Patrick Chausson: ”La vida és equilibri”

Entrevista: Anna Grimau

Fotografia: Albert Gironès

Patrick a la seva consulta

Al Patrick Chausson se’l recorda pel seu etern somriure i per l’alleujament del mal d’esquena. És quiropràctic i va néixer el 10 de maig del 1948 a Alger quan Algèria era una colònia francesa. La raó és que els seus avis francesos s’hi havien instal.lat feia anys i els seus pares van anar a treballar al negoci familiar. Quan tenia un any van tornar a Le Havre, a Normandia. Després de rodar món, fa trenta anys que arregla esquenes a Sitges, ara davant del Parc de Can Bóta. També ha tingut consulta a Barcelona, Gavà, Vilafranca i Menorca. És tant apassionat de la seva feina que els seus quatre fills (Margot, Elliot, Emilie i Yohan) s’han encomanat de la seva passió per la Quiropràxia i també s’hi dediquen. 

Has viscut a molts llocs…

Vaig estar a Le Havre fins que vaig fer la mili i després vaig marxar als Estats Units. Hi havia un vaixell molt gran a port que es deia Le France que feia la ruta fins a Nova York amb tres mil passatgers a bord. La meva mare hi tenia un conegut que hi feia massatges i em va oferir feina. Em va mirar les mans i em va dir que en quinze dies em formava. I m’hi vaig embarcar. Era l’any 1969.

Quina aventura! I què va passar?

A la cabina, que era del fisioterapeuta que hi havia abans, hi vaig trobar un llibre sobre Quiropràxia que duia el nom de Guy Lambert. Me’l vaig llegir i em va interessar tant que a vaig veure que hi havia una escola a Nova York. Després de 9 mesos al vaixell, em vaig quedar a NY per fer la carrera de 5 anys. Per poder-me-la pagar treballava en un restaurant. L’anècdota és que quinze anys després vaig conèixer en Guy Lambert al casament d’un amic meu, va ser increïble. El vaig abraçar i li vaig dir: gràcies a tu sóc quiropràctic! I em va explicar que ell també havia decidit ser quiropràctic després de llegir aquell llibre. Des d’aleshores mantenim contacte.

Quina història! Aquell llibre tenia màgia…

Totalment. Nova York era una meravella en aquella època. Vivia a Manhattan i va ser fantàstic. Vaig anar a fer pràctiques a la Universitat d’Iowa i allà vaig conèixer una noia francesa. Vam decidir tornar junts a França, però, abans vam voler fer una volta per Califòrnia. Ens hi vam quedar, 10 anys jo i ella 30!

Després on vas anar?

Em vaig separar i com em sentia una mica solvaig voler apropar-me a França, on tenia amics. Em vaig instal.lar a Massachussets, que m’encanta. En una de les visites a París, un amic em va proposar comprar la meitat del negoci i hi vaig accedir. Hi vaig anar per un any i m’hi vaig estar altres 10. Em vaig enamorar i vaig tenir dos fills. Però em mancava el sol així que vaig buscar un lloc a prop de París, i va sortir Barcelona. Vam passar un cap de setmana a Sitges i vam veure que no era Barcelona, que el nostre lloc era Sitges. I d’això ja fa trenta anys!

I els teus quatre fills es dediquen al mateix que tu, com és això?

M’agrada el que faig, a casa sempre tinc una llitera per ajudar la gent. Als veïns, a qui sigui. Els meus fills tota la vida m’han vist donar un servei gratuït i estar feliç, a diferència dels pares dels seus amics que estan avorrits de les seves feines. Per a un jove, una feina en què et guanyis bé la vida i et faci feliç és molt llaminera.

A més és una feina que no s’acaba mai…

Així és, i et permet mobilitat perquè esquenes n’hi ha a tot arreu. És una feina en la que dones i reps: quan atens a persones que estan incapacitades pel dolor i els hi treus, veure la transformació d’aquella persona no té preu. Li pots canviar la vida. Recordo un nen d’11 anys que després d’una sessió em va dir: el dolor ha marxat molt ràpid, però, vull tornar més cops perquè des que m’ha tocat la columna per fi em sento viu. A la seva mare li queien les llàgrimes. 

Si tens el coco feliç i no deixes de moure’t tens vitalitat fins al final

Quin regal poder canviar la vida així a algú…

Recordo uns pares amb un nadó de tres mesos que a penes dormia i no parava de plorar. Estaven desesperats. De vegades durant el part es mouen vèrtebres. El vaig mirar i ajustar. Van ser deu segons. A l’endemà em van enviar una foto del nadó adormit amb un somriure immens. L’alegria dels pares també era immensa. Això no té preu, són les coses que em nodreixen. També la gent gran quan et diu: no és només que m’hagis tret el dolor és que em llevo amb més ganes de viure i fer coses. I venen regularment per mantenir aquest nivell de vitalitat que havien perdut. Perquè de vegades la gent es pensa que és normal per l’edat, a partir dels 30/40 anys, de sentir-se cansat i amb poca energia, però, no ho és.

Quina és la fórmula per estar bé?

Si tens el sistema nerviós equilibrat, menges de forma sana, tens el coco feliç i fas una mica d’exercici, l’únic normal és tenir una mica de dolor amb l’edat, però, la vitalitat la tens fins al final. Hi ha avis que estan a tope. Avui mateix  he vist una àvia de 87 anys amb una vitalitat impressionant. Però també fa exercici, s’ocupa del seu jardí, té cura del que menja, és feliç ambla seva vida, i està fantàstica. El primordial és el coco, tenir la salut emocional bé.

Per què ens fa mal l’esquena?

L’ésser humà va se dissenyat per moure’s com els micos: a quatre potes i dret. Hem evolucionat drets  i la força de la gravetat ens comprimeix els discos de la columna. Per això els homes perdem entre dos i tres centímetres a mesura que ens fem grans i les dones gairebé el doble amb l’osteoporosi. Si l’espai entre discos es redueix, comprimeix els nervis, les venes i les vies limfàtiques i fa mal. El cervell necessita oxigen i glucosa per viure bé, i si la medul.la no flueix bé, el cervell no està ben irrigat i t’ofusques. Els esforços també es fan sempre d’un costat. Són moviments que es repeteixen. També en determinades feines, a banda de patir caigudes, accidents…

Veure la transformació d’una persona a qui li has tret el dolor no té preu 

Què podem fer a part del que ja ens has explicat?

Buscar un bon quiropràctic o osteòpata que t’ajusti regularment i penjar-te com un pernil en una taula d’inversió cada dia dos minuts, especialment abans d’anar a dormir. Ara costen menys de 200 euros i val la pena perquè et compensa la compressió de la gravetat a lacolumna. I sobretot, un coco feliç i no deixar de moure’t. La salut mental i emocional són importantíssimes per això a la consulta tenim l’Arianne que les tracta.

Què t’ha ensenyat la quiropràctica?

M’ha ensenyat l’equilibri, a mantenir-lo. La vida és equilibri. Felicitat, gaudir de la vida, donar un servei i rebre una gratitud a canvi. M’apassiona. He treballat molt amb animals, amb cavalls de competició durant molts anys i ara amb gossos. I és increïble com salten d’alegria per agraïr-te que els hagis alliberat del dolor.

Què t’agrada de Sitges?

Primer la ubicació: a prop de l’aeroport i de Barcelona. També de la muntanya i la neu. Que hi ha gent d’arreu del món i això fa que puguem aprendre uns dels altres formes de viure diferents. Molta qualitat de vida i sobretot el mar, no oblidis que m’he criat a Le Havre i sempre he viscut a prop del mar. 

Steve Blair: “Si fas servir la força, perds la força”

Foto: Clàudia Sauret
Entrevista d’Anna Grimau

L’Steve Blair (Londres, 17 de febrer del 1965) exerceix l’acupuntura des de fa 31 anys i en fa 14 que té consulta a Sitges. Des de petit ja se sentia atret per les arts marcials i l’Orient. De jove va seguir aquesta atracció amb la lectura de la filosofia oriental amb Tao Te King i Confuci com a grans referents. Abans de iniciar el seu camí per l’acupuntura, va estudiar fotografia d’art contemporani i feia retrats a persones orientals. Això va ser després de treballar en un bufet d’advocats a Londres. Li encantava aquesta feina perquè amb 16 anys va descobrir que els tribunals eren el reflex de la vida. Durant un any també va exercir feines similars a les d’advocat a Sidney, la capital australiana. 

Com et vas formar?

Vaig estudiar medicina oriental a la Universitat a Londres i després vaig fer un màster d’acupuntura. A Londres vaig conèixer la meva dona, que és japonesa, i ens va sorgir l’oportunitat d’una beca per estudiar acupuntura durant un any al Japó. Per sort, per atzar o per causalitat, vaig conèixer aTokio el qui després seria el meu mestre d’acupuntura, l’Edward Obaidey. De seguida vaig sentir una profunda connexió amb ell i la seva forma de treballar. Vaig anar al Japó per un any i m’hi vaig quedar 8. 

Què és l’acupuntura? Com la definiries?

És una bona pregunta. Jo me la faig constantment. El caràcter xinès de l’acupuntura és una imatge que té una arma metàl.lica amb una boca que suggereix una persona que crida de dolor. Té una marca a sobre de la boca que indica que impedirà que la persona cridi. Així que una agulla d’acupuntura significa literalment una arma que es fa servir per aturar el dolor. 

Sembla una contradicció, no?

Sí, si ho mirem així podem entendre que és bastant natural tenir por a les agulles. Per descomptat això no vol dir que l’acupuntura sigui dolorosa. Els meus pacients saben que em senten més a mi que a les agulles. L’agulla fa mal si es col.loca en un punt incorrecte. Així que depen de l’habilitat de l’acupuntor. Tampoc és bo tractar algú que té un trauma amb una agulla molt forta perquè empitjorarem el dolor. La intensitat del tractament s’ha d’ajustar a cada persona.

El cos sempre segueix l’energia. Així que si l’energia canvia, el cos també.

I com saps què necessita cada persona?

La sessió d’acupuntura comença abans de la física. Analitzo l’energia de la persona per veure com és i què necessita. I ho faig mirant la constitució, els ulls, els llavis, el nas, les orelles…El teu cas és molt clar: ets de bon menjar, ho veig en la mida de les teves narines que indiquen que els intestins són grans. La carn és important a la teva dieta. Els teus llavis són carnosos, el que vol dir que tens prou sang per fer una bona digestió. També detecto molt al pols.

Què hi detectes al pols?

La qualitat que té. El pols et deixa mesurar l’energia del cor que és molt important per veure quina profunditat d’acupuntura necessita. Vaig posant les agulles i vaig prenent el pols constantment per mesurar si cal més pressió o menys. Em dona pistes per saber quin meridià tractar i amb quina intensitat. 

Com funciona l’acupuntura?

Aquesta és la pregunta d’or. Primer som éssers energètics i després físics. El cos sempre segueix l’energia. Així que quan l’energia canvia, el cos la segueix i també canvia. Per exemple, quan vas de vacances la teva energia ja fa temps que hi era mentre planejaves el viatge. Per tant si la nostra energia es bloqueja, el nostre cos també es bloqueja. Ja sé que és una mica estrany parlar d’energia perquè pot semblar místic o espiritual.

L’energia és fonamental?

Sí, perquè forma part del procés cap a una bona salut perquè precedeix el que es pot veure. El sistema de meridians es pot concebre com una divisió de l’ésser subconscient o conscient o com la divisió entre el físic i el no físic. Qualsevol canvi al sistema de meridians a través del tacte, la moxa o una agulla d’acupuntura iniciarà un canvi energètic. I el cos físic el seguirà. 

Què et trobes a la camilla?

La majoria de persones tenen l’energia bloquejada, bloquejos emocionals. Amb els anys també he observat que les persones grans tenen major resiliència. Tinc pacients de 80 anys que tenen molta més energia que molts de 40. I és que la gent gran respon molt bé a l’acupuntura com els infants i els joves. En canvi, l’edat del mig els costa més perquè tenen l’energia massa al cap, pensant. Estan estressats i això no els permet deixar que es treballi bé la seva part emocional i física. També vénen més dones que homes perquè són més valentes i estan més acostumades a preservar l’energia. Normalment la dona ve primer i després ve el seu home a la consulta.

La majoria de persones pateixen bloquejos energètics i són emocionals

Com ha de ser un bon acupuntor?

El bon acupuntor ha de ser com a una tassa buida, que estigui molt obert a rebre nova informació i entendre la filosofia d’aquesta tècnica:  buidar d’energia per omplir d’energia, com el Txi Kong. Si vols ser honest, has d’estar disposat a aprendre dels teus pacients. Per això sento molt d’amor per a qualsevol persona que ve a la meva consulta, un amor profund des del cor, perquè els meus pacients em donen tant i aprenc tant d’ells que només puc sentir agraïment cap a ells. Hi ha una energia invisible entre tu i el pacient que és realment el que s’hi mou. És molt subtil. Ho vaig aprendre del meu mestre Obaidey. 

Tens alguna cita preferida?

Una del meu gran mestre de Tai-Txi a Tòquio, Sam Tam, que ara té 82 anys: “Si fas servir la força, perds la força”. Es refereix a l’aplicació del Tai-Txi com a art marcial. La considero molt adient en l’àmbit de l’acupuntura perquè els occidentals acostumem a voler donar una solució a un problema sense mirar realment la seva arrel.De fet, l’origen del problema podria ser haver fet ús de la força. Has gaudir de la presència física dels altres, nodrir la salut i viure al màxim.

Què et va dur a Sitges?

Quan vivíem a Tòquio hi havia molts festivals a l’aire lliure que em recordaven Barcelona. Al 2007 vaig fer un viatge per comprovar les meves opcions: primer Londres, després Barcelona i finalment Sitges. I aquí vaig tenir molt bones sensacions díficils de traduir amb paraules. Estic molt content d’haver vingut.

Joan Masip: ”Can Masip va ser l’última masia que va quedar al mig del poble“

Entrevista d’Anna Grimau

Fotografia: Clàudia Sauret

En Joan Masip és la quarta generació de Can Masip i la seva fruiteria i verduleria, l’últim vestigi de la que fou la darrera Masia al Centre de Sitges. Ocupava una hectàrea de terreny on ara hi ha el Carrer Europa. Allà, a començaments del s.XX, els seus besavis hi tenien una Sínia on conreaven tota la fruita i verdura de temporada, amb dos galliners immensos, a més de vaques i conills. Com a bon descendent de pagesos, en Joan Masip reivindica la fruita i verdura de temporada i de proximitat.

Explica’ns la història de Can Masip

Els meus besavis, Magí Masip Prats i Àngela Poch Bartolí, eren de Sant Magíde Brufaganya (Tarragona) i venien a Sitges a fer el tancat del ramat. Fugint del fred de es muntanyes passaven l’hivern aquí, feien la transhumància. Els ramats els tancaven a la Fragata i a l’alçada del Subur. En aquella època tot Sitges era rural. Al 1901/02 el meu besavi va comprar una Masia i s’hi van quedar. La Sínia anava des del Passatge dels Termes fins al carrer Europa i del Passeig de Vilanova al Carrer Espalter. Hi tenien dos galliners immensos amb capacitat per a 5 mil aus i vaques. Les menjadores feien tota una línia amorrades a l’antiga carretera.

Pot ser que encara tinguéssiu les vaques quan tu i jo érem petits? Recordo que a casa hi compràven ousverdures, pollastre (havies d’encarregar-lo, mata’m un pollastre o un conill…) i llet

En aquella època ja no teníem les vaques, però sí veníem llet que compràvem a una vaqueria de Vilanova. Ara gallines, conills, pollastres, els que vulguis… i la resta, horta. També teníem un o dos tocinos per fer la matança per a consum propi. 

Com era on teníeu la Sínia a l’època?

Només veies les terres i el xalet Catalunya del Passatge dels Termes. La casa estava encarada als camps, però, en urbanitzar, en fer els carrers, va quedar del revés, d’esquena. Si vas pel carrer Termes veuràs l’entrada del carbó. Aquella reixa és per on entraven la llenya. La façana principal està contra un bloc de pisos. Un despropòsit de l’urbanització de l’època.

Urbanització que també va arribar a la vostra masia

Sí, la nostra va ser l’última masia que va quedar al mig del poble. La van enderrocar cap al 1991/92. Anys abans, al 1973, els avis ja van haver de marxar passat la via del tren. Havíem de portar l’aigua del pou cap a allà dalt, on no n’hi havia. I vam haver de posar un tub fins al pont de Sant Crispí, que li deien el pont d’en Masip perquè teníem la terra allà. Dues hectàrees que estaven a tocar de la sínia de Can Robert, l’horta de Can Barbeta, li deien. Estàvem enganxats, només ens separava una rasa. 

Quines sínies més hi havia?

Tot eren masies des de la recta de la Mata fins on hi havia la Peugeot abans, aquell edifici alt, al Camí dels Capellans amb Passeig Vilafranca. La resta horta i vinya. A la Recta de la Mata, a la riera, hi havia la Masia d’en Matias. Continuaves per aquells camins de marge amb què podies travessar tota la Plana i trobaves els Monclús, passat El Vinyet. Després anaves seguint i trobaves la masia d’en Caverdós, més avall hi havia en Manel Sunyer, l’avi de Can Pela, que tenia unes terres tocant a les nostres. La Sínia Morera, la d’en Julián…

anaven a vendre a mercat

Sí, els meus avis tenien parada al Mercat (Vell). Tothom anava a comprar al mercat aleshores, no hi havia supermercats. La carn estava als laterals i al mig la fruita i la verdura. El peix anaves per una porta a un mercat més petitet que és on hi ha l’Stämpfliara. El 1985/86, quan van traslladar el mercat els meus pares van decidir posar la botiga. 

Què vol dir tenir una sínia?

Que tens de tota la temporada de tot i de regadiu. No fas un conreu extensiu d’albergínies, per exemple. Sinó que cultives albergínies, pebrots, tomàquets… tot el que hi ha de temporada. Ara tot l’any pots comprar de tot, però, s’ha perdut el gust de les coses. El món va al revès perquè mengem coses que no toquen. Veus una taronja a l’agost i te la menges. A la gent quan li dius que ve de Sudàfrica se’n fa creus. En veus tot l’any a la botiga i com no hagis tingut contacte amb la terra, no coneixes el cicle de la fruita i la verdura. Menges de tot quan vols, però, a quin preu i a quin gust. 

Com les fruites subtropicals?

Exacte. Et pots menjar un mango que vingui del Brasil i sincerament si has tingut ocasió de menjar-ne allà, no té res a veure… És com el plàtan de Canàries. Ha d’estar nou mesos a la planta perquè estigui dolç. Els que ens arriben aquí els tallen amb set mesos, si t’hi fixes veuràs que la meitat és groc i l’altra meitat verd, els hi posen gas per a que es posin grocs. Com les taronges de València. Les que vénen aquí són totes de la mateixa mida i les enceren per a que estiguin ben enllustrades. I ho acabes pagant. Una taronja que podria costar 1’10 el kilo la pagues a 3. 

Què recordes de petit a la Sínia?

A la Masia hi vivien els meus avis Joan Masip i Antònia Serra (nascuda a Artesa de Segre) i les meves ties Carme i Isabel Masip. Jo m’hi quedava alguna vegada a dormir. Recordo que hi feia molt fred i havies de dormir amb un toude mantes. A l’entrada hi havia un porxo amb una eura i una morera molt grans. Cada sínia tenia un pou. Eren ovalats amb una escala de gat que baixava i molta gent podia caure dins. Després els va tancar amb una reixa. Senties a dir que el nivell de l’aigua del pou de vegades estava més amunt o més avall, però, el cert és que abans plovia i hi havia aigua a tot arreu. I la gent tampoc feia servir tanta aigua com ara. 

A la Sínia, els meus besavis hi tenien vaques, conills i dos galliners immensos

T’ho passaves  a la Sínia?

Per a mi era un circ, no t’avorries mai. A la masia tenies camp per córrer, formigues, granotes, arbres on enfilar-te… Era la imaginació al poder. No teníem rellotge, però, sabíem perfectament quina hora era i no calia que ens cridessin per dinar ni per berenar. Recordo anar en bicicleta per l’Oasis on tot eren camps de civada per donar de menjar al bestiar. Hi van posar la pista dels autos de “choque” i la plaça de toros mòbil a l’estiu. Les entrades les venien a l’agència de viatges del carrer Parellades al capdamunt del carrer Sant Pere. Eren vaquilles i no en mataven cap. Als guiris els entusiasmava.  

Deus ser dels pocs que vens fruitai verdura de Sitges?

Sí, compro als dos únics pagesos que hi ha a Sitges. A un que li agrada treballarla terra a l’última sínia que ens queda, a La Plana de Santa Bàrbara. I a Can Girona, que ho porten els de Can Pere. Coses més bàsiques i de més volum, com patates i cebes, les compro a un magatzem de Vilanova que és l’únic que hi ha a tota la comarca. 

Què és el que més t’agrada de la teva feina?

Em permet viure el barri, fer comunitat. Amb la pandèmia, com van tancar els supermercats, els xinos i el mercat, jo no donava l’abast. Els llocs que hi havia oberts èrem quatre i ens ho havíem de repartir tot. Tinc molts clients a Terramar i a Can Girona que fa tres anys que els porto les comandes a casa, molta gent gran que està sola. M’és igual que comprin 10 que 80, mai els deixaré sols. Per a mi no són un número més. 

Josep Antoni Fontanals: al client no se l’ha d’enganyar mai

Josep Antoni Fontanals amb la seva esposa a la botiga d’Àngel Vidal el 2019

En Josep Antoni Fontanals (Sant Pere de Ribes, 1950) se sent feliç i orgullós de poder celebrar que el negoci que va fundar amb 19 anys compleix mig segle de vida.

On va aprendre l’ofici?

Als 11 anys vaig venir a viure a Sitges i el 1964, amb 14,  vaig començar a treballar a can Mariano Adell que és qui em va ensenyar a mi: a despatxar, a tallar pernil, a desossar, a fer llegum cuit. Hi vaig estar tres anys i als 17 vaig anar a treballar a una xarcuteria de Barcelona. Va ser el 21 de setembre del 1969 que em vaig establir pel meu compte al supermercat Coll, on tenia el meu espai i pagava un percentatge per les vendes. Encara me’n recordo del meu primer calaix: 2.940 ptes.

Com era aleshores tenir una xarcuteria al poble?

Era molt diferent. Molta feina a l’estiu i l’hivern molt més tranquil, però, s’anava fent amb la gent del poble. M’hi vaig anar acabant de fer, fins el 1990, quan el supermercat Coll va plegar. Després de treballar-hi 21 anys, vaig anar al mercat vell. Però hi anava molt poca gent, a les 12h del migdia ja s’havia acabat la feina i et donava just per guanyar-te la vida. M’hi vaig estar tres anys fins que es va plantejar que el mercat s’havia de tancar.

I què va fer?

L’Ajuntament va proposar d’anar al mercat nou, però, vaig preferir muntar la botiga del carrer Àngel Vidal. Vam inaugurar-la el 18 de febrer del 1994, ara fa 25 anys. Teníem obert tot el dia, festius, diumenges…L’impulsor d’obrir els diumenges va ser en Mariano Adell, perquè era quan aconseguies clientel.la de fora. Vam començar la meva dona i jo i en pocs dies ja teníem una persona més treballant, després dues, tres, quatre, cinc…Hi va haver moments de tenir fins a 10 persones treballant.

Déu n’hi do: època daurada. I després, la crisi…

Sí, després la cosa es va estabilitzar i actualment hi ha 5 persones treballant-hi. Ara tot l’any és molt igual, l’agost fas una mica més de vendes per algun passavolant que dic jo, algun turista. Els petits hem de sobreviure amb la qualitat del producte i amb el servei. El qui està al darrere d’un taulell ha de saber quin producte ven perquè el client cada vegada és més exigent. Saber si un producte té gluten, lactosa o algun tipus d’additiu…

Què li han ensenyat tants anys darrere del taulell?

Que el més important és que el client et tingui la confiança, no se l’ha d’enganyar mai. Sempre li has de dir la veritat. M’he pogut equivocar, però sempre ha estat de forma involuntària. Aprens a saber el que vol cada client, agafes la idiosincràcia de cada persona, quan t’entra per la porta ja saps si et comprarà i què et comprarà. I donar-li el mateix tracte a una senyora que et fa tres euros de gasto perquè està sola a un que se’n gasta 500.

En el seu moment van introduir productes mai vistos a Sitges…

Sí, vam introduir producte de Salamanca, El Guijuelo, quan ningú el coneixia. El pernil sempre ha estat el nostre fort, la manera com l’hem treballat, desossat i preparat per nosaltres. Vam ser els primers a fer encenalls de pernil.  També vam dur salmó salvatge de Noruega, ara ja és molt popular però quan vam començar, no. Els formatges sempre ha estat un tema que m’ha agradat molt atacar: de pasta tova francesos, els camemberts, els brie. Del Pirineu, manxegos de qualitat, holandesos…També anglesos com el Cheddear o l’Stilton. En una època en què a les botigues normals només es venien el de barra Cadí, el de bola holandès (Sombrero de Copa), una mica d’emmental i algun manxego.

I continuen innovant…

Sí, ara amb els fills que es van incorporar al negoci amb 16 anys: el 1996, en David, i al 1998, l’Òscar. Ells han valgut gràcies a Déu, i tot i que en un principi hauria preferit que estudiessin ara n’estic molt content. L’Òscar continua amb la botiga d’Àngel Vidal i el gran s’ho va voler muntar pel seu compte fa 7 anys i va fundar la botiga Fontanals Delicatessen al Passeig Vilafranca. Ha agafat un espai gourmet que no existia a Sitges amb càterings i ara expandeix el negoci amb més obrador i botiga.

Molt a celebrar, doncs…Enhorabona!

Fric Malagelada: la història de Sitges l’he conegut oralment

Converses amb Fric Malagelada i Benaprès

Per Anna Grimau

Frederic Malagelada i Benaprès a la biblioteca Santiago Rusiñol de Sitges el 2019 Fotografia: Albert Gironès

Des de la reobertura de la Biblioteca Santiago Rusiñol fa uns 5 anys, es pot consultar el Fons Bibliòfil especialitzat en Sitges de Frederic Malagelada. Una biblioteca que, precisament el seu besavi, Gaietà Benaprès i Mestre, va cofundar amb donacions de llibres de Víctor Balaguer. El Fons Malagelada compta amb més d’un miler de llibres i documents sobre Sitges i El Garraf, que s’ha estès fins al Baix Llobregat i el Penedès, molts de gran valor històric.

La raó que Frederic Malagelada hagi dedicat gran part de la seva vida a acumular coneixement és, sens dubte, conseqüència de la seva passió pels llibres i per aprofundir en temes que li agraden. No és cap secret que també hi influeix el fet d’haver nascut a Sitges en una família envoltada de llibres i de cultura. Amb aquesta base familiar i entorn d’amics ben d’hora se li va despertar la curiositat per tot allò relacionat amb la història de Sitges, i des de ben petit es va acostumar a consultar els llibres de la biblioteca del seu besavi Gaietà Benaprès i Mestre. També a escoltar tot el que li explicava la seva àvia, Maria Oller, que fins els 3 anys va viure a La Havana; la seva mare, Carolina Benaprès, doctora en lletres i gran lectora, i la seva tia Rita Benaprès i Mestre, persones totes elles grans coneixedores de la història de Sitges i el seu entorn humà, artístic i paisatgístic. Moltes coses també les va completar amb una altra figura imprescindible de la cultura sitgetana, l’escriptor i gran bibliòfil Ramon Planes.

Va anar adaptant la seva biblioteca a etapes i matèries tan diverses com la poesia, el submarinisme, el muntanyisme…I sobretot la història de Sitges, el Massís del Garraf i la morfologia de la costa. I la va anar engrandint amb les troballes que feia a llibreries de vell, algunes úniques com la resposta de Francesc Papiol al Qüestionari Zamora.

AUTÈNTIQUES JOIES QUE JA SÓN HISTÒRIA PURA: EL QÜESTIONARI ZAMORA

A finals del s.XVIII, gairebé totes les localitats de Catalunya van rebre un extens qüestionari acompanyat d’una carta signada per Francisco de Zamora en què demanava que es respongués l’interrogatori amb el pretext de la realització d’una Història de Catalunya que mai no va veure la llum. Es demanava tot el relatiu a la geografia, l’agricultura, la història natural, la indústria, el comerç, la política, les lletres i antiguitats de la població en qüestió. Les respostes aporten doncs molta llum a la història del nostre país de finals del 1.700. En rebre l’interrogatori, l’Ajuntament de Vilanova va encarregar contestar-les a Francesc Papiol, pel seu llinatge i cultura. Papiol va complir l’encàrrec, però, aquest mai no va arribar a mans de Francisco de Zamora per raons que es desconeixen. En canvi, sí va arribar a mans de Frederic Malagelada.

En el seu fons bibliotecari, Malagelada té llibres que avui dia serien dificilíssims de trobar com les primeres edicions de la història i geografia de Vilanova o l’únic llibre de poesia d’en Cabanyes

Va ser en una de les seves excursions a llibreria de vell del carrer de Banys Nous de Barcelona que Malagelada troba aquest  document tan interessant: una extensa carta que resumeix dades d’interès de Vilanova i el seu entorn i on s’hi esmenta per primer cop Olèrdola. El va comprar una mica ignorant aleshores la importància històrica que tenia fins que un dia va llegir una referència a un personatge interesantíssim de la història: Francisco Zamora, oïdor reial de Carles III.

L’article publicat en una revista de Barcelona explicava la importància d’aquest personatge perquè havia dirigit el qüestionari a diferents pobles de Catalunya, i el que ell havia comprat n’era una part.

Va anar a la biblioteca del Palau Reial de Madrid, on hi havia totes les respostes a Zamora, per si hi trobava una de Sitges: no la va trobar ni tampoc la de Vilanova. Després de moltes indagacions va confirmar que la còpia que ell tenia era la que Francisco de Zamora no havia rebut. Llegint les respostes es descobreixen coses de la nostra vila com que Vilanova era anomenada en aquella època “…Villanueva de Sitjas por razón de su Malvasía que se saca de esta playa en mucha cantidad para la mayor parte de la Península, es tan nombrado Sitjas, y esta Villa no dista de aquella, 5 cuartos de hora…”.

L’EMIGRACIÓ SITGETANA A AMÈRICA, DOCUMENTADA

Fruit del seu interès per l’emigració sitgetana a Amèrica, el fons bibliotecari de Malagelada compta amb el diari de Salvador Mestre i Roig, avantpassat seu. Els Mestre-Benaprès eren armadors i segur que heu observat que encara tres cases de Sitges tenen, al capdamunt de l’arc de pedra de l’entrada principal, esculpit l’any 1792 i una M. Són les cases que els Mestre van construir fruit d’una època de bonança i expansió a Amèrica, dels quals en queden record molts documents del seus viatges. Com els que fan referència a la seva relació comercial per la zona de Nova Barcelona, Cumanà, a la zona del riu Orinoco, on els nadius havien matat els frares de la comunitat del voltant i on també narra com als dos germans Mestre els va agafar la revolució Bolivariana al 1811. Van haver de fugir presoners i li consta per una carta que a Cumanà hi van morir 13 sitgetans.

