El Nobel de literatura Ernest Hemingway i Henry Buckley es van fer molt amics durant la Guerra Civil que van cobrir junts com a corresponsals
Nascut la diada de Santa Llúcia del 1941, Ramon Buckley Planes compleix enguany 80 anys. És fill de la sitgetana Maria Planes i del britànic Henry Buckley. Diu que pateix el síndrome Peter Pan, l’eterna infantesa, perquè fins els 4 anys no va conèixer el seu pare, corresponsal de guerra. En veure aquell desconegut vestit de soldat, ell i el seu germà li van dedicar una salutació militar. Rialler i amant de la vida, els ulls se li encenen quan s’apassiona. Em dedica dues llargues estones d’una visita llampec a Sitges, la primera des que va començar la pandèmia. Mai havia estat un any sense venir…Se m’ha fet llarg, reflexiona en veu alta. La raó de l’escapada és veure l’exposició Nunca se saVe, obra de la seva filla Patricia que a l’entorn de la figura d’Henry Buckley construeix la narrativa de tota una família. Una mostra molt interessant que esperem que aviat es reposi per a que milers de persones la puguin veure, ja sense confinament. En Ramon i jo no ens hem vist molt, però, compartim una plasenteria: és l’únic home, a banda de la meva parella, que pot dir que dorm al meu llit. I la raó no és altra que el llit que té al carrer Major és meu… tot i que jo no hi dormi.
Després d’ensenyar literatura espanyola a les millors universitats nordamericanes, ara guies rutes literàries…
Sí, a la Sierra de Guadarrama, recorrent els escenaris i indrets claus de la novel.la Por quién doblan las campanas, escrita el 1941 per Ernest Hemingway i probablement la més famosa sobre la Guerra Civil, es va convertir en tot un bestseller. Després va venir la pel.lícula protagonitzada per Ingrid Bergman i Gary Cooper. És amor en temps de guerra, com la història dels meus pares el britànic Henry Buckley i la sitgetana Maria Planes. És quelcom especial i imprevisible com l’amor del dinamiter americà i la noia d’un poble espanyol que també es deia Maria, com la meva mare….Es va inspirar Hemingway en la història dels meus pares? Possiblement…Estaven molt enamorats i va ser un amor dificilíssim. Primer durant la Guerra Espanyola i després durant la Guerra Mundial. Com a corresponsal del Daily Telegraph, el meu pare va estar fora més de 3 anys. Quan torna la relació ja no és la mateixa. Segur que se sentien molt estranys.
Com es van conèixer?
Va ser quasi al final de la Guerra Civil a Sitges, a casa del pintor Joaquim Sunyer. El meu pare hi va anar a entrevistar el Ministre de la República, Julio Álvarez del Vayo. Després de l’entrevista van fer tertúlia amb els sitgetans que hi eren presents, entre els quals, la meva mare. El meu pare va defensar l’església catòlica i la meva mare (molt catòlica) es va fixar en ell…Quan van sortir de casa dels Sunyer, la Maria Planes i en Henry Buckley anaven junts…
Això dels teus pares va ser un amor a primera vista. I en Henry i l’Ernest, com es van fer amics?
El meu pare i Hemingway es van conèixer cap al 1938 i es van fer molt amics cobrint la Guerra Civil. El meu pare per al Daily Telegraph i Hemingway per a diversos mitjans nordamericans. Treballava per a la NANA, la North American Newspaper Alliance, una distribuïdora que cada article que Hemingway enviava el publicava a diaris de 40 ciutats americanes. El meu pare sempre es queixava que l’americà era l’únic que duia una vida normal, era el millor pagat. Hemingway té 40 diaris i nosaltres un, bromejava. Va arribar el febrer del 1937. Per què arriba sis mesos després que hagi esclatat la guerra? Simplement perquè havia estat negociant. No perquè no estiguès segur, la guerra li posava, sinó perquè volia assegurar-se econòmicament. Per això li anava tan bé gent com el meu pare que hi era des del començament de la guerra.
Deien que l’únic lloc on es podia beure i menjar bé durant la guerra era l’habitació d’Hemingway, a l’hotel Florida?
Sí, aleshores un dels hotels més elegants de Madrid. Tenia com a majordom i home de confiança Sidney Franklin, que va ser torero a Espanya i després escriptor als Estats Units. L’utilitzava perquè parlava espanyol i l’enviava a recórrer Madrid de dalt a baix per trobar una ampolla de whisky o el que fos. El Florida estava en plena plaça Callao i el van tirar a terra als anys 60. Ara pertany a El Corte Inglés, crec. Té unes vistes impressionants i en les meves rutes literàries hi recreo l’habitació que aleshores teniaHemingway. Des d’allà es veien les bateries de Franco a la Casa de Campo quan va començar el setge de Madrid. Tenia molt interès en encertar la Torre Telèfonica i Hemingway sempre deia que cada vegada que les bateries fallaven, els obusos els queien sobre l’hotel. Per entregar la crònica només havia de recórrer 500 metres. Aquests 10 minuts es convertien en una hora amb els bombardejos.
