar i sobretot per una mica de desengany amb l’entrenador que només em  deixava jugar quan ell volia.

Per a que el llegum cuit surti bé hi has de perdre moltes hores, que no bulli massa. Poc a poc, sinó es desfà tot.

Vaja…Què va fer després?

Els meus pares i el meu germà van posar una botiga de llegums cuits i xarcuteria, em van oferir anar-hi i vaig plegar de Can Benazet. Venien les estrangeres i em preguntaven: “Tú, Playa?” Hahaha. Hi anava quan plegava. Jo m’encarregava de coure el llegum en olles de 15 i 20 kilos. No te digo nada! Quin fart de rentar olles!

I quins llegums cuits més perfectes que venien! Com s’ho feien?

Hi has de perdre moltes hores, que no bulli massa. Que riguin, que riguin només una mica, poc a poc perquè quedin sencers i cuits. Quan es cou de pressa, es desfà tot. Feia llenties, cigrons, mongeta blanca i macarrons. El cigró ha d’estar tota la nit en remull, a l’igual que la mongeta blanca. Les llenties es poden coure sense posar en remull, però jo les hi posava igual. Unes quatre hores al foc i sense remenar sinó es trencava tot. Si veia que l’aigua bullia, destapava o l’hi afegia aigua. Al cigró ha de ser aigua bullint, sinó escarmenta molt i costa molt de coure. La mongeta, al revés, l’aigua que hi afegeixis ha de ser freda.

I on ho va aprendre tot això?

Ho vaig aprendre a casa. La mare era molt bona cuinera i ho vaig aprendre al seu costat. Ah, i el llegum s’ha de rentar ben rentat perquè no ve net. I l’olla, ben neta també. A mi m’agraden les coses molt netes. La dona, que feia de rellotgera a Can Valera, també em venia a ajudar a ratos. Vam plegar la botiga quan jo tenia 58 anys i al poc em vaig jubilar. No vam tenir fills i la meva dona cuidava nenes. Es va posar malalta i al cap de tres mesos va morir…Més maca que un sol, pobreta! La vigília de Sant Joan farà 8 anys que va morir, en tenia 68. Les nenes que vam criar encara em venen a veure.

Vaig jugar a futbol amb el Juvenil, el primer equip de Sitges, i amb el Vilafranca vam pujar a tercera divisió.

Com es van conèixer amb la seva dona?

Era clienta de la botiga. Sevillana, 18 anys tenia, i servia a casa d’uns senyors de Barcelona. “Es muy buen chico!”Li deien els senyors quan van saber que sortíem. “No te fíes de lo de buen chico”, li deia jo rient. Vam festejar dos anys i li vaig dir: “Nos casamos, eh! Yo no puedo”, em deia ella. “Toma dinero y compra lo que necesites para ti y tu familia, pero nos casamos”. I així va ser. Vam estar 50 anys junts. Fa quasi 8 anys que ha mort, però no t’hi acostumes mai. Miro la seva foto i li parlo i tot.

Es duien molt bé, oi?

En parella és important que vagi tot bé i sobretot el caràcter. Ella estava per a mi i jo estava per a ella. En Juan Ramón em va dir que agafés un dels tres pisos que tenia a sobre de la Bodega i així ho vam fer. Encara hi visc, al carrer Sant Francesc, davant d’on teníem la botiga. Estic molt content del que sóc, del que he fet i l’únic que voldria és tenir la dona que tenia al costat meu. Però això és impossible.

Montse Vidal: la dansa ens connecta amb les emocions

Montse Vidal a El Gato Azul de Sitges el 2018

La sitgetana Montse Vidal, de 43 anys, és ballarina i actriu i és l’ànima de la gran família que és El Gato Azul, una associació Artística i Cultural sense ànim de lucre, que compleix 10 anys. Malgrat tot just encetar la maduresa, als seus 43 anys Montse Vidal té una llarga i intensa trajectòria profesional en Dansa. Quan balla diu que se sent totalment lliure, plena i feliç.