IMPORTANT FONS BIBLIOGRÀFIC SOBRE EL MASSÍS DEL GARRAF

Qui vulgui conèixer fins a l’últim detall del Massís del Garraf podrà fer-ho consultant el magnífic fons bibliogràfic que Frederic Malagelada ha reunit en el decurs de la seva vida. N’és un gran coneixedor. Les primeres llegendes o fets els hi va explicar la seva tia Rita Benaprès, com el primer cop que l’investigador i geòleg Norbert Font i Sagué va baixar a l’avenc de la Ferla, fins els 100 mts de profunditat. Avall!! Cridava el seu ajudant que el baixava amb una corriola. Uns fets històrics que primer va conèixer oralment (la seva tia Rita i el seu besavi Gaietà –amic de l’investigador- hi eren presents) i que després ha procurat trobar l’escrit que els corroborés.

La biblioteca de Frederic Malagelada permet trobar notícies de Sitges, personatges que el visitaven, llibres escrits per sitgetans i altres de persones estrangeres que escrivien sobre Sitges, a més de molt arxiu de la guerra civil

LITORAL I FONS MARÍ DE SITGES I EL SEU ENTORN

La seva gran afició al mar l’ha dut a cercar moltes dades del litoral de Sitges i el seu entorn. Quan Frederic Malagelada va escriure L’Antic camí de les costes de Garraf, en buscar el mapa d’aquest camí, assessorat pel Museu Naval de Madrid, va trobar altres mapes de l’exèrcit del s.XVIII i s.XIX que permeten tenir una noció molt clara de com era el litoral des de Tarragona fins El Llobregat.

Un mapa del tercer terç del s.XVIII mostra el fons de Sitges, sobretot dibuixat, en unes profunditats d’uns 10 metres, amb l’ombra de la seva pradera de posidònia -dita La Porrosa-.  Frederic Malagelada, gran aficionat al submarinisme, s’hi va passejar amb escafandra. Explica que li deien el brut, i n’hi havia en trossos dispersos com el brut d’Aiguadolç, el brut de Les Coves, o el brut del Sigrany, davant de Vallcarca. Dissortadament, la contaminació i la sustracció de la sorra han fet desaparèixer les praderes de posidònia.

Tota una documentació que permet descobrir que moltes coses han canviat o senzillament han desaparegut, com les Barres d’en Peiret davant de la platja d’Aiguadolç, el Camell de la platja Sant Sebastià i la cova de Sant Sebastià a la platja Fonda.

ALTRES CURIOSITATS

Entre els llibres i documents que podem consultar en el Fons Malagelada-Benaprès a la Biblioteca Santiago Rusiñol hi trobem curiositats com l’Excursió espeleològica a la Baronia d’Aramprunyà del 1898 de Norbert Font i Sagué; En busca del riu soterrani de les costes del Garraf: exploració de l’avenc Font i Sagué de M. Faura i la publicació francesa Des sources au bord de la mer d’A. Houdry, que el 1890 cita la presència d’un “bus a casc” per comprovar si l’aigua era dolça.

Un Llibre de Firmes en honor del dictador Franco de Vilanova i La Geltrú del 1946, l’Oració Fúnebre de Jaume Pelfort que el Real Gremio de Mareantes de Vilanova i La Geltrú dedica a Carles III com a agraïment per haver proclamat la Pragmàtica que va permetre la flota catalana navegar fins a Amèrica amb tota la riquesa que això va comportar o la separata L’Art en relació amb l’home etern i l’home que passa de Joaquim Torres-García, que en va fer la primera lectura a casa del Dr. Benaprès i la va publicar a L’Eco. També Un día del emperador Tiberio en Capri que César González Ruano va escriure arran de la seva estada a Capri amb la seva dona Mary i el pintor Serrano, autor de les magnífiques ilustracions d’aquest llibre editat a Sitges; Blanco refugio: guía espiritual de Sitges de Diego Ruiz, parent de Picasso o Preludios de mi lira, un rar exemplar trobat fins ara de l’únic llibre de poesia que va escriure el malaurat Manuel de Cabanyes (1808-1833).

Josep Maria Tubau: “Quan escric em fico dins dels personatges”

Entrevista: Anna Grimau

Fotografia: Clàudia Sauret

En Josep Maria Tubau (nascut a Barcelona el 15 dejuny del 1944) ha passat mitja vida com a “viatjant” de sabates i des que s’ha jubilat ha descobert el plaer d’escriure. Fins el punt que s’ha convertit en un autor prolífic, amb la publicació d’una desena de llibres. Esment especial a Els lladregots d’almoïnes, la seva primera novel.la que us recomano moltíssim. El seu pare, el periodista Enric Tubau, va ser director del Cieru, El Noticiero Universal, durant la guerra. Fill també de mare il.lustre: la militant i fundadora d’ERC, Enriqueta Gallinat, que també va fundar l’Associació Les Dones del 36. Acabada la guerra els va venir l’exili a Osseja, a França, i quan van poder tornar, Enric Tubau ja mai va poder tornar a escriure amb el seu nom: signava amb el pseudònim de Jorge Montcada.  

Tenies uns pares de pes. Explica’ns una mica de la seva història… 

Ma mare es va casar amb 25 anys amb un home molt més gran, separat i amb fills. Era una dona d’acció, que no s’interessava gaire per la parella ni la família, primer va tenir la política a la butxaca i després els negocis. Com a padrins del casament van tenir els aleshores president de la Generalitat, Lluís Companys, i el president del Parlament de Catalunya, Joan Casanovas.  Al retorn de l’exili es va haver de dedicar a l’hostaleria. A Sitges, l’Enriqueta va crear El Vivero, en aquell moment a l’aire lliure. També fundàl’hotel i restaurant Maricel, a baix a mar, que tenia com annex la pensió Maricel del carrer Tacó. Més tard la botiga La Clavellina, d’articles de regals i souvenirs d’artesania al carrer Major, amb magatzem que donava al carrer Ángel Vidal on dormien els treballadors.  

Si em permeteu, fa pocs anys xerrant amb en Josep Maria Tubau vaig descobrir el vincle de la vida professional de l’Enriqueta i del meu pare, Jaume Grimau. Es deurien conèixer al Sándor de Barcelona (la primera feina del meu pare després de quedar orfe als 14 anys) i des d’aleshores va seguir les passes de l’Enriqueta a l’hostaleria: els meus pares van regentar El Vivero del 1959 al 1961 després que el deixés l’Enriqueta. Va treballar per a ella al Maricel, que després els meus pares es van quedar com a restaurant durant prop de 20 anys.  

Vaig conèixer el Jaume, quan jo era molt jove. En aquell moment, la inexperiència podia haver-me decantat per camins perillosos. Pel fet d’haver-se trobat en les meves mateixes circumstàncies, la seva amistat i els seus consells em van conduir a avui ser una persona de bé.

Primer va ser la teva meva mare qui va tornar de l’exili a França… 

Sí, s’estaven a Osseja, a 10 km de la frontera amb Puigcerdà. La meva mare col.laborava a la xarxa d’evasió de refugiats que fugien de l’ocupació nazi. Quan van entrar els alemanys a França durant la Segona Guerra Mundial, es va assabentar que la buscaven. Creien que era jueva. Va tornar de seguida, era el 1943 i va estar un any i mig a la ja desapareguda presó de Les Corts, la de dones de la Diagonal, on hi havia els grans magatzems Sears i més tard els del Corte Inglés. En sortir en llibertat va continuar activa  clandestinament. Un cop restablerta la democràcia va formar part dels òrgans de direcció d’ERC. El meu pare va estar empresonat a La Model. Em sorprén que les associacions de dones progressistes de Sitges mai s’hagin interessat per la personalitat de l’Enriqueta.

Com marca una mare així? 

Difícil, no la tens propera. És un personatge massa fort, en reculls el mestratge, però fa massa ombra. Primer pel negoci, per a ella el primer era el negoci. Ni el fill, ni el marit ni res: el negoci. I després, la política. 

Com vas començar a fer de viatjant de sabates? 

Treballava a la fàbrica d’en Guirro, al costat de la carboneria, al carrer Sant Honorat. Quan en Cisco va tancar, junt amb l’Antonio Cubillos vaig posar un taller de cinturons i bolsos. Vaig veure que els qui vivien molt bé eren els agents comercials: bones comissions, no s’estaven mai a la fàbrica…I en Cisco Guirro em va buscar una representació quan va tancar la fàbrica i vaig agafar dues maletes i fins que em vaig jubilar. Primer per Catalunya i després per tot Espanya. Sobretot a Alacant i Elx a fer els mostraris. Em va servir estar a la fàbrica per conèixer les sabates des de baix, per saber què estava venent. 

També viatjaves a l’estranger

Sí, després de les representacions vaig posar una comercial i anava a comprar sabates a Itàlia a bon preu i tenien bona sortida. A les fires de sabates coincidia amb en Tutusaus, que va ser el més llest. A començaments de El Corte Inglés es va fer amic dels amos i va introduir tot el seu producte de fàbriques espanyoles als grans magatzems. Va ser el representant que més gènere hi ficava. Vaig posar 4 botigues. La Gasela quan va plegar en Magí, el viejo, me la vaig quedar jo. La vaig tenir dos anys. I en vaig posar altres dues a Vilanova i una altra a Vilafranca. Les vaig vendre quan vaig veure que tot començava a trontollar abans de la crisi del 2008. Dos anys després les quatre botigues estaven tancades. 

Vas tenir bon ull! I un cop jubilat? 

Un cop jubilat, després d’estar sempre fora de casa per feina, vaig entrar en depressió, una fase totalment apàtica. Jo no hi creia en això, pensava que era que la persona no lluita…però no sabia com lluitar-hi. Em va durar uns 3 o 4 mesos. Vaig començar a caminar i a escriure. La meva germana que viu a França havia escrit alguna novel.la i la vaig traduïr. Em vaig distreure molt, se’m passaven les hores i vaig començar a escriure. I ara ja porto 10 llibres escrits. 

I se t’obre un món quan comences a escriure. Què sents quan escrius? Què és el que t’omple tant d’escriure? 

M’agrada, em fico dins dels personatges i allò m’ho faig meu i em passen les hores. Costa escriure en català perquè jo vaig anar a l’escola franquista i el català no l’havia estudiat. N’he après llegint: tota l’obra completa de Pla, la Rodoreda, els clàssics catalans…I fixant-me ​vaig ​anar aprenent. Els correctors també ajuden molt, a banda que bons amics acaben de polir el que no està prou bé. 

Pels personatges t’inspires en tantíssima gent que has conegut? 

Sí, però, de vegades te’ls inventes. Sempre em desenvolupo millor en personatges femenins que masculins, no sé per què…M’hi identifico més, m’hi sento més còmode. També em llegeixen més dones que homes. Per a mi, la millor novel.la és la primera: Els lladregots d’almoïnes. Després Aquella noia de l’anell és la meva segona preferida. Hi retrato tot l’ambient de Sitges de l’època. En els meus llibres intento fer prevaldre els valors que m’han ensenyat. Explico una època. Ara he començat un altre llibre, perquè no puc estar quiet. Explica l’inici de la Guerra Civil amb una parella que es casen com a protagonistes i com la guerra els trunca la vida. 

Ets molt metòdic escrivint? 

No, disposo d’unes hores fixes, aprofito totes les estones lliures que em queden després d’anar a comprar i altres coses que hagi de fer a casa o compromisos. Moltes tardes faig la migdiada i després m’hi poso. Perquè ho faig per distreure’m, perquè no en tinc cap necessitat ni cap obligació. M’ho prenc realment com un hobby.  

Als teus 78 anys què t’ha ensenyat la vida? 

Veig que les persones només som baules d’una cadena reproductiva. I més aviat neixem males persones i és a base d’educació que ens van redreçant. Si ho comparo amb els animals que només maten per menjar. També hi ha casos al revès: que neixen bones persones i la vida les canvia, i evidentment persones bondadoses que res les fa canviar. Quan realment penses en l’univers, què sóc jo? Menys que res! On arribaré? Sóc agnòstic, però a molta gent la religió li serveix per donar sentit a la vida. I al sistema li serveix per mantenir l’ordre. La mort? Per a mi és l’estadi d’abans de nèixer que és on tornaré quan ja no hi sigui…La persona és un animal amb intel.ligència, però, un animal com els altres que ha nascut per reproduir-se.

Rosa Benazet: l’ànima del Ricky’s

Rosa Benazet va fundar amb el seu marit, Ricard Llorià, el primer night club de Sitges al 1962

Rosa Benazet amb el seu marit Ricard Llorià al Ricky’s

Rosa Benazet Tutusaus (1927-2019), coneguda entre els sitgetans com la Rosa del Ricky’s. La Rosa va fundar el primer night club sala de fiestas de Sitges el 1964 juntament amb el seu marit Ricard Llorià Olivella. La primera discoteca del poble. Tres anys després en Ricardo Urgell (client habitual del Ricky’s) obriria el primer Pachà del món a Mas d’en Lliri, emplaçament aconsellat pels Llorià.

La Rosa era l’amfitriona del Ricky’s, cada nit s’asseia al taburet de darrere el taulell que hi havia al final de la barra de l’entrada, des d’on donava la benvinguda a la fidel clientel.la. Ella i el seu whisky amb coca cola.

Rebia els clients amb un gran somriure i una conversa amable i divertida. Senyora Rosa per aquí, Senyora Rosa per allà, Senyora Rosa aquest local no seria el mateix sense vostè, Senyora Rosa ai el dia que falli vostè…I ella es deixava estimar amb les paraules i atencions dels qui la consideraven l’ànima del Ricky’s. Els comentaris i l’estimació li eren mitja vida. A les nits llegendàries hi brillava amb tota la seva llum i elegància.

ELS ORIGENS

La Rosa era filla de Can Benazet, una de les grans famílies benestants de Sitges a l’època. Els seus pares eren Antoni Benazet Planas i Rosa Tutusaus i el seu avi, Pau Benazet, fundador de la important fàbrica de sabates. La Rosa es va enamorar d’en Ricard, el txurrero li deien, perquè el seu pare tenia una txurreria al Cap de la Vila. Una relació que els Benazet-Tutusaus desaprovaven. Davant l’oposició de la família, es va quedar embarassada amb 17 anys per forçar el matrimoni. Va aconseguir casar-s’hi, però, la van desheretar igualment. Va ser un casament d’amagat, a les sis del matí, amb els assistents imprescindibles.

Malgrat quedar fora de l’herència, anys després, el 1953, el seu pare els va cedir l’Hostal Sol y Mar del carrer Sant Pau, on el jove matrimoni va posar un bar, que més tard serviria menjars i faria de pensió durant la temporada.

VA TRIAR LA SEVA VIDA

Sempre deia que ella va triar l’amor, l’home de la seva vida. En Ricard va morir als 60 anys el 1983 i la Rosa explicava que mai més va voler anar amb cap altre home perquè continuava enamorada d’ell. Van tenir cinc fills: en Ricard, la Rosa, en Jaume, en Joan i en Toni.

De fet, el seu marit va marxar a la mili que tenien un fill i va tornar que en tenien quatre (el servei militar durava tres anys aleshores i els permisos eren molt profitosos com es pot comprovar). Sola, embarassada i amb quatre fills, duia el bar, cosia i brodava a totes hores…Poc es podia imaginar ella mateixa que se’n sortiria tan bé procedint d’una condició social on tot li venia fet i donat. Va passar de no fer res a fer de tot. En temps de magrors econòmiques explicava als seus fills que a casa de l’avi els diumenges sempre es dinava amb pollastre, una ampolla de Moët Chandon i entremesos que els duien de L’Estrella. Que tenien minyones i xofer, que de vegades les flors les duien de París en avió i que tot ho va deixar per a llur pare en una de les millors decisions de la seva vida.

Cada dia es llevava a trenc d’alba per cosir malgrat estar fins les tantes al Ricky’s. Feia jaquetes, bolsos i cinturons de cuir (tan de moda en aquells anys en què Sitges tenia una considerable indústria de pell).

Dormia ben poc. Unes tres hores diàries i una becadeta després de dinar, un dinar multitudinari. Durant molts anys tenia cada dia una quinzena de persones a taula entre fills, esposes i néts, a més d’algun amic que s’hi apuntava. Dos torns per dinar cada dia i l’olla sempre en marxa. La Rosa era una cuinera de primera perquè de petita sempre s’havia fixat en com ho feien les cuineres franceses de la casa pairal.

“La Rosa sempre deia que havia triat l’amor, l’home de de la seva vida”

I encara que dormís poc, cada dia a les 7 del matí sortia a córrer fins a Terramar per la sorra, estiu i hivern. A partir dels 7 anys hi va arrossegar el seu fill petit Toni. En tornar a La Fragata es banyaven, a l’hivern només peus i cames.

EL PERQUÈ DEL RICKY’S

Els caps de setmana de temporada, l’Hostal Sol y Mar s’omplia d’americans que venien de la base de Saragossa. Exhaurien totes les begudes del bar i quan marxaven la Rosa els feia beure gots de llet per suavitzar la bufa que duien. Un estiu, els americans van dur un rostidor de pollastres a l’ast per al jardí i els feia pollastre per dinar i merengues de postres, uns dies de festa que acabaven amb guerra de merengues, tots ben empastifats. Acabaven banyant-se tots als mar i després a ballar de nou.

Els americans els apreciaven tant que els anomenaven Papa Ricky (de Richard) i Mama Ricky. I així va ser que van batejar l’hostal com a Ricky’s Bar. Els van dur un rètol de fusta que havien fet a la base amb aquest nom. Era el 1962. Aprofitant el nom, els fills (en Ricard/Ricky, en Jaume/Jimmy i en Joan) van muntar el grup de música Els Ricky’s que va triomfar per tot Espanya.  

Tot això és una breu pinzellada de la vida d’una dona valenta i coratjosa, que un cop vídua va tirar endavant el negoci i els seus 5 fills. Una dona que mai va estar malalta, el primer cop que va anar a un hospital va ser als 92 anys en trencar-se el fèmur. Mai estava de mal humor ni mai es va queixar de les urpades de la vida malgrat que li arrabassès el marit i tres fills. 

MARIA CANO: “L’Església no està de Moda”

Maria Cano al carrer Carreta.
Fotografia: Albert Gironès

Entrevista d’Anna Grimau

La Maria Cano va néixer el 18 d’octubre del 1940 al número 11 del carrer Nou, però des dels 8 mesos sempre ha viscut al carrer Carreta. És per això que es considera de baix a mar i es defineix com una nena del carrer Carreta, de sorra, de xarxes, d’escola nacional i de mes de Maria.

Què és el Mes de Maria?

Quan érem petites la religió estava molt d’auge. A l’escola ens ensenyaven el que fèiem a casa: un tamboret o tauleta xica guarnida de flors amb una mare de Déu i durant el mes de maig hi fèiem una pregària cada dia. Sóc, des de petita, una persona creient i practicant. Ja no faig el mes de Maria, ara vaig a l’església.

L’església és cada cop més buida?

Malauradament la gent que anem a l’església som la gent més gran. També hi ha gent jove, però menys. Sempre penso que els apòstols eren 12 i si hem arribat fins aquí podem seguir molt més. De tota manera l’església també és humana i tot no ho ha fet sempre bé.  Es parla molt del que ha fet malament i poc o gens del que fa bé.

 Expliqui’ns-ho vostè…

Jo que he estat catequista durant 40 anys crec que l’església ha avançat, però, hauria d’avançar molt més. Fa moltes coses bones que no es veuen: si Càritas baixés demà la persiana hi hauria un dalt a baix. Crec que el mal fa molt soroll i el bé està massa amagat i molt part de culpa la tenen els mitjans de comunicació. Hi ha molts sacerdots i voluntariat que fan moltes coses en nom de l’església i que sense tota aquesta feina hi hauria més fam i molta més necessitat. No estem de moda. Allò dolent es realça molt i tot allò bo es silencia.

Com va ser la seva infantesa?

Els meus pares em van protegir molt. Com que menjava poc patien. Quan em vaig fer gran vaig sentir a dir que la gent de a meva època va passar gana o restrenyiment. Jo a casa meva mai vaig veure misèria a taula. No hi havia luxes, però mai em van faltar unes sabates noves, unes per mudar i unes altres per anar a escola. Vaig tenir la sort de tenir un molt bon pare,  molt treballador, bon marit i bon amic dels seus amics, era extraordinari. Venia de la barca gran amb la sardina i amb la petiteta seva anava a fer musclos, palangre…per a ell no hi havia caps de setmana ni res. Mai vam passar gana.

On va estudiar?

Vaig anar a l’escola nacional al carrer de La Palma. De les mestres recordo doña Adela, doña Cayetana, doña Josefina (amb qui fèiem la primera comunió), doña Ester, doña Agapitai doña Maria. Aquesta última és la Maria Ossó que es va implicar molt al poble i en la formació integral dels infants. Sitges li ha reconegut amb posant el nom de Maria Ossó a una de les escoles de la vila i si no vaig errada també li dediquen aviat un carrer.

 I quan va acabar els estudis?

Quan vaig acabar l’últim curs de l’escola a casa no em van preguntar res. Aleshores o anaves a un taller de sabates, a la fàbrica de la Corsetera o de dependenta d’una botiga. Els meus pares van triar que anés a aprendre a cosir, que era el que es feia a l’època ja que hi havia molt bones modistes. No existien tantes botigues de Prêt à porter. Em podria no haver agradat gens, però, per sort em va agradar molt. Per consell de la meva àvia, em van dur a la millor, la Carmen Soler de Torelló. 

Com era la Carmen Soler?

Era una persona molt avançada al seu temps, li agradava que les senyores quedessin contentes amb els seus consells. Vestia lo millor de Sitges. Com anècdota et puc dir que era tan bona modista que alguna gent treballadora feia guardiola per a quan casessin a la nena fos la Carmeta qui li fes el vestit de núvia. Ella ho agraïa i per descomptat els tractava molt bé amb el preu, era molt bona persona. Ens estimàvem molt i teníem un bon tracte de confiança malgrat la diferència d’edat. Vaig sortir d’allà per casar-me i em va regalar el vestit de núvia. Per fer-lo, va anar a comprar un dels primers maniquins que van arribar a una casa de figurins francesos que acabava d’obrir a Barcelona. Jo era alta i prima i de mides feia com el maniquí. Un cop casada, vaig deixar de cosir i ja no vaig treballar. Sempre m’ho he fet tot, tota la roba que he portat fins ara, a part cortines i coixins. 

Com veu els canvis en la dona?

Penso que abans ens preparaven més per casar-nos i les noies d’ara són diferents, tothom que pot estudia. Penso que hem sigut la generació que més hem canviat. Per forma de pensar, per tecnologia, per tot…És una de les èpoques que hem vist més canvis al món. A casa no teníem televisió ni telèfon. Havies d’anar al carrer Jesús a que et posessin una conferència.

Si tirés enrere faria alguna cosa diferent?

No, he estat una nena feliç. El que jo vaig sentir moltíssim va ser la mort del meu pare als 52 anys. Ho vaig passar molt malament. Després ja em vaig casar, van venir els nens. Sempre envoltada de nens he sigut molt feliç. Quan van ser més grandets (la Vinyet tenia 10 i en Carles 6) em van cridar per si volia fer catequesi. Com que era creient i practicant, anava tots els diumenges a missa, el senyor rector em va cridar per si hi volia participar. Al principi em vaig espantar perquè els nens eren petits i poc a poc em vaig anar introduint a la catequesi.   

Fa moltes coses bones que no es veuen: si Càritas baixés demà la persiana hi hauria un dalt a baix

I ha estat 40 anys fent catequesi. Com ha estat l’experiència?

M’ha agradat molt, ha estat la meva vida. També vaig donar classe de religió a l’escola pública juntament amb la Maria Dolors Serra Farrerons. Va sortir una llei que donava el dret a rebre classes de religió a l’escola pública i aquí a Sitges van demanar a la Parròquia un parell de catequistes. Vam substituir la Glòria Baqués i l’Ana Maria Orti. Hi vaig estar 15 anys fins que es va casar la meva filla Vinyet. Impartíem història de la religió catòlica. Jo vaig fer de primer a vuitè d’EGB i dos cursos de primària quan va canviar el model d’estudi. Van ser uns anys alegres i bonics. Vaig entrar amb companys i vaig sortir amb amics. Al començament no hi havia ni llibres i treballàvem amb fotocòpies que fèiem nosaltres. Per impartir les classes amb dignitat anàvem a reciclatge a Barcelona, al centre Ribadeneyra. Hi havia anys que feia tres voluntariats a l’hora. Això sí, tot era com diu la paraula voluntariat, però, he estat molt feliç perquè he tingut molt bones vivències. He donat molt, però, he rebut més encara. 

El tercer voluntariat era a l’Associació de Lluita contra el càncer de la qual en va ser presidenta.

Sí, érem el poble de Catalunya que fèiem més diners. Vaig buscar un grupet d’amigues sitgetanes que s’embarcaren amb mi i vam treballar molt. Van ser 11 anys molt bonics que ens han deixat una estimació de per vida. Gràcies també a l’ajuda d’altra gent, no hi va haver cap sitgetà que es quedés sense el que va necessitar. Crec que tant elles com jo el moment més joiós era el de dir a tots els qui ens van ajudar un emocionat i sentit gràcies. 

Què era el que més els encuriosia?

Dues preguntes que em feien sempre era si jo sabia si Jesús era del Barça i per què a Déu no el podem veure. I jo els preguntava: si obres la finestra fa corrent d’aire. Qui hagi vist el vent que aixequi la mà? Els ensenyava la vida de Jesús i perquè havia vingut al món. Els passava la meva fe i els valors amb molts exemples. M’estimaven molt i també les famílies. Feia molta falta, venien molt en blanc en valors.

Qui queda al carrer Carreta de tota la vida?

De tota la vida només quedem la PepiCarbonell i jo, ningú més. Però ja fa molt temps que tenim veïns de sempre com la família Rafecas Codina que els seus quatre fills han nascut a la Carreta. També el pintor Blesa, en Brandon, en Joan Font, la Mercè Comes, la família Joan i Núria Bartra i la meva estimada veïna i amiga Núria Vicens. Tots ells fa molts anys que hi viuen i estimen molt el carrer.

Com era el carrer quan era petita?

Feia olor a vi perquè hi havia molts cups per trepitjar raïm, i a pescador, a salat, a mar. La gent cosia xarxes als portals.  Cada mes de gener hi havia molts temporals de Llevant i l’aigua arribava fins a mig carrer. El mar s’enduia cada any el Chiringuito. La canalla recollíem les copes que la mar enretirava i les hi duïem. Eren blanques i amb el peu negre, de vidre gruixut. El barri de baix a mar era poblat de nens que jugàvem sota les barques i totes les cases tenien la clau al pany. 

Quins temps!

Quan evoco la infantesa em ve al cap un trosset d’una de tantes poesies que el meu germà ha fet a Sitges, però sobretot a la nostra platja i als pescadors i diu així:

Jo sóc de baix a mar

Petit orgull de pàtria

Que el poble té altres zones

Potser més senyorials

Amb gent de casa bona

Però no compareu

Que enlloc no trobareu

Un indret tan diví

Que fins Sant Bartomeu n’ha volgut ser veí…

Yohann Laureau: «Vam venir per una nit i ja fa 60 anys d’això»

Yohann Laureau a Sitges el 2016
Foto: Anna Grimau

Entrevista d’Anna Grimau

Yohann Laureau, natural de la localitat francesa de Saint Cyr L’École, fa sis dècades que estiueja a Sitges. Va descobrir la vila per casualitat i ha acabat sent el seu lloc habitual de vacances des dels anys 50. A Sitges ha trobat amistats i família, ja que s’ha acabat casant amb una sitgetana.

Com vas descobrir Sitges?

Vaig arribar per primer cop a Sitges el setembre del 1956. Amb els meus pares i el meu germà. Anàvem de vacances a València. La primera nit la vam fer a Canet de Mar i la segona, a Sitges. La volíem fer a Barcelona, però ens van recomanar que no perquè era molt sorollosa. Quan ens vam llevar i vam veure Sitges de dia i vam anar a la platja, vam decidir que només passaríem una setmana a València i els altres 15 dies de vacances en aquest poblet tan maco.

Què és el que us va captivar?

De Sitges ens va encisar tot. El poble, la platja, els habitants, el clima, el Passeig…El primer Passeig, el de la Ribera, el Marítim encara no existia. La gent de Sitges era molt amable i simpàtica, sempre disponible, molt servicial.

On dormíeu?

Aleshores hi havia molt pocs hotels: el Miramar, el Terramar, El Subur i l’Hotel Sitges, crec recordar. Estaven plens i ens van dur a casa de la Maria i de la seva germana Filomena, que llogaven habitacions. Vivien al carrer Sant Bonaventura i regentaven la fruiteria del Cap de la Vila, al costat de l’antiga farmàcia.

Dos anys després vam dormir a casa de l’altra germana, la Manuela Lluís Carbonell, casada amb en Benazet. A Can Benazet (on ara hi ha el restaurant Revès) vam dormir-hi més de 20 anys, del 1960 al 1983. Ells vivien a la planta baixa i llogaven les habitacions dels dos pisos de sobre. Costava unes 25 o 30 pessetes la nit amb esmorzar inclòs (uns 18 cèntims d’euro). Les habitacions eren molt maques i ens feien sentir com part de la família. Encara tinc contacte amb en Ramon Planas Masip, nét de l’Àngela Lluís Carbonell de Can Mas, a qui aprecio molt. És el repartidor d’aquest setmanari, L’Eco de Sitges.

On menjàveu?

Els primers tres anys, fins el 1959, al restaurant Bonaire, dels tiets de l’Esther Torremorell. També a l’antic El Greco davant del monument homònim, al Passeig Ribera. Ens agradava aprofitar molt la platja i dinàvem tard, a partir de les quatre de la tarda. Després de dos o tres anys, l’amo de l’antic Greco ens va dir que hi anàvem massa tard i que ja no li calien els turistes per menjar. Vam marxar i no hi vam tornar més.

La Filomena ens va portar a un restaurant que ens va dir que el duia una parella jove que ens faria de dinar. Eren quarts de cinc. La mestressa, l’Anna Maria Bigaire, ens va dir que ho sentia molt, però, que ja havien tancat, que el personal havia marxat i que el seu marit descansava. En Jaume Grimau, que reposava sobre un banc del magatzem, ho va sentir i es va aixecar a fer-nos el dinar. Era l’any 1967. A partir d’aquell moment sempre vam menjar als seus restaurants: La Cala, el Maricel i després El Greco, amb l’inoblidable maître Jaume Rius.

Què és el que us agradava de Sitges?

Ens sorprenia tot. La vida que tenia tant de dia com de nit. A França la vida era més monòtona i de portes endins. Aquí estàvem tot el dia al carrer: platja, dinar, siesta, sopar, passejar i a la nit anar a ballar al Yuca, al Pachà, al Ricky’s i també a La Cabanya, just després del Pic Nic.

Quins altres records et vénen?

Les velles anaven de negre i les nenes amb faldilles emmidonades. Només hi havia la benzinera de Can Perico i la gasolina es treia manualment amb una palanca.

Les sirenes anunciant l’hora de dinar dels treballadors de la fàbrica de sabates dels Benazet i que la majoria de turistes eren francesos, anglesos i alemanys, molt més alemanys que ara.

Ens enduiem tabac i alcohol cap a França. Estava prohibit, però, a la duana eren tolerants. També recordo que recollien les escombraries amb una carreta amb cavalls. Sitges era molt net.