Què va fer en els pitjors moments del setge de Franco a Madrid?
Va estar-se a l’ambaixada anglesa per si entrava Franco. Com no ho va aconseguir, Franco va anar capa Gernika i Bilbao…Volia conquerir el nord perquè si la guerra es perllongava un o dos anys més, necessitava fer-se amb els Altos Hornos per fabricar-hi armament. Quan Hemingway va sortir d’Espanya al final de la guerra, ja no va poder tornar fins a mitjans dels anys 50. Estic convençut que va negociar secretament amb Franco un acord per tornar. No podia viure sense els Sanfermins i a Franco li interessava tenir una figura com ell, que donés credibilitat a la seva dictadura. Un acord tàcit que ell no escriuria res de Franco. A tots dos els interessava: a Franco li anava molt bé que els escriptors internacionals ja entressin a Espanya i Hemingway no podia viure sense toros.
Com era l’amistat entre Buckley i Hemingway?
El meu pare va ser molt important per a Hemingway. Qui li quedava a Espanya? En Henry Buckley. Es refiava d’ell com a font del que passava a Espanya en temps de Franco. El meu pare li facilitava molt les coses i estava encantat de tenir Hemingway d’amic i de poder escriure sobre ell a la premsa internacional, però, era conscient que sempre havia faltat alguna cosa. Eren la nit i el dia. El meu pare no bebia, o almenys no com en Hemingway i era molt tancat, tot el contrari del Nobel. Hemingway era extrovertit, simpàtic i emprenyador, li agradava picar a la gent. Li va fer una dedicatòria: “a mi sim-pático amigo Henry Buckley”. El meu pare era de tot menys simpàtic. Això sí crec que era moltíssima millor persona. Qui podria haver intimitat amb en Hemingway era jo, hahaha. A mi em va influir molt més que al meu pare. Seguia les seves passes. Als 18 anys, agafava la tenda de campanya, el meu llibre decapçalera: el famós Fiesta, el primer que va escriure, i marxava cap a Pamplona, als Sanfermins. Mai vaig coincidir amb ell. Els últims Sanfermins, cap al 1959, es va començar a trobar malament. Va morir el 2 de juliol del 1961, a pocs dies de complir 62 anys.
«Ramon Buckley fa rutes literàries pel Guadarrama recorrent els llocs claus de la novel.la«
Va morir amb les entrades comprades per als Sanfermins d’aquell any...
Aquest era el plan si no s’haguès “pegat dos tiros” al cap. Estàvem mon pare i jo davant la tele, veient el diario hablado: hem d’interrompre el programa perquè acabem de rebre la trista notícia que Ernest Hemingway ha mort als USA d’un accident de caça.Ostres quina mala sort, vaig dir. El meu pare em mira i diu: ja ho ha fet. El que em va dir a mi que faria, pegar-se un tiro. Durant uns dies la notícia va ser que havia sofert un accident, però, el meu pare no va dubtar ni un instant amb un tio que manejava les armes com pocs. Dies després la seva dona va admetre la veritat.
Per què creus que Hemingway va venir a Espanya de corresponsal de guerra?
En Hemingway era columnista, però res de corresponsal. El que no podia dir a ningú és que ell venia a Espanya a escriure una gran novela sobre la Guerra Civil que va ser Por quién doblan las campanas, amb la qual es pensava que li donarien el Nobel. Era molt més fàcil dir que venia com a periodista, no podia proclamar la seva secreta intenció d’escriure la novel.la. Estava tot el dia barruntant: ara conec aquest, ara conec l’altre, ara vaig d’excursió amb en Henry per veure tal escenari per a la novel.la, aquest personatge és perfecte, no perdia el temps…
Li agradava anar d’excursió al teu pare?
Molt. A Madrid, els dissabtes desapareixia. I jo pensava: a veure si té una amant. I res, més tard vaig saber que anava amb un amic a passejar per la Sierra, li agradava molt la muntanya. I ara sóc jo qui, seguint les passes de Robert Jordan, fa anys que em dedico a fer trekkings literaris per la Sierra del Guadarrama. El meu pare i Hemingway em van marcar el camí del que jo ara faig amb estudiants i turistes.
