Josep M Jornet

Fotografia: Joan Escolà

El sitgetà Josep Maria Jornet i Sentís va iniciar-se en el món de la fotografia l’any 1951. Des d’aleshores va positivar personalment les seves instantànies en un petit laboratori que tenia instal·lat a casa seva. Fins el final va estar fent exposicions fotogràfiques a Sitges. La Secció Fotogràfica del GES va crear el Premi Josep Ma Jornet que s’atorga La Nit de Premis Sitges.

Pere Stämpfli

Fotografia d’arxiu: Joan Escolà

Peter Stämpfli és un reconegut artista, valorat i cotitzat especialment a França, Suïssa, Bèlgica i els Estats Units. La seva obra forma part de les col·leccions públiques i privades més destacades d’Europa, els Estats Units, el Japó o Corea. Ha realitzat una seixantena d’exposicions individuals –entre les quals al Centre Pompidou i a la Galeria Nacional Jeu de Paume de París– i unes 230 col·lectives al llarg de la seva dilatada trajectòria.

Aquestes fotografies estan publicades sense cap ànim de lucre, si algú no vol que estigui publicada la seva foto que es posi en contacte amb nosaltres i l’esborrarem. Disculpeu les molèsties, moltes gràcies.

Josep Mª Soler

En Josep Mª Soler i Soler era el director de l’Eco de Sitges, el setmanari més antic d’Espanya. Era una persona molt amable i de bon caràcter . A Sitges tothom coneixia i estimava en Josep de l’Eco.

Alexis Esquivel: «El cabell ho diu tot de nosaltres»

Alexis Esquivel amb el seu equip a la barberia el 2017

Entrevista: Anna Grimau Fotografia: Albert Gironès

Alexis Esquivel Moreno va néixer el 1970 a La Párraga, a Ciutat de L’Havana. Fa 8 anys que va arribar a Catalunya i 4 que treballa a la barberia Arte y Corte&Esquivel, que regenta des d’en fa 3. Fill de barber, de ben petit ja tallava el cabell als seus germans i algun que altre trasquilón s’havia fet al seu propi serrell. Mentre ha pelat caps- assegura- mai li han faltat diners. Sent que és un do innat que el fa sentir realitzat. Tot i treballar a Sitges, viu al Masnou on hi té la seva dona i el seu fill de 21 anys. 

Com us va la barberia?

Estem molt contents, ens va molt bé. Hi tinc tres treballadors: un manxec, un bolivià i un malagueny. El boca-orella ha funcionat molt bé i hem crescut més d’un 70 per cent en els últims dos anys. Ve tot tipus de públic, gent de Sitges i de fora i de totes les edats. Els joves ens porten els seus pares de més de 40 anys que ja es creien fora del mercat i amb el tall de cabell canvien també la forma de vestir. Perquè volen lluir el seu canvi de look.

Des de quan ets barber?

De nen ja tallava el cabell als meus germans i a mi mateix. El meu pare era barber a Cuba, però aleshores era un ofici que no donava per mantenir una família amb 7 fills. Amb 8 anys, vaig treure una cadira al portal i vaig guanyar els meus primers dinerons. Mentre he pelat caps, mai m’han faltat diners. Només he recordat que he estudiat molt poc quan no he treballat en una barberia. Sento que és un do innat i és el que fa que em senti realitzat. De jove anava molt a les barberies dels barbers vellets a mirar i mirar i aprendre, tot i que són tècniques ja molt arcaïques.

Què diuen de nosaltres el cabell i el pentinat?

Diuen molt de la salut i de l’estat d’ànim d’una persona. Si es pentina: o està genial o almenys té ganes de sentir-se bé. Si portes anys d’ofici, notes si la persona està depre i necessita un canvi, i surt de la barberia a dalt de tot. De vegades hi ha persones que van vestides amb un estil antic, i si els canvies el pentinat acaben modernitzant també la roba, perquè se senten a gust amb el nou pentinat i tenen ganes de lluir-lo. Hi ha dues coses que mai no oblida un client: quan li fas un trasquilón i el dia que li canvies el pentinat per a millor.

Què és el que es porta ara?

Les tendències han canviat moltíssim. Dels Estats Units han entrat a Europa els difuminats, els degradats o els fade dels anys 40 i 50. Antigament es feien a navalla, qui sabia fer-los, és clar! Els van posar de moda els militars que més protagonisme van tenir a la guerra com els americans i els francesos.

La moda és repetició?