Léo Stöber: “La gent humil és la més rica de caràcter“

Entrevista: Anna Grimau

Fotografia: Albert Gironès

Feia molt temps que tenia al cap entrevistar Leo Stöber. La raó és que a mesura que anava a entrevistant gent de Sitges molt sovint sortia el seu nom. El millor client que he tingut mai, em deien. Tot un senyor, amb molta paraula. Una persona fora de sèrie, que està a totes les alçades, sense fer distinció de classes. Un fora de sèrie, asseguraven.
Nascut el 15 de desembre de fa 79 anys a Titisee-Neustadt, un poble de La Selva Negra alemanya, Leo Stöber Aublet va venir a Sitges l’any 1958 amb la seva mare. Era francesa i cercava la calor que coneixia de la infantesa a Tunísia, lluny de la Selva Negra on va passar tota la guerra en ple règim nazi molt hostil amb els francesos i, per tant, també contrari a la seva persona. Al poc temps d’estar a Sitges va caure malalta i va haver de tornar a Alemanya amb els seus altres dos fills. Allà Leo també tenia tres germanastres més grans que ell, que van ser de la quinta del biberó al front alemany. Per circumstàncies familiars tristes, amb tan sols 15 anys, Leo Stöber va quedar sol a Sitges. Als inicis el va acollir una humil família de pescadors murcians que vivien amb tres fills petits al carrer de Sant Crispí. Després va continuar tenint molta sort, com li agrada dir a ell. 

Com era viure amb aquesta família de pescadors?

M’hi vaig estar un any i era un ambient senzill, sense aigua ni llum, que a mi, que venia de bona família, em va servir per conèixer el que era la pobresa espanyola de l’època. Amb el pare d’aquesta família murciana, en Ramon, vaig aprendre a pescar i –riu- a dir paraulotes en espanyol. 

I després?

La meva mare havia comprat una casa a Sitges i em vaig dedicar a llogar-la a estrangers, va ser el meu primer contacte amb l’activitat immobiliària turística. Això em va permetre sobreviure fins que vaig trobar la meva primera feina al bar El Loro del carrer Joan Tarrida, enfront de l’antic forn de pa. Era un bar de nit  d’ambient luxuriós on treballava netejant al matí, fent recados i ajudant en tot el que calgués durant tot el dia i fins tard a la nit. 

Com va ser l’experiència?

El primer problema ja me’l vaig trobar el primer cop que el vaig netejar, va quedar tot brillant després de recollir dotzenes de burilles, papers, taps i altres coses desagradables…La sorpresa va ser quan va venir el propietari, es va quedar parat i va exclamar: però què has fet?! Doncs, vostè m’ha dit que el volia net…Sí, però no un hospital! Va agafar la bossa d’escombraries i va llençar burilles altra vegada sota dels taburets i taules. Si està tan net no hi entrarà ningú pensant que l’establiment no té èxit! Era el 1958, molt diferent d’avui dia.

Què més recorda?

Una nit va un client, un psiquiatra nord-americà molt simpàtic, em va preguntar què hi feia jo allà. Treballar, li vaig contestar. L’home es va quedar molt sorprès i em va dir que no era l’ambient per a un noi de la meva edat. Em va proposar d’anar amb ell a Nova York,  dient-me que s’ocuparia de mi i em donaria tots els estudis que precisava. Tenia uns 50 anys i es va encarinyar amb mi. No m’ho vaig pensar dos cops, però era menor i em calia el permís familiar i en aquell moment no era possible. Tinc la impressió que era un bon home.

Com va acabar l’aventura d’aquest bar?

Una nit em vaig trobar gent amb postures massa lascives per a la meva edat. Un es va apujar els pantalons, em va agafar del braç i em va dur al jefeOye, ¿de dónde has sacado a este idiota, que está molestándonos? Aquest va ser el meu acomiadament. El gir de la meva vida va ser que vaig treballar a l’hotel Carlton al Vinyet. 

A l’època, hi havia molt honor, tothom complia. La gent senzilla sempre era la més honesta i continua sent-ho.

Expliqui, expliqui…

El propietari era un capità retirat de les forces aèries angleses. Havia nascut aquí i parlava català millor que molts catalans. Però, era anglès un 150 per cent i cada vegada que hi havia guerra tornava al seu país per lluitar-hi. També era propietari de l’Anglo Española de Electricidad que van fabricar les primeres televisions a Espanya.  A aquest senyor li va passar el mateix que al nord-americà. Em va fer la mateixa pregunta: Però tu què hi fas aquí? Aquesta feina no és per a tu.

I què li va oferir?

Treballar per a ell. Que un capità de les forces aèries angleses 60 anys més gran i amb una forta personalitat s’interessés per mi, ho va ser tot. Li agradava la construcció i construïa apartaments per llogar. Els que encara avui són de l’empresa Sunway. Com tens experiència –em va dir- llogaràs els meus apartaments. Et dono un 5 per cent  i la pensió completa a casa meva. N’hi havia una trentena. Ara n’hi ha uns 120 a part de l’hotel Sunway Playa Golf.

Això sí que és tenir estrella…

Vaig començar a conviure amb aquest matrimoni anglès. Eren grans i els feia certa gràcies veure’m entrar i sortir atrafegat. No vaig trigar a llogar els apartaments, hi havia molta demanda i poca competència. Era a començaments dels anys seixanta i els turistes eren fonamentalment anglesos. Vaig aprendre a parlar molt millor l’anglès que el castellà. Havia establert contactes amb agències del poble i amb el meu dos cavalls m’oferia a recollir els clients i portar-los. 

S’espavilava ben ràpid, vostè, deuria estar ben content el propietari de Sunway…

Com va veure que ho feia bé, em va oferir a anar mitges si ampliava el negoci. I vaig començar a llogar habitacions de cases particulars i apartaments al poble, com el que tenia el de la granja del carrer Sant Francesc i s’havia fet un apartament. I ara com el llogo? Vés al Leo, li deien. Em coneixia tothom. I vaig arribar a tenir llogats fins a 200 apartaments. Era molt conegut en aquella època, pagava bé i mai deixava res a deure.

Cosa molt important a l’època…

Hi havia molt honor, tothom complia. Hi havia paraula. S’ha de dir que la gent senzilla era la més honesta i continua sent-ho. La petita burgesia cap a dalt, cada cop menys. La societat ha canviat molt, el benestar ens ha perdut. La gent més humil, és la més rica de caràcter. El sofriment solidaritza. Quan més tenim, més egoistes ens tornem. 

Expliqui’ns algun exemple d’això

La murciana pescadora va quedar vídua molt jove i es va haver de posar a netejar cases. Un dels fills va emigrar a l’estranger i cada mes li enviava alguna cosa per a que anés més folgada. Tot el que li enviava, ella ho ingressava en una cartilla que va obrir a la Caixa d’Estalvis del Penedès a nom del seu fill. Quan va morir, el seu fill va trobar tots els seus ajuts en aquesta llibreta. Els pobres són els més rics de caràcter.

Vostè també va poder començar a estalviar ben aviat…

Quan vaig a començar a fer diners de veritat va ser dels 20 als 28 anys amb el 50 per cent dels subarrendaments. El negoci es va triplicar i em vaig convertir en soci dels anglesos. Encara sóc soci amb els besnéts. Sempre em pregunten pels besavis ja que els coneixia jo millor que els seus propis fills.

Què va fer a partir dels 28 anys?

Un cop que vaig guanyar diners, vaig començar a estudiardret. Era l’únic de la família que no havia estudiat. Un cop llicenciat, vaig començar a treballar d’advocat a Barcelona. Era un dels advocats que el consolat alemany recomanava i de seguida vaig tenir molta feina. Vaig deixar de llogar les propietats d’altres per limitar-me a les nostres.

En aquella època deurien haver-hi molt pocs advocats que parlessin alemany, oi?

Sí, i aleshores tota la Costa Brava era alemanya, així que vaig obrir un despatx a Empuriabrava. Quan vaig arribar als 50 i pico d’anys, havia de decidir deixar la professió d’advocat o el negoci, i vaig deixar el dret i vaig continuar amb Sunway. Fa vint anys vaig ampliar el negoci amb dos hotels: un a Sitges i l’altre a Formentera. Aquest últim el vaig conéixer com advocat, durant 15 anys vaig estar resolent els mil problemes que el grup inversor alemany que l’havia construit va tenir. Els alemanys van quedar tan farts de plets i querelles que, quan van recuperar la propietat, la majoria em van vendre la seva part. Amb una petita part encara som socis.

Del Sitges dels anys 50 recordo molts carros amb mules, el Pregoner, el sereno i la campana del carro del basurer.

Què més recorda del Sitges dels anys 50?

Sempre es cantava. A les cases, a les obres, al carrer…  Majoritàriament eren andalusos cantant i xiulant. Ara ja no canta ningú. Ningú en sap, ningú coneix cap cançó. Quan volen expressar alegria no saben què cantar i acaben cantant l’himne del Barça. S’ha perdut una part molt important de la cultura popular. Era preciós.

Sap per què? M’ho va explicar en David Jou quan el vaig entrevistar. Tothom cantava i xiulava i es va deixar de fer amb l’arribada de la ràdio. Es va fer el silenci per escoltar. Què més li va cridar l’atenció?

Quan vaig arribar a Sitges la major part del transport es feia amb carro i mula. Vaig treballar per a un importador de vi escumós i per la nit no podíem anar a Sant Sadurní d’Anoia perquè hi havia tant de carro pel camí que, en no haver–hi llums, era molt perillós. Sempre em fa pena pensar que algun dia s’asfalti la davallada que encara té les línies de pedres al mig de la pendent per a que els animals que pujaven amb carros no rellisquessin. Sempre m’agrada ensenyar-ho als estrangers que venen a veure’m. Espero que no es perdi mai.

Què més li va sorprendre del Sitges d’aleshores?

Que tot era molt brut llevat de l’interior de les cases on tot era més net que a Alemanya. L’espai públic, res nulliusdiem en dret, que no era de ningú, era brutíssim. Tots els catalans/espanyols que he conegut sempre han estat netíssims. Hi havia escopidores perquè la gent escopia molt. Deuria haver-hi alguna afecció pulmonar, es fumava molt i el tabac era molt dolent. També recordo el Pregoner, amb la trompeta a les cantonades i a crit pelat declarava el ban del senyor alcalde…Els serenos, que a Barcelona picaven de mans. La campana de la basura i la gent baixant i llençant les escombraries al carro. El basurer era amic meu. Es va fer ric amb això.

Com?

Seleccionava les escombraries. Un dia em va preguntar: escolta, tu llogaries els meus pisos? Jo el vaig mirar sorprès i li vaig dir: val, ensenya-me’ls. Preciosos, nous. Encantat, li vaig contestar. Tu t’has cregut que com sóc basurer sóc pobre, oi? Sí. Doncs ara t’ensenyaré. I em va dur a un magatzem enorme que tenia, que eren uns antics estables, ple de fardos de paper, de cartró, de roba…mira, tot això són les escombraries que vosaltres llenceu. Separava el ferro i el paper i el venia en grans quantitats.

Vostè també ha fet molt del no res…

Puc afirmar al cent per cent que he tingut sort. Et pots matar a treballar però si no tens sort, res. Al comerç, als negocis, a la vida mercantil…si no tens una mica de sort, res…La meva vida ha estat un 80 per cent de sort. Ara, també s’ha de treballar i no ser tonto. I saber intuir la sort. Només veiem els qui han tingut sort, els qui s’han arruïnat no els veiem. 

Creu que ha tingut molta estrella?

Em sento molt afortunat, però, per pura casualitat. He tingut bona estrella perquè jo li explico el 50 per cent agradable. A la meva família vam viure una història molt trista. El meu pare a la Gran Guerra era soldat ras i en la segona era metge. Va estar al front rus i van passar moltes coses. Tinc una família catalana meravellosa i una gran motxilla plena de tot allò bo i dolent que ha estat la meva vida. No sóc molt social, sóc més aviat un solitari perquè he crescut fora del test. Un alemany que ha crescut i viscut fora d’Alemanya. Això, vulguis o no, et converteix en estranger. L’estranger de Camus. I assumeixes aquest rol d’estranger, l’absorbeixes i és la teva segona naturalesa. 

Què ha après de la vida?

A ser escèptic, em respon mentre es fon en un profund somriure que li fa brillar els ulls. La vida és una associació de casualitats, rebla.

Ventura Sella Barrachina

«Amb l’edat, valores el bé que hagis pogut fer»

Ventura Sella al seu domicili de Sitges el 2017

Entrevista: Anna Grimau

Fotografia: Antonieta Montserrat

Tot i ser en Ventura de Sitges de tota la vida, haig de confessar que no el vaig conèixer personalment fins fa un parell d’anys. Vaig acudir a ell per demanar-li on podia trobar informació sobre el meu oncle Jaume Daví, per a un article que estava preparant aquells dies. Em va meravellar el seu cap clar: en un segon em va dir de memòria dues publicacions i les respectives pàgines on es feia referència a Daví. Jo, que tinc la sensació de no recordar què vaig fer ahir, em vaig quedar bocabadada. Em va entusiasmar la interessant conversa que va seguir i la complicitat d’en Ventura i l’Antonieta, una parella que porten més de 60 anys plegats i encara els espurnegen els ulls quan es miren. Aquell dia vaig decidir que era imprescindible fer-li una entrevista. I aprofito l’excusa que, aquesta setmana, en Ventura Sella pentina els 93 anys. A partir d’aquest moment, el seu testimoni ja forma part de la nostra memòria històrica.

Com era el Sitges que recorda?

Hi havia una gran llibertat de poder anar pel poble, jo era un marrec de carrer. Sitges, aleshores, vist des d’ara, sembla un Sitges idíl.lic però no hem de pintar els temps passats de color de rosa. Hi havia moltes privacions i més dificultats.

Sobretot a partir de la guerra…

Sí, a la guerra vam patir molt perquè malgrat que el meu pare no tenia cap significació política, més aviat érem considerats de la part del Franco, dels feixistes. Aleshores no en deien franquistes ni nacionals, sinó feixistes. I la gent que volia matisar deia els militars, que eren els qui anaven a favor de Franco.

Quins records té de la guerra?

Tot s’ha de passar per un sedàs. A més, dels 9 als 12 anys jo era un nen. Vam passar gana perquè hi havia privació de menjar. I quan passes gana t’agafa un mal al pit, una opressió. Aquí a casa, malgrat les limitacions, sempre vam poder menjar i va arribar un moment que menjàvem albergínies bullides sense oli, menjar horroròs. Encara avui els hi tinc una mica d’aversió, tot i que les menjo. S’aprofitava tot, de les faves en menjàvem les peles també bullides. La població civil el que més patia era la fam i volia que s’acabés.

Què ha passat pel sedàs amb els anys?

Les barbaritats que van fer la part anarquista, la part no revoltada, van ser molt exagerades. Hi havia un sentiment d’aversió. Ara, quan s’ha sabut que per l’altre cantó també hi va haver les mateixes barbaritats i menys justificades, perquè es presentava com la part civilitzada, el judici s’ha suavitzat.

Els primers dies després de l’entrada dels Nacionals a Sitges, el local de la Falange es va establir a la Torre d’en Sabriano, on ara hi ha el Sitges Park Hotel. Hi van convocar una pila de noies joves afiliades a associacions d’esquerra, les van rapar i les van fer passar pel Cap de la Vila, sent escridassades i avergonyides pel poble.

Com va ser la postguerra?

Després de la guerra les caresties alimentàries van durar molt de temps i no es va restablir una normalitat fins el 1952, aproximadament. Durant més de 10 anys no hi havia res a les botigues. Es comprava a l’estraperlo. La gent s’adapta de seguida en aquestes circumstàncies anòmales. Quan hi ha una desgràcia natural, un aiguat o un incendi, de seguida surten els lladres per saquejar. I els estraperlistes se n’aprofitaven molt. Hi havia tensió al carrer i menyspreu cap als vençuts, que vivien amb molta por.

On va estudiar?

Estudiava al Col.legi Samà de Vilanova i després a l’Institut Ausiàs March de Barcelona. En acabar el batxillerat, amb 20 anys, vaig anar de novici a Montserrat. Se’m va aconsellar que no tenia les condicions aptes per ser monjo i en vaig sortir amb 25 anys. Al monestir hi havia un ambient d’alta cultura, sobretot humanística. L’amor a l’estudi el vaig aprendre allà.

Què va fer aleshores?

El pare d’un company de Montserrat, que era director d’una gran companyia distribuïdora de pel.lícules, em va trobar feina a Madrid, on vaig estar-hi quatre anys.  Sortia molt acomplexat de Montserrat. A Madrid encara hi havia molta misèria, hi havia barris molt cutres. Em va impressionar molt que la premsa matutina -Abc, Madrid i A- i la de la tarda –Informaciones, El Pueblo, Alcázar i Madrid- quan ja feia tretze anys que havia acabat la guerra en parlessin  com si en fos l’endemà, amb una bel.ligerància tremenda contra els enemics de Franco.

Madrid em va agradar moltíssim i tinc un record extraordinari dels amics que hi vaig tenir, que no n’hi havia cap de Madrid perquè jo vivia en una pensió.  En aquells anys, el meu gran refugi va ser el meu cosí Ángel Antonio Mingote, amb qui més vaig freqüentar.

Unes vacances d’estiu vaig conèixer la Antonieta Montserrat a Sitges i vaig demanar el trasllat a l’oficina de Barcelona. Vam començar a festejar al 1956 i ens vam casar al 1959. El 1960 neixia el nostre primer fill, en Joan.

Va treballar a Sitges?

Sí, vaig trobar feina a Sitges d’administratiu als hotels de Vives-Anduix. Després vam agafar la botiga de roba La Maragda i hi vam afegir ceràmica popular espanyola que veníem a preus irrisoris. La compràvem a  Puente del Arzobispo, a Toledo, al costat de Talavera de la Reina. Van ser els primers anys del turisme internacional a Sitges, els estrangers venien en cotxe i podien carregar les compres.

Ja de gran vaig estudiar Filologia Llatina i vaig acabar sent professor de llatí a l’Institut Vilafranca. Vaig ser universitari amb 43 anys. Cinc anys després, el meu primer dia de classe com a professor, vaig estar a punt de girar cua al tren. Els alumnes em van acollir molt bé i vaig arribar a la conclusió que mentre s’estudia, ets jove. Vaig donar classes durant 17 anys d’una de les coses que més m’ha interessat: el llatí.

Com veu el país ara?

No me’n sé avenir del caos que hi ha, hi ha exageracions de tots cantons. La classe política, fora d’una part molt respectable i molt com cal, n’hi ha masses que són uns arribistes.

És afiliat socialista, com veu el PSC?

Veig el partit molt malament. Lluito perquè encara pugui tenir la ideologia, que és en el que crec, en la idea. Tots els valors, igualtat d’oportunitat per a tothom, respecte als Drets Humans, no vassallatge als poderosos, un respecte bàsic a la persona. Avui dia hi ha massa interessos materials, tothom va a la seva. 

Què canviaria de Sitges?

Trobo que hi ha molta brutícia ara a Sitges. Potser és cosa de l’edat i sempre n’hi ha hagut. No entenc el Carnaval i trobo que hi ha massa xivarri per Festa Major. He de reconèixer que em passo en el defecte dels vells, en el sentit que la nostra Festa Major era la bona. La d’ara estic segur que pels joves és l’autèntica, però, jo ja no hi combrego.

Durant 20 anys vas ser cronista local de l’Eco, perquè ho va deixar?

Vaig plegar en fer 20 anys perquè n’estava cansat i em costava massa. Amb en Jacint Picas hi vaig entrar una mica forçat per respecte a un amic que estimava molt i perquè alguna altra persona m’ho va demanar. Vaig tenir com una obligació de continuar la seva obra amb les limitacions, ell tenia moltes més qualitat literàries que jo. El que més m’agradava era parlar de temes culturals, comentar presentacions de llibres, representacions teatrals, conferències.

Ja gairebé pentina els 90, com es veu la vida amb 9 dècades damunt les espatlles?

El 15 d’abril compleixo 90 anys, a veure si hi arribo. Em considero vell per reflexió perquè tinc prop de 90 anys, però no em sento vell de tal manera que hi ha una anècdota que de vegades comentem entre amistats: fulano de tal deu ser molt gran, i només té un any menys que jo, sense considerar que jo sóc vell.

Amb l’edat valores més l’estimació a la família i als altres i el bé que hagis pogut fer. No canviaria res, no m’agrada recordar el passat. Me’n penedeixo de moltíssimes coses, però, no en diré cap. Sobretot em penedeixo d’haver actuat a cop de foc, sense reflexió. Quan som joves som massa passionals. La vida ens ensenya a ser més reflexius, més pausats. També he deixat de fer molt de bé per falta d’aptitud o coneixement. Hauria pogut fer moltes més coses bones, però no tinc consciència d’haver fet mal, en dec haver fet, però, no en sóc conscient.

Hi pensa en la mort?

Hi penso molt, contínuament. No em fa por perquè comprenc que forma part de l’estructura de la vida. O sigui, la vida d’una persona és com una habitació que té un porta d’entrada i una altra de sortida.

Tinc un altre convenciment, tinc tan bona salut que no m’estranyaria que em morís de sobte, que me n’anès a dormir i em trobessin l’endemà. La mort plàcida que desitjaríem tots. Cada dia és un regal.

Antoni Caverdós: «l’Ajuntament no fa res per evitar que el totxo engoleixi l’última sínia de Sitges»

Tomàs Junyent, Joan Carbonell i Antoni Caverdós, els últims pagesos urbans del s.XXI a Sitges
Entrevista i fotografia: Anna Grimau
– Juliol 2018

L’Antoni Caverdós Puiggrós és l’últim pagès urbà de Sitges. Tota la família ve de pagès, des que els seus besavis van venir procedents de Sant Pere de Ribes. Va començar a treballar la terra als 14 anys i fins fa pocs anys el que cultivava ho venia a la botiga Can Caverdós que durant 22 anys va regentar amb la seva dona al carrer de les Ànimes.

Ja jubilat i aquí està cada dia…

No puc deixar-ho ni jubilat, és una feina que es porta a dins com els pescadors. Cada dia vinc unes tres horetes i després de treballar la terra, sota l’olivera xerrem de tot i quan ja hem arreglat el món, marxem.

Xerren amb el so de les màquines i les grúes. Com veu tot el que estan construint?

És un desastre, a Sitges ja es pot dir que s’han acabat els pagesos. Jo sóc l’últim pagès del poble, a banda dels que quedin a Campdàsens on només es planta Vinya i ho porta un pagès de Ribes que es diu Isidre. Sóc una espècie en extinció. Ja es van acabar els sabaters i els boters, queden quatre pescadors i jo sóc l’últim pagès.

Com és ser pagès?

És un ofici que t’ha d’agradar perquè és dur. Plantar és el més fàcil, allò difícil és treure les herbes, mantenir i collir. El més fotut és que una pedregada t’ho faci malbé tot. És un ofici que s’està perdent i és una llàstima. Abans a Sitges hi havia 7 o 8 sínies (horta amb aigua on s’hi poden plantar síndries i melons a part de la resta de verdures, fruites i hortalisses). Al secà s’hi planten vinyes, blat i ordi. Ara no hi ha terrenys per fer-ho, només a Can Girona. El turisme s’ha menjat l’agricultura i ningú se n’ha preocupat. L’Ajuntament no fa res per evitar que el totxo engoleixi l’última sínia de Sitges.


El turisme s’ha menjat l’agricultura i ningú se n’ha preocupat.


Com era això abans de les obres?

Abans treballàvem unes 4 hectàrees de terreny. A la botiga servíem als Matas, al Costa Dorada, La Salseta…Fèiem molt de vi. Treballàvem unes 20 hectàrees de moscatell, macabeo i xarel.lo. Hi treballàvem el meu pare i jo amb l’ajuda puntual d’un altre pagès, en Joan Martí. Durant la verema venien unes 10 persones a collir durant un mes.

Com han canviat les coses, oi?

Molt, el jovent ara no beu vi. Nosaltres, a casa l’aigua no la tastàvem. En canvi, la coca-cola i la cervesa van acabar amb el vi. L’hàbit torna, però, no suficient. Ara sóc l’únic que venc raïm moscatell a Sitges, a la botiga d’en Virgili a Poble Sec. I també sóc l’únic que planta espigall a Sitges. Enguany 100 motes, n’havia arribat a plantar fins a un miler.

Créixer, però, és inevitable. Què en pensa?

S’ha de créixer, però, de mica en mica. Com abans: feies un tros i quan s’omplia, en feies un altre. S’han de preservar horts com aquest almenys per a que la canalla sàpiga que és un tomàquet o un cogombre. Abans venien els alumnes d’escoles de Sitges a visitar l’hort i les vinyes.

I vostè és l’últim pagès de tot una estirp…

Som almenys quatre generacions de pagesos a Can Caverdós. Quinze dies abans de morir, el meu pare encara venia aquí cada dia. A mi m’agradaria poder fer-ho, però, no sé si serà possible si hi fan tants pisos.

EL CREADOR D’AQUESTA SÍNIA

El creador d’aquesta última gran sínia de Sitges és el sitgetà Josep Maria Tutusaus, mort ara fa tres anys. Es va criar a l’antiga Sínia-Morera on feinejaven els seus avis. Després de treballar tota la vida com a representant de sabates va reproduir la sínia que tenia al cap en aquest terreny de la Plana de Santa Bàrbara Est, ara urbanitzant-se. El fill del propietari, Alberto Tutusaus, explica que l’única esperança que tenen de poder-la mantenir és que el proper govern municipal de Sitges sigui més sensible al medi ambient, l’ecologia i la sostenibilitat.

Perquè parlen tant de medi ambient si després el fan malbé?

Es refereixen a l’actual govern municipal. En Tomàs Junyent i en Joan Carbonell, tots dos jubilats, vénen cada dia a ajudar a l’hort a n’Antoni Caverdós. Lamenten que a Sitges s’hagi perdut tot en favor del turisme. Turisme, turisme, turisme! I s’ho han carregat tot -s’exclamen-.

Maloles Rubió García-Munté: «M’escapo en els meus quadres»

Entrevista i fotografia: Anna Grimau

La Maloles Rubió García-Munté podria haver estat veterinària, però als 16 anys va decidir començar a pintar. És l’única filla de qui va ser un prestigiós metge Barceloní, Joan Rubió, i d’una dona amb molta empenta, Lolín García-Munté, filla d’una de les més adinerades i conegudes famílies de la colònia estiuenca sitgetana de la segona meitat del segle XX. És transparent i tal com raja, les paraules se li desboquen a la mateixa velocitat que els pensaments, mig en català-mig en castellà, segons el record que evoqui. La seva pintura és figurativa inundada de formes geomètriques i un munt de color.

Com et sents quan pintes?

Em sento atrapada i lliure quan pinto. Aferrada a una tècnica, el ‘desboque interno’ necessita una gàbia…Hi ha estones que precisen de molta paciència, d’assegurar-te el tret, la xarxa per on has de caure, el fons de color del llenç…i et manté la ilusió el que vindrà després i després pim pam i rectificar els fallos. Però com no ho preparis, no surt. Cada quadre té un mal moment. Però, te n’oblides, com a la vida…

Ara exposes “Portes i Finestres” a l’Àgora 3, després d’una època de fer interiors t’obres a l’exterior?

Les cases tenen portes i finestres. De l’interior, m’obro cap a enfora. És com voler escapar-me de les coses d’aquest món que no m’agraden, jo m’escapo en un quadre meu. Pintar és una forma de vida.

Quan pinto em sento atrapada i lliure, és una forma de vida 

Com et vas iniciar en la pintura?

A l’Escola de Belles Arts de Sant Jordi hi havia un exàmen d’ingrès molt fort, i el vaig preparar a l’Acadèmia d’en Sanvisens i la Teresa Llàcer. Molts bons professors i molt bona gent, me’ls estimo moltíssim.

Tenia 18 anys i ho vaig aprendre tot! Això sí, el color em sortia innat. Se t’enganxa molt l’escola d’ells, així que després vaig fugir uns anys d’aquesta escola i vaig fer una pintura més pàl.lida, més propera a Grau Santos. I em vaig trobar un altre camí tancat…Aleshores tornes a lo teu i tens alguna cosa també d’allò nou. El segon canvi va venir després de separar-me i patir tres depressions molt fortes. És com una grip com gran de l’ànima, fa por, amb ganes de morir-te. Quan hi penso…Si haig d’estar donant les gràcies i bots d’alegria tot el dia!

Cada quadre té un mal moment, però te n’oblides, com a la vida 

Què és el millor que et van donar els teus pares?

Suport total, sempre. Eren uns pares molt moderns. Als 18 anys em van dur a un streaptease a París i quan les noies, guapíssimes, es van despullar, eren tot tios! I anècdotes a mil em van donar els meus pares. I sobretot em van ensenyar a tractar amb tothom, de no creure’m més que ningú, que fos tan amiga del repartidor del colmado com de la filla de la Duquessa.

Com veus Sitges ara?

És un dormitori de Barcelona, un lloc de turisme barat. Aviam si els hotels de luxe ho canvien. El nivell cultural que hi havia ja no existeix. A casa venien a sopar en Pruna,  en Grau Sala, en Néstor Luján…Ara, Sitges és meravellòs, un lloc esplèndid amb el mar, a prop de Barcelona. Canviaria la jardineria del passeig, ho tenen molt abandonat, amb el que es paga d’impostos no sé què en fan. Caldria una mestressa de casa que administrès…mirant el cèntim.

Com veus el món?

A mi no m’agradaria ser jove ara. No sé, és un món que ja no comprenc. Tota aquesta competivitat i el neoliberalisme s’està carregant drets que han costat moltes generacions. De vegades penso que no ha passat res, que el món segueix igual. Que hi ha els mateixos abusos de sempre que abans no se sabien…Me n’alegraré de morir-me quan em toqui si la cosa continua així…

Pintar és com escapar-me de les coses d’aquest món que no m’agraden

Hi penses sovint en la mort?

Sí, i no en tinc cap ganes! Em fa por. Lo fotut de la mort és el patiment. I fa yuyu, però cal acostumar-s’hi que tots hi passarem. A la vida cal anar renunciant, jo ja estic renunciant a un peu que em fa mal. De la vida he après a relativitzar molt perquè som una família que hem patit molt la pèrdua i ‘el apego’ cal currar-se’l.  

Desitjos?

Retirar-me de la pintura comercial i dedicar-me a fer l’indio. Intentar l’abstracte, segur. I posar-me a fer retrats i regalar-los. No hi ha res com la cara, el retrat és ciència exacta…‘O soltarme tanto la greña que vete a saber!’

David Jou i Andreu: “Vaig viure la transformació del Sitges d’inicis del s.XX”

Entrevista i fotografia: Anna Grimau

David Jou i Andreu va néixer a Sitges a un quart d’onze de la nit del divendres 26 de setembre de 1924, fill de l’escultor noucentista Pere Jou i d’Antònia Andreu, a la casa número 15 del carrer de l’Aigua. A Sitges hi havia aleshores escassament 5 mil habitants i estaven en plena dictadura de Primo de Rivera. La Mancomunitat havia estat desmantellada, presidia l’ajuntament l’alcalde accidental Josep Vidal i Vidal i acabava d’incorporar-se a la rectoria Mn. Ramon Godayol. Així comença David Jou les seves memòries “Memòria de Navegacions i altres records de Sitges”, molt recomanables per interessants i revel.ladores, i que enceta parlant del carrer de l’Aigua i de la casa dels avis.

