El sitgetà Isidre Alquézar Montañés va néixer fa 76 anys a Andorra de Terol, tot i que només s’hi va estar els tres primers mesos de vida. De fet, va ser concebut i gestat a Sitges, però els pares van voler que nasqués al seu poble d’origen perquè hi tenien més coixí familiar. Els Alquézar-Montañés van venir a Sitges en plena postguerra. El pare, Miguel, treballava d’operari a la cimentera de Vallcarca i la mare, Asunción, feia de cuinera als Escolapis, on també netejava..
Va estudiar a Can Colapi…
Vaig fer-hi sis anys d’escolà a canvi de la meva escolarització, amb la flor i nata de Sitges. Quan acabava les classes, em quedava a ajudar la meva mare i li retirava els bancs i els pupitres perquè pogués netejar. Hi tiràvem serradures mullades per poder escombrar-ho bé, ja que aleshores no es fregava.
I d’allà va sorgir la seva primera feina…
Sí, el “padre” Marín em va proposar si volia treballar a l’aleshores Banc Hispano Americano, el BSCH d’ara. Després de fer un exàmen vaig entrar-hi de botones. Tenia 16 anys. Cada dia em llevava a les sis del matí per encendre la calefacció de llenya perquè quan arribessin els empleats a les vuit l’oficina estigués caldejada. I després a fer “recados”, arxivar i el que em manessin.
Segueixi, si us plau…
L’agost del 1961, als 18 anys, vaig anar a La Caixa del Penedès del Cap de la Vila a cobrar-hi un taló. Un senyor em va preguntar on treballava. Que no ho veu? Li vaig dir senyalant les sigles BHA que duia a l’uniforme. Va riure i em va dir: si algun dia vols venir a treballar aquí i vine i en parlarem. I em va donar records per al meu director. Resulta que era el Sr. Insensé, l’aleshores Director General de La Caixa del Penedès.
Hi va tornar?
Sí, i vaig passar l’exàmen el dia del Vinyet, ho recordo perfectament perquè aquí era festa i a Vilafranca no, i vaig poder anar-hi sense haver de demanar festa a la feina. Un mes després ja hi treballava. Li vaig donar al meu director, el Sr. Vellet, els quinze dies de rigor i em va contestar: no cal Isidre, si és una cosa bona per a tu ja pots marxar sense cap problema.
I ho era?
I tant. Cobrava 1.200 pessetes mensuals, tres vegades més! Les caixes pagaven molt més. Érem dues persones i fèiem de tot. En aquella època a Sitges només hi havia el Banc Biscaia, l’Hispano Americano, La Caixa de Pensions i Caixa Penedès.
Com va anar evolucionant?
Al cap de 10 anys em van fer director de l’Oficina del Cap de la Vila. El director sortint, el Sr. Grabulosa em va proposar. Em va dir que estant jo allà sabia que no hi hauria problemes. Vaig estar-hi 13 anys. Després vaig ser sotsdirector de l’Oficina Principal de Vilanova durant 18 anys, fins que em vaig prejubilar després de dues operacions al cor i 45 anys a l’empresa. En aquell moment era un dels tres empleats amb més antiguitat! Estic molt agraït del tracte rebut per Caixa Penedès fins el darrer moment.
Perquè l’apreciaven tant?
Jo no tenia hores per sortir, el rellotge estava per fer bonic. La gent em volia pel meu caràcter. I si l’empresa es porta bé amb tu, has de fer el mateix per a l’empresa.
Expliqui’ns com ha canviat el món bancari?
Jo treballava amb dos llapissos, un de negre quan la gent ingressava i un altre de vermell per apuntar quan treien. Ara ja és tot informàtica. Una frase del director general era: Isidre tenim clients perquè fem amics. Avui dia els bancs no tenen amics. Aleshores totes les entitats bancàries donaven el mateix interès i feies clients si te’ls guanyaves.
