Entrevista: Anna Grimau
Fotografia: Albert Gironès
Feia molt temps que tenia al cap entrevistar Leo Stöber. La raó és que a mesura que anava a entrevistant gent de Sitges molt sovint sortia el seu nom. El millor client que he tingut mai, em deien. Tot un senyor, amb molta paraula. Una persona fora de sèrie, que està a totes les alçades, sense fer distinció de classes. Un fora de sèrie, asseguraven.
Nascut el 15 de desembre de fa 79 anys a Titisee-Neustadt, un poble de La Selva Negra alemanya, Leo Stöber Aublet va venir a Sitges l’any 1958 amb la seva mare. Era francesa i cercava la calor que coneixia de la infantesa a Tunísia, lluny de la Selva Negra on va passar tota la guerra en ple règim nazi molt hostil amb els francesos i, per tant, també contrari a la seva persona. Al poc temps d’estar a Sitges va caure malalta i va haver de tornar a Alemanya amb els seus altres dos fills. Allà Leo també tenia tres germanastres més grans que ell, que van ser de la quinta del biberó al front alemany. Per circumstàncies familiars tristes, amb tan sols 15 anys, Leo Stöber va quedar sol a Sitges. Als inicis el va acollir una humil família de pescadors murcians que vivien amb tres fills petits al carrer de Sant Crispí. Després va continuar tenint molta sort, com li agrada dir a ell.
Com era viure amb aquesta família de pescadors?
M’hi vaig estar un any i era un ambient senzill, sense aigua ni llum, que a mi, que venia de bona família, em va servir per conèixer el que era la pobresa espanyola de l’època. Amb el pare d’aquesta família murciana, en Ramon, vaig aprendre a pescar i –riu- a dir paraulotes en espanyol.
I després?
La meva mare havia comprat una casa a Sitges i em vaig dedicar a llogar-la a estrangers, va ser el meu primer contacte amb l’activitat immobiliària turística. Això em va permetre sobreviure fins que vaig trobar la meva primera feina al bar El Loro del carrer Joan Tarrida, enfront de l’antic forn de pa. Era un bar de nit d’ambient luxuriós on treballava netejant al matí, fent recados i ajudant en tot el que calgués durant tot el dia i fins tard a la nit.
Com va ser l’experiència?
El primer problema ja me’l vaig trobar el primer cop que el vaig netejar, va quedar tot brillant després de recollir dotzenes de burilles, papers, taps i altres coses desagradables…La sorpresa va ser quan va venir el propietari, es va quedar parat i va exclamar: però què has fet?! Doncs, vostè m’ha dit que el volia net…Sí, però no un hospital! Va agafar la bossa d’escombraries i va llençar burilles altra vegada sota dels taburets i taules. Si està tan net no hi entrarà ningú pensant que l’establiment no té èxit! Era el 1958, molt diferent d’avui dia.
Què més recorda?
Una nit va un client, un psiquiatra nord-americà molt simpàtic, em va preguntar què hi feia jo allà. Treballar, li vaig contestar. L’home es va quedar molt sorprès i em va dir que no era l’ambient per a un noi de la meva edat. Em va proposar d’anar amb ell a Nova York, dient-me que s’ocuparia de mi i em donaria tots els estudis que precisava. Tenia uns 50 anys i es va encarinyar amb mi. No m’ho vaig pensar dos cops, però era menor i em calia el permís familiar i en aquell moment no era possible. Tinc la impressió que era un bon home.
Com va acabar l’aventura d’aquest bar?
Una nit em vaig trobar gent amb postures massa lascives per a la meva edat. Un es va apujar els pantalons, em va agafar del braç i em va dur al jefe: Oye, ¿de dónde has sacado a este idiota, que está molestándonos? Aquest va ser el meu acomiadament. El gir de la meva vida va ser que vaig treballar a l’hotel Carlton al Vinyet.
A l’època, hi havia molt honor, tothom complia. La gent senzilla sempre era la més honesta i continua sent-ho.