Expliqui’ns com era el carrer de l’Aigua als anys 20?

Dels més antics de Sitges, també n’era un dels principals. Era un carrer blanc i net. La netedat dels carrers i de les cases sitgetanes era un fet tradicional, potser proverbial des de sempre. Era més distingit que no pas ara, en gran part deshabitat i gairebé anodí, impersonal. Hi havia vidaa les cases i tenia dues botigues de queviures,  la de la Balbina Trigueros i a cal Horaci Plaza; un forn de pa, el d’en Jaumet Forner; un celler, can Peretó, mig celler mig taverna; un taller de manyà, el de Can Selva, tan petit que quan havien de fer baranes per a un balcó, havien de fer-ho al mig del carrer. Gairebé tot ha desaparegut… Ara és com si passés pel cementiri. A l’època hi passaven totes les processons de l’any i les vèiem amb l’avi a primera  línia.

Després es van traslladar a la “caseta de les punxes” al carrer Prat de la Riba…

Sí, el 1925 el pare va comprar a Francesc Armengol, l’artífex de Terramar, un pati o solar en les anomenades terres del Viudo on tot just s’havia obert el carrer Prat de la Riba. Amb la il.lusió pròpia del moment, els pares hi van construir immediatament una petita caseta de teulada a quatre aigües amb dues punxes a la carena. D’aquí el nom.  A la resta del solar, l’avi l’aprofità per plantar-hi verdures i hortalisses. Dos anys més tard hi van construir el taller del pare, espaiós i ple de llum. 

Què hi havia a la vora?

Al costat teníem la casa del pintor Joaquim Sunyer. Seguint el camí Fondo, de cara al Vinyet hi havia la sínia d’en Benaprès amb un piset on vivia i treballava el pintor Alfred Sisquella. Gairebé tota la resta eren camps i vinyes. Gaudíem d’un gran horitzó. Recordo  que una tarda, asseguts al pedrís del taller, vàrem veure com l’àvia, Antònia Mitjans, acabava de passar la cantonada  d’on ara hi ha l’hotel Calipolis i venia cap a casa. La vam anar a rebre corrents. No hi havia cap perill per a la canalla ni res que impedís la vista. Quan dinàvem a la cuina vèiem el campanar del Vinyet i l’ermita de la Mare de Déu de Gràcia. Com tot plegat era rural, de tant en tant s’hi veien ramats de cabres i de vaques. Un ambient bucòlic que va anar desapareixent i el van anar substituint els xalets.

A què jugava de petit?

Llavors tot era elemental i senzill i tot escassejava, començant pels diners. Les criatures érem feliços amb qualsevol fotesa. Jugàvem amb els patacons, les tapes de les capses de mistos. Una de les grans afeccions de la canalla era buscar capses per tot arreu i recollir patacons, que servien de moneda i es podien canviar per baldufes, llapis o qualsevol altra cosa. També jugàvem a les cinc pedretes, si eren de marbre, millor. Vaig anar a col.legi de Mn. Joan Lloberas, la mensualitat era de set pessetes, no sempre fàcils d’obtenir. Al centre de la classe hi havia un gran rellotge de paret, per cert lentíssim….Quan Mn. Joan volia cridar l’atenció d’algun alumne que no posava massa interès en la seva feina, deia: “Tu, vols anar a cavall o tirar del carro?”

Què feien a la sortida de l’escola?

La proximitat de la platja significava córrer cap a vora mar, a badar per les barques, escoltar les converses dels pescadors i quan feia mal temps enfilar-se a les fustes del Pavelló de Mar mentre per sota passaven les onades que semblava que ens amenacessin. Les barques ocupaven l’espai que va des de la Carreta al Primer de Maig poc més o menys. Amb l’abundor de sardina que hi havia al mar de Sitges, quan sortien totes les barques a pescar a la nit amb els llums encesos, per tot l’espai de l’horitzó, des del passeig marítim estant, feia l’efecte que hi havia un altre passeig paral.lel al nostre…Era un espectacle prodigiós. 

He vist acabar el passeig el 1927 i l’he vist amb les dunes de sorra, llavors sí que hi havia platja. Encara s’hi feien lliris de platja, tan olorosos.

I de la Ribera, què recorda?

També anava sovint a can Falç de mar i em quedava al costat de la tia de Can Falç, Teresa Queralt i Jové, que era vídua de les segones núpcies de Ramon Dalmau. Sempre estava asseguda al costat de la vidriera que dona al mar, al mateix racó on anys després s’estaven les seves nétes Rosalia i Josefina. Des d’allà, en temps de l’alcalde Pau Barrabeig, cap al 1928, vaig poder contemplar com es feien les obres d’urbanització d’aquella zona, entre el Greco i la Punta, amb la construcció del mur, un banc llarg que limitava la platja i el passeig. Llavors aquell espai era gairebé en exclusiva l’escenari lluminós i obert a mar dels pescadors, de les barques i dels veïns dels carrers de la Carreta, Tacó i encontorns. Hi havia un moviment que m’entusiasmava. 

D’aquí potser va sorgir la seva afició al mar i a fer maquetes de barques i vaixells?

Sí i també el llibre “El Sitges dels nostres avis”d’Emerencià Roig i Raventós és possible que m’acabés d’arrodonir la fal.lera per la marineria i la lectura. El pare em va construir una barca de mitjana en miniatura, amb les seves veles, inspirant-se en les ilustracions d’Emerencià Roig. Anàvem sovint d’excursió als Colls Miralpeix i pujàvem a berenar a l’esplanada de l’ermita de la Mare de Déu de Gràcia on hi havia dues grans maquetes de vaixells de vela, exvots d’alguns mariners de la comarca. Tot va desaparèixer durant el desgavell del 1936 al 1939.

Què trist…

Sí, passats uns dies després del saqueig de les esglésies, recordo que va venir a casa en Jaume Daví i Manyosa, funcionari del departament d’obres de l’Ajuntament de Sitges, de gran sensibilitat artística i cultural, a buscar el pare per anar al Vinyet, valorar les destrosses i decidir com salvar i emmagatzemar en lloc segur el que havia quedat. Hi vam anar tots tres. Me’n va quedar una mena d’imatge fotogràfica: hi havia el retaule de Sant Bartomeu i Santa Tecla d’en Credença amb una destral clavada, i l’únic exvot que es va salvar, una fragata del segle XVIII amb canons a banda i banda encara penjant de l’arc de davant mateix amb una cadira enganxada a l’arboradura. Així havia quedat després del pas dels iconoclastes defensors de les llibertats, quan s’havien cansat de lluitar amb el pobre vaixell penjat de l’arc que ni a cops de cadira havia caigut. En Daví va fer emmagatzemar-los en lloc segur, a Maricel. Gràcies a la seva gestió, aquelles dues peces i la major part dels altars barrocs de la parròquia es van salvar de la desaparició i avui encara els podem veure. En Daví va ser un funcionari conscient i responsable i mereixeria un record especial. 

Totalment d’acord. Què recorda del temps de la República?

Moltes novetats que llavors m’encuriosien però que amb el pas del temps m’han arribat a meravellar de com en tan poc temps es van fer tantes coses: la piscina i el casino, la nova aportació d’aigua potable, el Cau Ferrat obert com a museu, l’hotel Terramar, l’enquitranada dels carrers de Sitges, el Maricel, la biblioteca, El Brollador, un establiment molt simpàtic entre el pinar del passeig de la Ribera i els terrenys de la piscina, operat per l’Orxateria Valenciana de Barcelona. Tenia un gran brollador al centre i tot el perímetre estava decorat amb grans testos de geranis que donaven color al conjunt. També el Frigo, Bar Americà, que es va inaugurar el 1934 als baixos de Can Julià. El brollador i el Frigo foren els primers establiments que s’instal.laren entre la Fragata i l’avinguda Sofia. 

També la piscina i el casino, el Cau Ferrat obert com a museu, l’hotel Terramar, l’enquitranada dels carrers de Sitges, el Maricel, la biblioteca i El Brollador

Quins altres canvis substancials va viure el Sitges de la seva època?

Jo he vist acabar el passeig el 1927 a partir del Picnic cap a Terramar i l’he vist amb les dunes de sorra, llavors sí que hi havia platja. Encara s’hi feien lliris de platja, tan olorosos. La construcció del passeig marítim, i sobretot els grans temporals dels anys 1947 i 1948, van precipitar el final d’aquest cicle natural. També vaig ser testimoni de la construcció dels primers xalets de vora casa. Entre el 1929 i el 1930 començaren a treballar en la construcció de l’avinguda del Vinyet, entre l’avinguda Sofia i el carrer Anselm Clavé. 

Quin honor! Quin ambient hi havia a la zona?

Per a alguns massa rural com el senyor Josep M. Balasch, un dels primers que es va dedicar a construir xalets i que es queixava a l’Ajuntament per la presència de les inofensives bestioles, cabres, xais, matxos i vaques, que sovint envoltaven les cases, incompatible –deia- amb els xalets del passeig marítim i els que ell mateix anava construint més endins. Quan es va construir el passeig marítim, al costat del monument Benaprès s’hi va fer una baixada ben ampla, que encara hi és ara, perquè els carros poguessin anar a la platja a carregar sorra i còdols per als paletes. Aquella baixada també era utilitzada per algunes famílies pageses de Ribes que en acabar les feines de la verema, venien amb el carro i el matxo, a passar el dia a la platja, es banyava tota la família, el matxo inclòs.

Què més recorda?

Quan es construïen cases a la vora sentíem cantar paletes i pintors. Llavors la gent tenia una gran afició o potser necessitat de cantar. No era gens estrany que quan es treballava es cantés durant la feina. Els pintors destacaven més, possiblement perquè, com treballaven normalment en habitacions buides, l’acústica ressaltava la seva veu. Les minyones també cantaven mentre rentaven o planxaven. El pare cantava mentre treballava al taller i la mare durant els treballs domèstics. El xiular pel carrer o circular amb bicicleta era un altre moment de les expansions musicals. La desaparició d’aquest costum coincideix amb l’aparició de les ràdios i els transistors, cada vegada més petits i més portàtils, que foren una innovació molt popular. 

Ha passat gairebé un quart de segle en alta mar. Com és la vida al mar?

Una mica rutinària, sempre amb la mateixa gent, i de vegades ni els coneixes. Navegar és més aviat pesat, no em faria res repetir en una altra vida hipotètica, però potser més m’estimaria fer una altra cosa millor. Sobretot per solidaritat amb la Lolita, que les patia, pobre, les meves absències, sola amb els quatre fills. Els feia anar com un pal però també li portaven els seus problemes. Jo navegant des del 1944, aviat vaig construir una casa al poble per a mi, la Lolita i els fills. 

Dissabte en va complir 96, per molts anys! Què li haensenyat la vida?

Gràcies! La vida m’ha ensenyat que les coses costen molt, que no hi ha res fàcil. Em considero afortunat per haver trobat la Lolita, que ho ha estat tot per a mi i ha donat un gran sentit a la meva vida, i tenir aquests quatre nanus. Amb la Lolita no recordo mai cap discussió després de tota una vida junts. Una de les coses que s’haurien de recomanar encara que sigui poc poètic és que s’ha de ser responsable amb tot, amb la feina, amb la dona, amb la família…Perquè si no ho ets tot falla. Tot espatega. 

UN QUART DE SEGLE AL MAR

David Jou és capità de la marina mercant i historiador, ha navegat prop d’un quart de segle fent les rutes del petroli i ha estat responsable de les instal.lacions marítimes de les refineries de Cartagena i Tarragona. A terra per a molts era l’home de la bibliotecària, la magnífica Lolita Mirabent, una dona impressionant: intel.ligent i culta, a més de guapa, alta i elegant. Em venen records de quan de molt joveneta anava a estudiar a la biblioteca i una senyora amb ulls verds i mirada dolça i profunda em donava tracte preferent perquè “ja es veu que ets una persona que estimes els llibres, noia”. Quin regal anar a la biblioteca i trobar-t’hi la Lolita. 

Joan Sella Barrachina: «vaig marxar a l’altra punta del món per ajudar als meus pares»

Joan Sella Barrachina al seu domicili de Sitges el 2019

Entrevista: Anna Grimau
Fotografia: Albert Gironès

En Joan Sella Barrachina va néixer fa 88 anys a Sitges. Fa poc va morir l’amor de la seva vida, la Maria Teresa Marcet, amb qui ha compartit 59 meravellosos anys. Va ser un amor a primera vista,  explica: És com si la veiés ara, recordo fins i tot el vestit que duia –afegeix- mentre els ulls se li omplen de vida. Amb la Maria Teresa han tingut quatre fills “que són quatre banderes” –clama amb orgull-. “Si veiessis com em cuiden!”. A mitjans del segle passat, en Joan Sella, amb tan sols 17 anys, va tenir l’oportunitat de marxar a treballar a El Salvador i alleujar així les estretors econòmiques que es patien a casa seva, en plena postguerra. Va enviar diners als pares cada mes durant 11 anys. A la tornada, va posar l’Adrogueria Sella al carrer Bonaire on cada dia “va defensar el taulell” fins a la jubilació.

D’on li va venir això de ser adroguer?

Als 13 anys vaig plegar d’estudi per treballar a l’adrogueria Suburense del carrer Major i poder ajudar econòmicament als pares. Guanyava 25 pessetes a la setmana i la mamà el dissabte me les esperava, imagina quina misèria hi havia en aquell temps de postguerra. Al 1946 va venir el meu “onclu” Santiago Barrachina, que vivia a la República de El Salvador, el país més petit de Llatinoamèrica. Quan va veure la misèria en què vivíem, va oferir a ma mare, la seva germana, que me n’anés amb ell i tindria casa, menjar, feina i sou.

I va marxar cap a El Salvador?

El 10 de novembre del 1948, emprenc viatge a El Salvador, en el primer avió que feia el trajecte Barcelona-Nova York directe. El viatge va durar 8 dies enlloc d’un. A Las Azores feia mal temps i vam haver d’aterrar i fer nit a Lisboa. A l’avió vaig conèixer un senyor que resulta que era el fill del president de Nicaragua, Don Anastasio Somoza hijo, de 23 anys. Li deien Tachito. L’endemà vam enlairar-nos cap a Santa María de Las Azores, però, vam haver d’aterrar de nou per una avaria que van trigar tres dies a reparar. Aquest senyor em va preguntar si duia algun diner i li vaig dir que sí, 50 dòlars. Que me’ls podries deixar? I vaig dir que sí.

Li va deixar tots els diners que tenia a un desconegut?

Sí, era així de confiat jo. Te lo devolveré con creces este dinero. I sort que ho va fer que sinó no sé què hauria fet tants dies de viatge imprevistos sense res a la butxaca. A Washington, va trucar a l’ambaixada que li portessin diners i dos tios que semblaven dos pirates li van deixar un feix de dòlars enorme, i me’n va donar uns 300. Arribem a Miami, truca al seu pare, el dictador de Nicaragua, que enviés un avió per a nosaltres dos i el seu pare li va dir que no perquè plovia molt.

No arribaven mai, hahaha…

Ni que ho diguis! Vam anar cap a Panamà i vam dormir al consolat de Nicaragua. Anant ja cap a El Salvador ens diuen per megafonia que no podem aterrar perquè no hi ha electricitat. Tranquilo, te quedas conmigo en Managua, em diu. Ens van rebre una banda música i 21 salves de canonades. Si no te tratan bien en El Salvador, vienes a Nicaragua y te doy trabajo seguro, em va dir en acomiadar-nos. Al pare Somoza el va matar un salvadorenc a Nicaragua i al fill, el van fer saltar pels aires amb un bazoka pel carrer.

Déu n’hi do. I què va fer a El Salvador?

Vaig treballar de dependent a la Farmàcia Central de Luís Charlais i Cia. El primer que vaig veure en arribar va ser el dinar: Osti  Joan, l’has encertada! I esmorzar cada dia amb cafè amb llet, croissants, suc de taronja, plàtans, pinya…Eren de casa bona, amb minyones i xofer. Casa, menjar, feina i sou com havia promés l’onclu. Més de la meitat del salari l’enviava als pares perquè la guerra els va deixar sense cap ingrés. El papà estava malalt i ma mare brodava i cobrava tres pessetes per una camisa. L’ajuda que els vaig donar va ser essencial i no em vull posar medalles, és la meva obligació.

S’enyorava?

Molt. La Punta la somniava cada dia. L’Eco me l’enviaven cada setmana, era molt prim i valia una pesseta. I aquí m’enyorava d’El Salvador. Al 1955 vaig venir sis mesos de vacances, m’ho vaig passar pipa i vaig passejar amb les nenes més maques de Sitges. Amb dòlars a la butxaca, anava  a fer el vermut a Can Gustavo i a Can Xato, davant de casa meva al carrer Sant Francesc. Tenia 24 anys, era ben plantat i tothom em coneixia a Sitges. Quan vaig arribar a l’estació hi havia un munt de gent esperant-me. Va ser molt emocionant.

I quan decideix tornar definitivament a Sitges?

L’any 1959 el meu germà Ventura es casa i l’empresa no em deixava venir. Un dia feien una peli al cine d’en Judas que l’havien rodat a Montserrat i ho vaig veure com un senyal. Miri, Doctor Luís Charlais, prengui-s’ho com vulgui, però, jo vull anar al casament del meu germà i em pago el viatge. En arribar aquí i veure la situació familiar decideixo quedar-m’hi.

I aleshores coneix la Maria Teresa?

Era el ball del Clavell i ella, una nena de 18 anys que resplandia, la més maca de Sitges. Des  d’aquell dia fins el 30 de novembre passat, que va morir, vam estar junts. Vam festejar dos anys i ens vam casar. Vaig complir la meva gran il.lusió que era tornar a Sitges i casar-me al Vinyet amb una sitgetana. Era molt ferma i sabia molt bé el que volia. Mai no deia cap animalada, era assenyada en tot. 59 anys junts, estimant-nos de veritat.

Com va ser que va muntar l’Adrogueria Sella?

Quan vaig tornar només hi havia l’adrogueria Suburense i vaig pensar que segurament seria un èxit muntar-ne una al carrer Bonaire i la vaig tenir 40 anys. Vam pujar quatre criatures i els vam donar estudis. Els nanus m’ajudaven a repartir garrafes d’aigua i quan venia coets per Sant Joan la cua donava la volta al carrer.

També van ser de les primeres famílies d’acollida de Catalunya, oi?

Sí, l’aleshores alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall, va publicar una proposta pionera en una pàgina a La Vanguardia: que necessitaven famílies que acollissin criatures durant l’estiu. Joan, què et sembla? -Em va preguntar la Maria Teresa-. Si tu ho vols, endavant –li vaig contestar-.  Vam consensuar-ho amb els quatre fills. Mireu, tenim una proposta una mica difícil: acollir cinc germanes negres de 1 a 8 anys. Tothom s’hi va abocar. Va ser una il.lusió tan gran que les estimem com si fossin filles nostres.

Què li ha ensenyat la vida?

Sobretot, a estimar. Als meus fills, no cal dir-ho, i als meus néts, que són preciosos. Com vius amb la mare és l’exemple que dones als fills, l’educació que els dones. Davant d’ells mai hem tingut una paraula més alta que altra. La Maria Teresa era l’ànima i el cervell de la casa, era una dona estupenda i una mare i àvia formidable. Em sento molt afortunat per tot el que he viscut.

Albert Gironès: «vaig creuar els oceans cercant noves experiències»

Albert Gironès a Sitges el 2019

Entrevista: Anna Grimau

Fotografia: Pere Barrio

L’Albert Gironès Biarnès (Tarragona, 1973) fa més de 30 anys que viu a Sitges, on sempre havia estiuejat. Quan la família es va establir a la Blanca Subur es van fer socis del Club Nàutic, d’on n’és el Contramestre des de fa més de 10 anys. La passió pel mar li va encomanar el seu pare. Després de treballar uns anys tancat en oficines de Barcelona, al 2003 li va sortir l’oportunitat de dur un veler fins l’Argentina. No s’ho va pensar dos cops. Havien de ser dos mesos i van acabar sent dos anys recorrent mig món, deixant-se endur pel destí, les circumstàncies i el vent. Una intensa aventura que ha plasmat en el llibre Crónicas de un tripulante, que us aconsello que llegiu i regaleu aquest Sant Jordi perquè enganxa des de la primera pàgina. Es pot comprar al Quiosc de l’Alba, en qualsevol llibreria per encàrrec i al mateix Club Nàutic de Sitges. Un llibre que és un homenatge al mar, als somnis i a la llibertat.

Com es van convertir dos mesos en dos anys?

Inicialment només havien de ser unes vacances. Vaig continuar per la inquietud de seguir descobrint llocs nous i gent nova i per l’experiència intensiva de la vela. A Cap Verd em vaig desembarcar després de tres setmanes navegant i em va sortir l’oportunitat de creuar l’Atlàntic en un catamarà. Un cop al Carib, vaig fer un canvi de xip: per tornar i buscar feina a Barcelona, -em vaig dir- doncs, la busco aquí i gaudeixo del lloc. Vaig treballar tres mesos a Martinica i després em vaig poder embarcar de nou, aquest cop cap el Pacífic. Allargant i improvisant… em vaig començar a deixar portar.

Quina és la sensació de deixar-se portar?

Sents que vius més el present. Et fa sentir més viu, com quan érem petits i tot era nou. Dins del nostre entorn i la rutina costa més, pensem molt en el passat i en el futur, i el present el vivim poc, en petites dosis. En un viatge així, aquests moments són pràcticament cada dia. Quan surts del pilot automàtic i entres en aquesta vida present, el temps es dilata moltíssim. Per a mi, dos anys allà han estat com 10 aquí, per haver-los pogut viure amb intensitat.

«Quan surts del teu entorn, aflora l’essència del que realment ets. El mar despulla la gent i la mostra tal com és.»

Com és la vida en un veler?

Cada dia és un repte constant amb la navegació, el vent, les veles, amb les reparacions que van sorgint…Estàs molt lluny de qualsevol ajuda externa i has de ser completament autosuficient. Un repte de poder estar bé amb tu mateix i conviure bé amb els altres. Encara que estiguis en un medi tan obert com el mar, un vaixell és com un Gran Hermano, en 40 metres quadrats, de vegades, has de conviure amb gent que has conegut pocs dies abans. Per sort vaig embarcar amb gent molt maca amb qui encara mantinc contacte.

Quines qualitats ha de tenir un bon tripulant?

Es mira més el perfil que l’experiència. Que sigui una persona calmada, que no s’atabali en situacions extremes, que sigui afable i respectuosa amb els altres i amb ganes de col·laborar sempre. Un prepotent dins d’un vaixell no dura ni dos dies. A més, a bord, qualsevol petit conflicte es magnifica i l’endemà encara es més gran. No hi ha prou espai per agafar distància.


«El mar l’has de gaudir, però també l’has de saber interpretar. Hi ha dies que diu que no vol que hi entri ningú.»

Què és pitjor a bord, les tempestes o els problemes de convivència?

Les tempestes són dures, però els problemes de convivència són encara pitjors (riu). Les tempestes et posen a prova a tu, al grup i al vaixell. La pitjor que he patit mai va ser en l’inici del viatge i em va curtir per les que van venir després. Va ser baixant de l’Estret de Gibraltar a Les Canàries: tres dies i tres nits d’onades gegantines amb gairebé 50 nusos de vent constants, pluja i fred. El vaixell s’anava trencant i no teníem electricitat, ni radio… vam estar tot el temps lligats a fora, tan sols amb una brúixola, un GPS de butxaca i els nostres braços. Entrava aigua per tot arreu. Vam patir per les nostres vides.

Et deuries preguntar què o qui et manava ser allà…

Constantment. Els minuts es feien eterns. Quan ja portàvem més de 48 hores sense dormir, vaig començar a somniar despert que estava calentet al sofà de casa, o en una cafeteria, tot era molt confús, i després retornava i em deia: Què hi torno a fer aquí? Després va arribar un moment en què vaig acceptar la realitat: estem aquí, i si ha de passar el pitjor, passarà. I a partir de llavors em vaig sentir alliberat, amb calma interna. I la tempesta va passar.

Quins van ser els millors moments?

Difícil concretar…Són tants! Gaudia molt de les guàrdies nocturnes, sota una Via Lactea molt ben definida i de vegades, amb el mar fosforescent per la quantitat de plàncton que hi havia. Les onades i els dofins s’il·luminaven en la foscor! També les arribades a illes paradisíaques després de molts dies de navegació: conviure amb aquella gent, com els natius de les Marqueses o Les Vanuatu, la satisfacció de superar tots els reptes que anaven sorgint, i sobretot conèixer la resta de navegants que, com nosaltres, estaven viatjant arreu del món… tantes experiències amb gent interessant que et donaven una perspectiva totalment diferent.

Per què et vas embarcar en aquesta aventura?

No vaig sortir amb cap expectativa de buscar res i, en canvi, vaig trobar molt. Aquelles noves experiències em van ajudar sobretot a conèixer-me: els meus defectes, les meves virtuts, les meves limitacions…Aquí vivim una mica auto-enganyats o encasellats, ens veiem com ens veuen els altres. Quan surts fora del teu entorn, aflora l’essència del que realment ets, no has de demostrar res a ningú. A més, el mar despulla la gent i la mostra tal com és.

Què més s’aprèn al mar?

Quan més experiència tens, més respecte tens al mar. L’has de gaudir, però també l’has de saber interpretar. Hi ha dies que el mar diu que no vol que hi entri ningú.


Valentí Mongay: «Vaig posar la primera perruqueria unisex de Sitges»

Valentí Mongay

Entrevista d’Anna Grimau

Fotografia: Albert Gironès

En Valentín Mongay Colau va néixer el 17 de març del 1931 en un poblet de Benabarre, a Osca. Va venir a Sitges amb 24 anys. Ara en té 86 i una energia que no se l’acaba. Actiu des de les set del matí, va a l’hort tres cops per setmana i cada dia ajuda als seus dos fills al restaurant La Salseta, on als anys setanta va fundar la primera perruqueria Unisex de Sitges.

Els meus avis materns són família de l’alcaldessa Colau, una part de la família amb qui ja no tenim gaire contacte. L’últim cop que va venir el president Puigdemont a Sitges li vaig donar una targeta perquè li donés a l’Ada per dir-li que a Sitges té una família.

Una família que ve de lluny…

Venim de treballar a la terra a Castigaleu, un poble de la Franja, a la província d’Osca. Érem 9 germans, dues germanes i set germans. Treballàvem 70 caps de bestiar, cabres i corders en una casa de camp molt gran, Casa Raulera. Érem autosuficients, fèiem el pa, l’oli, el vi, els formatges. Al meu poble la missa es feia amb jotas aragonesas, però, tothom parlava català.

Com van venir a parar a Sitges?

La tieta Pilar vivia a Sitges, casada amb en Roig. Rentava les ampolles de la Malvasia que anava a Cuba al Celler Robert. No podia tenir fills i una germana seva, la Pilarín, va venir a viure amb ells i va morir als 18 anys d’apendicitis. El 1955 vaig venir a visitar-los i els vaig veure tan tristos i desesperats que em vaig quedar. Vivien a les Cases de l’Antoniet, Lletra C. No tenien llum ni wàter ni res.

I de què va treballar?

Jo feia de barber al Cap de Vila. Venia el secretari de l’Ajuntament a tallar-se el cabell i li vaig dir que no podia ser que a Sitges no hi hagués llum en aquestes casetes. La llum va arribar-hi a mitjan anys cinquanta. El terreny i les cases eren del Sr. Almirall, que havia estat alcalde de Sitges. Jo encara tinc la clau de la casa, ara inexistent.

Com era viure allà?

A les 8 cases de l’Antoniet hi vivien en Vicente de Cal Negre que feia de taquiller al Retiro. En Magí Mestre i la seva dona Montserrat Mirabent Lluís, la família Fullera, els Carbonell i la família Nebleza. A baix hi havia un pagès que es deia Miquel Catasús i la seva dona Cèlia Pacios. Tots anaven a buscar l’aigua en una cisterna i hi havia un jub per rentar la roba, un safareig gran. De l’estació en amunt només hi havia quatre cases i un restaurant: El Desvío, on avui és l’Avinguda de Les Flors. I després van posar Can Reixach als baixos de les cases que hi havia al Camí dels Capellans cantonada Camí de la Fita.

I va arribar l’amor…

Vaig conèixer la meva dona per Santa Carme, la festa dels mariners, a La Fragata, a la Confraria, on abans es feia la festa dels pescadors amb envelat i orquestra. Al carrer Tacó arreglaven les nanses. L’Emilia Castro Fernández venia de Ferreiros de Balboa, a Lugo, i servia als senyors Bistaigne de Barcelona, a la Platja de Sant Sebastià. En aquella època no les tenien assegurades i tants anys servint i no va poder cobrar res. Gallegueta, pobreta, la més bona del món. Mai una mala paraula als meus fills.

«A cada caràcter li has de fer el que necessita.»

Anava amb quatre o cinc noies. Nosaltres, quatre o cinc nois, les anàvem seguint. Aleshores els joves anaven més per a les estrangeres, però a nosaltres ens agradaven més les d’aquí. Duia un vestidet estampat que enamorava. Més maca! Vam anar a La Pèrgola, vam ballar. Amb el temps ens vam anar coneixent. I el 1961 ens vam casar.

On vivien?

Vaig comprar una caseta de planta baixa d’un cabo de la Guàrdia Urbana, davant de l’Hospital. Aleshores el carrer es deia Obispo Irrurita i ara Vidal i Barraquer, núm 15. Allà hi tinc un pis i un àtic. Vaig comprar el terreny per 50 mil pessetes i ens vam fer la caseta allà. Al cap de dos anys va venir el Valen, i després en Toni, perquè no volíem tenir fills fins que no haguéssim acabat de pagar el pis. Aleshores em va costar unes 120.000 ptes.

Què ha estat el millor de la seva vida?

El millor que he tingut a la vida és el naixement dels meus fills i haver trobat la meva estrelleta. Va morir el 4 de juny del 2016. Cada dia vaig al cementiri a veure-la. Estic assegudet una estona i li explico coses. Jo tenia una passió molt gran, cada dia la volia més.

«Vaig ser el primer a fer el tall a navalla i em feien cua al Cap de la Vila.»

I els fills són com el matrimoni, tenen una època que els has de cuidar molt, i quan han crescut els has de cuidar de no anar als mals puestos perquè no agafessin vicis dolents. Crec que hem estat bons pares perquè sempre els hem vigilat, mai els hem donat cap mala resposta. Cal tractar-los sempre amb carinyo sinó s’allunyen.

Va continuar fent de barber?

Després de treballar uns 10 anys a la Perruqueria Ramia del Cap de la Vila, vaig ser el primer a posar una perruqueria mixta a Sitges. Era la Barberia-Perruqueria Mongay, fundada l’any 1970, al número 35 del carrer Sant Pau, on ara hi ha el restaurant dels meus dos fills, La Salseta. A dalt, les senyores i, a baix, els homes. La primera Unisex.

D’on li venia la vocació?