Realment no té res a veure amb ara…
El client era el primer. Les Caixes teníem un tracte molt més personal i familiar. I érem més realistes. Vindre una persona i dir-me: Isidro vull comprar-me un cotxe. Un audi que és molt bonic. Has vist quant val? 4 milions de pessetes. Quan cobres tu? Tantes pessetes. Quan et queda? Justet amb anticipo. Doncs, compra’t un 600. Val més posar-se vermell una vegada que quaranta groc. Dir-li que no un cop que quaranta a insistir que et paguin.
Apreciaven aquest tracte els clients?
Sí, i eren clients per sempre. Encara hi ha clients meus que ara busquen el meu fill (que treballa al Banc de Sabadell, abans Caixa Penedès) perquè estan molt agraïts amb l’assessorament que els vaig donar.
Com era el Sitges de la seva infantesa?
Dalt de la via no hi havia res, només el meu carrer (Escoles Pies). El Camí Capellans era de carro, i també el Camí de la Fita, on només hi havia un llum i era molt fosc. Tan sols hi havia el senyor Fabregat que venia vi, tot eren vinyes i terrenys amb Sínies.
Què era el que més li agradava?
Que podies jugar al carrer: a cromos i patacons, a caniques, a pilota, a tot. I podies banyar-te sota La Punta. Allà vaig aprendre a nedar. Vaig pujar sobre una barca amb uns amics i ens vam amagar. Un cop va sortir la barca, perquè no ens pegués el seu amo vam haver de saltar a l’aigua i nedar fins a la sorra!
Li agradava jugar a futbol?
I tant, als 16 anys entrenàvem al descampat davant del Calipolis. Ens entrenava en Joan Miret Alemany a les 7 del matí, abans d’anar a treballar. Després ho vaig deixar, però, quan tenia 20 anys al Retiro es va formar el que es diria CF Blanca Subur que participava en “Educación y descanso”, el que ara seria un equip amateur. En Jaume Serra, que era molt amic, em va demanar d’entrar a la Junta d’aquest club com a tresorer i hi vaig accedir. Quatre anys després vam plantejar fer futbol base de nens.
Com s’ho feien?
Al començament els campionats de futbol base de canalla es van fer a Can Perico, es vestien al magatzem de l’Hotel Don Pancho i un policia local aturava el trànsit perquè els xavals creuessin la carretera. El camp el fèiem nosaltres amb estaques i corda per delimitar el terreny de joc, i en acabat, ho trèiem fins la setmana següent. Allà va començar el futbol base de Sitges.
El que ara és la Blanca Subur…
Sí, després vam anar al camp de terra a Pins Véns, que vam construir els pares dels nanus, amb uns vestuaris i un bar. El terreny era propietat del Sr. Rossell que ens el va deixar, fins que un dia en Felipe de Fincas Maricel i jo, d’acord amb la Junta, vam anar a veure’l a Barcelona a veure si podíem comprar-lo. Ens va demanar una quantitat que no podíem pagar.
I què van fer?
Li vam fer contraoferta de pensió vitalícia de 25 mil pessetes al mes, i la mala sort que el senyor, al segon mes, es mor. Només vam pagar 50 mil ptes. Va costar més l’escriptura que el camp! Allà van jugar la Divisió d’Honor, va venir el Barça, el València, el Reial Madrid, la Reial Societat…Els vestuaris eren tan petits que es pensaven que eren els dels àrbitres. Feia vergonya, també els lavabos i marcar el camp per a cada partit…
I després què va passar?
L’alcalde Baiget ens va oferir fer un camp nou amb una concessió de 50 anys, on ara estem, a canvi del terreny que ocupava Pins Véns, on s’hi van construir pisos de preu assequible. Vam crear el futbol base del no res i ara la Blanca té un equipament fantàstic.
Ha fet de tresorer en un munt de juntes…
A moltes! A la Blanca porto 45 anys, hi hagut presidents que m’han dit que si jo no seguia com a tresorer ells tampoc. Sóc molt treballador i seriós a la feina i he tingut la gran sort que sempre he trobat molt bona gent en el meu camí. Sempre m’han volgut molt.
Què ha aprés de la vida?
Que has d’anar sempre amb la veritat per davant. La mentida no té resposta i la veritat sempre en té. Això m’ha ensenyat la vida.