La moda és enyorança del passat i sempre torna. El passat és un arxiu que sempre es consulta. Els tupés i rotllos rockabillies ara són molt més pronunciats i exagerats. El que abans es veuria desproporcionat, ara és normal.

I aquí, a Sitges, què es porta?

Aquí els difuminats i els fades han baixat i han anat cap a la muntanya i l’interior. Abans, si anaves cap a Terrassa o Sabadell, la gent anava més rapada i amb cresta. Aquí, a la costa, es porta el cabell més desenfadat, amb el pentinat més trencat, més despuntat. Són talls de platja, per no haver de pentinar-se. Ara va canviant i estem en tot: hipster, tupé, fade i cresta.

I les dones?

Les dones aquí es tallen el cabell molt sovint perquè la platja el deteriora molt. I molt assecat a l’aire per evitar que se’ls faci malbé encara més. Trobo que aquí les dones són molt clàssiques, molt normaletes. I moltes amb rotllo hippie. Les xavales van amb rastes, la melena normal o amb una cua, i el cabell se’l tallen elles mateixes. Quan es treuen les mares del damunt diuen: ara aniré com vulgui. Les clientes de perruqueria acostumen a ser de 30 anys en endavant. Les joves només venen a rapar-se un lateral o la part del darrere, van molt a l’extrem. Estan en edat de rebeldia, s’estan desfent “d’allò que em van fer quan van voler”.

Què més diu el nostre cabell?

A Madrid són molt senyorials i a Barcelona es va més informal. Les persones més naturals del món són els catalans. El clima els vesteix, de forma natural i còmode. A l’hivern, el barceloní treu la seva millor roba.

Molt de rapat ara, per dissimular entrades…

Si un home té poc cabell és millor que es rapi els laterals per pronunciar una miqueta més el que té a dalt. I és que no a tothom li queda bé un cap calb. Qui amb cabell ja és lleig, sense encara ho és més. I parlo de mi mateix. Per a què una cosa et quedi bé has de tenir o demostrar seguretat. Als professionals dolents, el client els domina. Vol determinar tots els productes que li posen. I quan veus arribar pares i nens, has de fer seure als pares.

Som atrevits amb la testa?

A la gent li falta decisió per tallar-se el cabell. La dona acostuma a dir: així no, així no…Els homes diuen: espera, a veure què hi diu la meva dona. La dona té molt assumit el protagonisme de la llar i l’home català és molt pràctic, sap que si el mando el té la dona, té els diners millors administrats i menys problemes. En la nostra cultura, més masclista, els homes volem controlar-ho tot i no deixem prou protagonisme a la dona. Aquí les cases funcionen millor.

Què et va sorprendre d’aquest país quan vas arribar?

Quan vaig arribar vaig veure moltes oportunitats aquí i em sorprenia que la gent digués que estaven en crisi. Aquí no saben el que és estar en crisi. I no es valoren les oportunitats. En les crisis els rius es remouen i hi ha més oportunitats.

Què et sembla Sitges?

Sitges està genial, té molt bona energia. Té un potencial molt bo, però, li falta control, no hi ha respecte, es permet l’incivisme. La gent de fora s’enduu la sensació de manca de respecte, que es pot orinar en una cantonada.

A Sitges, el llibertinatge es multiplica. Està molt bé per a que tothom s’hi senti còmode, però això també genera molta delinqüència. Jo cada nit agafo el tren, i els mateixos delinqüents que deté la policia estan de nou al carrer l’endemà, és una burla. El paviment dels carrers està molt deixat i  el poble, molt brut.

El públic familiar s’està perdent en detriment del gai, que també podria venir amb la seva família i no tirar Sitges per la finestra. Que Sodoma i Gomorra sigui dins de casa teva. Tinc molts amics que no volen venir a Sitges per l’incivisme i el llibertinatge.

D’on et ve això d’ajudar a nois que poden descarrilar-se?

Sóc prés polític, de la Unión Cívica Nacional de Derechos Humanos. L’any 1994 van carregar contra tots durant les manifestacions antigovern del Maleconazo. Vam estar empresonats prop de tres anys. Va ser duríssim. El pitjor, la gana i el no veure a la família. Però res de la presó m’ha empitjorat, sempre he volgut millorar i millorar. Ara recullo a nois que poden anar per mal camí, els dono l’oportunitat d’aprendre un ofici. El millor és quan et truquen les mares per agraïr-ho. Poder donar feina no té preu i ara ens estem expandint.