Vaig aprendre practicant amb els germans. Em sortia de dins. Abans de fer la mili, vaig fer de barber al Pont de Suert, on  tenia un germà que estava de fuster a l’Enher. A la Mili, a Tetuán, rapava als quintos i vaig muntar una barberia per encàrrec del meu superior.

Era bo, doncs…

Vaig ser el primer que feia el tall a navalla i em feien cua al Cap de la Vila. I quan plegava me n’anava a l’acadèmia del Passeig de Gràcia de Barcelona. Abans era una artesania, un ofici. A cada caràcter li has de fer el que necessita. Jo me’l tallo jo. Quan veig els desastres que fan a les barberies!

Mercè Mas Quintana: «Em vaig posar a estudiar i treballar als 54 anys»

Entrevista i fotografia: Anna Grimau

La Mercè Mas Quintana és una barcelonina de 86 anys que porta tota la vida venint a Sitges. Filla única, és mare de 7 fills i té 17 néts i un besnét. Va començar a estudiar i treballar fora de casa als 54 anys quan va veure que els pastissos i els jerseis que feia ja no tenien demanda. La vida laboral se li ha fet curta i malgrat estar jubilada encara continua molt activa sense oblidar ni un segon que el més important per a ella és la família. De fet, és l’àvia somniada ja que s’ha endut els seus néts a viatjar per tot el món.

Què li agrada de Sitges?

Sitges té molt d’encant, amb carrerons molt simpàtics. És una ciutat molt còmode i molt alegre, sempre hi ha activitats: exposicions, conferències…Valoro molt que Sitges cultivi i conservi molt les seves tradicions i quan l’he ensenyat a gent de fora de Catalunya tothom diu que és diferent. És molt especial. Jo tenia casa al Garraf i quan vaig venir al centre de Sitges, em vaig sentir acollida de seguida, al grup d’esmorzar del Roy, per exemple, i hi he fet bones amigues.

S’hi va integrar de seguida, doncs…

Un dia un senyor em va saludar pel carrer i jo no sabia qui era. Vaig saber que era el senyor rector (vaig a la Parròquia) i llavors vaig considerar que allò era un signe d’integració.

7 fills, quina proesa! Com s’ho feia?

Vas organitzant sobre la marxa, quan són molts germans uns s’ajuden als altres. I el meu marit, que era estupendo i molt paternal. Vam estar 50 anys casats fins a la seva mort. Era una persona formidable.

I quan va decidir iniciar la vida laboral?

Quan vaig veure que els jerseis i els pastissos que feia ja no tenien demanda. Aleshores tenia 50 anys i en una conferència vaig tenir coneixement del que era treballador social i m’hi vaig matricular. Quan venien a estudiar a casa els companys de classe es confonien amb els de la meva filla número 6 perquè tenien la mateixa edat.

I un cop aconseguida la diplomatura…

 Un cop acabats els estudis de Treball Social, tenia pensat buscar una feineta de poques hores. A la Creu Roja buscaven un professional per organitzar el voluntariat amb gent gran i vaig donar el perfil. 40 hores setmanals! Encara no sé com vaig dir que sí.

I es va posar a treballar fora de casa als 54 anys!

Sí, i no em vaig arronsar gens. Com no em costava parlar en públic i tenia idiomes vaig acabar representant la Creu Roja en temes de voluntariat de gent gran per Europa. I d’això m’he jubilat.

Quina experiència més interessant…

De les col.laboracions internacionals recordo com a molt interessants les dels presidents de Creu Roja de Togo i Haití. També quan em van enviar a Albània a formar-hi personal i voluntaris. Van emular algunes coses que fèiem aquí. Van entendre que el voluntariat no és només distribuir sinó també fer coses.

Què aporta ser voluntari?

El voluntariat omple moltíssim. La gent diu molt que el voluntari és a canvi de res. I no és així: el voluntari rep més del que dona. Creix l’autoestima. El voluntariat fa el que és impagable, el que l’estat ni pot ni deu pagar.

Què ofereix el voluntariat?

Reconèixer a una persona com a persona, compartir amb ella el seu temps. I això fa miracles: fa caminar els qui van en cadira de rodes, fa parlar als muts i fa veure als cecs. Una vegada una senyora que estava en una residència no parlava amb ningú des de feia anys. Va començar a parlar-li al voluntari per considerar que era una persona que li donava valor, que valia la pena passar el temps amb ella.

Com veu el món?

El món és diferent, evoluciona, i les coses s’han de mirar d’una altra manera. No es pot viure en el passat. Els vells arrosseguem una mica el passat, però, intentem no ser massa carques.

Com definiria als vells d’avui dia?

Les persones grans som uns nous vells, en general molt més conscients que no hem perdut els nostres drets. Jo he estat implicada en la Carta de Drets i Deures de la Gent Gran de Catalunya i en el Document Obert de Drets i Llibertats de la Gent Gran amb Dependència de Barcelona. I l’anem renovant.

En quins aspectes?

Doncs, per exemple, amb el dret a la sexualitat consentida en geriàtrics. L’ageïsme ha convertit les persones grans en asexuades i el 1990 els vam facilitar espai de privacitat i intimitat en algunes residències. En la vellesa la sexualitat és diferent, en general es valora més el calor humà i la tendresa, però, continua sent sexualitat.

Costa d’acceptar la vellesa?

Vivim una societat que es basa molt en l’estètica i és una aberració per definició la quantitat de productes antienvelliment! Si envelleixes bé pots desenvolupar alguna capacitat que no tenies. Allò de: jo ja no puc, no en sóc capaç, no sé…Substituïr-ho per anem a veure si en sóc capaç, si en sé, si puc…

Expliqui’ns què és l’ageïsme?

L’atribució de determinats estereotips i funcionaments a la gent gran pel sol fet d’haver complert anys. Com si en complir 65, la gent canviés només perquè ho posa el DNI! No es pot parlar del col.lectiu de gent gran perquè tampoc no es parla del col.lectiu adult. Els vells som el grup d’edat més heterogeni perquè envellim segons hem viscut i segons les nostres circumstàncies: socials, físiques, de salut…

86 anys, i continua mooolt activa…

Estic al Consell de la Gent Gran de Catalunya i en Consell Assessor de la Gent Gran de Barcelona. He estat durant anys al Consejo Estatal de Personas Mayores, però, ho vaig deixar perquè no ens feien prou cas. També estic en el grup de Treball de Drets Humans i No Discriminació de l’Age Platform Europe.

I quin projecte té ara entre mans?

Ara treballo en el projecte “La residència on m’agradaria anar a viure”. Un grup de voluntaris grans de la Fatec visitem residències de Catalunya recollint-ne els aspectes positius que trobem en el seu funcionament, i els recopilem en un Sumari. L’important és rebre una atenció personalitzada per sentir-s’hi com a casa. Una residència és un lloc per anar-hi a viure no per esperar-hi la mort.

Alexis Esquivel: «El cabell ho diu tot de nosaltres»

Alexis Esquivel amb el seu equip a la barberia el 2017

Entrevista: Anna Grimau Fotografia: Albert Gironès

Alexis Esquivel Moreno va néixer el 1970 a La Párraga, a Ciutat de L’Havana. Fa 8 anys que va arribar a Catalunya i 4 que treballa a la barberia Arte y Corte&Esquivel, que regenta des d’en fa 3. Fill de barber, de ben petit ja tallava el cabell als seus germans i algun que altre trasquilón s’havia fet al seu propi serrell. Mentre ha pelat caps- assegura- mai li han faltat diners. Sent que és un do innat que el fa sentir realitzat. Tot i treballar a Sitges, viu al Masnou on hi té la seva dona i el seu fill de 21 anys. 

Com us va la barberia?

Estem molt contents, ens va molt bé. Hi tinc tres treballadors: un manxec, un bolivià i un malagueny. El boca-orella ha funcionat molt bé i hem crescut més d’un 70 per cent en els últims dos anys. Ve tot tipus de públic, gent de Sitges i de fora i de totes les edats. Els joves ens porten els seus pares de més de 40 anys que ja es creien fora del mercat i amb el tall de cabell canvien també la forma de vestir. Perquè volen lluir el seu canvi de look.

Des de quan ets barber?

De nen ja tallava el cabell als meus germans i a mi mateix. El meu pare era barber a Cuba, però aleshores era un ofici que no donava per mantenir una família amb 7 fills. Amb 8 anys, vaig treure una cadira al portal i vaig guanyar els meus primers dinerons. Mentre he pelat caps, mai m’han faltat diners. Només he recordat que he estudiat molt poc quan no he treballat en una barberia. Sento que és un do innat i és el que fa que em senti realitzat. De jove anava molt a les barberies dels barbers vellets a mirar i mirar i aprendre, tot i que són tècniques ja molt arcaïques.

Què diuen de nosaltres el cabell i el pentinat?

Diuen molt de la salut i de l’estat d’ànim d’una persona. Si es pentina: o està genial o almenys té ganes de sentir-se bé. Si portes anys d’ofici, notes si la persona està depre i necessita un canvi, i surt de la barberia a dalt de tot. De vegades hi ha persones que van vestides amb un estil antic, i si els canvies el pentinat acaben modernitzant també la roba, perquè se senten a gust amb el nou pentinat i tenen ganes de lluir-lo. Hi ha dues coses que mai no oblida un client: quan li fas un trasquilón i el dia que li canvies el pentinat per a millor.

Què és el que es porta ara?

Les tendències han canviat moltíssim. Dels Estats Units han entrat a Europa els difuminats, els degradats o els fade dels anys 40 i 50. Antigament es feien a navalla, qui sabia fer-los, és clar! Els van posar de moda els militars que més protagonisme van tenir a la guerra com els americans i els francesos.

La moda és repetició?

La moda és enyorança del passat i sempre torna. El passat és un arxiu que sempre es consulta. Els tupés i rotllos rockabillies ara són molt més pronunciats i exagerats. El que abans es veuria desproporcionat, ara és normal.

I aquí, a Sitges, què es porta?

Aquí els difuminats i els fades han baixat i han anat cap a la muntanya i l’interior. Abans, si anaves cap a Terrassa o Sabadell, la gent anava més rapada i amb cresta. Aquí, a la costa, es porta el cabell més desenfadat, amb el pentinat més trencat, més despuntat. Són talls de platja, per no haver de pentinar-se. Ara va canviant i estem en tot: hipster, tupé, fade i cresta.

I les dones?

Les dones aquí es tallen el cabell molt sovint perquè la platja el deteriora molt. I molt assecat a l’aire per evitar que se’ls faci malbé encara més. Trobo que aquí les dones són molt clàssiques, molt normaletes. I moltes amb rotllo hippie. Les xavales van amb rastes, la melena normal o amb una cua, i el cabell se’l tallen elles mateixes. Quan es treuen les mares del damunt diuen: ara aniré com vulgui. Les clientes de perruqueria acostumen a ser de 30 anys en endavant. Les joves només venen a rapar-se un lateral o la part del darrere, van molt a l’extrem. Estan en edat de rebeldia, s’estan desfent “d’allò que em van fer quan van voler”.

Què més diu el nostre cabell?

A Madrid són molt senyorials i a Barcelona es va més informal. Les persones més naturals del món són els catalans. El clima els vesteix, de forma natural i còmode. A l’hivern, el barceloní treu la seva millor roba.

Molt de rapat ara, per dissimular entrades…

Si un home té poc cabell és millor que es rapi els laterals per pronunciar una miqueta més el que té a dalt. I és que no a tothom li queda bé un cap calb. Qui amb cabell ja és lleig, sense encara ho és més. I parlo de mi mateix. Per a què una cosa et quedi bé has de tenir o demostrar seguretat. Als professionals dolents, el client els domina. Vol determinar tots els productes que li posen. I quan veus arribar pares i nens, has de fer seure als pares.

Som atrevits amb la testa?

A la gent li falta decisió per tallar-se el cabell. La dona acostuma a dir: així no, així no…Els homes diuen: espera, a veure què hi diu la meva dona. La dona té molt assumit el protagonisme de la llar i l’home català és molt pràctic, sap que si el mando el té la dona, té els diners millors administrats i menys problemes. En la nostra cultura, més masclista, els homes volem controlar-ho tot i no deixem prou protagonisme a la dona. Aquí les cases funcionen millor.

Què et va sorprendre d’aquest país quan vas arribar?

Quan vaig arribar vaig veure moltes oportunitats aquí i em sorprenia que la gent digués que estaven en crisi. Aquí no saben el que és estar en crisi. I no es valoren les oportunitats. En les crisis els rius es remouen i hi ha més oportunitats.

Què et sembla Sitges?

Sitges està genial, té molt bona energia. Té un potencial molt bo, però, li falta control, no hi ha respecte, es permet l’incivisme. La gent de fora s’enduu la sensació de manca de respecte, que es pot orinar en una cantonada.

A Sitges, el llibertinatge es multiplica. Està molt bé per a que tothom s’hi senti còmode, però això també genera molta delinqüència. Jo cada nit agafo el tren, i els mateixos delinqüents que deté la policia estan de nou al carrer l’endemà, és una burla. El paviment dels carrers està molt deixat i  el poble, molt brut.

El públic familiar s’està perdent en detriment del gai, que també podria venir amb la seva família i no tirar Sitges per la finestra. Que Sodoma i Gomorra sigui dins de casa teva. Tinc molts amics que no volen venir a Sitges per l’incivisme i el llibertinatge.

D’on et ve això d’ajudar a nois que poden descarrilar-se?

Sóc prés polític, de la Unión Cívica Nacional de Derechos Humanos. L’any 1994 van carregar contra tots durant les manifestacions antigovern del Maleconazo. Vam estar empresonats prop de tres anys. Va ser duríssim. El pitjor, la gana i el no veure a la família. Però res de la presó m’ha empitjorat, sempre he volgut millorar i millorar. Ara recullo a nois que poden anar per mal camí, els dono l’oportunitat d’aprendre un ofici. El millor és quan et truquen les mares per agraïr-ho. Poder donar feina no té preu i ara ens estem expandint.

DESTACATS:

A la gent li falta decisió per tallar-se el cabell

Les persones més naturals del món són els catalans

Jaume Andreu: «Les màquines tenen vida pròpia»

Jaume Andreu en el seu negoci el 2017
Entrevista i fotografia: Anna Grimau

En Jaume Andreu Collado repara ordinadors i aviat farà 51 anys que va néixer al carrer de l’Aigua. Concretament, al segon pis sobre la barberia, que és del seu oncle, al costat de la Merceria La Requena, que és de la seva tieta, i davant de El Cable, que va fundar el seu avi Josep. Va néixer i créixer en el que podríem anomenar el triangle d’or del Cable, territori Andreu. Just al costat d’on viu i té el taller en Joan Yll, el protagonista de l’entrevista de l’altra pàgina, amb qui també té altres correspondències: en Joan arreglava la màquina de cosir de la mare d’en Jaume que cosia per a les fàbriques de l’època com Can Coll o Can Puighibet. Després de 20 anys de recepcionista, en Jaume fa una dècada que es dedica a arreglar ordinadors, les màquines imprescindibles avui a totes les empreses. Va fundar el seu propi negoci, Micromina, per abandonar –diu- l’esclavitud de l’hostaleria i saciar la seva inquietud per les màquines i ordinadors.

Quina relació tenim amb els ordinadors?

La majoria una relació d’amor-odi. No agraden les màquines per la relació de dependència: l’obligació de fer-les servir perquè són una necessitat bàsica. La meva relació amb els ordinadors és de confiança i de manca de respecte.

Manca de respecte?

Sí, els respecto molt poc. La manca de respecte és el secret. Es parla dels fantasmes de les màquines, que tenen vida pròpia…La meva experiència em diu que les màquines ensumen la por.

I d’aquí que quan l’ordinador no va i avisem a l’informàtic es produeix el miracle…

Arribo jo que no els tinc por i es posen les piles. És el que anomenen l’efecte tècnic. De vegades, només la nostra presència fa que funcionin, sense tocar-les…Estic per deixar una foto meva als clients perquè l’ensenyin a la màquina quan es porti malament…

Els nens, en canvi, hi tenen una relació diferent?

Sí, és més fluïda. Però també em fan una mica de llàstima. Les màquines deshumanitzen les persones, les esclavitzen. Quan érem nens sempre estàvem al carrer jugant a pilota, o amb una bici per a tots, o recollint mobles vells per fer la foguera de Sant Joan. Les màquines han segrestat la infantesa dels nens. Depèn també una mica dels pares i de la quantitat de temps que els deixin amb els aparells. Les màquines haurien de ser un complement, no una mainadera.

I els avis, com ho porten?

Són els qui més rebuig tenen a la tecnologia. Són persones molt experimentades, que en saben molt de la vida i, en canvi, ara no poden demostrar el coneixements adquirits perquè amb la tecnologia, enlloc de ser els savis passen a ser els tontos de la família. És un món que els supera i s’hi senten discapacitats. Jo sempre els dic: tu fes, no tinguis por, perquè tot té remei. Si esborres alguna cosa, t’ho tornaré a posar, però, fes el que hagis de fer. No et posis barreres. Són clients molt agraïts.

I els qui estem enmig d’ambdues generacions?

Per als qui l’ordinador és el símil de la feina, potser arriben a casa i no el toquen. Els qui treballen en una gestoria, per exemple, quan pleguen no volen veure un ordinador ni en pintura. I en el meu cas, treballo amb ordinadors malalts, semblo un metge. Els hi faig diagnòstics: tenen febre, virus…Humanitzes la màquina per donar una explicació senzilla a un problema complex. Amb els clients intento evitar els tecnicismes.

Quan se’ns pengen les màquines pot tenir a veure amb l’energia que desprenem aquell dia?

Hi ha dies que et preguntes perquè m’hauré llevat avui. El cotxe no engega, l’ordinador es penja…L’experiència em diu que els ordinadors tenen vida pròpia i , a més, són uns cabrons. I el pitjor són les impressores, que són capricioses i imprevisibles. Sembla que la impressora es digui a sí mateixa: no sóc ningú, però, sóc imprescindible, és l’envejosa de l’entorn informàtic. Si no t’ho imprimeixo, hauràs de portar-me a l’altra planta… Es fa sentir important.

Podria ser que fos la màquina més colpejada de l’Univers?

La impressora és un món apart, envies a imprimir, et quedes mirant-la, i et preguntes: imprimirà o no? I quan canta, respires. Són una raça a part, molt capricioses i venjatives.

Perquè es pengen tant els ordinadors?

Entren en bucles d’informació, queden col.lapsats. De vegades el sistema es torna inestable per qualsevol motiu. Quan algú em truca perquè no li va l’ordinador li faig la primera pregunta típica…

L’has reiniciat? I contestem: 50 vegades!!!

Sí i riu. Aleshores ja vaig cap allà. La meitat dels problemes s’arreglen reiniciant. Els més comuns és que no imprimeixi, que no arrenqui un programa…El millor és no esperar que un ordinador estigui molt malament, perquè de vegades és massa tard.  Aconsello revisions periòdiques un cop l’any i a les empreses, mensuals.

I alguna recomanació per fer nosaltres mateixos?

És com al cotxe, la pressió de les rodes potser t’ho pots fer tu mateix, però la resta necessitaràs un mecànic. Jo cobro 35 euros d’una revisió complerta. L’excés d’historial, les cookies i la desfragmentació del disc dur també són habituals. És com una biblioteca plena de llibres, si estan desendreçats, has de rumiar més i et costarà més trobar el llibre que busques. A l’ordinador igual. I tenir el disc dur ple és com tenir una habitació plena d’endimaris. Si l’endreces, t’hi mouràs millor.

Mac o PC?

En Mac està molt bé per a professionals i el PC per a l’usuari normal.  Va en funció de l’economia. És com triar entre un cotxe d’alta gama o un utilitari. Això sí, si un PC no funciona li puc canviar totes les peces i puc escollir entre una vintena de fabricants. El Mac és més exclusiu, les peces només les fabriquen i les canvien ells. Ara, els obres per dins i flipes, són meravelles de la tecnologia. Fins ara no els entraven virus, ara hi ha els malwares, creats per entrar a Macs i espiar PCs.

Els informàtics sou els mecànics del segle XXI?

La meva mare que era aparadora, cosia per a les fàbriques, depenia del taller d’en Joan Yll com avui dia els meus clients de mi. Necessitava un informàtic de l’època que li empetrolès la màquina de cosir, que li revisés el motor, li canviés les corretges, les canilles…Recordo el taller gairebé tal com és ara. Ma mare m’hi enviava a buscar canilles o ampolleta d’oli.  Els pares eren gent molt humil i molt treballadora i m’han transmès l’esperit de la feina i l’honestedat.

És difícil fer-se un lloc en el món de la reparació d’ordinadors?

Has de fidelitzar el client i un sector de públic. Guanyar-lo és molt complicat i perdre’l és molt fàcil. L’hostaleria em va donar molts idiomes, i treballo molt amb estrangers, un 40 per cent dels meus clients ho són. A Micromina atenc una trentena d’empreses i particulars a qui faig una revisió preventiva al mes i per a qui sempre estic localitzable. Intento vendre tranquil.litat, que no li entri el pànic al client, que mai hagi de parar de treballar per una avaria a l’ordinador.

Sheila Fanou: faig les paelles amb els ulls tancats

Sheila Fanou davant del Rincón Gallego de Sitges el 2019

Fotografia: Albert Gironès
Entrevista: Anna Grimau

La Hirschelle Fanou, més coneguda com la Sheila, té 49 anys i és de Porto Novo, la capital de Benin, on el seu pare donava classes a la Universitat. Aventurera, fa dues dècades que va venir tota sola a Sitges, on mai li ha faltat la feina i té negoci propi: El Rincón Gallego de Les Cases Noves. Fa una de les paelles més populars i delicioses de Sitges amb què locals i foranis es llepen els dits alhora que es queden perplexos quan descobreixen que l’arròs amb què s’han delectat l’ha fet una africana. Els dies forts de feina els quilos d’arròs volen: surten entre 80 i 100 paelles d’una cuina minúscula, on fa malabars perquè tot surti bé i ràpid.

Amb quina cara es queden els clients que no la coneixen i demanen pel xef per felicitar-lo per la paella?

Hahaha…Alguns es queden petrificats. No s’esperen que una africana cuini tan bé un plat local que té la seva complicació. Jo abans odiava fer paelles, però en Manolo, el meu home, me’n va ensenyar i des d’aleshores n’arribo a fer per a 100 persones en un servei d’un dia fort de feina.

Quin és el secret d’una bona paella?

El secret és un bon fumet, una bona marca, sípia (la gent no n’hi posa) i fer-la amb molt de carinyo. Només amb un cop d’ull controlo la quantitat d’arròs i de caldo que hi calen. Arribo a posar fins a 8 paelles a l’hora al forn fent equilibris. Sempre sé quan s’han de treure perquè quedin com a mi m’agraden: una mica caldoset i el gra d’arròs al dente. Mai m’hauria imaginat que agradarien tant les meves paelles. Quan m’aplaudeixen em fa fins i tot vergonya…Ara les faig amb els ulls tancats i millor que en Manolo. Em surt així i ja està.

Què cal per a que una cuina rutlli?

Cal ser molt ràpida i controlar que no es cremi res. El pitjor són els nervis, impossible mantenir la calma. Però si t’emprenyes és pitjor. Jo sóc molt exigent, m’agrada que surti tot bé i ràpid. Quan cuino el plat m’ha d’agradar a mi perquè sinó no surt. Si jo no me’l menjo, no li dono a ningú.

La clientel.la adora un dels plats que menys li agradava cuinar, quins li agraden més de fer doncs?

A mi el que m’agrada molt fer és el peix i el marisc perquè és el que sempre he fet: graellades de peix i marisc al xiringuito de la platja de La Marina durant anys. Érem dues persones a la planxa amb 200 clients. Feia 80 racions de peix jo sola. M’agrada treballar. La gamba vermella i l’escamarlà em surten brodats, al restaurant del Golf del Terramar on vaig treballar uns anys em deixaven fins a 20 euros de bote. Em va ensenyar en Raimundo, propietari de Casa Raimundo, on vaig treballar molts anys. També em surt molt bé el caldo gallego, me’l va ensenyar en Manolo. Però tothom demana paella, hahaha.

D’on li ve aquest talent a la cuina?

A casa meva tots els 6 germans cuinàvem. Ens  ensenyava la meva mare, que era molt bona cuinera i feia grans càterings per a casaments i batejos. M’agrada que la gent mengi bé, i a ma mare li dic amb orgull: mira, com tu. M’enorgulleixo de ser una africana que ve aquí i té negoci propi. M’ha costat lo meu, perquè no m’he assegut ni un moment, s’ha de lluitar.

I no podria introduir alguna especialitat africana a la carta?

No cuino cap especialitat africana perquè a casa vam rebre educació occidental ja que els meus pares viatjaven molt i la meva mare sempre cuinava a l’estil europeu. Moltes amanides, arrossos, peix al forn… Els seus menús eren tot un èxit als casaments i batejos, celebracions on la gent es decanta per àpats occidentals.

Va agafar el Rincón Gallego quan duia 5 anys tancat. Un repte molt difícil, oi?

Molt, al principi ens va costar molt. Fa 8 anys que tenim aquest negoci durant els quals amb en Manolo hem lluitat i treballat molt, moltes vegades 16 hores al dia. Som un equip. Després de treballar a Casa Raimundo, vaig treballar aquí al Rincón Gallego que també era d’en Raimundo. Va voler traspassar el negoci i me’l va deixar a mi. És molt dur, però surto contenta. Ningú m’ha regalat res.

Quina diferència hi ha entre la vida laboral aquí i a Benin?

Aquí hi ha més estrès, però guanyes més diners. Això sí, només treballes, no tens vida. Però estic contenta perquè quan miro el que tinc i on he arribat… Estic molt orgullosa perquè tinc pis i negoci. Puc permetre’m coses.

La seva família tenia un bon nivell de vida a Benin, què la va motivar a venir a Sitges?

Una sempre vol guanyar més diners i viure millor. Els africans tenen bona formació, però, ningú té diners per sortir del país. Alguns van a França perquè hi poden convalidar els estudis. Jo vaig estudiar un any idiomes a la Universitat, però sobretot treballava: donava cursos d’informàtica a la gent gran al matí, feia de secretària a la tarda i redactava una revista per la nit. No parava mai, sempre em buscava la vida. Als 22 anys ja vivia sola. Anava de festa cada nit i l’endemà mai faltava a la feina. Vaig venir a Sitges perquè ho coneixia per un amic. Al principi va ser dur i em vaig sentir sola. Jo vaig venir en avió, eh! No en pastera, hahahha

Això, expliqui’ns com és el procés per regularitzar la situació, que hi ha molt desconeixement i ignorància en aquest tema…

Primer vaig tenir un visat per a tres mesos i després vaig anar renovant el permís de residència i de treball amb ofertes continuades de feina. Al cap de 5 anys, vaig obtenir la nacionalitat. Sempre m’han agradat les llengües i jo ja parlava castellà abans de venir. Escric millor que molta gent d’aquí. A banda del mina, la meva llengua materna, i el castellà, parlo anglès, francès i el fon. Des que vaig arribar només he fet que treballar i treballar. Sempre he estat una lluitadora.

Sílvia Pascual: «En aquest món canviant hem d’ensenyar capacitat d’adaptació»

Sílvia Pascual al laboratori de Can Culapi el 2018
Fotografia: Albert Gironès

Entrevista: Anna Grimau

La Sílvia Pascual Marsal (Sitges, 7 de febrer del 1969) va ser alumna d’en Josep Corominas i ocupa el seu lloc a l’Escola Pia de Sitges des que ell es va jubilar. Llicenciada en Ciències Físiques, va escollir aquesta carrera per l’entusiasme que li va generar la construcció d’un telescopi a classe d’en Corominas per observar el cometa Halley , que orbita al voltant del sol cada 75 anys de promig. Aquell 1986 el Halley va aparèixer, i el seu pas i la proposta del professor Corominas van marcar el futur professional d’aquella jove alumna de BUP.

Explica’ns perquè vas escollir estudiar física?

Vaig començar a estudiar física per culpa d’en Corominas, el meu professor de ciències a BUP. Casualment, l’últim any de l’escola Pia, el 1986, va ser l’any que el cometa Halley era visible des de la terra. En Josep es va tornar boig amb el cometa i amb l’excusa del Halley vam construir un telescopi tipus Newton amb un mirall parabòlic i l’havíem d’anar a provar. Les nits del cap de setmana una vintena d’alumnes anàvem al mirador de la Llevantina a la captura del Halley.

El vau arribar a veure?

No, mai, i a més feia un fred, era en ple hivern…Però em vaig aficionar a l’astronomia i vaig descobrir que m’agradava molt. Em vaig preguntar què havia d’estudiar per ser astrònoma i així va ser que vaig estudiar física. L’astronomia és una afició perillosa per a la salut perquè t’agafa molta torticoli i t’encostipes molt (riu), però és molt bonica.

I et va agradar la carrera?

Em va agradar molt, però em va costar sang, suor i llàgrimes perquè és una carrera molt dura. Hi havia dos tipus de professors: els qui el que volien era investigar i els era bastant igual les classes i altres més motivadors.

Qui  era el teu preferit?

El millor professor de facultat, per a mi, era Jorge Wagensberg, expert en museologia. Va crear i dirigir durant anys el Museu de la Ciència de Barcelona, l’actual Cosmocaixa.Un dia ens va portar a visitar els budells del Cosmocaixa, els laboratoris on es feia tot.

Com feia les classes?

Era un provocador: venia a classe sense llibres, ni apunts ni res. Sabies que la classe de termodinàmica podia acabar derivant sobre qualsevol tema com l’efecte papallona. Era un apassionat de la biologia. Podia començar la classe amb equacions d’ones i acabar-la parlant de la complicació del món i l’univers.

I ara ja fa prop de 20 anys que imparteixes classes. Com ho portes?

Fa quatre anys que sóc tutora de primer batxillerat i dono física i química que ara són algunes de les optatives de les ciències. El més difícil és poder connectar amb tots els alumnes que estan en plena adolescència. No és fàcil que un nanu et confiï els seus problemes, costa molt que s’obrin. Guanyar-se la seva confiança és el més complicat.

Què és el que més compensa d’aquesta feina?

Hi ha moltes compensacions, de nanus que al principi desconfien de tu i al final et donen les gràcies perquè el que els vas dir els va funcionar. A mi una de les coses que m’agrada més és el moment de la cara de l’: ah sí, ho he entés, era això! Una porta que se’ls ha obert i que allò ja li ha enganxat per sempre. A mi aquest dia m’encanta, és molt bonic.

Quin és el teu concepte de l’ensenyament?

Ha anat canviant amb els anys i depèn molt del que et demanen els alumnes. Ara es basa tot en què ells experimentin i dedueixin, però, hi ha moments que això és impossible. Nosaltres treballem una matèria que es diu “Ciència en context” i per estudiar el moviment o les forces, per exemple, ho fem amb els esports: analitzem la cursa dels 100 metres de l’Usain Bolt i a partir d’aquí fem la gràfica i les equacions dels moviments.

Què interessant, posa un altre exemple…

Per estudiar l’energia elàstica els alumnes han de portar un nino tipus playmobil i amb una goma elàstica han de provar des de quina alçada el nino pot fer un salt de puenting. Després ho comprovem amb un gibrell d’aigua, si el nino es mulla, el càlcul és erroni. És aplicar la física a un context més divertit, més motivador i entenedor.

Es pot aplicar a tot?

