Mercè Mas Quintana: «Em vaig posar a estudiar i treballar als 54 anys»

Entrevista i fotografia: Anna Grimau

La Mercè Mas Quintana és una barcelonina de 86 anys que porta tota la vida venint a Sitges. Filla única, és mare de 7 fills i té 17 néts i un besnét. Va començar a estudiar i treballar fora de casa als 54 anys quan va veure que els pastissos i els jerseis que feia ja no tenien demanda. La vida laboral se li ha fet curta i malgrat estar jubilada encara continua molt activa sense oblidar ni un segon que el més important per a ella és la família. De fet, és l’àvia somniada ja que s’ha endut els seus néts a viatjar per tot el món.

Què li agrada de Sitges?

Sitges té molt d’encant, amb carrerons molt simpàtics. És una ciutat molt còmode i molt alegre, sempre hi ha activitats: exposicions, conferències…Valoro molt que Sitges cultivi i conservi molt les seves tradicions i quan l’he ensenyat a gent de fora de Catalunya tothom diu que és diferent. És molt especial. Jo tenia casa al Garraf i quan vaig venir al centre de Sitges, em vaig sentir acollida de seguida, al grup d’esmorzar del Roy, per exemple, i hi he fet bones amigues.

S’hi va integrar de seguida, doncs…

Un dia un senyor em va saludar pel carrer i jo no sabia qui era. Vaig saber que era el senyor rector (vaig a la Parròquia) i llavors vaig considerar que allò era un signe d’integració.

7 fills, quina proesa! Com s’ho feia?

Vas organitzant sobre la marxa, quan són molts germans uns s’ajuden als altres. I el meu marit, que era estupendo i molt paternal. Vam estar 50 anys casats fins a la seva mort. Era una persona formidable.

I quan va decidir iniciar la vida laboral?

Quan vaig veure que els jerseis i els pastissos que feia ja no tenien demanda. Aleshores tenia 50 anys i en una conferència vaig tenir coneixement del que era treballador social i m’hi vaig matricular. Quan venien a estudiar a casa els companys de classe es confonien amb els de la meva filla número 6 perquè tenien la mateixa edat.

I un cop aconseguida la diplomatura…

 Un cop acabats els estudis de Treball Social, tenia pensat buscar una feineta de poques hores. A la Creu Roja buscaven un professional per organitzar el voluntariat amb gent gran i vaig donar el perfil. 40 hores setmanals! Encara no sé com vaig dir que sí.

I es va posar a treballar fora de casa als 54 anys!

Sí, i no em vaig arronsar gens. Com no em costava parlar en públic i tenia idiomes vaig acabar representant la Creu Roja en temes de voluntariat de gent gran per Europa. I d’això m’he jubilat.

Quina experiència més interessant…

De les col.laboracions internacionals recordo com a molt interessants les dels presidents de Creu Roja de Togo i Haití. També quan em van enviar a Albània a formar-hi personal i voluntaris. Van emular algunes coses que fèiem aquí. Van entendre que el voluntariat no és només distribuir sinó també fer coses.

Què aporta ser voluntari?

El voluntariat omple moltíssim. La gent diu molt que el voluntari és a canvi de res. I no és així: el voluntari rep més del que dona. Creix l’autoestima. El voluntariat fa el que és impagable, el que l’estat ni pot ni deu pagar.

Què ofereix el voluntariat?

Reconèixer a una persona com a persona, compartir amb ella el seu temps. I això fa miracles: fa caminar els qui van en cadira de rodes, fa parlar als muts i fa veure als cecs. Una vegada una senyora que estava en una residència no parlava amb ningú des de feia anys. Va començar a parlar-li al voluntari per considerar que era una persona que li donava valor, que valia la pena passar el temps amb ella.

Com veu el món?

El món és diferent, evoluciona, i les coses s’han de mirar d’una altra manera. No es pot viure en el passat. Els vells arrosseguem una mica el passat, però, intentem no ser massa carques.

Com definiria als vells d’avui dia?

Les persones grans som uns nous vells, en general molt més conscients que no hem perdut els nostres drets. Jo he estat implicada en la Carta de Drets i Deures de la Gent Gran de Catalunya i en el Document Obert de Drets i Llibertats de la Gent Gran amb Dependència de Barcelona. I l’anem renovant.

En quins aspectes?

Doncs, per exemple, amb el dret a la sexualitat consentida en geriàtrics. L’ageïsme ha convertit les persones grans en asexuades i el 1990 els vam facilitar espai de privacitat i intimitat en algunes residències. En la vellesa la sexualitat és diferent, en general es valora més el calor humà i la tendresa, però, continua sent sexualitat.

Costa d’acceptar la vellesa?

Vivim una societat que es basa molt en l’estètica i és una aberració per definició la quantitat de productes antienvelliment! Si envelleixes bé pots desenvolupar alguna capacitat que no tenies. Allò de: jo ja no puc, no en sóc capaç, no sé…Substituïr-ho per anem a veure si en sóc capaç, si en sé, si puc…

Expliqui’ns què és l’ageïsme?

L’atribució de determinats estereotips i funcionaments a la gent gran pel sol fet d’haver complert anys. Com si en complir 65, la gent canviés només perquè ho posa el DNI! No es pot parlar del col.lectiu de gent gran perquè tampoc no es parla del col.lectiu adult. Els vells som el grup d’edat més heterogeni perquè envellim segons hem viscut i segons les nostres circumstàncies: socials, físiques, de salut…

86 anys, i continua mooolt activa…

Estic al Consell de la Gent Gran de Catalunya i en Consell Assessor de la Gent Gran de Barcelona. He estat durant anys al Consejo Estatal de Personas Mayores, però, ho vaig deixar perquè no ens feien prou cas. També estic en el grup de Treball de Drets Humans i No Discriminació de l’Age Platform Europe.

I quin projecte té ara entre mans?

Ara treballo en el projecte “La residència on m’agradaria anar a viure”. Un grup de voluntaris grans de la Fatec visitem residències de Catalunya recollint-ne els aspectes positius que trobem en el seu funcionament, i els recopilem en un Sumari. L’important és rebre una atenció personalitzada per sentir-s’hi com a casa. Una residència és un lloc per anar-hi a viure no per esperar-hi la mort.