DESTACATS:

A la gent li falta decisió per tallar-se el cabell

Les persones més naturals del món són els catalans

Jaume Andreu: «Les màquines tenen vida pròpia»

Jaume Andreu en el seu negoci el 2017
Entrevista i fotografia: Anna Grimau

En Jaume Andreu Collado repara ordinadors i aviat farà 51 anys que va néixer al carrer de l’Aigua. Concretament, al segon pis sobre la barberia, que és del seu oncle, al costat de la Merceria La Requena, que és de la seva tieta, i davant de El Cable, que va fundar el seu avi Josep. Va néixer i créixer en el que podríem anomenar el triangle d’or del Cable, territori Andreu. Just al costat d’on viu i té el taller en Joan Yll, el protagonista de l’entrevista de l’altra pàgina, amb qui també té altres correspondències: en Joan arreglava la màquina de cosir de la mare d’en Jaume que cosia per a les fàbriques de l’època com Can Coll o Can Puighibet. Després de 20 anys de recepcionista, en Jaume fa una dècada que es dedica a arreglar ordinadors, les màquines imprescindibles avui a totes les empreses. Va fundar el seu propi negoci, Micromina, per abandonar –diu- l’esclavitud de l’hostaleria i saciar la seva inquietud per les màquines i ordinadors.

Quina relació tenim amb els ordinadors?

La majoria una relació d’amor-odi. No agraden les màquines per la relació de dependència: l’obligació de fer-les servir perquè són una necessitat bàsica. La meva relació amb els ordinadors és de confiança i de manca de respecte.

Manca de respecte?

Sí, els respecto molt poc. La manca de respecte és el secret. Es parla dels fantasmes de les màquines, que tenen vida pròpia…La meva experiència em diu que les màquines ensumen la por.

I d’aquí que quan l’ordinador no va i avisem a l’informàtic es produeix el miracle…

Arribo jo que no els tinc por i es posen les piles. És el que anomenen l’efecte tècnic. De vegades, només la nostra presència fa que funcionin, sense tocar-les…Estic per deixar una foto meva als clients perquè l’ensenyin a la màquina quan es porti malament…

Els nens, en canvi, hi tenen una relació diferent?

Sí, és més fluïda. Però també em fan una mica de llàstima. Les màquines deshumanitzen les persones, les esclavitzen. Quan érem nens sempre estàvem al carrer jugant a pilota, o amb una bici per a tots, o recollint mobles vells per fer la foguera de Sant Joan. Les màquines han segrestat la infantesa dels nens. Depèn també una mica dels pares i de la quantitat de temps que els deixin amb els aparells. Les màquines haurien de ser un complement, no una mainadera.

I els avis, com ho porten?

Són els qui més rebuig tenen a la tecnologia. Són persones molt experimentades, que en saben molt de la vida i, en canvi, ara no poden demostrar el coneixements adquirits perquè amb la tecnologia, enlloc de ser els savis passen a ser els tontos de la família. És un món que els supera i s’hi senten discapacitats. Jo sempre els dic: tu fes, no tinguis por, perquè tot té remei. Si esborres alguna cosa, t’ho tornaré a posar, però, fes el que hagis de fer. No et posis barreres. Són clients molt agraïts.

I els qui estem enmig d’ambdues generacions?

Per als qui l’ordinador és el símil de la feina, potser arriben a casa i no el toquen. Els qui treballen en una gestoria, per exemple, quan pleguen no volen veure un ordinador ni en pintura. I en el meu cas, treballo amb ordinadors malalts, semblo un metge. Els hi faig diagnòstics: tenen febre, virus…Humanitzes la màquina per donar una explicació senzilla a un problema complex. Amb els clients intento evitar els tecnicismes.

Quan se’ns pengen les màquines pot tenir a veure amb l’energia que desprenem aquell dia?

Hi ha dies que et preguntes perquè m’hauré llevat avui. El cotxe no engega, l’ordinador es penja…L’experiència em diu que els ordinadors tenen vida pròpia i , a més, són uns cabrons. I el pitjor són les impressores, que són capricioses i imprevisibles. Sembla que la impressora es digui a sí mateixa: no sóc ningú, però, sóc imprescindible, és l’envejosa de l’entorn informàtic. Si no t’ho imprimeixo, hauràs de portar-me a l’altra planta… Es fa sentir important.

Podria ser que fos la màquina més colpejada de l’Univers?

La impressora és un món apart, envies a imprimir, et quedes mirant-la, i et preguntes: imprimirà o no? I quan canta, respires. Són una raça a part, molt capricioses i venjatives.

Perquè es pengen tant els ordinadors?

Entren en bucles d’informació, queden col.lapsats. De vegades el sistema es torna inestable per qualsevol motiu. Quan algú em truca perquè no li va l’ordinador li faig la primera pregunta típica…

L’has reiniciat? I contestem: 50 vegades!!!