No, també hi ha certes coses que ho enfoquis com ho enfoquis necessiten colzes. Tots els recursos són bons, cadascun en els seus moments. Ni un sistema pot ser tan avorrit com de vegades és el tradicional ni tampoc tot pot ser experimental. Cal posar negre sobre blanc del que s’ha experimentat sinó et pots perdre amb l’anècdota. Classes teòriques n’hi ha d’haver igualment perquè puguis ordenar tota la informació i plasmar-la en apunts per poder fer servir en altres experiments. Ara, és molt diferent aprendre així perquè entra millor: primer amb l’experiment i després ja vindrà la “parrafada” final.

Què creus que se’ls ha d’ensenyar als nens i nenes d’avui dia?

Aprendre a aprendre és el més important. Saber transferir el coneixement i eines per poder filtrar l’excés d’informació que tenim. L’important és ensenyar-los a ser autònoms perquè al cap i a la fi treballaran en coses que encara no existeixen. Com l’has de preparar per a una cosa que encara no existeix? El que li puguis ensenyar avui pot quedar obsolet demà. El que li has de donar són eines per desenvolupar-se en el món tan canviant que tenim, on tot és nou constantment. Com moure’s i ser autònom i espavilat en aquest món. Un mètode, una manera de fer més que una llista de continguts o coneixements.  La capacitat d’adaptació en un món canviant, això els hem d’ensenyar.

A tu que dos professors et van marcar, quina empremta t’agradaria deixar en els teus alumnes?

Ufff!! (rumia) Que si ells de grans “disfruten” fent el que fan i els ha costat molt, que recordin el que sempre els dic: que si realment una cosa t’agrada no hi ha excusa que valgui, que si hi poses ganes qualsevol pot fer qualsevol cosa. Que siguin ferms en la decisió del que els agrada encara que els altres els diguin que això no serveix per a res o no té sortida.

Margareta Bellander: «Pel carrer ens cridaven, rubiaaa!!!»

La Margareta amb la seva filla Elisabeth Puyoles i el seu nét Teo Muñoz el 2015
Entrevista i fotografia: Anna Grimau

La Margareta Bellander (Götteborg, 1951) és una sueca que de ben petita ja venia de vacances amb els seus pares a la costa catalana. Ara té un nét sitgetà. El 30 de desembre de 1976 es va casar amb un barceloní, a Suècia. Aleshores ja era un home obert i viatjat, a l’igual que la seva família que van estar molt contents de venir al casament que vam celebrar al meu país, on per aquelles dates a les tres de la tarda ja era negre nit. A més, va ser un any de neu, semblava el Pol Nord –recorda-. Però la família del meu marit estaven encantats.

La Margareta podria ser la típica sueca que venia estiuejar a l’Espanya franquista de la Sangria, els Toros i el Flamenco. De les que duien biquini de colors en un país negre i reprimit per la dictadura i s’enduia les mirades i els piropos dels autòctons, totalment embogits per l’entrada de l’Europa lliure i moderna en un país amb la cultura, l’ensenyament i la moral devastades. De fet, era així, tot i que aleshores ella no notava tant el contrast perquè es movia en un entorn modern, cultivat i obert. El seu marit és un economista d’una família que ja aleshores era viatjada i oberta de mires. Diu que mai s’ha sentit estranya a casa nostra, que en poc temps ha estat casa seva. Té una filla que viu a Sitges i un nét sitgetà.

El primer cop que va venir a la nostra vila va ser el febrer del 1977, amb el seu marit, a menjar-hi una paella al Costa Dorada (tot queda en família de qui escriu, per sorpresa meva). En ple hivern, Sitges no era el que és ara. Els hotels estaven tancats i gairebé no hi havia restaurants. Només podies venir-hi a dinar i passejar –explica-.  Van passar pels Viñedos de Sant Pere de Ribes, aleshores en construcció, i es van enamorar d’una caseta. Van vendre el pis on vivien a Barcelona i la van comprar. Després, en tenir dues filles (nascudes a Ribes, la Victòria i l’Elisabeth) la van canviar per una altra més gran dels Viñedos mateix.

Recorda que era una època amb tensió a l’espera de la democràcia i que tot li semblava molt exòtic. Suècia era aleshores un país molt democràtic i ben organitzat, però hi passaven poques coses, -diu- gairebé no hi havia cafeteries. Als suecs ens encantava el clima d’aquí, la vida al carrer, l’alegria de viure. Negatiu no recorda res. Només que l’aigua era molt dolenta i que els electrodomèstics eren de molt mala qualitat i es trencaven constantment. I la impuntualitat. Quan havien de venir a instal.lar la rentadora el meu marit em deia que hi truqués abans. No, si ja hem quedat -responia inocent-.

Però això poc li importava –afegeix- la balança positiva guanyava per golejada. Riu recordant com en les anades i vingudes a veure la família a Suècia, tornava carregada de rotllos de paper de cuina o tovallons de paper, inexistents aquí.

Li sorprenia que les famílies catalanes s’ajuntessin els diumenges per dinar plegats, que les relacions familiars fossin tan estretes. I recorda que les llengües estrangeres no eren el nostre fort i l’anglès, inexistent. La gent no viatjava aleshores, recorda. Només podies sortir del país amb 15.000 pessetes. I eren uns pocs els privilegiats. Una mostra n’era –explica divertida- que quan dos cotxes amb matrícula espanyola es creuaven a l’estranger es claxonaven emocionats.

Anàvem molt a veure la família a Suècia i els meus pares també venien moltíssim i estaven encantats amb el país. Aleshores viatjar en avió era caríssim. Ara per 100 euros pots viatjar a Suècia. A les meves filles i als meus néts els encanta: per a ells, Suècia és el paradís, malgrat  les poques hores de llum a l’hivern i les 24 hores de llum a l’estiu. Un paradís per tenir-hi fills, per exemple, amb un munt d’avantatges com que el Govern et paga un sou durant el primer any de criança. Un paradís que, no obstant, no canvien per Sitges ni Sant Pere de Ribes. Als 18 anys van haver de renunciar a la doble nacionalitat i van triar l’espanyola.  Aquí hi ha sol i el cel és blau.

M’explica records de la seva mare quan estiuejava a la Costa del Sol abans dels anys seixanta i el biquini hi estava prohibit. Era l’Espanya del sol i platja. Els cridava l’atenció que fóssim altes i rosses, i pel carrer ens cridaven: Rubia!! I no ens agradava. Per als suecs ser ros és tenir el cabell ros platí. Nosaltres no ens considerem rosses.

La Margareta sempre ha treballat de guia i intèrpret de grups d’empresaris i/o turistes suecs al nostre país. La Barcelona d’abans del 92 no té res a veure amb la d’ara. Era bruta, molt grisa, gens turística. Els turistes venien a Sitges o a la Costa Brava. Barcelona no estava gens de moda, no com ara que ocupa els primers llocs dels rànquings mundials de destinacions turístiques.

La Margareta continua acompanyant grups de suecs en les seves visites a Catalunya sigui per feina o vacances. Vénen amb la idea que Espanya està molt tocada per la crisi i es queden perplexos en veure les terrasses plenes. No veuen la crisi enlloc. Els encanta el clima, el Barça, Rafa Nadal, la Fórmula 1 i, sobretot, la nostra gastronomia.

Creu que ara els catalans som més organitzats i els suecs més rel.laxats. La globalització també ha fet coses bones –diu-. Ens anem encomanant uns als altres, abans el meu país era molt rígid. Quan vaig venir aquí la gent havia de comprar la mantega a Andorra i a Suècia no hi havia oli. Ara al meu país la cuina mediterrània és molt celebrada.

Això no li impedeix regalar els seus amb les seves especialitats sueques. Troben la meva cuina molt exòtica. I als meus gendres Joël i Sergi, que són fantàstics, els entusiasma.

Sempre ha admirat la bona acollida de Sitges al món homosexual, tot i que ara creu que la situació està derivant en certs guetos que no fan bé a ningú. Sobre l’afluència de turisme, recorda que abans de l’autopista, Sitges era molt desangelat a l’hivern: gairebé no hi havia res obert, no hi venia ningú. Ara l’afluència és tot l’any. Amb l’obertura de l’autopista es temia que vinguès molt de públic d’entrepà i, per sort, no ha estat així. I opina que la qualitat del turisme, més o menys, s’ha mantingut. Aquí la gent és molt acollidora. Sempre m’hi he trobat molt bé a Sitges, m’hi he sentit molt benvinguda.

Toni Puljic: A la guerra les mirades no tenen humanitat

Entrevista: Anna Grimau – Fotografia: Albert Gironès


Toni Puljic va néixer a Split, a Croàcia, fa 41 anys. Als 7, amb els seus pares i germana, va anar a viure a Sarajevo, la capital de Bòsnia, on creien que tindrien un futur millor. Quan en tenia 14 va esclatar la guerra, l’anomenada Guerra dels Balcans. Després de mesos d’un setge cruent i despietat, on van morir amics i veïns, van aconseguir tornar a Croàcia, on van ser rebuts com a estranys. Es van convertir en refugiats en el seu propi país. Viu a Sitges des de fa una dècada, amb la seva dona i la seva filla sitgetanes.


Com és la guerra?

Els primers mesos són els més sagnants perquè la gent no sap el que és la guerra. Quan arribaven les tropes enemigues, la gent sortia a la finestra a mirar què passava i, amb tota ingenuïtat, preguntava: sou dels nostres o dels altres? Som nostres, responien. O directament disparaven.

On érets el dia que vas veure l’inici de la guerra?

Anava cap a l’escola i a la parada del bus hi havia barricades per impedir la circulació. Dos dies abans vam veure sortir uns tancs militars d’una fàbrica de cotxes dels costat de casa. Iugoslàvia era un país comunista i totes les empreses havien de dedicar una part de la producció a país. En el període de preguerra feien armament. Els tancs no tenien protecció i quan rodaven sobre l’asfalt el trituraven com si fossin tractors llaurant la terra.

On va esclatar la guerra?

Primer a Eslovènia amb la guerra dels 7 dies. Després va passar a Croàcia, i a Bòsnia la gent es preguntava quan arribaria allà. Era l’únic país on la idea de Iugoslàvia funcionava, les tres religions existents (croates catòlics, serbis ortodoxos i bosnians musulmans) convivien en harmonia i tolerància. A les cases de Sarajevo sempre es feien tasses de cafè de més per si venia algú a qui convidar. Si pel carrer preguntaves per una adreça, t’hi acompanyaven i et convidaven a prendre alguna cosa.

Què creu que va passar?

La gent tendeix a viure sota l’efecte “ramat”. La guerra mai surt del poble, no la ideen els seus veïns sinó interessos elevats que adoctrinen. La gent repeteix pensaments que prenen d’altres, que els inculquen, no és un pensament propi. Hi ha un interès major que se’n beneficiarà, que no farà la guerra ni la patirà com el poble. I la gent hi participa massivament per l’efecte “ramat”.

Com funciona?

Es creen dos bàndols, un amb més diner i l’altre més pobre. A nivell econòmic al meu país van voler sortir de la Unió de les Repúbliques, van fer un referèndum.

El capitalisme tenia interès a dissoldre el comunisme. Iugoslàvia funcionava: no hi havia penúries, la gent tenia feina, una vida decent i vacances, tot subvencionat per l’Estat. I quan treballaves uns anys l’Estat et construïa un habitatge. Al capitalisme no li interessava que funcionés i hi havia molt armament i tecnologia militar de nova generació per provar.

I quin n’és el resultat?

La guerra produeix una gran frustració: és un conjunt d’absoluta ignorància, nul pensament crític i por. El resultat són autèntics horrors. A la guerra no hi ha bons ni dolents, al cap d’uns dies tots són dolents. Si tu has matat el meu fill, jo mato el teu. Si violes la meva filla i la degolles, et faré el doble. És pura ignorància.

Qui se salva de la guerra?

La gent intel.ligent ho veu abans i marxa. La resta es queda esperant, confiada que no passarà res. Com les granotes en una olla que escalfes poc a poc, en ser gradual no se n’adonen i acaben bullides. Quan arriba la guerra pensen que no durarà molt. És un autoengany molt gran: no penso matar ningú, això no va amb mi, i acaben matant a tothom. Nosaltres vam tenir molta sort i vam poder fugir d’una Sarajevo totalment assetjada.

Per on?

L’única sortida era un túnel que es va cavar sota de l’aeroport (pres pels serbis) i pel qual només hi passava una persona alhora, sense pertinences i pagant molts diners. Salvar la vida a la guerra costa molta pasta. Tot val molts diners. Amb el silenci, les furgonetes carregades de gent que havia aconseguit travessar el túnel se sentien a km. El soroll del motor alertava les tropes enemigues que il.luminaven la muntanya amb els focus de l’aeroport com si fos de dia en plena nit. I els llançaven granades de metralla. Em vaig passar un mes veient cada nit com mataven desenes de persones que intentaven fugir sabent que nosaltres també havíem d’intentar-ho.

Segueixi si us plau…

Vam patir un bombardeig continuat durant tres dies amagats al soterrani, sense llum, sense aigua i amb terratrèmol inclòs. Ho vius com una pel.lícula perquè el teu cervell és incapaç d’assumir-ho. El dia que ens va tocar la por ens paral.litzava, amuntegats dins de la furgoneta plena de vòmits de pànic. Ens van llançar metralla i amb una mà aguantava un home que s’estava desagnant i era com un mort vivent i amb l’altra, un bidó de combustible, amb una barreja explosiva, per poder continuar fugint.

I ho van aconseguir?

Sí. Quan surts de la zona de conflicte i veus la vida normal: que hi ha aigua, menjar, llum, que la gent va a la platja…entres en estat de shock. Vaig estar prop de tres mesos sense poder menjar ni dormir. No podia mirar la gent als ulls. Les mirades de la guerra són terribles. És una mirada sense humanitat, molt primària, d’animal que intenta sobreviure i que està disposat a fer qualsevol cosa per aconseguir-ho. Matar, violar i degollar és el pa de cada dia. Els valors humans desapareixen, fa molta por.

La por s’ensuma?

Sí, la por fa olor (segreguem algun tipus d’hormona), es contagia i et paralitza. És molt angoixant, en moments de molt perill la gent no es pot aixecar del terra per la por. El pitjor és l’espera, l’espera per passar a l’escorxador és desesperant. Vam arribar al meu país, Croàcia, on ens van rebre com a refugiats. Ja no ens volien ni a un costat ni a l’altre. Era pèssim viure la guerra i també la postguerra on no parava de morir gent, estava tothom tan trastornat que es mataven uns als altres o se suïcidaven.

Continua tenint por?

La meva por és que la gent es transformi. Abans de la guerra, Sarajevo i la seva gent eren normals, i ara sé que la gent es pot transformar. L’excusa als Balcans era el nacionalisme, la independència: ells, nosaltres, la divisió. La gent es va començar a armar als mercadillos; compraves fruita i verdura i al costat hi havia una parada d’armes. Es mentalitza la gent i només falta l’espurna: una història fictícia com va ser la del casament de diferents ètnies que es van matar uns als altres, la postveritat. Va començar la bogeria i l’efecte dominó. Va ser fulminant. Com un incendi en ple agost amb molt de vent. Després s’ha demostrat que la història del casament era inventada.

Manuel Blesa: «La pintura t’enverina i no la pots deixar»

Manuel Blesa al seu taller del carrer Carreta de Sitges el 2018
Foto: Albert Gironès

El pintor Manuel Blesa Rodrigo va néixer fa 73 anys al poble aragonés d’Ariño, on la família tenia una barberia. La pintura ha estat la seva passió des de ben menut fins el punt que el mestre el va arribar a pegar per dibuixar sempre a classe. Fa 55 anys que és a Sitges, es va enamorar del poble pel seu ambient artístic i n’ha gaudit les millors èpoques. Durant un quart de segle ha estat l’autor dels cartells del Menjar de Tast i el seu taller al carrer Carreta desperta l’admiració de sitgetans i foranis. El seus quadres de ceràmiques són inconfusibles. Hi fa servir una tècnica molt depurada perquè la ceràmica –diu- no t’accepta la pinzellada. Es ahí donde se ve la maestría, sosté.

Sempre dibuixava de petit, però recorda quan va començar la seva passió per la pintura?

Quan tenia 7 anys un pintor, A. Domènech, va venir a restaurar l’altar major del l’església del meu poble. Jo mirava fascinat com feia els relleus amb la tècnica de “a la cola”, volums amb els daurats de les columnes barroques, autèntic, autèntic…

 I enlloc de jugar amb els altres nens sempre anava a veure com pintava…

Sí, a l’hora del pati m’escapava a l’església i quan ja no sentia la remor i la cridòria dels nens jugant al carrer, tornava corrents a classe. Em vaig enamorar d’aquell home i el seu art. Crec que per això m’agrada tant l’imaginari religiós, crec que les coses se’ns queden al subconscient.

I com va ser que va venir a Sitges?

A través d’un amic del poble em van oferir feina de cambrer. Tenia 18 anys i em vaig enamorar de Sitges. Vaig tenir la sort que els cambrers teníem entrada gratis als grans espectacles del Prado i El Retiro. Allà vaig veure a tots els grans, sobretot de flamenc: Lola Flores, El Pescaílla, La Camboria (hereva de Carmen Amaya), La Singla…Una meravella! També Salvatore Álamo i Julio Iglesias. Els clients amb trajo i amb ampolles de champagne. Un ambient, oooohhhh!!

Era l’època dels suecs i les sueques…

Sí, hi havia dues agències de viatge que només portaven nòrdics, sobretot suecs. Era al.lucinant veure rosses! Ens va donar tan fort que, amb un amic meu que no havia sortit mai del poble, vam anar a Estocolm un estiu. Feia de guitarrista en un restaurant d’un maître català on tothom sopava en silenci mentre jo tocava. Em donaven mil peles al dia (6 euros), eren diners, eh! La guitarra m’ha salvat tantes vegades…

I com va aprendre a tocar la guitarra?

Hi havia un gitano enllustrador, Remolinos es deia, que tocava a la bodega Apolo de Barcelona, era molt bo i em va ensenyar. Vaig fer dues temporades d’estiu a Los Tarantos del carrer Parellades. Amb camisa blanca, “chorreras” i patilles, hahahaha! Després vaig agafar la bodega La Bota del davant del Superpollo. Amb la guitarra, cada nit s’omplia amb un ambientassu de por, però vaig tenir la fatalitat que enderrocaven l’edifici. M’havia costat traspassar-la i de sobte em vaig trobar al carrer. I em vaig posar a fer retrats al Passeig.

Ho recordo, era tot un espectacle!

Sí, venia la gent a veure com fèiem els retrats i t’aplaudien si l’acabaves bé. Vam començar el 1968 amb Fuentetaja i uns quants i al final érem una vintena.

A 500 ptes el retrat (3 euros) i si en feies 5 o 6 al final era pasta a l’època! Només treballàvem a partir de les sis de la tarda. Set horetes i guanyaves més que un ministre!

I després a celebrar-ho…

Sí, després de pintar anàvem a la bodega d’en Sariol i com li anava la marxa, sopàvem i fins a les quatre de la matinada…Érem bohemis, bohemis! I fins avui que he viscut de la pintura.

A l’estiu feia temporada al Passeig i a l’hivern a Les Canàries…

Sí, i a bord del plataner (el vaixell que feia el trajecte de 7 dies a Les Canàries) vaig conèixer la meva dona, Huberta Siemann, és austríaca i aleshores estudiava espanyol a Barcelona. Parla 4 idiomes, és molt culta. I vam tenir el primer fill. Vam conèixer el propietari d’on tinc el taller al carrer Carreta. Era un un aragonès que tenia la carnisseria de cavall a la Plaça de l’Ajuntament. Vam arribar a un acord per comprar-li la casa, em va encaixar la mà i aquest va ser el contracte. Serapio Cabeza es deia. Em dones els diners quan puguis, sense pressa -em va dir-. I cada vegada que li pagava anàvem apuntant…

Paraula de cavallers…

Totalment. Després vaig rebre classes a Saragossa amb un pintor molt bo, Alejandro Cañada i també a la Llotja de Barcelona amb Félix Revello de Toro, un retratista increïble que pintava tota la flor i nata d’Espanya, inclosos els reis. Va ser començar a fer exposicions i deixar el passeig. La primera expo la vam fer amb Maite Muñoz al Majestic de Barcelona i a la seva galeria. Després una expo rere una altra: sala Nonell, Alcolea de Madrid i després vaig començar a tocar gairebé tot Europa. I quatre països creuant el toll.

Perquè es va quedar a Sitges?

Per l’ambient artístic que hi havia i perquè a pocs llocs hi havia tantes galeries. I a l’Àgora s’ajuntaven tots, Pruna inclòs. Mai he signat cap contracte amb cap galeria perquè sempre he volgut la meva llibertat i l’estudi m’ha donat per viure més que les galeries. Tinc clientel.la pròpia: anglesos, alemanys, suïssos…I a Sitges, gairebé a cada casa hi ha obra meva.

A part de donar-li de menjar què li ha aportat la pintura?

La pintura és com quan un s’enverina amb alguna cosa i no ho pot deixar. És el meu món, la meva teràpia, el meu art. Sempre he procurat tenir una personalitat pròpia en la pintura. Vaig començar amb el món rural amb les àvies de dol, pintava pels pobles per la part de Teruel. Moltes teulades de totes les formes i colors, parlava amb el mossèn del poble i em deixava pintar des de dalt l’església. Després en col.leccionar ceràmica (tinc prop de 700 peces de ceràmica aragonesa antiga) vaig començar a endinsar-me en aquest món. I ara estic amb les Verges i Sants (capitotas) de vestir que també col.lecciono i que aviat exposaré a Sitges o Barcelona.

Esteve Miró Guimerà: «Vam dur l’aigua d’Abrera»

ESTEVE MIRÓ I GUIMERÀ
Foto: Albert Gironès – Entrevista: Anna Grimau

HISTÒRIES LÍQUIDES

L’Esteve Miró i Guimerà va nèixer un 12 d’octubre de 1928, fa 92 anys. Fill únic, va veure la llum per primer cop a Rosell, a la província de Castelló, i el 1941 va venir viure a Sitges amb els seus pares quan tenia 11 anys. Va dirigir el projecte de dur aigua dolça del Llobregat quan a Sitges l’aigua de l’aixeta sortia salada i la gent de fora creia que venia del mar.

Quin motiu el va dur a Sitges?

La meva mare, que es deia Remei, venia peix al mercat de Vilanova i va venir a Sitges a vendre’n en una parada de l’antic mercat del peix, on ara hi ha la Fundació Stämpfli. Era molt emprenedora i de seguida vam tenir botiga a Sitges, al carrer Sant Pere 29, on encara visc ara.

Carai amb la Remei, era dona d’idees clares…

La meva mare tenia clar que si havia de vendre a Sitges havia de viure aquí. Van comprar la casa per 15 mil pessetes de l’època. Aleshores uns baixos, on van posar la botiga, i un primer pis, on vivíem. La peixateria es deia Mare Nostrum i mon pare n’era el comptable.

No va voler continuar amb la peixateria?

No vaig voler continuar i aleshores es van jubilar el 1956, però van fer un viatge a Andorra amb autocar. El propietari de l’hotel on s’hi estaven els va plantejar de posar una peixateria a Andorra perquè no n’hi havia. Van comprar una furgoneta i duien el peix de Vilanova a Andorra. Hi arribava a primera hora del matí, com a Sitges,  perquè feien nit a la carretera.

I d’on eren els seus pares?

El Pare, de Vilanova. Dels orígens de ma mare en sé molt poc perquè eren 6 o 7 germans, exactament no ho sé tampoc. El meu avi matern es va quedar vidu i va venir amb la migració d’aquella època que jo atribueixo a la construcció de la fàbrica de Vallcarca, on va posar-se a treballar. Els fills els va anar deixant pel camí: un a Barcelona, un altre a França, la mare a Sitges…Per servir o pel que fos, tots es van espavilar. Ma mare servia a uns peixaters, d’aquí la peixateria.

Va arribar a conèixer el germà que tenia a França?

Vam viure prop d’un any a l’exili, a França. Mon pare era al front, a l’Ebre, i ma mare va decidir que anéssim a buscar el germà que no coneixia, però no el vam arribar a veure mai. Ma mare va conduir el cotxe, on anàvem 5, fins a Puigcerdà, i allà vam anar en tren fins a França. El Comitè Comunista, suposo que era, ens va dur fins a la frontera amb Bèlgica, al poblet de Gravini. Érem una vintena d’espanyols, entre adults i canalla, i el poble ens va acollir molt bé. Quan vam saber que el pare era a León, presoner tancat, vam decidir tornar.

A què es va dedicar vostè?

Vaig estudiar Enginyeria Industrial a Terrassa, que aleshores era Peritatge Químic. Vaig començar a treballar després de fer el servei de milícies. Els qui estudiàvem el podíem fer. Eren dos estius i sis mesos de pràctiques en una caserna. A mi em va tocar al Campament de Castillejos, a sobre de Reus, i sis mesos a Sevilla. Ho vaig passar extraordinàriament bé. Vam agafar Setmana Santa, Ferias…Vam voltar tot Andalusia, molt guapes les andaluses. Vam anar-hi amb en Vadell, que és amic meu des dels 14 anys.

I on va treballar?

Vaig començar a treballar de cap del laboratori químic de la fàbrica Fisa de Vilanova. Fabricàvem parts del motor de les motos Montesa. Tretze anys després, amb el meu pare vam muntar a Andorra una fàbrica de sorra i grava ja que llavors no n’hi havia. La vaig dirigir durant tretze anys. Marxava de Sitges dilluns al matí i tornava dissabte a la tarda. Aleshores ja m’havia casat amb la Carmeta i teníem quatre fills: l’Anni, en Jordi, la Judit i l’Esteve. Els veia els caps de setmana.

Com ho vivia?

L’avantatge d’estar separat donava oxigen a la parella. A altres parelles els veig cansats del matrimoni. És massa llarg. No hi crec en l’amor etern, la gent amb els anys anem canviant i ens cansem. Caldria poder fer un contracte i deixar-ho quan un se’n cansa. La Carmeta va morir el 2005, fa 12 anys. Recordar coses és bonic, però, jo sóc més del present: el passat, passat està.

Com es van conèixer?

De joves anàvem a ballar al Prado i allà ens vam conèixer amb la Carmeta. Jo tenia 18 anys i ella 14. Vam festejar gairebé 9 anys. Dos anys vam estar renyits. No sé perquè vam renyir, tampoc sé perquè vam tornar. Era molt graciosa, li agradava la juerga, a mi no tant i ens complementàvem. Jo he estat feliç en el matrimoni i ella suposo que també.

Què ha procurat inculcar als seus fills?

Que tinguessin tots estudis i que els agradés la feina que fan. També el bon tracte i l’amistat: que fossin amics dels amics i que no fessin mal a ningú, tal com em van inculcar els meus pares. No m’hi he posat gens en la vida dels meus fills, els he deixat fer i no m’han portat gaires problemes.

Tornant a la feina, també va treballar per a l’empresa d’aigües…

Sí, finalment l’empresa d’Andorra va ser un fracàs, vam vendre i vam fer cap per mans. Aleshores vaig tornar a treballar a Vilanova, a l’empresa d’aigües Sapaigües, que ara es diu Sorea. Distribuïa l’aigua a Ribes, a Sitges, Cubelles, Calafell. N’era el cap del servei. Vaig dirigir el projecte de dur l’aigua d’Abrera, del Llobregat, perquè l’aigua de Sitges deixés de ser salada.

Sí, me’n recordo, tothom de fora creia que a Sitges l’aigua de l’aixeta era de mar…

Sortia salada perquè se subministrava de pous d’aigua dolça que a la llarga se salaven, eren més fondos que el nivell del mar. Les bombes absorbien més aigua de la que hi havia i aleshores se salinitzaven perquè hi entrava aigua del mar. Es va crear el projecte d’Abrera, del qual jo n’era el director. El vam començar nosaltres i el va acabar la Generalitat. Després encara vaig treballar a la Mancomunitat del Penedès i el Garraf com enginyer industrial en la recollida de deixalles.

Què és el que ha après de la vida?

He après molt de la gent que en sabia més que jo i m’ha agradat molt llegir. També ha tingut molta afició per la fotografia. Sempre he sigut molt inquiet, d’estar al dia i he tingut molts amics i amigues i m’he comportat amb tots. No considero que hagi tingut enemics.

Ana Valls: «Vam dur els balls de Sitges per mig món»

L’Anita Valls al seu domicili del carrer Santiago Rusiñol de Sitges el 2018
Fotografia: Albert Gironès

La sitgetana Ana Valls, més coneguda com Anita, va néixer el 4 de març del 1930 i als 88 anys continua sent observadora, molt vital i buscant la part positiva de tot. Viu la vida amb intensitat i durant aquestes prop de 9 dècades s’ha bellugat molt i ha tocat moltes tecles. Des delegada local de la Sección Femenina de Falange a Sitges i professora d’Educació Física a regidora del PP a l’Ajuntament.

La seva infantesa i primera joventut van estar molt marcades per la Guerra…

Per descomptat. Em va tocar treballar als 15 anys, vaig començar de dependenta de l’Estrella al 1945 quan l’Àngel Quingles n’era l’amo. Una persona meravellosa que regentava una pastisseria de gran categoria. Aleshores Sitges era molt petit i hi havia molt diferència social entre els estiuejants i els del poble, encara no hi havia classe mitjana.

Com era la clientel.la?

N’hi havia de la Colònia que eren persones estupendes. Com la família dels Dalmases-Marqués de Mura, creador del Rally de cotxes d’època. Va ser a partir dels anys 50 amb l’arribada del turisme que va començar a canviar la mentalitat del “això els del poble no ho podem fer, això ho fan els rics”. Quan vam veure les primeres estrangeres vam pensar que si no gastéssim en estrenar vestit i sabates per Festa Major també podríem viatjar.

En què més els va afectar la guerra?

Van empresonar el meu pare, que era carlista. I és que quan va estallar la guerra els guanyadors s’acarnissaven amb els perdedors. Els qui van fer més mal van ser els comitès de la CNT, la FAI i el POUM. Els republicans no tant. Per què havien de portar la gent a les cunetes i matar-la? Aquí a Sitges en van matar 38, entre els quals capellans. Gent que o tenien diners o anaven a missa. També hi entraven les rancúnies personals.

En quina situació va quedar la seva mare?

Quan van empresonar el pare al juliol del 36, ma mare ja tenia 4 fills (el més gran de 13 anys) i un mes després li van néixer bessons. A casa ens van deixar sense res, només una màquina de cosir i una nevereta, tenia 6 anys i encara me’n recordo. Tampoc oblidaré mai com un de Sitges, a l’Ajuntament, va empentar ma mare escales avall, que de poc es mata, quan anava a buscar un val per a llet per als bessons. Li va cridar que per als fills dels feixistes no tenien res.

I com va tirar endavant?

Va vendre’s la màquina de cosir per comprar-ne una altra de cosir sabates i es va posar a treballar des de casa per a Can Benazet, que aleshores ja tenia dues fàbriques: la nova (on hi havia El Corner) on feien vambes de lona i goma i la del costat de casa de Can Benazet on només feien sabates de cuir i pell. Els permetien treure un o dos parells de sabates a la setmana i en feien “l’Intercanvi” els dissabtes i diumenges pels pobles de Tarragona. Sabates a canvi d’avellanes, arròs i, si tenies sort, oli. Ma germana gran de 9 anys i el meu germà, de 12, ens cuidaven a tots.

