La sitgetana Ana Valls, més coneguda com Anita, va néixer el 4 de març del 1930 i als 88 anys continua sent observadora, molt vital i buscant la part positiva de tot. Viu la vida amb intensitat i durant aquestes prop de 9 dècades s’ha bellugat molt i ha tocat moltes tecles. Des delegada local de la Sección Femenina de Falange a Sitges i professora d’Educació Física a regidora del PP a l’Ajuntament.

La seva infantesa i primera joventut van estar molt marcades per la Guerra…

Per descomptat. Em va tocar treballar als 15 anys, vaig començar de dependenta de l’Estrella al 1945 quan l’Àngel Quingles n’era l’amo. Una persona meravellosa que regentava una pastisseria de gran categoria. Aleshores Sitges era molt petit i hi havia molt diferència social entre els estiuejants i els del poble, encara no hi havia classe mitjana.

Com era la clientel.la?

N’hi havia de la Colònia que eren persones estupendes. Com la família dels Dalmases-Marqués de Mura, creador del Rally de cotxes d’època. Va ser a partir dels anys 50 amb l’arribada del turisme que va començar a canviar la mentalitat del “això els del poble no ho podem fer, això ho fan els rics”. Quan vam veure les primeres estrangeres vam pensar que si no gastéssim en estrenar vestit i sabates per Festa Major també podríem viatjar.

En què més els va afectar la guerra?

Van empresonar el meu pare, que era carlista. I és que quan va estallar la guerra els guanyadors s’acarnissaven amb els perdedors. Els qui van fer més mal van ser els comitès de la CNT, la FAI i el POUM. Els republicans no tant. Per què havien de portar la gent a les cunetes i matar-la? Aquí a Sitges en van matar 38, entre els quals capellans. Gent que o tenien diners o anaven a missa. També hi entraven les rancúnies personals.

En quina situació va quedar la seva mare?

Quan van empresonar el pare al juliol del 36, ma mare ja tenia 4 fills (el més gran de 13 anys) i un mes després li van néixer bessons. A casa ens van deixar sense res, només una màquina de cosir i una nevereta, tenia 6 anys i encara me’n recordo. Tampoc oblidaré mai com un de Sitges, a l’Ajuntament, va empentar ma mare escales avall, que de poc es mata, quan anava a buscar un val per a llet per als bessons. Li va cridar que per als fills dels feixistes no tenien res.

I com va tirar endavant?

Va vendre’s la màquina de cosir per comprar-ne una altra de cosir sabates i es va posar a treballar des de casa per a Can Benazet, que aleshores ja tenia dues fàbriques: la nova (on hi havia El Corner) on feien vambes de lona i goma i la del costat de casa de Can Benazet on només feien sabates de cuir i pell. Els permetien treure un o dos parells de sabates a la setmana i en feien “l’Intercanvi” els dissabtes i diumenges pels pobles de Tarragona. Sabates a canvi d’avellanes, arròs i, si tenies sort, oli. Ma germana gran de 9 anys i el meu germà, de 12, ens cuidaven a tots.

I el seu germà a treballar…

Sí, anava a tirar les barques (aquí hi havia de gans que pescaven sardina) i enrotllaven la soga per treure la barca del mar, hi posaven les travesses i el sebo. Els pagaven la feina amb una bossa de peix. Durant la guerra no hi havia corrent durant el dia, només de 23h a 6h del matí. El meu germà treballava també a Can Serra el Rei Vamba del carrer Sant Sebastià. I com que era un nen, també volia jugar a futbol. Va agafar una tuberculosi per no dormir i va estar 7 anys ingressat en un sanatori a Matadepera.

De ben joveneta ja anava a la Secció Femenina…

Quan plegava de l’Estrella anava a la Secció Femenina de la Falange per cobrir les necessitats de la dona, que aleshores socialment no era res. Si era guapa i tenia calers era com lluir un moble. Hi havia una mortalitat infantil superior al 60 per cent i la vam reduïr al 20 per cent amb les divulgadores socials (d’aquí van néixer les assistents socials). També educar la dona que, en general, era analfabeta perquè si anava a estudi era per  aprendre a cosir i para de comptar. L’Eulàlia Torrents anava a Vallcarca a convèncer les embarassades de parir a La Maternitat. “Uy, yo en el tren no, señorita, que aquí está la tía María que ya me ayuda” –contestaven-. La majoria donaven a llum a casa amb aquesta partera que lligava el cordó amb ganxet i si els nadons s’hi quedaven “Dios ya nos dará otro”, deia.

S’acusa La Secció Femenina de ser una màquina rentacervells…

Si haguessin sigut tan franquistes no hi hauria tanta gent d’esquerres ara. La majoria de la gent que té 60 anys van passar per les nostres mans. No vam fer mai apologia del franquisme. El 1982 em van venir a buscar del PP. I vaig ser regidora a l’Ajuntament de Sitges.