Sí i riu. Aleshores ja vaig cap allà. La meitat dels problemes s’arreglen reiniciant. Els més comuns és que no imprimeixi, que no arrenqui un programa…El millor és no esperar que un ordinador estigui molt malament, perquè de vegades és massa tard.  Aconsello revisions periòdiques un cop l’any i a les empreses, mensuals.

I alguna recomanació per fer nosaltres mateixos?

És com al cotxe, la pressió de les rodes potser t’ho pots fer tu mateix, però la resta necessitaràs un mecànic. Jo cobro 35 euros d’una revisió complerta. L’excés d’historial, les cookies i la desfragmentació del disc dur també són habituals. És com una biblioteca plena de llibres, si estan desendreçats, has de rumiar més i et costarà més trobar el llibre que busques. A l’ordinador igual. I tenir el disc dur ple és com tenir una habitació plena d’endimaris. Si l’endreces, t’hi mouràs millor.

Mac o PC?

En Mac està molt bé per a professionals i el PC per a l’usuari normal.  Va en funció de l’economia. És com triar entre un cotxe d’alta gama o un utilitari. Això sí, si un PC no funciona li puc canviar totes les peces i puc escollir entre una vintena de fabricants. El Mac és més exclusiu, les peces només les fabriquen i les canvien ells. Ara, els obres per dins i flipes, són meravelles de la tecnologia. Fins ara no els entraven virus, ara hi ha els malwares, creats per entrar a Macs i espiar PCs.

Els informàtics sou els mecànics del segle XXI?

La meva mare que era aparadora, cosia per a les fàbriques, depenia del taller d’en Joan Yll com avui dia els meus clients de mi. Necessitava un informàtic de l’època que li empetrolès la màquina de cosir, que li revisés el motor, li canviés les corretges, les canilles…Recordo el taller gairebé tal com és ara. Ma mare m’hi enviava a buscar canilles o ampolleta d’oli.  Els pares eren gent molt humil i molt treballadora i m’han transmès l’esperit de la feina i l’honestedat.

És difícil fer-se un lloc en el món de la reparació d’ordinadors?

Has de fidelitzar el client i un sector de públic. Guanyar-lo és molt complicat i perdre’l és molt fàcil. L’hostaleria em va donar molts idiomes, i treballo molt amb estrangers, un 40 per cent dels meus clients ho són. A Micromina atenc una trentena d’empreses i particulars a qui faig una revisió preventiva al mes i per a qui sempre estic localitzable. Intento vendre tranquil.litat, que no li entri el pànic al client, que mai hagi de parar de treballar per una avaria a l’ordinador.

Francesc Sillué

Fotografia d’arxiu: Joan Escolà

Francec Sillué (Barcelona, 1936) és pintor i viu a Sitges. Té un ampli currículum expositiu i vital que l’ha fet viatjar per les ciutats més importants del món, on ha treballat i exposat.

Aquestes fotografies estan publicades sense cap ànim de lucre, si algú no vol que estigui publicada la seva foto que es posi en contacte amb nosaltres i l’esborrarem. Disculpeu les molèsties, moltes gràcies.

Sheila Fanou: faig les paelles amb els ulls tancats

Sheila Fanou davant del Rincón Gallego de Sitges el 2019

Fotografia: Albert Gironès
Entrevista: Anna Grimau

La Hirschelle Fanou, més coneguda com la Sheila, té 49 anys i és de Porto Novo, la capital de Benin, on el seu pare donava classes a la Universitat. Aventurera, fa dues dècades que va venir tota sola a Sitges, on mai li ha faltat la feina i té negoci propi: El Rincón Gallego de Les Cases Noves. Fa una de les paelles més populars i delicioses de Sitges amb què locals i foranis es llepen els dits alhora que es queden perplexos quan descobreixen que l’arròs amb què s’han delectat l’ha fet una africana. Els dies forts de feina els quilos d’arròs volen: surten entre 80 i 100 paelles d’una cuina minúscula, on fa malabars perquè tot surti bé i ràpid.

Amb quina cara es queden els clients que no la coneixen i demanen pel xef per felicitar-lo per la paella?

Hahaha…Alguns es queden petrificats. No s’esperen que una africana cuini tan bé un plat local que té la seva complicació. Jo abans odiava fer paelles, però en Manolo, el meu home, me’n va ensenyar i des d’aleshores n’arribo a fer per a 100 persones en un servei d’un dia fort de feina.