I el seu germà a treballar…

Sí, anava a tirar les barques (aquí hi havia de gans que pescaven sardina) i enrotllaven la soga per treure la barca del mar, hi posaven les travesses i el sebo. Els pagaven la feina amb una bossa de peix. Durant la guerra no hi havia corrent durant el dia, només de 23h a 6h del matí. El meu germà treballava també a Can Serra el Rei Vamba del carrer Sant Sebastià. I com que era un nen, també volia jugar a futbol. Va agafar una tuberculosi per no dormir i va estar 7 anys ingressat en un sanatori a Matadepera.

De ben joveneta ja anava a la Secció Femenina…

Quan plegava de l’Estrella anava a la Secció Femenina de la Falange per cobrir les necessitats de la dona, que aleshores socialment no era res. Si era guapa i tenia calers era com lluir un moble. Hi havia una mortalitat infantil superior al 60 per cent i la vam reduïr al 20 per cent amb les divulgadores socials (d’aquí van néixer les assistents socials). També educar la dona que, en general, era analfabeta perquè si anava a estudi era per  aprendre a cosir i para de comptar. L’Eulàlia Torrents anava a Vallcarca a convèncer les embarassades de parir a La Maternitat. “Uy, yo en el tren no, señorita, que aquí está la tía María que ya me ayuda” –contestaven-. La majoria donaven a llum a casa amb aquesta partera que lligava el cordó amb ganxet i si els nadons s’hi quedaven “Dios ya nos dará otro”, deia.

S’acusa La Secció Femenina de ser una màquina rentacervells…

Si haguessin sigut tan franquistes no hi hauria tanta gent d’esquerres ara. La majoria de la gent que té 60 anys van passar per les nostres mans. No vam fer mai apologia del franquisme. El 1982 em van venir a buscar del PP. I vaig ser regidora a l’Ajuntament de Sitges.

I què en pensa de la Formación del Espíritu Nacional, assignatura obligatòria al batxillerat durant el franquisme?                                   

Al principi era una assignatura molt polititzada i amb el temps es va convertir en urbanitat. Si haguessin guanyat els altres també hi hauria hagut algun tipus de politització i després s’hauria anat suavitzant. Es feia a  quart de batxillerat i era “interpretación de la historia de España”, tot sota un prisma parcial. Mani qui mani la història es repeteix. Los mismos perros con distintos collares. Una guerra és el pitjor que pot passar. Els que fan uns ho desfan els altres.

Què més es feia a la Sección?

El 1943 s’hi va crear el Grup de Coros y Danzas a tot Espanya i cada regió ballava els seus balls populars. Als anys 50 s’hi van incorporar nois. Vaig ser delegada local de la Secció després de la Remei Casanovas i vam dur els balls de Sitges per tot el món: a la Fira Mundial de Nova York al 1964, a l’Any Sant de Roma,  San Remo, Holanda, Les Canàries, la Polònia soviètica i a tots els concursos nacionals, entre d’altres. Amb en Jofre Vilà vam portar el grup junts durant 27 anys. A través del Costumari Català en Jofre va recuperar moltes danses perdudes.  

Quins balls van recuperar?

Una dotzena com la Ballada de Nostra Dona de Montserrat que dansaven els pelegrins a l’Edat Mitjana. Vam fer un vestuari preciós amb la Mercè de Can Rampí que era modista. Vam descobrir que calien els sostenidors de monja que aixafaven el pit perquè quedessin com els vestits originals. Vam guanyar molts premis i tres vegades el concurs nacional amb la Moixiganga, Els Diables i Els Pastorets. Vaig ballar fins el 1967 i entre bambolines era la responsable de l’organització del grup. M’encarregava del vestuari, de buscar finançament, i de més coses com anar a Madrid a fer els visats per a Polònia, que no tenia relacions diplomàtiques amb Espanya.

Quin vincle hi ha entre el grup de Coros y Danzas i l’ABPS?

El 1977 en Ricard Baqués i en Blai Fontanals buscaven  gent per fer els balls de Festa Major, perquè llavors ballar La Moixiganga o els bastons era una mica…com t’ho diria, se’n donaven com de menos. Els balls feien el “llevant de taula”, cosa no massa ben vista per un sector jove. Després de dinar anaven per les cases a recollir diners. Quan es va fundar l’ABPS, fa 40 anys, en Ricard i en Blai van anar a buscar en Jofre Vilà i ell ens hi va dur a tots. Ens reuníem al saló d’actes del Patronat. Jo hi era des de l’inici, tot i que no consti en l’acta de Constitució, aleshores a les dones no se’ns tenia en compte. Vam decidir obrir-ho al folklore català i ara me’n penedeixo d’haver suggerit que a la Festa Major es ballessin Les Panderetes i Les Cintes.

Per què se’n penedeix?

Perquè la processó és interminable! Hi ha massa colles. L’agrupació es va crear perquè no hi havia gent i ara en sobra. Caldria fer torns als balls. Qui surt aquest any, no surt l’any que ve. I qui surt per Festa Major, no surt per Santa Tecla. Tampoc hi ha límit de pertinença al grup i hi ha molta gent al darrere que no poden entrar. S’hauria de fer un límit de 3 a 5 anys màxim per facilitar-ne el relleu.

Què més canviaria de la Festa Major i Santa Tecla?

Les formes. Enguany, dels Diables, la Colla Vella és l’única que ha mantingut la fila índia. La resta amb masses i ceptrots encesos a les cases i on hi ha gent i això no es pot consentir. Per cremar la gent hi ha la Jota Fogajada de Benissanet. Els qui facin l’índio per Sant Bartomeu no haurien de sortir per Santa Tecla. Una altra cosa que s’ha perdut és l’autèntic toc de timbal de diables, no hi ha cap grup que el faci. Les panderetes també es toquen malament. Primer s’ha de fregar la pandereta amb el dit mig i després els tres tocs. I mitges de cotó encara que faci calor. Nosaltres duíem dos enagos: uns que planxàvem amb cola de peix i quedaven tiesos i uns altres ben bonics a sobre amb puntes i llacets. I a sota els bombatxos. I a la matinal, no es té prou cura del vestuari, abans els vestits sortien nets i planxats.

Què més canviaria?

Tampoc haguera fet mai un ball de bastons de noies, perquè és un ball d’homes. En canvi, sí trobo fantàstic que les gitanes les facin dones. Als anys 40, després de la guerra, el ballaven homes amb barba i llavis pintats perquè la dona estava marginada. Va ser en Jofre qui va recuperar el ball de gitanes amb dones. I també faig meva una petició d’un nen per a Santa Tecla: que no els citin prop de dues hores abans de sortir. Això amb un responsable per grup de 10 nens se soluciona.

Josep Corominas: «La química té mala premsa pel mal ús que se’n fa»

Josep Corominas al laboratori de Can Culapi el 2018
Entrevista: Anna Grimau Foto: Albert Gironès

En Josep Corominas Viñas és fill de mare alsaciana i pare gironí. Tot i nèixer a Girona el 1948, es va criar a Barcelona des dels 10 anys. En Corominas, com el coneixem diverses generacions de sitgetans que el vam tenir de Professor de Ciències, ha exercit de docent durant prop de 40 anys a l’Escola Pia de Sitges.  Fa 4 anys que es va jubilar, però, continua igual o més actiu que abans: col.labora amb els ICES de la UB i de la UAB i forma professors a la Facultat de Ciències de l’Educació. A més d’una medalla per divulgació científica i uns quants premis de la branca europea de la Science on Stage Europea, acaba de rebre el Premi Tareas Educativas y Divulgación de la Real Sociedad Española de Química. I és que porta mitja vida divulgant les virtuts de la química que considera que té molt mala premsa.

Perquè considera que té tant mala premsa la química?

La majoria de la gent veu el costat fosc de la química: que és responsable de la contaminació de l’aire, que omple de plàstic els oceans i el planeta, però també hi ha un altre cantó: la neteja, la cosmètica, els fàrmacs…La indústria química també col.labora en fabricar combustibles millors. Molta gent només veu la part dolenta per això considero molt important la feina del divulgador científic per fer veure que hi ha dos cantons i que la culpa no és del químic sinó del mal ús que es fa de la química.

Què és la química?

En xinès química vol dir ciència del canvi, transformar un tipus de material que es troba a la natura en algun altre útil per a la societat. Com la transformació de minerals en metalls útils. A l’època d’Alfred Nobel l’explosiu era nitroglicerina i era molt perillós de transportar perquè explotava fàcilment. Nobel va descobrir que si el barrejava amb un tipus de fang es podia transportar i així obrir trinxeres, túnels per fer-hi passar el tren o millorar l’explotació de les mines per als miners. Però els militars en van descobrir un altre ús.

Com van ser els seus inicis de professor?

Eren els finals dels anys 70. Volia estar al tanto de les últimes novetats i passava moltes hores llegint guies didàctiques i llibres de projectes, sobretot anglesos. Dedicava moltes hores a la preparació de les classes. Hi havia molt interès de molts professors de posar-se al dia perquè sabíem que hi hauria noves reformes amb la mort de Franco.

Encara recordo el laboratori de ciències de Can Colapi, el va muntar vostè o ja hi era?

Les monges havien invertit molts diners en aparells de física dels anys 50 que encara funcionen. Quan vaig arribar hi havia això i poques demostracions durant el curs. Jo vaig fer habitual el laboratori i enfocar la classe a partir de l’experiment per anar construint conceptes.

Després de tota una vida a la docència, què hauria fet diferent a les seves classes?

Canviaria el tipus de classes magistrals que durant anys havia fet, on el professor ho dirigeix tot i imparteix coneixement pel que vaig intentar fer més tard: classes més interactives on l’alumne ha de treballar les idees i on té més protagonisme l’alumne que el professor.

I del sistema educatiu què canviaria?

Les aules actuals tenen mateixa orientació que fa un segle, es mira el professor i la pissarra sigui de guix o digital. El concepte ha canviat, però, les aules no i això gairebé obliga a continuar amb un mateix sistema de tipus de classes. Rosa Sensat i uns quants més ho van intentar canviar, però, és molt difícil. El professorat és conservador, això no agrada però és així.

Per què és conservador el professorat?

Està molt més còmode fent el mateix que ha fet sempre perquè costa un esforç enorme canviar. Fins i tot hi ha professorat que ensenya com van aprendre ells, és una minoria però existeix.  D’altra banda, hi ha un problema molt important de formació. A primària la formació és general. Hi ha especialistes en música i educació física, però no en ciències o lletres i això repercuteix en l’ensenyament.

I creu que els preparen per ser professors d’ESO?

No. A l’ESO trobes alumnes que no estan gens interessats pel que troben a l’aula i si poden boicotegen o fan com si no existissin. No hi ha oportunitat per aquests joves de fer una cosa diferent. Així que a part de fer classes, com a docent has de fer de psicòleg, conseller, atendre la diversitat i als qui també tenen problemes físics…I no hi estàs format. Has de tenir moltes qualitats per poder-ho gestionar. O bé te’n surts perquè vas agafant experiència o bé has de plegar sinó t’agafen problemes greus. Això acostuma a passar a qui surt de la facultat i ho agafa perquè no hi ha res més. Quan vaig formar professors durant molts anys en el CAP em vaig trobar un terç de casos que optaven a l’ensenyament perquè no hi havia res més.

Quins són els millors i pitjors moments que recorda?

Quan tens molt bons alumnes que treballen amb entusiasme treballs de recerca d’ESO i batxillerat i ho passes molt bé perquè ells s’interessen molt i tu aprens també. Els més durs quan hi ha avaluacions i de la teva nota depèn el futur de l’estudiant. De vegades no saps si el que has qualificat és just i si li servirà. Alguna vegada, el claustre havia decidit que un alumne no havia que seguir estudiant quan més endavant va acabar brillantment els estudis superiors

No hauria d’evitar-se dir que un alumne no ha de seguir estudiant?

Ara no hauries de dir que no ha de seguir estudiant però sí sugerir alternatives. El problema és que els estudis no avaluen la part positiva de la persona sinó només el currículum, per tant, ens equivoquem molt.

Està jubilat i continua formant a professors, també en l’àmbit internacional, fins i tot a la Xina…

Sí, he anat dues vegades a Xina fent un curs en una Normal de Shangai, on només acudeixen alumnes de màster i doctorat per dedicar-se a l’ensenyament. Els hi explicàvem el sistema educatiu d’aquí i com es forma el professorat d’aquí i també demostració de classes de química.

Alguna consell al professorat que comença?

Que pensi que no s’ha d’amargar ni amargar als alumnes. Ha d’acabar l’hora sentint-se bé, això es nota perquè els alumnes veuran que potser no han après gaire o molt poc, però, que tenen ganes de tornar un altre dia. La motivació és fonamental. Transmetre al grup alguna cosa que fa que consideri que val la pena estar allà.

Roser Butí: «Amb l’arribada de l’aigua dolça, la venda de garrafes va caure en picat»

Roser Butí a Can Gestí de Sitges el 2017
Entrevista: Anna Grimau
Fotografia: Albert Gironès
La ribetana Roser Butí (4 d’abril del 1957) va venir a Sitges el 1976, quan es va casar amb en Josep Maria Gestí, hereu de l’empresa familiar de Distribució de Begudes Can Gestí. Els pares d’en Josep Maria, vinguts de Tarragona, la van fundar el 1963. Primer la van regentar al carrer Illa de Cuba, i després a l’Avinguda de Les Flors per acabar al Polígon Industrial de Mas Alba, on hi són des del 2002. Malgrat que duu el nom dels homes de la família, és una empresa de dones: la sogra, Angelita Rafales, li va donar l’empenta i la Roser hi va seguir i ara és l’ànima de Can Gestí.

Quan vas agafar les regnes de l’empresa?

Vam agafar el relleu de l’empresa l’any 1976 i de mica en mica la vam anar reconvertint, ampliant-la amb aigües i refrescos, que és on hi vèiem el futur ja que a Sitges hi ha molt establiment de restauració i les aigües envasades sortien molt, també en l’àmbit domèstic perquè l’aigua de l’aixeta aleshores era dolenta.Fins i tot es cuinava amb aigua de garrafa.

Què va passar quan l’aigua de l’aixeta va deixar de ser salada?

La venda de garrafes per a ús domèstic va caure un 60 per cent. A partir d’aquell moment, part dels sitgetans feien servir la de l’aixeta per cuinar i continuaven amb l’aigua de garrafa o embotellada per beure. Malgrat que la de l’aixeta es pot consumir, el costum ha quedat i a Sitges es beu més aigua envasada que en altres llocs.

Com és l’aigua de Sitges?

Té una elevada quantitat de calç, segons els reparadors de rentadores i rentavaixelles. Deu arrossegar minerals dels pous d’on surt. Són aigües molt molles perquè porten molta calç, no són lleugeres al paladar.

Quins problemes comporta que tingui tanta calç?

És un problema per a les màquines no per a les persones. Les cafeteres de bars i restaurants, per exemple, quan s’escalfen amb l’aigua de l’aixeta s’obstrueixen més els tubs. Per això els establiments fan servir aigües minerals.

Com està el negoci avui dia?

Els anys daurats van ser els 70, 80 i 90. Ara, amb tanta oferta, ja no et guanyes la vida com abans, el marge no té res a veure. El 95 per cent del negoci és l’anomenat canal HORECA (Hotel, Restaurant, Cafeteria). Ens hem diversificat i a banda de les aigües, distribuïm refresc del grup Coca-Cola que té moltes marques, les cerveses del grup Heineken i alimentació com olis, sucs, llet, farines i conserves… Estem a la major part d’establiments de Sitges.

Ara ja no es ven tant la garrafa?

La gent ja no fa servir tant la garrafa, prefereix aigua embotellada de litre i mig perquè costa menys de manipular. Nosaltres treballem molt amb envàs recuperable, però, tot el que és alimentació és plàstic. La gent no està gens conscienciada amb el medi ambient en aquest tema.

I als anys 90 va arribar l’aigua osmòtica…

Doncs, sí. Molta gent que feia servir garrafes, n’ha deixat de comprar-ne. Les vendes en aquest sentit han baixat un 10 per cent, la comoditat es premia. Tot i que el tema osmòtic té conseqüències per a la salut, acabes bevent aigua sense minerals i això no és bo, per la manca de magnesi, per exemple…

Com a grans amants de l’aigua que sou, quines són les millors al vostre parer?

Totes les aigües provinents dels Pirineus i del Montseny són molt bones perquè arrosseguen molts minerals i són lleugeres al paladar, les paeixes bé. Ens hem convertit en grans amants de la cultura de l’aigua, participem de cates i si anem a un lloc on l’aigua no ens encaixa, no la bevem. També participem en un estudi sobre aigua i salut que sosté que pots canviar de vi, però no d’aigua.

Quin tipus d’aigua envasada triomfa aquí?

El món de la restauració de Sitges, on tenim una oferta de gran qualitat i innovació, demana una bona qualitat de l’aigua amb una ampolla que tingui un disseny bonic, i en aquest sentit oferim 8 marques sense gas i 5 amb gas.

Com teniu el relleu generacional?

És una feina molt dura, t’ha d’agradar molt i els joves tenen altres prioritats. El nostre fill Jordi, que ara té 34 anys, va aportar el seu granet de sorra i de canvi a l’empresa, però li ha sortit una molt bona oferta de feina amb nous reptes i ha decidit canviar per noves experiències.

Què és el que més t’agrada de la teva feina?

La distribució és una feina de molta responsabilitat, amb molta pressió. A mi m’agrada molt el repte i sempre m’ha agradat molt vendre. Vam començar amb una nau de 400 m2 i ara és de 2.500 m2. Veure el que hem aconseguit em dona satisfacció. Llevat de les enrabiades, m’agrada molt la meva feina. Hem passat per èpoques molt difícils, i és tot un repte de superació constant per tirar endavant.

Jean O’Dwyer: «Cel i mar van substituir el verd d’Irlanda»

Jean O’Dwyer amb el mar de Sitges el 2018
Foto: Albert Gironès

Jean O’Dwyer és irlandesa, nascuda a Midleton (1981), al costat de la ciutat de Cork. Valenta com totes les dones de la seva família, va marxar als 20 anys del seu país per viure una aventura que la va dur a Sitges. Va aprofitar l’oportunitat de venir-hi a fer d’au-pair d’una família irlandesa amb quatre fills. I des d’aleshores, ja fa 17 anys, viu aquí, on va conèixer el pare dels seus dos fills sitgetans.

La teva primera parada seria Sitges, pensaves aleshores…

Sí, i de moment, la primera i l’última…Després de fer d’au-pair un any, vaig anar a Irlanda a estudiar fotografia i producció de vídeo. Però vaig tornar a venir, perquè em sentia enamorada del meu noi i de Sitges.

Què et va enamorar de Sitges?

El cel de Sitges em va enamorar. A Irlanda el cel és tan baix i gris, que es pot tocar. És depriment. Aquí em sentia tan afortunada! De tenir-ho tot tan a prop i tan bonic, llavors no havia vist mai res tan maco…I encara gaudeixo de tot això.

Visites el teu país?

Cada any vaig un mes i mig a Irlanda. Hi torno molt pels meus fills, pel contacte amb la família i per a que coneguin el país i la cultura irlandesa. I els encanta! La casa de ma mare, on vaig néixer, és la seva segona casa. Adoren el jardí gran que tenen els meus pares, que viuen al camp. Anar al bosc amb els seus cosins…

Totalment diferent de Sitges…

Sí, i tant. Quan vaig arribar el que trobava a faltar a Sitges és més verd i que no hi hagués animals. Allà tot és verd i ple de conills, ovelles, vaques, guineus, i això em manca. Aquí hi ha molt ciment i gossos pijos. Però el cel i el mar han substituit el verd d’Irlanda.

Què ens expliques de la teva família?

La meva àvia era una dona increïble, volia una botiga de sabates i no tenia diners. Desitjava un contracte amb Clark’s, però, a Clark’s no els interessava. Va viatjar a Dublin per convèncer’ls i al tren, la dona que tenia asseguda enfront li va preguntar el perquè del viatge i li ho va explicar. Resulta que la dona tenia botiga de Clark’s a Cork i volia tancar i no sabia què fer amb les sabates. Així va ser que la meva àvia va aconseguir tenir el seu propi negoci. Era a finals dels anys seixanta. En aquells temps les dones tenien cura dels fills i no treballaven. Va ser molt valenta. Va morir el setembre amb 94 anys, 15 néts, 13 besnéts i 8 botigues que regenten els meus tiets i cosins.

Tens molt present les dones de la teva família, com les definiries?

Strong and proud. Fortes i orgulloses. Molts treballadores i també molt empàtiques. Ara que com que vaig marxar amb 20 anys (era una nena!) conec millor les dones catalanes i sitgetanes que les Corkianes, hahaha! Irlanda té un passat turbulent i les dones havien d’emigrar i lluitar i començar de nou mil cops.

T’has pogut integrar a Sitges?

Quan vaig venir tenia molt clar que no volia quedar-me tancada en la colònia anglesa, volia conéixer gent d’aquí. Vaig treballar dos estius al Sausalito, sóc Sausalito’s Girl –afirma molt orgullosa-. I 11 anys a Speak Easy. Allà és on vaig conèixer mig Sitges perquè darrere dels fills venien els pares, els tiets i comences a formar part del poble. Des de fa 7 anys treballo a The British School of Barcelona, a Castelldefels, on sóc mestra de suport. M’encanta treballar amb infants: si dones una mica, reps moltíssim.

Ser profe d’anglès deuria ser la sortida professional més clara quan vas arribar…

Sí, ensenyar anglès era la sortida més fàcil en un país estranger. El meu somni era ser llevadora. Si m’hagués quedat a Irlanda, m’hauria agradat fer-ho. M’encanten els nadons i les dones. I estic molt orgullosa dels meus parts, els dos naturals…

I un, amb anècdota inclosa…

Síii, el del Max, el meu segon fill, que ara té 7 anys. Va néixer al terra del lavabo de casa. Vaig trencar aigües i vaig trucar a la llevadora dels Camils, la Martina, per dir-li que anava cap allà. Però les contraccions de seguida van ser cada dos minuts. No entenia res! Vaig anar al bany amb ma mare i la meva sogra perquè no podia ni baixar l’escala de l’edifici familiar. Va arribar l’ambulància i ja estava dilatada de 9 cm! Els ambulanciers no sabien què fer. Vaig sentir que era la meva pròpia doula. Jo, al terra del bany, amb crits de part, necessitava empènyer i tothom em deia que no ho fes, que esperés que arribés el metge…El pare (que és músic) no hi era, estava tocant a Madrid. El meu sogre donava voltes al pati, desesperat…Molt surrealista! Molt fort tot plegat, però, molt maco.

I què va passar?

Va arribar el metge, que era en Josep Maria Soto i em va preguntar com em deia. Jean, -li vaig contestar plorant desesperada- i please, quiero push –vaig implorar-. Empuja, empuja bonita –em va contestar- i va sortir en Max, el meu soldat. Amb ell en braços, vam anar junts en ambulància als Camils. La llevadora, quan em va veure arribar amb el nadó entre els llençols, quasi es desmaia. Sort que tot això va passar a les quatre de la matinada i no al matí, amb tothom a La Granja prenent cafè i una ambulància al Cap de La Vila amb tot el tràfec de gent! Hahaha!

Quina història!!

Feia dues generacions que no naixia ningú a casa dels Ferret de Querol, en Max és el més sitgetà de la família. I així em vaig fer famosa, l’anècdota corria com la pòlvora, això sí guarnida amb detalls afegits: es rumorejava que vaig tallar el cordó amb un ganivet a la cuina o que vam demanar el ganivet del pa a Can Masó, hahaha…

I tu ja ets mig sitgetana, com es viu la barreja?

Cuino molt plats de la meva terra i de ma mare per estar més a prop d’Irlanda, però, també botifarra amb mongetes i caldo, que als meus fills els encanta. Adoro la dieta mediterrània i la qualitat i frescor dels productes d’aquí i m’entusiasma la cultura de tapes, canyes i pintxos…

Com veus Sitges?

Sitges és una mica bombolla, és difícil escapar-ne. Hi ha de tot i moltes festes, és molt fàcil quedar-s’hi i molt difícil sortir-ne. És una llàstima que es perdin els locals emblemàtics com El Xatet. Quan va néixer el meu primer fill Luca, en sortir dels Camils vam anar a menjar-hi el típic biquini de pa de pagès de sobrassada i formatge, mmm, deliciós! Trobo que ara a Sitges li falta caràcter, personalitat. Ha perdut molt…I em sap molt de greu. Ha crescut molt en 17 anys, però, no marxo perquè és la llar dels meus fills. Sense ells potser m’hi hauria escapat, però, hi tornaria segur.

Massa gent?

Sí, massa. No m’agraden les multituds de l’estiu ni dels caps de setmana ni les platges brutes i plenes de gent…De l’octubre a l’abril hi estic molt a gust a Sitges, i a l’estiu aprofito per marxar a Irlanda, on estic millor que aquí.

Què et sorprèn de Sitges?

Sempre m’ha sobtat que, malgrat ser un lloc tan cosmopolita, la gent sigui tancada. Els irlandesos són coneguts pel seu bon humor. A Irlanda, la gent és amable, servicial, acostuma a riure i somriure i enceta converses aleatòries arreu. Va caldre un temps d’adaptació a la gent d’aquí, al carrer els vianants són més seriosos, amb un posat greu. Després de tants anys aquí, ja m’hi he acostumat tant, que quan hi vaig fins i tot se’m fa estrany que gent desconeguda em parli i em somrigui pel carrer! A Sitges no és tan fàcil fer amistats com en el meu país, però, quan hi entres és per a sempre.

Cisco Adell: que riguin, que riguin només una mica

Cisco Adell a Sitges el 2019
Entrevista i Fotografia: Anna Grimau

En Cisco Adell Oliván va néixer el 18 de setembre del 1937 a Sitges, la “maravilla” del món! –exclama, orgullós-. Va néixer, doncs, fa 83 anys en plena Guerra Civil i només recorda que el seu pare va estar al front de l’Ebre i que es “va salvar perquè es va salvar –deia el pare- perquè allò era un desastre. I que hi havien mort molt, molts amics”. La seva mare venia del Pirineu d’Osca i el seu pare de la província de Castelló. Els Adell eren molt coneguts i estimats per Can Mariano, la botiga de llegums cuits i xarcuteria que duia el nom del seu germà i que van regentar durant més de 30 anys al carrer Sant Francesc.

Què recorda de petit?

De petit vaig anar a estudi primer a La Vila amb el Sr. Valls i el Sr. Picó (al carrer Jesús amb Rafael Llopart) i posteriorment al carrer Carreta. Després vaig plegar aviat perquè no m’agradava anar-hi. El mestre fotia unes garrotades d’espant. “Ven, ven” -et feia amb la mà-. “Pon la mano bien…” i et fotia castanyes a la mà amb el regle. Als 12 anys ja vaig començar a portar unes pessetones a casa, que bona falta feien, fent de cadi al tenis i al golf de Terramar. A l’estiu també feia d’ajudant de fuster en un taller.

I després va venir un canvi d’aires…

La mare em va oferir d’anar a passar uns dies al poble amb la família i m’hi vaig quedar un any i mig. Allà donava de menjar a les vaques i les ovelles, les munyia, feia moltes coses. A la tornada uns familiars em van trobar una feina d’ajudant de cambrer a l’hotel Peninsular del carrer Sant Pau de Barcelona. Quin canvi! Allà també em va anar molt bé. M’agradava molt el futbol i per poder entrenar en el temps lliure al cap d’un any i pico vaig buscar feina a la fàbrica de Can Benazet en una màquina que tancava la sabata.

I va començar a jugar…

Primer a La Penya Centelles, després, amb 17 anys,  al Juvenil, el primer equip de Sitges, i a La Berkel de Vilanova. Amb La Berkel vam fer un amistós al Vilafranca i aquest em va fitxar i vam pujar a tercera divisió. Als 21 anys ho vaig deixar perquè la feina no em permetia entrenar i sobretot per una mica de desengany amb l’entrenador que només em  deixava jugar quan ell volia.

Per a que el llegum cuit surti bé hi has de perdre moltes hores, que no bulli massa. Poc a poc, sinó es desfà tot.

Vaja…Què va fer després?

Els meus pares i el meu germà van posar una botiga de llegums cuits i xarcuteria, em van oferir anar-hi i vaig plegar de Can Benazet. Venien les estrangeres i em preguntaven: “Tú, Playa?” Hahaha. Hi anava quan plegava. Jo m’encarregava de coure el llegum en olles de 15 i 20 kilos. No te digo nada! Quin fart de rentar olles!

I quins llegums cuits més perfectes que venien! Com s’ho feien?

Hi has de perdre moltes hores, que no bulli massa. Que riguin, que riguin només una mica, poc a poc perquè quedin sencers i cuits. Quan es cou de pressa, es desfà tot. Feia llenties, cigrons, mongeta blanca i macarrons. El cigró ha d’estar tota la nit en remull, a l’igual que la mongeta blanca. Les llenties es poden coure sense posar en remull, però jo les hi posava igual. Unes quatre hores al foc i sense remenar sinó es trencava tot. Si veia que l’aigua bullia, destapava o l’hi afegia aigua. Al cigró ha de ser aigua bullint, sinó escarmenta molt i costa molt de coure. La mongeta, al revés, l’aigua que hi afegeixis ha de ser freda.

I on ho va aprendre tot això?

Ho vaig aprendre a casa. La mare era molt bona cuinera i ho vaig aprendre al seu costat. Ah, i el llegum s’ha de rentar ben rentat perquè no ve net. I l’olla, ben neta també. A mi m’agraden les coses molt netes. La dona, que feia de rellotgera a Can Valera, també em venia a ajudar a ratos. Vam plegar la botiga quan jo tenia 58 anys i al poc em vaig jubilar. No vam tenir fills i la meva dona cuidava nenes. Es va posar malalta i al cap de tres mesos va morir…Més maca que un sol, pobreta! La vigília de Sant Joan farà 8 anys que va morir, en tenia 68. Les nenes que vam criar encara em venen a veure.

Vaig jugar a futbol amb el Juvenil, el primer equip de Sitges, i amb el Vilafranca vam pujar a tercera divisió.

Com es van conèixer amb la seva dona?

Era clienta de la botiga. Sevillana, 18 anys tenia, i servia a casa d’uns senyors de Barcelona. “Es muy buen chico!”Li deien els senyors quan van saber que sortíem. “No te fíes de lo de buen chico”, li deia jo rient. Vam festejar dos anys i li vaig dir: “Nos casamos, eh! Yo no puedo”, em deia ella. “Toma dinero y compra lo que necesites para ti y tu familia, pero nos casamos”. I així va ser. Vam estar 50 anys junts. Fa quasi 8 anys que ha mort, però no t’hi acostumes mai. Miro la seva foto i li parlo i tot.

Es duien molt bé, oi?

En parella és important que vagi tot bé i sobretot el caràcter. Ella estava per a mi i jo estava per a ella. En Juan Ramón em va dir que agafés un dels tres pisos que tenia a sobre de la Bodega i així ho vam fer. Encara hi visc, al carrer Sant Francesc, davant d’on teníem la botiga. Estic molt content del que sóc, del que he fet i l’únic que voldria és tenir la dona que tenia al costat meu. Però això és impossible.