Molt diferent de la Maria Planes…
Molt, la meva mare era totalment entregada, apassionada, sitgetana i catòlica…El metge Malagelada em va trucar quan ja estava greu, vaig venir de seguida de Madrid i caminant pel carrer Major ma mare em va dir: no entenc com d’aquí a poc temps ja no hi seré. Tots aquests carrers, aquestes cases, tot això que m’és tan familiar i d’aquí a poc dies ja no hi seré…No diguis això, -li deia jo-. No, no ja està tot acordat –em responguè-. Li he demanat al senyor que quan em vulgui, ha de ser estiu i que els meus fills estiguin aquí. És estiu, els meus fills són aquí, però, saps què? No tinc cap ganes d’anar-me’n. Tenia 80 anys. L’impacte de la mort de la mare va ser devastador.
Com es rep un pare que no coneixes?
A la tornada d’en Henry, en acabar la segona guerra mundial, tots tres germans vam començar a tartamudejar. Jo em posava nerviosíssim i no em sortien les paraules. Crec que va ser el xoc emocional. El recordo com una presència llunyana, exercia poc com a pare. Ser corresponsal el feia estar molt absent i quan hi era, estava molt entregat a la feina.
Un pare absent que el teu tiet, Ramon Planes,va omplir en molts sentits. Com el recordes?
Era cosmopolita. Anava a París un cop l’any perquè deia que era on estava la cultura perquè a l’Espanya de Franco no n’hi havia. Recordo uns Nadals que vam compartir a Londres. Va ser màgic: em va mostrar la ciutat a través de la literatura anglesa. En no tenir fills, es va bolcar en mi i em va fer de pare. Compartíem una gran afinitat literària, la literatura ens unia.
Com t’ha marcat la seva influència?
Molt. Malgrat no haver escrit mai cap novel.la, sí he escrit llibres i articles i he estat profesor de literatura espanyola. El que he escrit sobre Miguel Delibes i Carme Riera, per exemple, són vivències que vaig començar aquí a Sitges. Els estius els passava a la casa de la Lola, la seva estimada esposa, a la platja Sant Sebastià. El seu moment àlgid com a literat va ser quan va escriure El Cercle de Foc, finalista al Premi Joanot Martorell, però, va ser Josep Pla qui es va endur el guardó. Una de les vegades que en Pla va venir a Sitges me’l va presentar, va ser molt emocionant conèixe’l.
Una altra de les amistats de Ramon Planes era González Ruano, va ser injust Sitges amb ell?
Per entendre la importància de César González Ruano, -per a mi un grandíssim escriptor i un encant de persona que, de vegades, deixava a deure als llocs- hem de pensar que Francisco Umbral sempre deia que només havia tingut un mestre a la vida: González Ruano. Escrivint cròniques als diaris eren únics. En González Ruano era franquista, sí…Però penso que s’ha de jutjar l’obra, no l’autor.
Ho fem massa sovint això de jutjar l’autor enlloc de l’obra?
Sí, massa. Vaig ser molt amic d’en Josep Maria Castellet, d’Edicions 62. Tenia casa a Sitges i ens vèiem els estius. Cada any anava a fer el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes que organitzava Òmnium Cultural. Quan hi anava, deia: Ramon, aquest any ho aconseguirem. Es referia a que Josep Pla guanyès el premi. Al cap d’uns dies li preguntava. No me’n parlis, deia abatut. Es preferia donar el premi a gent desconeguda que a Josep Pla, que havia estat l’únic candidat català al Nobel de Literatura,només perquè havia estat franquista. Un premi no ha de tenir mai connotacions polítiques. Una cosa és l’autor i l’altra és l’obra.
Com era Miguel Delibes?
Era una persona absolutament meravellosa. El vaig conèixer fent la tesi doctoral sobre ell. Li vaig trucar demanant-li si podia entrevistar-lo a Valladolid, on vivia. Em va venir a esperar a l’estació amb la gorra calada i em va dir: Tinc una pensió per a tu, que sé que no tens quartos i que està molt bé, i m’hi va acompanyar. I va afegir: a casa meva dinem cada dia a les dues, sigues puntual. Em va obrir casa seva i em va acollir com un més de la família. Aleshores ja tenia sis criatures. Ens vam fer amics. Era molt entranyable, sempre volia ajudar. També era molt introvertit i bastant seriós, tot i que amb un sentit de l’humor bastant socarrón. Tenia alts i baixos, patia grans depressions. De jove, sempre s’imaginava que un dia arribaria a casa i es trobaria el taüt del seu pare sortint per la porta. La mort és present a tota la seva obra.
DESGLOSSAT: Ramon Buckley Planes és Doctorat en literatura espanyola i ha estat professor a diverses universitats dels Estats Units. També ha escrit assajos com Miguel Delibes, una conciencia para el nuevo siglo o Una biografia literària de Carme Riera, la seva altra autora preferida. Fa molts anys que són amics amb l’escriptora mallorquina que té casa a Sitges.