Des de quina edat ets recordes ballant?

Des que tinc tres anys recordo que sentia música i ballava sempre, sempre, sempre. La música em transporta, sentir el moviment dins del cos i expressar-me. Recordo que em sentia superfeliç i així segueixo sentint-me quan ballo.

I quan vas començar a exercir professionalment?

Vaig començar a impartir classes de Dansa als 16 anys mentre seguia la meva formació com a ballarina i actriu. A partir dels 19 anys compaginava donar classes amb les gires en companyies de Dansa Contemporània com Búbulus, Nats Nus i també vaig crear la meva pròpia companyia TGManeje.

Què aporta la dansa?

Llibertat i una connexió directa amb l’ànima i les emocions. A través de la dansa expressem el que sentim amb el cos, amb el gest, amb la mirada. En el meu cas no puc separar la dansa del teatre, per a mi van totalment lligats.

També et sents actriu?

Sí, vaig estar amb La Fura dels Baus. D’un càsting de 800, 8 vam ser les escollides per a Imperium, l’única obra furera  protagonitzada només per dones amb què vam fer un any de gira per Europa i La Xina. Sempre omplíem, amb un aforament de mil persones. També he actuat en curtmetratges i publicitat, a sèries de TV3 com El Cor de la Ciutat i dono classes de teatre. Així que em sento ballarina i actriu.

Què t’agrada transmetre en la docència de la dansa?

Intento transmetre la llibertat de l’ésser humà per poder expressar-se sense límits. És un creixement personal, a través de la dansa pots arribar a conèixer parts teves que quedarien tapades si no hi hagués aquesta llibertat de moviment que et permet treure de dins cap a fora.

Com va nèixer El Gato Azul ara fa 10 anys?

Després de treballar en diverses companyies de Dansa Contemporània i Teatre, vaig començar a donar classes a diferents centres i acadèmies de Dansa i em vaig adonar que hi fallava el concepte de tribu/família enfront la fredor del capitalisme d’empresa. Sentia la buidor d’anar, fer la classe i marxar. Els alumnes nous mai rebien una paraula de benvinguda i acollida i seguien la classe des del darrere, totalment aïllats del grup.

I això on et va portar?

A crear un centre d’aprenentatge de les arts escèniques a través de les quals també tractar els conflictes emocionals i vitals dels alumnes. Un centre on tots som una gran família i on s’acompanya als alumnes en el seu creixement com a persones. A El Gato Azul, els alumnes nous reben la càlida acollida que mereixen. Ens posem en cercle per presentar el nou membre i també es fa el mateix en les prèvies de les actuacions, tots a una, agafats de les mans, per pujar a l’escenari i gaudir del ball i de la vida.

Amb la docència de la dansa vull transmetre la llibertat de poder-nos expressar sense límits

Què s’hi fa a El Gato Azul?

Hi fem Dansa Urbana com el Hip-hop o el Break dance; Dansa Contemporània, Creativa, Teatre i també Ioga Kundalini i Hatha, Acrobàcia i Pilates. És un centre molt cosmopolita tant pel que fa als professors com pels alumnes.

Un treball que mostreu cada any en diferents ocasions…

Sí, en el Dia Internacional de la Dansa, els Campionats de Breakdance i també a El Laboratorio de El Gato, on els alumnes fan una proposta d’actuació que fan realitat sobre l’escenari, de vegades acompanyats d’algun membre de la seva família que toqui algun instrument o canti, per exemple. És un moment molt maco que comparteixen les famílies.

A El Gato Azul som una gran família on s’acompanya als alumnes en el seu creixement com a persones

També feu molt material audiovisual que pengeu a les xarxes…

Sí  i l’any passat amb els adolescents de El Gato vam fer un curtmetratge que vaig escriure i dirigir. Els alumnes n’eren els actors i els va anar molt bé perquè és un alumnat que costa que estigui motivat i els va servir molt. Enguany voldríem fer un altre curtmetratge així que busquem adolescents creatius amb ganes de formar-se com a actors i aprendre a actuar davant de la càmera.

