Joan Sella Barrachina: «vaig marxar a l’altra punta del món per ajudar als meus pares»

Joan Sella Barrachina al seu domicili de Sitges el 2019

Entrevista: Anna Grimau
Fotografia: Albert Gironès

En Joan Sella Barrachina va néixer fa 88 anys a Sitges. Fa poc va morir l’amor de la seva vida, la Maria Teresa Marcet, amb qui ha compartit 59 meravellosos anys. Va ser un amor a primera vista,  explica: És com si la veiés ara, recordo fins i tot el vestit que duia –afegeix- mentre els ulls se li omplen de vida. Amb la Maria Teresa han tingut quatre fills “que són quatre banderes” –clama amb orgull-. “Si veiessis com em cuiden!”. A mitjans del segle passat, en Joan Sella, amb tan sols 17 anys, va tenir l’oportunitat de marxar a treballar a El Salvador i alleujar així les estretors econòmiques que es patien a casa seva, en plena postguerra. Va enviar diners als pares cada mes durant 11 anys. A la tornada, va posar l’Adrogueria Sella al carrer Bonaire on cada dia “va defensar el taulell” fins a la jubilació.

D’on li va venir això de ser adroguer?

Als 13 anys vaig plegar d’estudi per treballar a l’adrogueria Suburense del carrer Major i poder ajudar econòmicament als pares. Guanyava 25 pessetes a la setmana i la mamà el dissabte me les esperava, imagina quina misèria hi havia en aquell temps de postguerra. Al 1946 va venir el meu “onclu” Santiago Barrachina, que vivia a la República de El Salvador, el país més petit de Llatinoamèrica. Quan va veure la misèria en què vivíem, va oferir a ma mare, la seva germana, que me n’anés amb ell i tindria casa, menjar, feina i sou.

I va marxar cap a El Salvador?

El 10 de novembre del 1948, emprenc viatge a El Salvador, en el primer avió que feia el trajecte Barcelona-Nova York directe. El viatge va durar 8 dies enlloc d’un. A Las Azores feia mal temps i vam haver d’aterrar i fer nit a Lisboa. A l’avió vaig conèixer un senyor que resulta que era el fill del president de Nicaragua, Don Anastasio Somoza hijo, de 23 anys. Li deien Tachito. L’endemà vam enlairar-nos cap a Santa María de Las Azores, però, vam haver d’aterrar de nou per una avaria que van trigar tres dies a reparar. Aquest senyor em va preguntar si duia algun diner i li vaig dir que sí, 50 dòlars. Que me’ls podries deixar? I vaig dir que sí.

Li va deixar tots els diners que tenia a un desconegut?

Sí, era així de confiat jo. Te lo devolveré con creces este dinero. I sort que ho va fer que sinó no sé què hauria fet tants dies de viatge imprevistos sense res a la butxaca. A Washington, va trucar a l’ambaixada que li portessin diners i dos tios que semblaven dos pirates li van deixar un feix de dòlars enorme, i me’n va donar uns 300. Arribem a Miami, truca al seu pare, el dictador de Nicaragua, que enviés un avió per a nosaltres dos i el seu pare li va dir que no perquè plovia molt.

No arribaven mai, hahaha…

Ni que ho diguis! Vam anar cap a Panamà i vam dormir al consolat de Nicaragua. Anant ja cap a El Salvador ens diuen per megafonia que no podem aterrar perquè no hi ha electricitat. Tranquilo, te quedas conmigo en Managua, em diu. Ens van rebre una banda música i 21 salves de canonades. Si no te tratan bien en El Salvador, vienes a Nicaragua y te doy trabajo seguro, em va dir en acomiadar-nos. Al pare Somoza el va matar un salvadorenc a Nicaragua i al fill, el van fer saltar pels aires amb un bazoka pel carrer.

Déu n’hi do. I què va fer a El Salvador?

Vaig treballar de dependent a la Farmàcia Central de Luís Charlais i Cia. El primer que vaig veure en arribar va ser el dinar: Osti  Joan, l’has encertada! I esmorzar cada dia amb cafè amb llet, croissants, suc de taronja, plàtans, pinya…Eren de casa bona, amb minyones i xofer. Casa, menjar, feina i sou com havia promés l’onclu. Més de la meitat del salari l’enviava als pares perquè la guerra els va deixar sense cap ingrés. El papà estava malalt i ma mare brodava i cobrava tres pessetes per una camisa. L’ajuda que els vaig donar va ser essencial i no em vull posar medalles, és la meva obligació.

S’enyorava?

Molt. La Punta la somniava cada dia. L’Eco me l’enviaven cada setmana, era molt prim i valia una pesseta. I aquí m’enyorava d’El Salvador. Al 1955 vaig venir sis mesos de vacances, m’ho vaig passar pipa i vaig passejar amb les nenes més maques de Sitges. Amb dòlars a la butxaca, anava  a fer el vermut a Can Gustavo i a Can Xato, davant de casa meva al carrer Sant Francesc. Tenia 24 anys, era ben plantat i tothom em coneixia a Sitges. Quan vaig arribar a l’estació hi havia un munt de gent esperant-me. Va ser molt emocionant.

I quan decideix tornar definitivament a Sitges?

L’any 1959 el meu germà Ventura es casa i l’empresa no em deixava venir. Un dia feien una peli al cine d’en Judas que l’havien rodat a Montserrat i ho vaig veure com un senyal. Miri, Doctor Luís Charlais, prengui-s’ho com vulgui, però, jo vull anar al casament del meu germà i em pago el viatge. En arribar aquí i veure la situació familiar decideixo quedar-m’hi.

I aleshores coneix la Maria Teresa?

Era el ball del Clavell i ella, una nena de 18 anys que resplandia, la més maca de Sitges. Des  d’aquell dia fins el 30 de novembre passat, que va morir, vam estar junts. Vam festejar dos anys i ens vam casar. Vaig complir la meva gran il.lusió que era tornar a Sitges i casar-me al Vinyet amb una sitgetana. Era molt ferma i sabia molt bé el que volia. Mai no deia cap animalada, era assenyada en tot. 59 anys junts, estimant-nos de veritat.

Com va ser que va muntar l’Adrogueria Sella?

Quan vaig tornar només hi havia l’adrogueria Suburense i vaig pensar que segurament seria un èxit muntar-ne una al carrer Bonaire i la vaig tenir 40 anys. Vam pujar quatre criatures i els vam donar estudis. Els nanus m’ajudaven a repartir garrafes d’aigua i quan venia coets per Sant Joan la cua donava la volta al carrer.

També van ser de les primeres famílies d’acollida de Catalunya, oi?

Sí, l’aleshores alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall, va publicar una proposta pionera en una pàgina a La Vanguardia: que necessitaven famílies que acollissin criatures durant l’estiu. Joan, què et sembla? -Em va preguntar la Maria Teresa-. Si tu ho vols, endavant –li vaig contestar-.  Vam consensuar-ho amb els quatre fills. Mireu, tenim una proposta una mica difícil: acollir cinc germanes negres de 1 a 8 anys. Tothom s’hi va abocar. Va ser una il.lusió tan gran que les estimem com si fossin filles nostres.

Què li ha ensenyat la vida?

Sobretot, a estimar. Als meus fills, no cal dir-ho, i als meus néts, que són preciosos. Com vius amb la mare és l’exemple que dones als fills, l’educació que els dones. Davant d’ells mai hem tingut una paraula més alta que altra. La Maria Teresa era l’ànima i el cervell de la casa, era una dona estupenda i una mare i àvia formidable. Em sento molt afortunat per tot el que he viscut.