Expliqui, expliqui…
El propietari era un capità retirat de les forces aèries angleses. Havia nascut aquí i parlava català millor que molts catalans. Però, era anglès un 150 per cent i cada vegada que hi havia guerra tornava al seu país per lluitar-hi. També era propietari de l’Anglo Española de Electricidad que van fabricar les primeres televisions a Espanya. A aquest senyor li va passar el mateix que al nord-americà. Em va fer la mateixa pregunta: Però tu què hi fas aquí? Aquesta feina no és per a tu.
I què li va oferir?
Treballar per a ell. Que un capità de les forces aèries angleses 60 anys més gran i amb una forta personalitat s’interessés per mi, ho va ser tot. Li agradava la construcció i construïa apartaments per llogar. Els que encara avui són de l’empresa Sunway. Com tens experiència –em va dir- llogaràs els meus apartaments. Et dono un 5 per cent i la pensió completa a casa meva. N’hi havia una trentena. Ara n’hi ha uns 120 a part de l’hotel Sunway Playa Golf.
Això sí que és tenir estrella…
Vaig començar a conviure amb aquest matrimoni anglès. Eren grans i els feia certa gràcies veure’m entrar i sortir atrafegat. No vaig trigar a llogar els apartaments, hi havia molta demanda i poca competència. Era a començaments dels anys seixanta i els turistes eren fonamentalment anglesos. Vaig aprendre a parlar molt millor l’anglès que el castellà. Havia establert contactes amb agències del poble i amb el meu dos cavalls m’oferia a recollir els clients i portar-los.
S’espavilava ben ràpid, vostè, deuria estar ben content el propietari de Sunway…
Com va veure que ho feia bé, em va oferir a anar mitges si ampliava el negoci. I vaig començar a llogar habitacions de cases particulars i apartaments al poble, com el que tenia el de la granja del carrer Sant Francesc i s’havia fet un apartament. I ara com el llogo? Vés al Leo, li deien. Em coneixia tothom. I vaig arribar a tenir llogats fins a 200 apartaments. Era molt conegut en aquella època, pagava bé i mai deixava res a deure.
Cosa molt important a l’època…
Hi havia molt honor, tothom complia. Hi havia paraula. S’ha de dir que la gent senzilla era la més honesta i continua sent-ho. La petita burgesia cap a dalt, cada cop menys. La societat ha canviat molt, el benestar ens ha perdut. La gent més humil, és la més rica de caràcter. El sofriment solidaritza. Quan més tenim, més egoistes ens tornem.
Expliqui’ns algun exemple d’això
La murciana pescadora va quedar vídua molt jove i es va haver de posar a netejar cases. Un dels fills va emigrar a l’estranger i cada mes li enviava alguna cosa per a que anés més folgada. Tot el que li enviava, ella ho ingressava en una cartilla que va obrir a la Caixa d’Estalvis del Penedès a nom del seu fill. Quan va morir, el seu fill va trobar tots els seus ajuts en aquesta llibreta. Els pobres són els més rics de caràcter.
Vostè també va poder començar a estalviar ben aviat…
Quan vaig a començar a fer diners de veritat va ser dels 20 als 28 anys amb el 50 per cent dels subarrendaments. El negoci es va triplicar i em vaig convertir en soci dels anglesos. Encara sóc soci amb els besnéts. Sempre em pregunten pels besavis ja que els coneixia jo millor que els seus propis fills.
Què va fer a partir dels 28 anys?
Un cop que vaig guanyar diners, vaig començar a estudiardret. Era l’únic de la família que no havia estudiat. Un cop llicenciat, vaig començar a treballar d’advocat a Barcelona. Era un dels advocats que el consolat alemany recomanava i de seguida vaig tenir molta feina. Vaig deixar de llogar les propietats d’altres per limitar-me a les nostres.
En aquella època deurien haver-hi molt pocs advocats que parlessin alemany, oi?
Sí, i aleshores tota la Costa Brava era alemanya, així que vaig obrir un despatx a Empuriabrava. Quan vaig arribar als 50 i pico d’anys, havia de decidir deixar la professió d’advocat o el negoci, i vaig deixar el dret i vaig continuar amb Sunway. Fa vint anys vaig ampliar el negoci amb dos hotels: un a Sitges i l’altre a Formentera. Aquest últim el vaig conéixer com advocat, durant 15 anys vaig estar resolent els mil problemes que el grup inversor alemany que l’havia construit va tenir. Els alemanys van quedar tan farts de plets i querelles que, quan van recuperar la propietat, la majoria em van vendre la seva part. Amb una petita part encara som socis.
