Entrevista d’Anna Grimau

Fotografia: Clàudia Sauret

En Joan Masip és la quarta generació de Can Masip i la seva fruiteria i verduleria, l’últim vestigi de la que fou la darrera Masia al Centre de Sitges. Ocupava una hectàrea de terreny on ara hi ha el Carrer Europa. Allà, a començaments del s.XX, els seus besavis hi tenien una Sínia on conreaven tota la fruita i verdura de temporada, amb dos galliners immensos, a més de vaques i conills. Com a bon descendent de pagesos, en Joan Masip reivindica la fruita i verdura de temporada i de proximitat.

Explica’ns la història de Can Masip…

Els meus besavis, Magí Masip Prats i Àngela Poch Bartolí, eren de Sant Magíde Brufaganya (Tarragona) i venien a Sitges a fer el tancat del ramat. Fugint del fred de es muntanyes passaven l’hivern aquí, feien la transhumància. Els ramats els tancaven a la Fragata i a l’alçada del Subur. En aquella època tot Sitges era rural. Al 1901/02 el meu besavi va comprar una Masia i s’hi van quedar. La Sínia anava des del Passatge dels Termes fins al carrer Europa i del Passeig de Vilanova al Carrer Espalter. Hi tenien dos galliners immensos amb capacitat per a 5 mil aus i vaques. Les menjadores feien tota una línia amorrades a l’antiga carretera.

Pot ser que encara tinguéssiu les vaques quan tu i jo érem petits? Recordo que a casa hi compràven ous, verdures, pollastre (havies d’encarregar-lo, mata’m un pollastre o un conill…) i llet…

En aquella època ja no teníem les vaques, però sí veníem llet que compràvem a una vaqueria de Vilanova. Ara gallines, conills, pollastres, els que vulguis… i la resta, horta. També teníem un o dos tocinos per fer la matança per a consum propi. 

Com era on teníeu la Sínia a l’època?

Només veies les terres i el xalet Catalunya del Passatge dels Termes. La casa estava encarada als camps, però, en urbanitzar, en fer els carrers, va quedar del revés, d’esquena. Si vas pel carrer Termes veuràs l’entrada del carbó. Aquella reixa és per on entraven la llenya. La façana principal està contra un bloc de pisos. Un despropòsit de l’urbanització de l’època.

Urbanització que també va arribar a la vostra masia…

Sí, la nostra va ser l’última masia que va quedar al mig del poble. La van enderrocar cap al 1991/92. Anys abans, al 1973, els avis ja van haver de marxar passat la via del tren. Havíem de portar l’aigua del pou cap a allà dalt, on no n’hi havia. I vam haver de posar un tub fins al pont de Sant Crispí, que li deien el pont d’en Masip perquè teníem la terra allà. Dues hectàrees que estaven a tocar de la sínia de Can Robert, l’horta de Can Barbeta, li deien. Estàvem enganxats, només ens separava una rasa. 

Quines sínies més hi havia?

Tot eren masies des de la recta de la Mata fins on hi havia la Peugeot abans, aquell edifici alt, al Camí dels Capellans amb Passeig Vilafranca. La resta horta i vinya. A la Recta de la Mata, a la riera, hi havia la Masia d’en Matias. Continuaves per aquells camins de marge amb què podies travessar tota la Plana i trobaves els Monclús, passat El Vinyet. Després anaves seguint i trobaves la masia d’en Caverdós, més avall hi havia en Manel Sunyer, l’avi de Can Pela, que tenia unes terres tocant a les nostres. La Sínia Morera, la d’en Julián…

I anaven a vendre a mercat…

Sí, els meus avis tenien parada al Mercat (Vell). Tothom anava a comprar al mercat aleshores, no hi havia supermercats. La carn estava als laterals i al mig la fruita i la verdura. El peix anaves per una porta a un mercat més petitet que és on hi ha l’Stämpfliara. El 1985/86, quan van traslladar el mercat els meus pares van decidir posar la botiga. 