Montse Vidal: la dansa ens connecta amb les emocions

Montse Vidal a El Gato Azul de Sitges el 2018

La sitgetana Montse Vidal, de 43 anys, és ballarina i actriu i és l’ànima de la gran família que és El Gato Azul, una associació Artística i Cultural sense ànim de lucre, que compleix 10 anys. Malgrat tot just encetar la maduresa, als seus 43 anys Montse Vidal té una llarga i intensa trajectòria profesional en Dansa. Quan balla diu que se sent totalment lliure, plena i feliç.

Des de quina edat ets recordes ballant?

Des que tinc tres anys recordo que sentia música i ballava sempre, sempre, sempre. La música em transporta, sentir el moviment dins del cos i expressar-me. Recordo que em sentia superfeliç i així segueixo sentint-me quan ballo.

I quan vas començar a exercir professionalment?

Vaig començar a impartir classes de Dansa als 16 anys mentre seguia la meva formació com a ballarina i actriu. A partir dels 19 anys compaginava donar classes amb les gires en companyies de Dansa Contemporània com Búbulus, Nats Nus i també vaig crear la meva pròpia companyia TGManeje.

Què aporta la dansa?

Llibertat i una connexió directa amb l’ànima i les emocions. A través de la dansa expressem el que sentim amb el cos, amb el gest, amb la mirada. En el meu cas no puc separar la dansa del teatre, per a mi van totalment lligats.

També et sents actriu?

Sí, vaig estar amb La Fura dels Baus. D’un càsting de 800, 8 vam ser les escollides per a Imperium, l’única obra furera  protagonitzada només per dones amb què vam fer un any de gira per Europa i La Xina. Sempre omplíem, amb un aforament de mil persones. També he actuat en curtmetratges i publicitat, a sèries de TV3 com El Cor de la Ciutat i dono classes de teatre. Així que em sento ballarina i actriu.

Què t’agrada transmetre en la docència de la dansa?

Intento transmetre la llibertat de l’ésser humà per poder expressar-se sense límits. És un creixement personal, a través de la dansa pots arribar a conèixer parts teves que quedarien tapades si no hi hagués aquesta llibertat de moviment que et permet treure de dins cap a fora.

Com va nèixer El Gato Azul ara fa 10 anys?

Després de treballar en diverses companyies de Dansa Contemporània i Teatre, vaig començar a donar classes a diferents centres i acadèmies de Dansa i em vaig adonar que hi fallava el concepte de tribu/família enfront la fredor del capitalisme d’empresa. Sentia la buidor d’anar, fer la classe i marxar. Els alumnes nous mai rebien una paraula de benvinguda i acollida i seguien la classe des del darrere, totalment aïllats del grup.

I això on et va portar?

A crear un centre d’aprenentatge de les arts escèniques a través de les quals també tractar els conflictes emocionals i vitals dels alumnes. Un centre on tots som una gran família i on s’acompanya als alumnes en el seu creixement com a persones. A El Gato Azul, els alumnes nous reben la càlida acollida que mereixen. Ens posem en cercle per presentar el nou membre i també es fa el mateix en les prèvies de les actuacions, tots a una, agafats de les mans, per pujar a l’escenari i gaudir del ball i de la vida.

Amb la docència de la dansa vull transmetre la llibertat de poder-nos expressar sense límits

Què s’hi fa a El Gato Azul?

Hi fem Dansa Urbana com el Hip-hop o el Break dance; Dansa Contemporània, Creativa, Teatre i també Ioga Kundalini i Hatha, Acrobàcia i Pilates. És un centre molt cosmopolita tant pel que fa als professors com pels alumnes.

Un treball que mostreu cada any en diferents ocasions…

Sí, en el Dia Internacional de la Dansa, els Campionats de Breakdance i també a El Laboratorio de El Gato, on els alumnes fan una proposta d’actuació que fan realitat sobre l’escenari, de vegades acompanyats d’algun membre de la seva família que toqui algun instrument o canti, per exemple. És un moment molt maco que comparteixen les famílies.

A El Gato Azul som una gran família on s’acompanya als alumnes en el seu creixement com a persones

També feu molt material audiovisual que pengeu a les xarxes…

Sí  i l’any passat amb els adolescents de El Gato vam fer un curtmetratge que vaig escriure i dirigir. Els alumnes n’eren els actors i els va anar molt bé perquè és un alumnat que costa que estigui motivat i els va servir molt. Enguany voldríem fer un altre curtmetratge així que busquem adolescents creatius amb ganes de formar-se com a actors i aprendre a actuar davant de la càmera.

T’agrada dir que a la tribu d’El Gato Azul hi cap tothom…

Sí, no s’hi fa selecció física ni de cap tipus…Tothom a qui li agradi expressar-se amb el moviment, la veu, la música i les emocions hi és benvingut. Per cantar, ballar i créixer plegats i aprendre d’aquesta apassionant aventura que és la vida.

DESTACATS:

Isidre Alquézar: vam crear el futbol base a Sitges

Isidre Alquézar davant el camp de futbol de la Blanca Subur el 2018
Entrevista i Fotografia: Anna Grimau

El sitgetà Isidre Alquézar Montañés va néixer fa 76 anys a Andorra de Terol, tot i que només s’hi va estar els tres primers mesos de vida. De fet, va ser concebut i gestat a Sitges, però els pares van voler que nasqués al seu poble d’origen perquè hi tenien més coixí familiar. Els Alquézar-Montañés van venir a Sitges en plena postguerra. El pare, Miguel, treballava d’operari a la cimentera de Vallcarca i la mare, Asunción, feia de cuinera als Escolapis, on també netejava..

Va estudiar a Can Colapi…

Vaig fer-hi sis anys d’escolà a canvi de la meva escolarització, amb la flor i nata de Sitges. Quan acabava les classes, em quedava a ajudar la meva mare i li retirava els bancs i els pupitres perquè pogués netejar. Hi tiràvem serradures mullades per poder escombrar-ho bé, ja que aleshores no es fregava.

I d’allà va sorgir la seva primera feina…

Sí, el “padre” Marín em va proposar si volia treballar a l’aleshores Banc Hispano Americano, el BSCH d’ara. Després de fer un exàmen vaig entrar-hi de botones. Tenia 16 anys. Cada dia em llevava a les sis del matí per encendre la calefacció de llenya perquè quan arribessin els empleats a les vuit l’oficina estigués caldejada. I després a fer “recados”, arxivar i el que em manessin.

Segueixi, si us plau…

L’agost del 1961, als 18 anys, vaig anar a La Caixa del Penedès del Cap de la Vila a cobrar-hi un taló. Un senyor em va preguntar on treballava. Que no ho veu? Li vaig dir senyalant les sigles BHA que duia a l’uniforme. Va riure i em va dir: si algun dia vols venir a treballar aquí i vine i en parlarem. I em va donar records per al meu director. Resulta que era el Sr. Insensé, l’aleshores Director General de La Caixa del Penedès.

Hi va tornar?

Sí, i vaig passar l’exàmen el dia del Vinyet, ho recordo perfectament perquè aquí era festa i a Vilafranca no, i vaig poder anar-hi sense haver de demanar festa a la feina. Un mes després ja hi treballava. Li vaig donar al meu director, el Sr. Vellet, els quinze dies de rigor i em va contestar: no cal Isidre, si és una cosa bona per a tu ja pots marxar sense cap problema.

I ho era?

I tant. Cobrava 1.200 pessetes mensuals, tres vegades més! Les caixes pagaven molt més. Érem dues persones i fèiem de tot. En aquella època a Sitges només hi havia el Banc Biscaia, l’Hispano Americano, La Caixa de Pensions i Caixa Penedès.

Com va anar evolucionant?

Al cap de 10 anys em van fer director de l’Oficina del Cap de la Vila. El director sortint, el Sr. Grabulosa em va proposar. Em va dir que estant jo allà sabia que no hi hauria problemes. Vaig estar-hi 13 anys. Després vaig ser sotsdirector de l’Oficina Principal de Vilanova durant 18 anys, fins que em vaig prejubilar després de dues operacions al cor i 45 anys a l’empresa. En aquell moment era un dels tres empleats amb més antiguitat! Estic molt agraït del tracte rebut per Caixa Penedès fins el darrer moment.

Perquè l’apreciaven tant?

Jo no tenia hores per sortir, el rellotge estava per fer bonic. La gent em volia pel meu caràcter. I si l’empresa es porta bé amb tu, has de fer el mateix per a l’empresa.

Expliqui’ns com ha canviat el món bancari?

Jo treballava amb dos llapissos, un de negre quan la gent ingressava i un altre de vermell per apuntar quan treien. Ara ja és tot informàtica. Una frase del director general era: Isidre tenim clients perquè fem amics. Avui dia els bancs no tenen amics. Aleshores totes les entitats bancàries  donaven el mateix interès i feies clients si te’ls guanyaves.

Realment no té res a veure amb ara…

El client era el primer. Les Caixes teníem un tracte molt més personal i familiar. I érem més realistes. Vindre una persona i dir-me: Isidro vull comprar-me un cotxe. Un audi que és molt bonic. Has vist quant val? 4 milions de pessetes. Quan cobres tu? Tantes pessetes. Quan et queda? Justet amb anticipo. Doncs, compra’t un 600. Val més posar-se vermell una vegada que quaranta groc. Dir-li que no un cop que quaranta a insistir que et paguin.

Apreciaven aquest tracte els clients?

Sí, i eren clients per sempre. Encara hi ha clients meus que ara busquen el meu fill (que treballa al Banc de Sabadell, abans Caixa Penedès) perquè estan molt agraïts amb l’assessorament que els vaig donar.

Com era el Sitges de la seva infantesa?

Dalt de la via no hi havia res, només el meu carrer (Escoles Pies). El Camí Capellans era de carro, i també el Camí de la Fita, on només hi havia un llum i era molt fosc. Tan sols hi havia el senyor Fabregat que venia vi, tot eren vinyes i terrenys amb Sínies.

Què era el que més li agradava?

Que podies jugar al carrer: a cromos i patacons, a caniques, a pilota, a tot. I podies banyar-te sota La Punta. Allà vaig aprendre a nedar. Vaig pujar sobre una barca amb uns amics i ens vam amagar. Un cop va sortir la barca, perquè no ens pegués el seu amo vam haver de saltar a l’aigua i nedar fins a la sorra!

Li agradava jugar a futbol?

I tant, als 16 anys entrenàvem al descampat davant del Calipolis. Ens entrenava en Joan Miret Alemany a les 7 del matí, abans d’anar a treballar. Després ho vaig deixar, però, quan tenia 20 anys al Retiro es va formar el que es diria CF Blanca Subur que participava en “Educación y descanso”, el que ara seria un equip amateur. En Jaume Serra, que era molt amic, em va demanar d’entrar a la Junta d’aquest club com a tresorer i hi vaig accedir. Quatre anys després vam plantejar fer futbol base de nens.

Com s’ho feien?

Al començament els campionats de futbol base de canalla es van fer a Can Perico, es vestien al magatzem de l’Hotel Don Pancho i un policia local aturava el trànsit perquè els xavals creuessin la carretera. El camp el fèiem nosaltres amb estaques i corda per delimitar el terreny de joc, i en acabat, ho trèiem fins la setmana següent. Allà va començar el futbol base de Sitges.

El que ara és la Blanca Subur…

Sí, després vam anar al camp de terra a Pins Véns, que vam construir els pares dels nanus, amb uns vestuaris i un bar. El terreny era propietat del Sr. Rossell que ens el va deixar, fins que un dia en Felipe de Fincas Maricel i jo, d’acord amb la Junta, vam anar a veure’l a Barcelona a veure si podíem comprar-lo. Ens va demanar una quantitat que no podíem pagar.

I què van fer?

Li vam fer contraoferta de pensió vitalícia de 25 mil pessetes al mes, i la mala sort que el senyor, al segon mes, es mor. Només vam pagar 50 mil ptes. Va costar més l’escriptura que el camp! Allà van jugar la Divisió d’Honor, va venir el Barça, el València, el Reial Madrid, la Reial Societat…Els vestuaris eren tan petits que es pensaven que eren els dels àrbitres. Feia vergonya, també els lavabos i marcar el camp per a cada partit…

I després què va passar?

L’alcalde Baiget ens va oferir fer un camp nou amb una concessió de 50 anys, on ara estem, a canvi del terreny que ocupava  Pins Véns, on s’hi van construir pisos de preu assequible. Vam crear el futbol base del no res i ara la Blanca té un equipament fantàstic.

Ha fet de tresorer en un munt de juntes…

A moltes! A la Blanca porto 45 anys, hi hagut presidents que m’han dit que si jo no seguia com a tresorer ells tampoc. Sóc molt treballador i seriós a la feina i he tingut la gran sort que sempre he trobat molt bona gent en el meu camí. Sempre m’han volgut molt.

Què ha aprés de la vida?

Que has d’anar sempre amb la veritat per davant. La mentida no té resposta i la veritat sempre en té. Això m’ha ensenyat la vida.

Berok: «Vull convertir un lloc de pas en un destí»

Óscar García Viñe, Berok, en un dels seus murals de Sitges el 2018
Entrevista: Anna Grimau Fotografía: Albert Gironès

L’artista urbà Óscar García Viñe (Berok) té 40 anys i va néixer i es va criar al Clot de Barcelona, quan la Barcelona dels 80 que ara veiem a les pel.lícules era la realitat del seu barri. Es defineix com a decorador de grafit i no coneix un inici de la seva passió perquè sempre es recorda dibuixant i pintant. Ara ha complert un dels seus somnis: pintar a Sitges. Amb el dissenyador gràfic Daniel Rodríguez Fontdevila han decorat el pont de l’Hort Gran sota les vies del tren per encàrrec de l’Ajuntament. El projecte artístic inclou pintures murals a altres 5 ponts de Sitges, Garraf i Les Botigues.

Per a tu hi ha dues formes de pintar?

Sí, quan pinto lliure que faig el que m’agrada i  transformo el que hi ha a la meva ment en un paper, en un quadre, en parets, que en ser més grans ho puc detallar millor…Quan és un encàrrec no ho gaudeixo tant a no ser que el client em doni llibertat. En els encàrrecs, moltes vegades sóc una mica mercenari perquè faig el que em demanen.

Consideres negatiu ser mercenari?

No, però la gent pensa que no pinto la meva obra. Però és que per a mi transformar un local lleig i que fa pena de veure és una forma de crear la meva obra. Per a mi això és creativitat i un galerista no ho entén perquè és un encàrrec i no fas el teu propi estil, però no sempre es així, perquè moltes vegades tinc llibertat per crear el meu propi disseny. Si Picasso no hagués fet encàrrecs no seria tan mediàtic.

En quines feines d’encàrrec t’ho has passat millor?

Les decoracions infantils són de les que més m’omplen: veure la cara del nen o nena quan veu el seu somni fet realitat no té preu. En molts encàrrecs m’ho he passat bomba. Com quan em van donar la discoteca Imperio de Sabadell i la propietària em va dir: no vull saber què pintaràs, la vull veure quan estigui acabada. Fins i tot em va deixar triar la il.luminació i el color de les parets, va ser la meva gran obra d’art. I la propietària no em coneixia, em va trobar a Internet.

On tens desenes de milers de seguidors, ets tot un fenomen a les xarxes socials…

Les xarxes m’han ajudat molt en la feina. Vaig aprofitar que jo abans era informàtic per donar a conèixer la meva feina, primer a través de google i del web. Després Youtube em va servir per tenir fama i prestigi. Vaig ser el primer i l’únic que estava a les xarxes, de fet, la professió de decorador de grafit com a empresa, per particulars i de forma comercial, la vaig inventar jo. Hi havia altres galeristes i artistes de grafit que pintaven per a teatres, però no era el mateix, jo pintava per encàrrec a domicili.

Com creus que has acabat fent el que fas?

Sempre he volgut ser dibuixant. No vaig tenir una infantesa molt bona i el dibuix em servia per evadir-me. Vaig treballar en una empresa de videojocs i fent disseny de tatoos, feines que vaig deixar perquè pagaven malament. Aleshores em vaig ficar en la informàtica que la domino bastant, i vaig acabar sent el responsable informàtic de la Titanlux.

Vaja, una empresa de pintures, coses del destí?

Doncs, sí. Va ser un salt molt bèstia perquè vaig passar de cobrar una merda a tenir un sou bestial. Vaig treballar-hi 12 anys i en paral.lel pintava. De 5 del matí i a 12 de la nit de dilluns a dilluns. Pràcticament no veia els meus fills, cada minut que em quedava els hi dedicava.

I quan vas donar el pas?

Portava molt de temps rumiant, estalviant i buscant el moment de fer-ho. Crec en els senyals i en vaig tenir un de clar: un dia anava a treballar i al costat tenia un senyor amb una tartana de cotxe acompanyat dels seus fills i jo, amb un cotxàs, sol. Acabava de néixer el meu segon fill. Què cony estàs fotent? –em vaig preguntar-. Vaig malament, -em vaig respondre-. Vaig tenir clar que preferia la tartana amb els nens. I em va sorgir un desig: que la meva feina no em separi dels fills.

I vas trobar la solució?

Sí, vaig trobar la sortida del grafit i em vaig posicionar a les xarxes. Quan vaig veure que no existia l’ofici de decorador de grafits me’l vaig inventar, aleshores només existien grafiters galeristes…El 2012 em va sortir una feina de 9 mesos per pintar el Green Indoor Park amb 10.000 metres quadrats de grafit i em vaig decidir.

I la Titan, a més, et patrocina..

Sí, un luxe. Quan vaig dir que plegava just el fill heretava l’empresa i em van trucar de direcció perquè em volia conèixer. Em van tractar com un superartista, com si fos Dalí. Que allò era casa meva i que volien que fos de la Titan encara que marxés. Em van demanar que fes el calendari Titan del 2012. Cada any el dediquen a un motiu i aquell any va ser l’any Berok. Un privilegi! Em patrocinen des d’aleshores.

Ara estàs complint part d’un somni que era pintar a Sitges?

Sí, la meva dona i els meus fills són sitgetans i estic enamorat de Sitges perquè el veig com un poble d’art. Aquí ets més lliure, de ser com i el que vulguis ser. I per als nens és un luxe, és com viure de vacances tot l’any.

I què vols aportar a la gent de Sitges amb la teva obra?

Una obra d’art amb l’essència i l’esperit del poble: alegria i color, que la gent no hagi de passar per allà per arribar al seu destí sinó que canviï la seva ruta i baixi al pont. Convertir un lloc de pas en un destí.

Carola Schisel: «Sitges té els avantatges d’un poble i l’anonimat d’una ciutat»

Carola Schisel amb Miguel Condé a casa seva el 2018
Entrevista: Anna Grimau Fotografía: Albert Gironès

Nascuda a Hollywood fa 80 anys, en fa 48 que la Carola Schisel va venir a Sitges amb el seu marit, el prestigiós pintor Miguel Condé. Tot i que el seu cognom és alemany, els seus rebesavis ja van néixer als Estats Units. La Carola és la Gran Dona que hi ha al darrere de l’artista. Dona de món, tan intel.ligent i interessant com suau i elegant en les formes. Li agrada conversar amb escriptors, periodistes i banquers internacionals perquè diu que saben què passa al món. Entre les seves amistats s’hi compten Ian Gibson i el recentment desaparegut Juan Luís Buñuel, a qui ajudava amb el llibre sobre el seu pare.

Parli’m de la seva família…

El meu pare era de Los Ángeles (Califòrnia), era enginyer i treballava per al Departament de Defensa dels Estats Units i la NASA, en molts projectes secrets per al govern nordamericà. Tot era Top Secret. Sempre em sentia vigilada, no podia sortir amb vaixell amb els meus amics per por que ens segrestessin per obligar al meu pare a revelar secrets d’Estat. Quan viatjava a Europa sempre anava escortat i mai podia trepitjar l’est del continent ja que va fer feines de seguretat a Berlin quan es construïa el mur. Pels diaris vam saber que va ser un dels dissenyadors del sistema de defensa del Pol Nord contra els russos. Els seus últims projectes van ser escuts antimíssils en plena Guerra Freda.

Què apassionant! Expliqui’m més…

El meu avi era banquer i assessorava com invertir fortunes, un dels seus clients era Bing Crosby. Vam viure a molts llocs perquè el meu pare feia projectes d’un any a molts indrets com San Francisco o New Orleans. La meva mare guanyava molts diners arreglant i venent les cases on vivíem. Volia ser arquitecta, però, era l’època de la Gran Depressió i es va haver de posar a treballar perquè els seus tres germans s’eduquessin.

Com ho va viure tot això?

Recordo una infantesa molt feliç. Estava molt unida al meu pare i viatjava molt amb ell. Era un gran home: moral, intel.ligent, realment fantàstic. Em va donar ales per volar i em va ensenyar a ser conscient de les conseqüències dels propis actes, li estic molt agraïda. Ma mare era més emocional i més controladora. Volia que fos una bona noia, amb bones maneres a taula i en el tracte.

Què va estudiar?

Dos anys d’Humanitats a la Universitat i després vaig anar a Provincetown, un lloc d’estiueig que sovintejava molta gent de NY i Boston. Un ambient molt bohemi amb molts gais i intel.lectuals i escriptors com Norman Mailer, a qui vaig conèixer. Vaig trobar feina de cambrera en un restaurant francès, i com que era molt guapa i amb accent de NY, sempre em donaven unes propines fantàstiques. Trencava els xecs que m’enviaven els pares i els hi retornava en un sobre.

S’emancipava, well done! Segueixi si us plau…

A Provincetown vaig conèixer en Miguel el 1957. Jo tenia 19 anys i ell, un any i mig menys, però no me’n vaig adonar perquè era bastant sofisticat per a la seva edat. Aleshores m’agradava dibuixar i pintar, però després de conèixer en Miguel ja no vaig pintar més. Em satisfeia el seu art. Aleshores estava pagant una obra seva a terminis que ja mai vaig haver d’acabar de pagar-la.

Quins eren els seus somnis?

Viure a NY, on vaig passar temporades amb els pares, però la vida em va dur per altres camins. Als pares els agradava en Miguel tot i que tenien l’esperança que me’n cansés i em casés amb un pretendent adinerat, cosa que no va passar mai perquè m’avorrien.

Sempre em vaig plantejar la relació amb en Miguel com una aventura que no duraria perquè volia viure altres coses. Jo era de les que els  retreia a les amigues que es volguessin casar de per vida…Jo, que porto tota la vida amb en Miguel! La meva aventura sentimental segueix: 61 anys de relació i 58 de casats. La noia que no volia estar amb un únic home!

I quin és el secret d’una relació tan longeva i enriquidora?

El respecte és bàsic. Encara ens sentim enamorats. Ens hem complementat a la perfecció, jo aguanto lo seu i ell lo meu. La relació cal construir-la sempre i donar corda i saber com recollir-la poc a poc, subtilment, és instint. Hem tingut temps meravellosos i també difícils. Tornaria a repetir. Hi ha coses que canviaria, però, no la relació.

Quines coses canviaria?

Potser no haver sabut aprofitar prou les oportunitats en la carrera d’en Miguel. I no haver-me deixat créixer del tot en el teatre, que era una de les meves passions. És l’única cosa que em penedeixo de no haver fet.

On van viure abans de Sitges?

A Mèxic, on ens vam casar. També a París, a Niça, als Estats Units…El 1969 vam venir aquí de la mà del poeta americà, d’origen mexicà, William McLeod Rivera i la seva esposa catalana, Teresa Cuatrecasas. Ens van oferir una casa d’estiu a Canyelles. Amb els nostres fills Amadeo i Pili, hi vam arribar un 11 de desembre. L’endemà vam venir a Sitges. Estava preciós, relluent amb el sol de les onze del matí i vaig dir a en Miguel: i si preguntem els lloguers aquí? I em va contestar que era molt bona idea.

Com els va acollir Sitges?

Amb molta generositat. Vam estar-nos a diversos llocs fins que vam trobar la casa on vivim. M’agrada molt perquè és discreta. Era de la casa d’Artur Carbonell, que també era pintor i va ser director del Teatre Nacional. Hi rebia molta gent com Picabia i va estrenar-hi peces teatrals. Pel que fa al taller d’en Miguel, el Sr. Puighibet li va cedir un espai. Li va dir que no necessitava els diners i que ell, en canvi, el taller sí. El mateix li va dir el Sr. Segarra de la pesca. Així ens van acollir a Sitges.

Què és el que li agrada de viure a Sitges?

Jo sóc molt de ciutat, però, em sento molt bé a Sitges, és l’únic poble on puc viure, perquè té els avantatges d’un poble i l’anonimat d’una ciutat. Sitges és molt especial, m’agrada el tracte de la gent, la llum i el sol, naturalment. Hi ha una comunitat internacional molt interessant i sempre m’ha sorprès que et convidin a un sopar i hi coneguis gent que mai havies vist abans, com en una ciutat.

Joan Yll Fontanals: m’he passat la vida escoltant

Joan Yll al seu taller del carrer Sant Damià el 2017
Entrevista i Fotografia: Anna Grimau

Joan Yll Fontanals va néixer al número 15 del carrer Jesús de Sitges, a quarts de set de la tarda del 17 de juny del 1932. Ho diu amb la convicció de qui se sap privilegiat de tenir el cap més que clar als 85 anys. En Joan s’ha passat la vida observant i escoltant, i ara la seva memòria prodigiosa l’ha convertit en el Sitgipèdia de la Vila. Tots els experts i amants de la història local passen per la que ell anomena la seva consulta, l’antic taller del carrer Sant Damià, on va començar a treballar el juliol del 1946 i on el trobareu cada tarda de dilluns a dijous. Si hi passeu, us ho explicarà tot sobre la vostra família, detalls i anècdotes que probablement desconeixereu, com la cançoneta per dormir que us cantava la besàvia.

Recorda que després de la guerra es comentava que al Pare escolapi Olaia el van pelar al camí de la Trinitat de la carretera, durant el ball de tarda que va començar el 18 de juliol.

Sap moltes coses, vostè…

Sé molta cosa perquè des dels 14 anys he treballat en aquest taller. Estava envoltat de fàbriques de sabates, i deixant de banda les dels Termes i Benazet que tenien mecànics a dintre, la resta les arreglàvem nosaltres. Havia acabat la guerra i no hi havia peces de recanvi de màquines que pesaven mitja tona. Un motor abans feia anar 40 màquines i les corretges de cuir es trencaven.

Era un anar i venir de gent aquest taller…

Aquí sempre hi havia 4 o 5 obrers, que xerraven. Abans no hi havia televisió i la gent tot ho parlava…jo només havia d’escoltar. I vaig estar tota la vida escoltant. Aquí sabies tots els cuentos del poble, quan un obrer tenia un cuento amb una dona i amb una altra…

Sí que hi havia “cuentos” a l’època…

Sí, i en Pitarra en feia poesies d’això. Què és l‘amor? L’amor és una baba que surt del cervell, passa pel clatell, baixa per l’espinada, dóna tres voltes pels collons i surt per la punta de la fava. Abans de la guerra, tots tenien teatre: Prado, Retiro, L’Orfeó i la Casa del Poble, i tots feien funcions. Com en Don Juan Tenorio del Pitarra. I al taller es recitaven els versos: Ay, Don Juan, dame más, entre las pelotitas y los cojones detrás!

Curiós l’humor de l’època…Què més recorda?

Abans i després de la guerra, al segon pis de l’Ajuntament hi havia el jutjat i al darrere la Guàrdia Civil, que eren quatre i el cabo. On després hi va haver la Caserna, davant de El Vivero, s’hi estaven els Carabiners que no tenien res a veure, cuidaven de la costa. La Guàrdia Civil es feia càrrec de l’ordre públic del poble. Cada dia, dos civils anaven a peu a Vilanova i tornaven.

Déu n’hi do!

Cap el 1946 van unificar Guàrdia Civil i Carabiners i els van traslladar a la Caserna. Els Civils van agafar una emprenyada! Perquè calia cultura i alçada per entrar al cos i els carabiners no tenien ni una cosa ni l’altra. Eren rabassuts, la feinada que tenien per escriure…

I un cop acabada la guerra?

La Falange estava al carrer Major davant del carrer Carreta i donava al Retiro. Aleshores tota la canalla parlàvem el català i gairebé no se sabia parlar en castellà. “Teníamos que hablar el idioma del Imperio”. Recordo que quan tenia 7 o 8 anys un barret de Falange em va fotre una hòstia, que aquell dia vaig deixar de ser súbdit espanyol per ser-ho només de carnet d’identitat.

No s’estaven de res els de La Falange…

Doncs, no i els primers anys sempre hi havia algú de La Falange que passava llista als enterraments i qui es quedava fora de l’església durant la missa el feien passar pel seu local on li administraven una cullerada de “aceite de ricino”. A mesura que el Hitler perdia, van anar afluixant perquè veien que le scoses anaven a males.

Com era la canalla aleshores…

Érem més murris, ens dedicàvem a trucar cases, a fotre préssecs, a trencar bombilles, jugàvem a lladres i serenos, a tatarit en dèiem. Feièm tiradors de pedres i fèiem guerres d’un barri amb un altre. Nosaltres érem del barri Muiño (on hi havia la fàbrica de sostens). El passatge Muiño era una vinya que en Llopart va comprar i va urbanitzar. Un barri tancat aleshores per una porta de vinya per on només podia entrar un carro.

Com era el Sitges de després de la guerra?

Era un Sitges industrialitzat on s’arreglaven totes les màquines. Al taller érem tres fixos: el pare, un xicot (normalment de Vallcarca) i jo. Quan arribava el tren de Vallcarca, noies, nens i nenes omplien tot el carrer del Prado per treballar a les fàbriques i de minyones. Els més menuts eren mà d’obra barata, 10 pessetes a la setmana. Entre el 1939 i el 1941, un obrer guanyava 110-115 pessetes a la setmana i amb l’estraperlo no podien mantenir la família. Sortien de la fàbrica i anaven a una segona fàbrica, que eren tallers clandestins, fins a les 12 de la nit.

També va ser el mecànic de la primera fàbrica de sostens de Sitges…

Sí, vaig muntar tota la maquinària i durant 10 anys vaig ser l’únic mecànic amb 300 mosses. M’ho vaig passar molt bé! Havia de fer quatre hores cada dia, i el meu tracte era que les podia fer quan em dongués la gana. En aquella època quan tenies 14 anys ja havies de buscar una noia per festejar que no l’haguès tocat ningú. Als 17 i 18 anys ja anaves a firmar i donar la cara davant dels pares.

I com es festejava?

Cada dos diumenges anàvem a Can Gustavo a fer un vermut amb jíbaros, que eren més barats que l’almeja i la resta ho guardaves per al cine de la tarda, on hi deixaves anar una mica la mà. I els primers petonets. I dissabte al vespre, als bancs de pedra del davant de la piscina del Passeig, allà la cosa ja anava més…D’aquí per avall, res! Hi havia por del prenyasso, que en queien eh! I saps què recordo?

Vostè dirà…

A la Peixoneta. Era molt, però que molt bufona la teva mare, tots els nens ens la miràvem. I recordo Can Paixò, el restaurant que la teva àvia tenia a baix a mar, a Can Dalmau, cantonada amb carrer Carreta. S’hi dinava molt bé per entre 6 i 10 ptes. Menjars sitgetans i mariners. Es va posar de moda i la gent deia: anem a Can Paixò!