Valentí Mongay: «Vaig posar la primera perruqueria unisex de Sitges»

Valentí Mongay

Entrevista d’Anna Grimau

Fotografia: Albert Gironès

En Valentín Mongay Colau va néixer el 17 de març del 1931 en un poblet de Benabarre, a Osca. Va venir a Sitges amb 24 anys. Ara en té 86 i una energia que no se l’acaba. Actiu des de les set del matí, va a l’hort tres cops per setmana i cada dia ajuda als seus dos fills al restaurant La Salseta, on als anys setanta va fundar la primera perruqueria Unisex de Sitges.

Els meus avis materns són família de l’alcaldessa Colau, una part de la família amb qui ja no tenim gaire contacte. L’últim cop que va venir el president Puigdemont a Sitges li vaig donar una targeta perquè li donés a l’Ada per dir-li que a Sitges té una família.

Una família que ve de lluny…

Venim de treballar a la terra a Castigaleu, un poble de la Franja, a la província d’Osca. Érem 9 germans, dues germanes i set germans. Treballàvem 70 caps de bestiar, cabres i corders en una casa de camp molt gran, Casa Raulera. Érem autosuficients, fèiem el pa, l’oli, el vi, els formatges. Al meu poble la missa es feia amb jotas aragonesas, però, tothom parlava català.

Com van venir a parar a Sitges?

La tieta Pilar vivia a Sitges, casada amb en Roig. Rentava les ampolles de la Malvasia que anava a Cuba al Celler Robert. No podia tenir fills i una germana seva, la Pilarín, va venir a viure amb ells i va morir als 18 anys d’apendicitis. El 1955 vaig venir a visitar-los i els vaig veure tan tristos i desesperats que em vaig quedar. Vivien a les Cases de l’Antoniet, Lletra C. No tenien llum ni wàter ni res.

I de què va treballar?

Jo feia de barber al Cap de Vila. Venia el secretari de l’Ajuntament a tallar-se el cabell i li vaig dir que no podia ser que a Sitges no hi hagués llum en aquestes casetes. La llum va arribar-hi a mitjan anys cinquanta. El terreny i les cases eren del Sr. Almirall, que havia estat alcalde de Sitges. Jo encara tinc la clau de la casa, ara inexistent.

Com era viure allà?

A les 8 cases de l’Antoniet hi vivien en Vicente de Cal Negre que feia de taquiller al Retiro. En Magí Mestre i la seva dona Montserrat Mirabent Lluís, la família Fullera, els Carbonell i la família Nebleza. A baix hi havia un pagès que es deia Miquel Catasús i la seva dona Cèlia Pacios. Tots anaven a buscar l’aigua en una cisterna i hi havia un jub per rentar la roba, un safareig gran. De l’estació en amunt només hi havia quatre cases i un restaurant: El Desvío, on avui és l’Avinguda de Les Flors. I després van posar Can Reixach als baixos de les cases que hi havia al Camí dels Capellans cantonada Camí de la Fita.

I va arribar l’amor…

Vaig conèixer la meva dona per Santa Carme, la festa dels mariners, a La Fragata, a la Confraria, on abans es feia la festa dels pescadors amb envelat i orquestra. Al carrer Tacó arreglaven les nanses. L’Emilia Castro Fernández venia de Ferreiros de Balboa, a Lugo, i servia als senyors Bistaigne de Barcelona, a la Platja de Sant Sebastià. En aquella època no les tenien assegurades i tants anys servint i no va poder cobrar res. Gallegueta, pobreta, la més bona del món. Mai una mala paraula als meus fills.

«A cada caràcter li has de fer el que necessita.»

Anava amb quatre o cinc noies. Nosaltres, quatre o cinc nois, les anàvem seguint. Aleshores els joves anaven més per a les estrangeres, però a nosaltres ens agradaven més les d’aquí. Duia un vestidet estampat que enamorava. Més maca! Vam anar a La Pèrgola, vam ballar. Amb el temps ens vam anar coneixent. I el 1961 ens vam casar.

On vivien?

Vaig comprar una caseta de planta baixa d’un cabo de la Guàrdia Urbana, davant de l’Hospital. Aleshores el carrer es deia Obispo Irrurita i ara Vidal i Barraquer, núm 15. Allà hi tinc un pis i un àtic. Vaig comprar el terreny per 50 mil pessetes i ens vam fer la caseta allà. Al cap de dos anys va venir el Valen, i després en Toni, perquè no volíem tenir fills fins que no haguéssim acabat de pagar el pis. Aleshores em va costar unes 120.000 ptes.

Què ha estat el millor de la seva vida?

El millor que he tingut a la vida és el naixement dels meus fills i haver trobat la meva estrelleta. Va morir el 4 de juny del 2016. Cada dia vaig al cementiri a veure-la. Estic assegudet una estona i li explico coses. Jo tenia una passió molt gran, cada dia la volia més.

«Vaig ser el primer a fer el tall a navalla i em feien cua al Cap de la Vila.»

I els fills són com el matrimoni, tenen una època que els has de cuidar molt, i quan han crescut els has de cuidar de no anar als mals puestos perquè no agafessin vicis dolents. Crec que hem estat bons pares perquè sempre els hem vigilat, mai els hem donat cap mala resposta. Cal tractar-los sempre amb carinyo sinó s’allunyen.

Va continuar fent de barber?

Després de treballar uns 10 anys a la Perruqueria Ramia del Cap de la Vila, vaig ser el primer a posar una perruqueria mixta a Sitges. Era la Barberia-Perruqueria Mongay, fundada l’any 1970, al número 35 del carrer Sant Pau, on ara hi ha el restaurant dels meus dos fills, La Salseta. A dalt, les senyores i, a baix, els homes. La primera Unisex.

D’on li venia la vocació?

Vaig aprendre practicant amb els germans. Em sortia de dins. Abans de fer la mili, vaig fer de barber al Pont de Suert, on  tenia un germà que estava de fuster a l’Enher. A la Mili, a Tetuán, rapava als quintos i vaig muntar una barberia per encàrrec del meu superior.

Era bo, doncs…

Vaig ser el primer que feia el tall a navalla i em feien cua al Cap de la Vila. I quan plegava me n’anava a l’acadèmia del Passeig de Gràcia de Barcelona. Abans era una artesania, un ofici. A cada caràcter li has de fer el que necessita. Jo me’l tallo jo. Quan veig els desastres que fan a les barberies!