Què vol dir tenir una sínia?

Que tens de tota la temporada de tot i de regadiu. No fas un conreu extensiu d’albergínies, per exemple. Sinó que cultives albergínies, pebrots, tomàquets… tot el que hi ha de temporada. Ara tot l’any pots comprar de tot, però, s’ha perdut el gust de les coses. El món va al revès perquè mengem coses que no toquen. Veus una taronja a l’agost i te la menges. A la gent quan li dius que ve de Sudàfrica se’n fa creus. En veus tot l’any a la botiga i com no hagis tingut contacte amb la terra, no coneixes el cicle de la fruita i la verdura. Menges de tot quan vols, però, a quin preu i a quin gust. 

Com les fruites subtropicals?

Exacte. Et pots menjar un mango que vingui del Brasil i sincerament si has tingut ocasió de menjar-ne allà, no té res a veure… És com el plàtan de Canàries. Ha d’estar nou mesos a la planta perquè estigui dolç. Els que ens arriben aquí els tallen amb set mesos, si t’hi fixes veuràs que la meitat és groc i l’altra meitat verd, els hi posen gas per a que es posin grocs. Com les taronges de València. Les que vénen aquí són totes de la mateixa mida i les enceren per a que estiguin ben enllustrades. I ho acabes pagant. Una taronja que podria costar 1’10 el kilo la pagues a 3. 

Què recordes de petit a la Sínia?

A la Masia hi vivien els meus avis Joan Masip i Antònia Serra (nascuda a Artesa de Segre) i les meves ties Carme i Isabel Masip. Jo m’hi quedava alguna vegada a dormir. Recordo que hi feia molt fred i havies de dormir amb un toude mantes. A l’entrada hi havia un porxo amb una eura i una morera molt grans. Cada sínia tenia un pou. Eren ovalats amb una escala de gat que baixava i molta gent podia caure dins. Després els va tancar amb una reixa. Senties a dir que el nivell de l’aigua del pou de vegades estava més amunt o més avall, però, el cert és que abans plovia i hi havia aigua a tot arreu. I la gent tampoc feia servir tanta aigua com ara. 

A la Sínia, els meus besavis hi tenien vaques, conills i dos galliners immensos

T’ho passaves bé a la Sínia?

Per a mi era un circ, no t’avorries mai. A la masia tenies camp per córrer, formigues, granotes, arbres on enfilar-te… Era la imaginació al poder. No teníem rellotge, però, sabíem perfectament quina hora era i no calia que ens cridessin per dinar ni per berenar. Recordo anar en bicicleta per l’Oasis on tot eren camps de civada per donar de menjar al bestiar. Hi van posar la pista dels autos de “choque” i la plaça de toros mòbil a l’estiu. Les entrades les venien a l’agència de viatges del carrer Parellades al capdamunt del carrer Sant Pere. Eren vaquilles i no en mataven cap. Als guiris els entusiasmava.  

Deus ser dels pocs que vens fruitai verdura de Sitges?

Sí, compro als dos únics pagesos que hi ha a Sitges. A un que li agrada treballarla terra a l’última sínia que ens queda, a La Plana de Santa Bàrbara. I a Can Girona, que ho porten els de Can Pere. Coses més bàsiques i de més volum, com patates i cebes, les compro a un magatzem de Vilanova que és l’únic que hi ha a tota la comarca. 

Què és el que més t’agrada de la teva feina?

Em permet viure el barri, fer comunitat. Amb la pandèmia, com van tancar els supermercats, els xinos i el mercat, jo no donava l’abast. Els llocs que hi havia oberts èrem quatre i ens ho havíem de repartir tot. Tinc molts clients a Terramar i a Can Girona que fa tres anys que els porto les comandes a casa, molta gent gran que està sola. M’és igual que comprin 10 que 80, mai els deixaré sols. Per a mi no són un número més.