T’agrada dir que a la tribu d’El Gato Azul hi cap tothom…

Sí, no s’hi fa selecció física ni de cap tipus…Tothom a qui li agradi expressar-se amb el moviment, la veu, la música i les emocions hi és benvingut. Per cantar, ballar i créixer plegats i aprendre d’aquesta apassionant aventura que és la vida.

DESTACATS:

Isidre Alquézar: vam crear el futbol base a Sitges

Isidre Alquézar davant el camp de futbol de la Blanca Subur el 2018
Entrevista i Fotografia: Anna Grimau

El sitgetà Isidre Alquézar Montañés va néixer fa 76 anys a Andorra de Terol, tot i que només s’hi va estar els tres primers mesos de vida. De fet, va ser concebut i gestat a Sitges, però els pares van voler que nasqués al seu poble d’origen perquè hi tenien més coixí familiar. Els Alquézar-Montañés van venir a Sitges en plena postguerra. El pare, Miguel, treballava d’operari a la cimentera de Vallcarca i la mare, Asunción, feia de cuinera als Escolapis, on també netejava..

Va estudiar a Can Colapi…

Vaig fer-hi sis anys d’escolà a canvi de la meva escolarització, amb la flor i nata de Sitges. Quan acabava les classes, em quedava a ajudar la meva mare i li retirava els bancs i els pupitres perquè pogués netejar. Hi tiràvem serradures mullades per poder escombrar-ho bé, ja que aleshores no es fregava.

I d’allà va sorgir la seva primera feina…

Sí, el “padre” Marín em va proposar si volia treballar a l’aleshores Banc Hispano Americano, el BSCH d’ara. Després de fer un exàmen vaig entrar-hi de botones. Tenia 16 anys. Cada dia em llevava a les sis del matí per encendre la calefacció de llenya perquè quan arribessin els empleats a les vuit l’oficina estigués caldejada. I després a fer “recados”, arxivar i el que em manessin.

Segueixi, si us plau…

L’agost del 1961, als 18 anys, vaig anar a La Caixa del Penedès del Cap de la Vila a cobrar-hi un taló. Un senyor em va preguntar on treballava. Que no ho veu? Li vaig dir senyalant les sigles BHA que duia a l’uniforme. Va riure i em va dir: si algun dia vols venir a treballar aquí i vine i en parlarem. I em va donar records per al meu director. Resulta que era el Sr. Insensé, l’aleshores Director General de La Caixa del Penedès.

Hi va tornar?

Sí, i vaig passar l’exàmen el dia del Vinyet, ho recordo perfectament perquè aquí era festa i a Vilafranca no, i vaig poder anar-hi sense haver de demanar festa a la feina. Un mes després ja hi treballava. Li vaig donar al meu director, el Sr. Vellet, els quinze dies de rigor i em va contestar: no cal Isidre, si és una cosa bona per a tu ja pots marxar sense cap problema.

I ho era?

I tant. Cobrava 1.200 pessetes mensuals, tres vegades més! Les caixes pagaven molt més. Érem dues persones i fèiem de tot. En aquella època a Sitges només hi havia el Banc Biscaia, l’Hispano Americano, La Caixa de Pensions i Caixa Penedès.

Com va anar evolucionant?

Al cap de 10 anys em van fer director de l’Oficina del Cap de la Vila. El director sortint, el Sr. Grabulosa em va proposar. Em va dir que estant jo allà sabia que no hi hauria problemes. Vaig estar-hi 13 anys. Després vaig ser sotsdirector de l’Oficina Principal de Vilanova durant 18 anys, fins que em vaig prejubilar després de dues operacions al cor i 45 anys a l’empresa. En aquell moment era un dels tres empleats amb més antiguitat! Estic molt agraït del tracte rebut per Caixa Penedès fins el darrer moment.