I què en pensa de la Formación del Espíritu Nacional, assignatura obligatòria al batxillerat durant el franquisme?                                   

Al principi era una assignatura molt polititzada i amb el temps es va convertir en urbanitat. Si haguessin guanyat els altres també hi hauria hagut algun tipus de politització i després s’hauria anat suavitzant. Es feia a  quart de batxillerat i era “interpretación de la historia de España”, tot sota un prisma parcial. Mani qui mani la història es repeteix. Los mismos perros con distintos collares. Una guerra és el pitjor que pot passar. Els que fan uns ho desfan els altres.

Què més es feia a la Sección?

El 1943 s’hi va crear el Grup de Coros y Danzas a tot Espanya i cada regió ballava els seus balls populars. Als anys 50 s’hi van incorporar nois. Vaig ser delegada local de la Secció després de la Remei Casanovas i vam dur els balls de Sitges per tot el món: a la Fira Mundial de Nova York al 1964, a l’Any Sant de Roma,  San Remo, Holanda, Les Canàries, la Polònia soviètica i a tots els concursos nacionals, entre d’altres. Amb en Jofre Vilà vam portar el grup junts durant 27 anys. A través del Costumari Català en Jofre va recuperar moltes danses perdudes.  

Quins balls van recuperar?

Una dotzena com la Ballada de Nostra Dona de Montserrat que dansaven els pelegrins a l’Edat Mitjana. Vam fer un vestuari preciós amb la Mercè de Can Rampí que era modista. Vam descobrir que calien els sostenidors de monja que aixafaven el pit perquè quedessin com els vestits originals. Vam guanyar molts premis i tres vegades el concurs nacional amb la Moixiganga, Els Diables i Els Pastorets. Vaig ballar fins el 1967 i entre bambolines era la responsable de l’organització del grup. M’encarregava del vestuari, de buscar finançament, i de més coses com anar a Madrid a fer els visats per a Polònia, que no tenia relacions diplomàtiques amb Espanya.

Quin vincle hi ha entre el grup de Coros y Danzas i l’ABPS?

El 1977 en Ricard Baqués i en Blai Fontanals buscaven  gent per fer els balls de Festa Major, perquè llavors ballar La Moixiganga o els bastons era una mica…com t’ho diria, se’n donaven com de menos. Els balls feien el “llevant de taula”, cosa no massa ben vista per un sector jove. Després de dinar anaven per les cases a recollir diners. Quan es va fundar l’ABPS, fa 40 anys, en Ricard i en Blai van anar a buscar en Jofre Vilà i ell ens hi va dur a tots. Ens reuníem al saló d’actes del Patronat. Jo hi era des de l’inici, tot i que no consti en l’acta de Constitució, aleshores a les dones no se’ns tenia en compte. Vam decidir obrir-ho al folklore català i ara me’n penedeixo d’haver suggerit que a la Festa Major es ballessin Les Panderetes i Les Cintes.

Per què se’n penedeix?

Perquè la processó és interminable! Hi ha massa colles. L’agrupació es va crear perquè no hi havia gent i ara en sobra. Caldria fer torns als balls. Qui surt aquest any, no surt l’any que ve. I qui surt per Festa Major, no surt per Santa Tecla. Tampoc hi ha límit de pertinença al grup i hi ha molta gent al darrere que no poden entrar. S’hauria de fer un límit de 3 a 5 anys màxim per facilitar-ne el relleu.

Què més canviaria de la Festa Major i Santa Tecla?

Les formes. Enguany, dels Diables, la Colla Vella és l’única que ha mantingut la fila índia. La resta amb masses i ceptrots encesos a les cases i on hi ha gent i això no es pot consentir. Per cremar la gent hi ha la Jota Fogajada de Benissanet. Els qui facin l’índio per Sant Bartomeu no haurien de sortir per Santa Tecla. Una altra cosa que s’ha perdut és l’autèntic toc de timbal de diables, no hi ha cap grup que el faci. Les panderetes també es toquen malament. Primer s’ha de fregar la pandereta amb el dit mig i després els tres tocs. I mitges de cotó encara que faci calor. Nosaltres duíem dos enagos: uns que planxàvem amb cola de peix i quedaven tiesos i uns altres ben bonics a sobre amb puntes i llacets. I a sota els bombatxos. I a la matinal, no es té prou cura del vestuari, abans els vestits sortien nets i planxats.

Què més canviaria?

Tampoc haguera fet mai un ball de bastons de noies, perquè és un ball d’homes. En canvi, sí trobo fantàstic que les gitanes les facin dones. Als anys 40, després de la guerra, el ballaven homes amb barba i llavis pintats perquè la dona estava marginada. Va ser en Jofre qui va recuperar el ball de gitanes amb dones. I també faig meva una petició d’un nen per a Santa Tecla: que no els citin prop de dues hores abans de sortir. Això amb un responsable per grup de 10 nens se soluciona.