Del Sitges dels anys 50 recordo molts carros amb mules, el Pregoner, el sereno i la campana del carro del basurer.
Què més recorda del Sitges dels anys 50?
Sempre es cantava. A les cases, a les obres, al carrer… Majoritàriament eren andalusos cantant i xiulant. Ara ja no canta ningú. Ningú en sap, ningú coneix cap cançó. Quan volen expressar alegria no saben què cantar i acaben cantant l’himne del Barça. S’ha perdut una part molt important de la cultura popular. Era preciós.
Sap per què? M’ho va explicar en David Jou quan el vaig entrevistar. Tothom cantava i xiulava i es va deixar de fer amb l’arribada de la ràdio. Es va fer el silenci per escoltar. Què més li va cridar l’atenció?
Quan vaig arribar a Sitges la major part del transport es feia amb carro i mula. Vaig treballar per a un importador de vi escumós i per la nit no podíem anar a Sant Sadurní d’Anoia perquè hi havia tant de carro pel camí que, en no haver–hi llums, era molt perillós. Sempre em fa pena pensar que algun dia s’asfalti la davallada que encara té les línies de pedres al mig de la pendent per a que els animals que pujaven amb carros no rellisquessin. Sempre m’agrada ensenyar-ho als estrangers que venen a veure’m. Espero que no es perdi mai.
Què més li va sorprendre del Sitges d’aleshores?
Que tot era molt brut llevat de l’interior de les cases on tot era més net que a Alemanya. L’espai públic, res nulliusdiem en dret, que no era de ningú, era brutíssim. Tots els catalans/espanyols que he conegut sempre han estat netíssims. Hi havia escopidores perquè la gent escopia molt. Deuria haver-hi alguna afecció pulmonar, es fumava molt i el tabac era molt dolent. També recordo el Pregoner, amb la trompeta a les cantonades i a crit pelat declarava el ban del senyor alcalde…Els serenos, que a Barcelona picaven de mans. La campana de la basura i la gent baixant i llençant les escombraries al carro. El basurer era amic meu. Es va fer ric amb això.
Com?
Seleccionava les escombraries. Un dia em va preguntar: escolta, tu llogaries els meus pisos? Jo el vaig mirar sorprès i li vaig dir: val, ensenya-me’ls. Preciosos, nous. Encantat, li vaig contestar. Tu t’has cregut que com sóc basurer sóc pobre, oi? Sí. Doncs ara t’ensenyaré. I em va dur a un magatzem enorme que tenia, que eren uns antics estables, ple de fardos de paper, de cartró, de roba…mira, tot això són les escombraries que vosaltres llenceu. Separava el ferro i el paper i el venia en grans quantitats.
Vostè també ha fet molt del no res…
Puc afirmar al cent per cent que he tingut sort. Et pots matar a treballar però si no tens sort, res. Al comerç, als negocis, a la vida mercantil…si no tens una mica de sort, res…La meva vida ha estat un 80 per cent de sort. Ara, també s’ha de treballar i no ser tonto. I saber intuir la sort. Només veiem els qui han tingut sort, els qui s’han arruïnat no els veiem.
Creu que ha tingut molta estrella?
Em sento molt afortunat, però, per pura casualitat. He tingut bona estrella perquè jo li explico el 50 per cent agradable. A la meva família vam viure una història molt trista. El meu pare a la Gran Guerra era soldat ras i en la segona era metge. Va estar al front rus i van passar moltes coses. Tinc una família catalana meravellosa i una gran motxilla plena de tot allò bo i dolent que ha estat la meva vida. No sóc molt social, sóc més aviat un solitari perquè he crescut fora del test. Un alemany que ha crescut i viscut fora d’Alemanya. Això, vulguis o no, et converteix en estranger. L’estranger de Camus. I assumeixes aquest rol d’estranger, l’absorbeixes i és la teva segona naturalesa.
Què ha après de la vida?
A ser escèptic, em respon mentre es fon en un profund somriure que li fa brillar els ulls. La vida és una associació de casualitats, rebla.