Entrevista d’Anna Grimau
Yohann Laureau, natural de la localitat francesa de Saint Cyr L’École, fa sis dècades que estiueja a Sitges. Va descobrir la vila per casualitat i ha acabat sent el seu lloc habitual de vacances des dels anys 50. A Sitges ha trobat amistats i família, ja que s’ha acabat casant amb una sitgetana.
Com vas descobrir Sitges?
Vaig arribar per primer cop a Sitges el setembre del 1956. Amb els meus pares i el meu germà. Anàvem de vacances a València. La primera nit la vam fer a Canet de Mar i la segona, a Sitges. La volíem fer a Barcelona, però ens van recomanar que no perquè era molt sorollosa. Quan ens vam llevar i vam veure Sitges de dia i vam anar a la platja, vam decidir que només passaríem una setmana a València i els altres 15 dies de vacances en aquest poblet tan maco.
Què és el que us va captivar?
De Sitges ens va encisar tot. El poble, la platja, els habitants, el clima, el Passeig…El primer Passeig, el de la Ribera, el Marítim encara no existia. La gent de Sitges era molt amable i simpàtica, sempre disponible, molt servicial.
On dormíeu?
Aleshores hi havia molt pocs hotels: el Miramar, el Terramar, El Subur i l’Hotel Sitges, crec recordar. Estaven plens i ens van dur a casa de la Maria i de la seva germana Filomena, que llogaven habitacions. Vivien al carrer Sant Bonaventura i regentaven la fruiteria del Cap de la Vila, al costat de l’antiga farmàcia.
Dos anys després vam dormir a casa de l’altra germana, la Manuela Lluís Carbonell, casada amb en Benazet. A Can Benazet (on ara hi ha el restaurant Revès) vam dormir-hi més de 20 anys, del 1960 al 1983. Ells vivien a la planta baixa i llogaven les habitacions dels dos pisos de sobre. Costava unes 25 o 30 pessetes la nit amb esmorzar inclòs (uns 18 cèntims d’euro). Les habitacions eren molt maques i ens feien sentir com part de la família. Encara tinc contacte amb en Ramon Planas Masip, nét de l’Àngela Lluís Carbonell de Can Mas, a qui aprecio molt. És el repartidor d’aquest setmanari, L’Eco de Sitges.
On menjàveu?
Els primers tres anys, fins el 1959, al restaurant Bonaire, dels tiets de l’Esther Torremorell. També a l’antic El Greco davant del monument homònim, al Passeig Ribera. Ens agradava aprofitar molt la platja i dinàvem tard, a partir de les quatre de la tarda. Després de dos o tres anys, l’amo de l’antic Greco ens va dir que hi anàvem massa tard i que ja no li calien els turistes per menjar. Vam marxar i no hi vam tornar més.
La Filomena ens va portar a un restaurant que ens va dir que el duia una parella jove que ens faria de dinar. Eren quarts de cinc. La mestressa, l’Anna Maria Bigaire, ens va dir que ho sentia molt, però, que ja havien tancat, que el personal havia marxat i que el seu marit descansava. En Jaume Grimau, que reposava sobre un banc del magatzem, ho va sentir i es va aixecar a fer-nos el dinar. Era l’any 1967. A partir d’aquell moment sempre vam menjar als seus restaurants: La Cala, el Maricel i després El Greco, amb l’inoblidable maître Jaume Rius.
Què és el que us agradava de Sitges?
Ens sorprenia tot. La vida que tenia tant de dia com de nit. A França la vida era més monòtona i de portes endins. Aquí estàvem tot el dia al carrer: platja, dinar, siesta, sopar, passejar i a la nit anar a ballar al Yuca, al Pachà, al Ricky’s i també a La Cabanya, just després del Pic Nic.
Quins altres records et vénen?
Les velles anaven de negre i les nenes amb faldilles emmidonades. Només hi havia la benzinera de Can Perico i la gasolina es treia manualment amb una palanca.
Les sirenes anunciant l’hora de dinar dels treballadors de la fàbrica de sabates dels Benazet i que la majoria de turistes eren francesos, anglesos i alemanys, molt més alemanys que ara.
Ens enduiem tabac i alcohol cap a França. Estava prohibit, però, a la duana eren tolerants. També recordo que recollien les escombraries amb una carreta amb cavalls. Sitges era molt net.