Perquè l’apreciaven tant?

Jo no tenia hores per sortir, el rellotge estava per fer bonic. La gent em volia pel meu caràcter. I si l’empresa es porta bé amb tu, has de fer el mateix per a l’empresa.

Expliqui’ns com ha canviat el món bancari?

Jo treballava amb dos llapissos, un de negre quan la gent ingressava i un altre de vermell per apuntar quan treien. Ara ja és tot informàtica. Una frase del director general era: Isidre tenim clients perquè fem amics. Avui dia els bancs no tenen amics. Aleshores totes les entitats bancàries  donaven el mateix interès i feies clients si te’ls guanyaves.

Realment no té res a veure amb ara…

El client era el primer. Les Caixes teníem un tracte molt més personal i familiar. I érem més realistes. Vindre una persona i dir-me: Isidro vull comprar-me un cotxe. Un audi que és molt bonic. Has vist quant val? 4 milions de pessetes. Quan cobres tu? Tantes pessetes. Quan et queda? Justet amb anticipo. Doncs, compra’t un 600. Val més posar-se vermell una vegada que quaranta groc. Dir-li que no un cop que quaranta a insistir que et paguin.

Apreciaven aquest tracte els clients?

Sí, i eren clients per sempre. Encara hi ha clients meus que ara busquen el meu fill (que treballa al Banc de Sabadell, abans Caixa Penedès) perquè estan molt agraïts amb l’assessorament que els vaig donar.

Com era el Sitges de la seva infantesa?

Dalt de la via no hi havia res, només el meu carrer (Escoles Pies). El Camí Capellans era de carro, i també el Camí de la Fita, on només hi havia un llum i era molt fosc. Tan sols hi havia el senyor Fabregat que venia vi, tot eren vinyes i terrenys amb Sínies.

Què era el que més li agradava?

Que podies jugar al carrer: a cromos i patacons, a caniques, a pilota, a tot. I podies banyar-te sota La Punta. Allà vaig aprendre a nedar. Vaig pujar sobre una barca amb uns amics i ens vam amagar. Un cop va sortir la barca, perquè no ens pegués el seu amo vam haver de saltar a l’aigua i nedar fins a la sorra!

Li agradava jugar a futbol?

I tant, als 16 anys entrenàvem al descampat davant del Calipolis. Ens entrenava en Joan Miret Alemany a les 7 del matí, abans d’anar a treballar. Després ho vaig deixar, però, quan tenia 20 anys al Retiro es va formar el que es diria CF Blanca Subur que participava en “Educación y descanso”, el que ara seria un equip amateur. En Jaume Serra, que era molt amic, em va demanar d’entrar a la Junta d’aquest club com a tresorer i hi vaig accedir. Quatre anys després vam plantejar fer futbol base de nens.

Com s’ho feien?

Al començament els campionats de futbol base de canalla es van fer a Can Perico, es vestien al magatzem de l’Hotel Don Pancho i un policia local aturava el trànsit perquè els xavals creuessin la carretera. El camp el fèiem nosaltres amb estaques i corda per delimitar el terreny de joc, i en acabat, ho trèiem fins la setmana següent. Allà va començar el futbol base de Sitges.

El que ara és la Blanca Subur…

Sí, després vam anar al camp de terra a Pins Véns, que vam construir els pares dels nanus, amb uns vestuaris i un bar. El terreny era propietat del Sr. Rossell que ens el va deixar, fins que un dia en Felipe de Fincas Maricel i jo, d’acord amb la Junta, vam anar a veure’l a Barcelona a veure si podíem comprar-lo. Ens va demanar una quantitat que no podíem pagar.

I què van fer?

