Sílvia Pascual: «En aquest món canviant hem d’ensenyar capacitat d’adaptació»

Sílvia Pascual al laboratori de Can Culapi el 2018
Fotografia: Albert Gironès

Entrevista: Anna Grimau

La Sílvia Pascual Marsal (Sitges, 7 de febrer del 1969) va ser alumna d’en Josep Corominas i ocupa el seu lloc a l’Escola Pia de Sitges des que ell es va jubilar. Llicenciada en Ciències Físiques, va escollir aquesta carrera per l’entusiasme que li va generar la construcció d’un telescopi a classe d’en Corominas per observar el cometa Halley , que orbita al voltant del sol cada 75 anys de promig. Aquell 1986 el Halley va aparèixer, i el seu pas i la proposta del professor Corominas van marcar el futur professional d’aquella jove alumna de BUP.

Explica’ns perquè vas escollir estudiar física?

Vaig començar a estudiar física per culpa d’en Corominas, el meu professor de ciències a BUP. Casualment, l’últim any de l’escola Pia, el 1986, va ser l’any que el cometa Halley era visible des de la terra. En Josep es va tornar boig amb el cometa i amb l’excusa del Halley vam construir un telescopi tipus Newton amb un mirall parabòlic i l’havíem d’anar a provar. Les nits del cap de setmana una vintena d’alumnes anàvem al mirador de la Llevantina a la captura del Halley.

El vau arribar a veure?

No, mai, i a més feia un fred, era en ple hivern…Però em vaig aficionar a l’astronomia i vaig descobrir que m’agradava molt. Em vaig preguntar què havia d’estudiar per ser astrònoma i així va ser que vaig estudiar física. L’astronomia és una afició perillosa per a la salut perquè t’agafa molta torticoli i t’encostipes molt (riu), però és molt bonica.

I et va agradar la carrera?

Em va agradar molt, però em va costar sang, suor i llàgrimes perquè és una carrera molt dura. Hi havia dos tipus de professors: els qui el que volien era investigar i els era bastant igual les classes i altres més motivadors.

Qui  era el teu preferit?

El millor professor de facultat, per a mi, era Jorge Wagensberg, expert en museologia. Va crear i dirigir durant anys el Museu de la Ciència de Barcelona, l’actual Cosmocaixa.Un dia ens va portar a visitar els budells del Cosmocaixa, els laboratoris on es feia tot.

Com feia les classes?

Era un provocador: venia a classe sense llibres, ni apunts ni res. Sabies que la classe de termodinàmica podia acabar derivant sobre qualsevol tema com l’efecte papallona. Era un apassionat de la biologia. Podia començar la classe amb equacions d’ones i acabar-la parlant de la complicació del món i l’univers.

I ara ja fa prop de 20 anys que imparteixes classes. Com ho portes?

Fa quatre anys que sóc tutora de primer batxillerat i dono física i química que ara són algunes de les optatives de les ciències. El més difícil és poder connectar amb tots els alumnes que estan en plena adolescència. No és fàcil que un nanu et confiï els seus problemes, costa molt que s’obrin. Guanyar-se la seva confiança és el més complicat.

Què és el que més compensa d’aquesta feina?

Hi ha moltes compensacions, de nanus que al principi desconfien de tu i al final et donen les gràcies perquè el que els vas dir els va funcionar. A mi una de les coses que m’agrada més és el moment de la cara de l’: ah sí, ho he entés, era això! Una porta que se’ls ha obert i que allò ja li ha enganxat per sempre. A mi aquest dia m’encanta, és molt bonic.

Quin és el teu concepte de l’ensenyament?

Ha anat canviant amb els anys i depèn molt del que et demanen els alumnes. Ara es basa tot en què ells experimentin i dedueixin, però, hi ha moments que això és impossible. Nosaltres treballem una matèria que es diu “Ciència en context” i per estudiar el moviment o les forces, per exemple, ho fem amb els esports: analitzem la cursa dels 100 metres de l’Usain Bolt i a partir d’aquí fem la gràfica i les equacions dels moviments.

Què interessant, posa un altre exemple…

Per estudiar l’energia elàstica els alumnes han de portar un nino tipus playmobil i amb una goma elàstica han de provar des de quina alçada el nino pot fer un salt de puenting. Després ho comprovem amb un gibrell d’aigua, si el nino es mulla, el càlcul és erroni. És aplicar la física a un context més divertit, més motivador i entenedor.

Es pot aplicar a tot?

No, també hi ha certes coses que ho enfoquis com ho enfoquis necessiten colzes. Tots els recursos són bons, cadascun en els seus moments. Ni un sistema pot ser tan avorrit com de vegades és el tradicional ni tampoc tot pot ser experimental. Cal posar negre sobre blanc del que s’ha experimentat sinó et pots perdre amb l’anècdota. Classes teòriques n’hi ha d’haver igualment perquè puguis ordenar tota la informació i plasmar-la en apunts per poder fer servir en altres experiments. Ara, és molt diferent aprendre així perquè entra millor: primer amb l’experiment i després ja vindrà la “parrafada” final.

Què creus que se’ls ha d’ensenyar als nens i nenes d’avui dia?

Aprendre a aprendre és el més important. Saber transferir el coneixement i eines per poder filtrar l’excés d’informació que tenim. L’important és ensenyar-los a ser autònoms perquè al cap i a la fi treballaran en coses que encara no existeixen. Com l’has de preparar per a una cosa que encara no existeix? El que li puguis ensenyar avui pot quedar obsolet demà. El que li has de donar són eines per desenvolupar-se en el món tan canviant que tenim, on tot és nou constantment. Com moure’s i ser autònom i espavilat en aquest món. Un mètode, una manera de fer més que una llista de continguts o coneixements.  La capacitat d’adaptació en un món canviant, això els hem d’ensenyar.

A tu que dos professors et van marcar, quina empremta t’agradaria deixar en els teus alumnes?

Ufff!! (rumia) Que si ells de grans “disfruten” fent el que fan i els ha costat molt, que recordin el que sempre els dic: que si realment una cosa t’agrada no hi ha excusa que valgui, que si hi poses ganes qualsevol pot fer qualsevol cosa. Que siguin ferms en la decisió del que els agrada encara que els altres els diguin que això no serveix per a res o no té sortida.