Li vam fer contraoferta de pensió vitalícia de 25 mil pessetes al mes, i la mala sort que el senyor, al segon mes, es mor. Només vam pagar 50 mil ptes. Va costar més l’escriptura que el camp! Allà van jugar la Divisió d’Honor, va venir el Barça, el València, el Reial Madrid, la Reial Societat…Els vestuaris eren tan petits que es pensaven que eren els dels àrbitres. Feia vergonya, també els lavabos i marcar el camp per a cada partit…

I després què va passar?

L’alcalde Baiget ens va oferir fer un camp nou amb una concessió de 50 anys, on ara estem, a canvi del terreny que ocupava  Pins Véns, on s’hi van construir pisos de preu assequible. Vam crear el futbol base del no res i ara la Blanca té un equipament fantàstic.

Ha fet de tresorer en un munt de juntes…

A moltes! A la Blanca porto 45 anys, hi hagut presidents que m’han dit que si jo no seguia com a tresorer ells tampoc. Sóc molt treballador i seriós a la feina i he tingut la gran sort que sempre he trobat molt bona gent en el meu camí. Sempre m’han volgut molt.

Què ha aprés de la vida?

Que has d’anar sempre amb la veritat per davant. La mentida no té resposta i la veritat sempre en té. Això m’ha ensenyat la vida.

Joan Yll Fontanals: m’he passat la vida escoltant

Joan Yll al seu taller del carrer Sant Damià el 2017
Entrevista i Fotografia: Anna Grimau

Joan Yll Fontanals va néixer al número 15 del carrer Jesús de Sitges, a quarts de set de la tarda del 17 de juny del 1932. Ho diu amb la convicció de qui se sap privilegiat de tenir el cap més que clar als 85 anys. En Joan s’ha passat la vida observant i escoltant, i ara la seva memòria prodigiosa l’ha convertit en el Sitgipèdia de la Vila. Tots els experts i amants de la història local passen per la que ell anomena la seva consulta, l’antic taller del carrer Sant Damià, on va començar a treballar el juliol del 1946 i on el trobareu cada tarda de dilluns a dijous. Si hi passeu, us ho explicarà tot sobre la vostra família, detalls i anècdotes que probablement desconeixereu, com la cançoneta per dormir que us cantava la besàvia.

Recorda que després de la guerra es comentava que al Pare escolapi Olaia el van pelar al camí de la Trinitat de la carretera, durant el ball de tarda que va començar el 18 de juliol.

Sap moltes coses, vostè…

Sé molta cosa perquè des dels 14 anys he treballat en aquest taller. Estava envoltat de fàbriques de sabates, i deixant de banda les dels Termes i Benazet que tenien mecànics a dintre, la resta les arreglàvem nosaltres. Havia acabat la guerra i no hi havia peces de recanvi de màquines que pesaven mitja tona. Un motor abans feia anar 40 màquines i les corretges de cuir es trencaven.

Era un anar i venir de gent aquest taller…

Aquí sempre hi havia 4 o 5 obrers, que xerraven. Abans no hi havia televisió i la gent tot ho parlava…jo només havia d’escoltar. I vaig estar tota la vida escoltant. Aquí sabies tots els cuentos del poble, quan un obrer tenia un cuento amb una dona i amb una altra…

Sí que hi havia “cuentos” a l’època…

Sí, i en Pitarra en feia poesies d’això. Què és l‘amor? L’amor és una baba que surt del cervell, passa pel clatell, baixa per l’espinada, dóna tres voltes pels collons i surt per la punta de la fava. Abans de la guerra, tots tenien teatre: Prado, Retiro, L’Orfeó i la Casa del Poble, i tots feien funcions. Com en Don Juan Tenorio del Pitarra. I al taller es recitaven els versos: Ay, Don Juan, dame más, entre las pelotitas y los cojones detrás!

Curiós l’humor de l’època…Què més recorda?

Abans i després de la guerra, al segon pis de l’Ajuntament hi havia el jutjat i al darrere la Guàrdia Civil, que eren quatre i el cabo. On després hi va haver la Caserna, davant de El Vivero, s’hi estaven els Carabiners que no tenien res a veure, cuidaven de la costa. La Guàrdia Civil es feia càrrec de l’ordre públic del poble. Cada dia, dos civils anaven a peu a Vilanova i tornaven.

Déu n’hi do!

Cap el 1946 van unificar Guàrdia Civil i Carabiners i els van traslladar a la Caserna. Els Civils van agafar una emprenyada! Perquè calia cultura i alçada per entrar al cos i els carabiners no tenien ni una cosa ni l’altra. Eren rabassuts, la feinada que tenien per escriure…

I un cop acabada la guerra?

La Falange estava al carrer Major davant del carrer Carreta i donava al Retiro. Aleshores tota la canalla parlàvem el català i gairebé no se sabia parlar en castellà. “Teníamos que hablar el idioma del Imperio”. Recordo que quan tenia 7 o 8 anys un barret de Falange em va fotre una hòstia, que aquell dia vaig deixar de ser súbdit espanyol per ser-ho només de carnet d’identitat.

No s’estaven de res els de La Falange…

Doncs, no i els primers anys sempre hi havia algú de La Falange que passava llista als enterraments i qui es quedava fora de l’església durant la missa el feien passar pel seu local on li administraven una cullerada de “aceite de ricino”. A mesura que el Hitler perdia, van anar afluixant perquè veien que le scoses anaven a males.

Com era la canalla aleshores…

Érem més murris, ens dedicàvem a trucar cases, a fotre préssecs, a trencar bombilles, jugàvem a lladres i serenos, a tatarit en dèiem. Feièm tiradors de pedres i fèiem guerres d’un barri amb un altre. Nosaltres érem del barri Muiño (on hi havia la fàbrica de sostens). El passatge Muiño era una vinya que en Llopart va comprar i va urbanitzar. Un barri tancat aleshores per una porta de vinya per on només podia entrar un carro.

Com era el Sitges de després de la guerra?

Era un Sitges industrialitzat on s’arreglaven totes les màquines. Al taller érem tres fixos: el pare, un xicot (normalment de Vallcarca) i jo. Quan arribava el tren de Vallcarca, noies, nens i nenes omplien tot el carrer del Prado per treballar a les fàbriques i de minyones. Els més menuts eren mà d’obra barata, 10 pessetes a la setmana. Entre el 1939 i el 1941, un obrer guanyava 110-115 pessetes a la setmana i amb l’estraperlo no podien mantenir la família. Sortien de la fàbrica i anaven a una segona fàbrica, que eren tallers clandestins, fins a les 12 de la nit.

També va ser el mecànic de la primera fàbrica de sostens de Sitges…

Sí, vaig muntar tota la maquinària i durant 10 anys vaig ser l’únic mecànic amb 300 mosses. M’ho vaig passar molt bé! Havia de fer quatre hores cada dia, i el meu tracte era que les podia fer quan em dongués la gana. En aquella època quan tenies 14 anys ja havies de buscar una noia per festejar que no l’haguès tocat ningú. Als 17 i 18 anys ja anaves a firmar i donar la cara davant dels pares.

I com es festejava?

Cada dos diumenges anàvem a Can Gustavo a fer un vermut amb jíbaros, que eren més barats que l’almeja i la resta ho guardaves per al cine de la tarda, on hi deixaves anar una mica la mà. I els primers petonets. I dissabte al vespre, als bancs de pedra del davant de la piscina del Passeig, allà la cosa ja anava més…D’aquí per avall, res! Hi havia por del prenyasso, que en queien eh! I saps què recordo?

Vostè dirà…

A la Peixoneta. Era molt, però que molt bufona la teva mare, tots els nens ens la miràvem. I recordo Can Paixò, el restaurant que la teva àvia tenia a baix a mar, a Can Dalmau, cantonada amb carrer Carreta. S’hi dinava molt bé per entre 6 i 10 ptes. Menjars sitgetans i mariners. Es va posar de moda i la gent deia: anem a Can Paixò!