Quin és el secret d’una bona paella?

El secret és un bon fumet, una bona marca, sípia (la gent no n’hi posa) i fer-la amb molt de carinyo. Només amb un cop d’ull controlo la quantitat d’arròs i de caldo que hi calen. Arribo a posar fins a 8 paelles a l’hora al forn fent equilibris. Sempre sé quan s’han de treure perquè quedin com a mi m’agraden: una mica caldoset i el gra d’arròs al dente. Mai m’hauria imaginat que agradarien tant les meves paelles. Quan m’aplaudeixen em fa fins i tot vergonya…Ara les faig amb els ulls tancats i millor que en Manolo. Em surt així i ja està.

Què cal per a que una cuina rutlli?

Cal ser molt ràpida i controlar que no es cremi res. El pitjor són els nervis, impossible mantenir la calma. Però si t’emprenyes és pitjor. Jo sóc molt exigent, m’agrada que surti tot bé i ràpid. Quan cuino el plat m’ha d’agradar a mi perquè sinó no surt. Si jo no me’l menjo, no li dono a ningú.

La clientel.la adora un dels plats que menys li agradava cuinar, quins li agraden més de fer doncs?

A mi el que m’agrada molt fer és el peix i el marisc perquè és el que sempre he fet: graellades de peix i marisc al xiringuito de la platja de La Marina durant anys. Érem dues persones a la planxa amb 200 clients. Feia 80 racions de peix jo sola. M’agrada treballar. La gamba vermella i l’escamarlà em surten brodats, al restaurant del Golf del Terramar on vaig treballar uns anys em deixaven fins a 20 euros de bote. Em va ensenyar en Raimundo, propietari de Casa Raimundo, on vaig treballar molts anys. També em surt molt bé el caldo gallego, me’l va ensenyar en Manolo. Però tothom demana paella, hahaha.

D’on li ve aquest talent a la cuina?

A casa meva tots els 6 germans cuinàvem. Ens  ensenyava la meva mare, que era molt bona cuinera i feia grans càterings per a casaments i batejos. M’agrada que la gent mengi bé, i a ma mare li dic amb orgull: mira, com tu. M’enorgulleixo de ser una africana que ve aquí i té negoci propi. M’ha costat lo meu, perquè no m’he assegut ni un moment, s’ha de lluitar.

I no podria introduir alguna especialitat africana a la carta?

No cuino cap especialitat africana perquè a casa vam rebre educació occidental ja que els meus pares viatjaven molt i la meva mare sempre cuinava a l’estil europeu. Moltes amanides, arrossos, peix al forn… Els seus menús eren tot un èxit als casaments i batejos, celebracions on la gent es decanta per àpats occidentals.

Va agafar el Rincón Gallego quan duia 5 anys tancat. Un repte molt difícil, oi?

Molt, al principi ens va costar molt. Fa 8 anys que tenim aquest negoci durant els quals amb en Manolo hem lluitat i treballat molt, moltes vegades 16 hores al dia. Som un equip. Després de treballar a Casa Raimundo, vaig treballar aquí al Rincón Gallego que també era d’en Raimundo. Va voler traspassar el negoci i me’l va deixar a mi. És molt dur, però surto contenta. Ningú m’ha regalat res.

Quina diferència hi ha entre la vida laboral aquí i a Benin?

Aquí hi ha més estrès, però guanyes més diners. Això sí, només treballes, no tens vida. Però estic contenta perquè quan miro el que tinc i on he arribat… Estic molt orgullosa perquè tinc pis i negoci. Puc permetre’m coses.

La seva família tenia un bon nivell de vida a Benin, què la va motivar a venir a Sitges?

Una sempre vol guanyar més diners i viure millor. Els africans tenen bona formació, però, ningú té diners per sortir del país. Alguns van a França perquè hi poden convalidar els estudis. Jo vaig estudiar un any idiomes a la Universitat, però sobretot treballava: donava cursos d’informàtica a la gent gran al matí, feia de secretària a la tarda i redactava una revista per la nit. No parava mai, sempre em buscava la vida. Als 22 anys ja vivia sola. Anava de festa cada nit i l’endemà mai faltava a la feina. Vaig venir a Sitges perquè ho coneixia per un amic. Al principi va ser dur i em vaig sentir sola. Jo vaig venir en avió, eh! No en pastera, hahahha

Això, expliqui’ns com és el procés per regularitzar la situació, que hi ha molt desconeixement i ignorància en aquest tema…

Primer vaig tenir un visat per a tres mesos i després vaig anar renovant el permís de residència i de treball amb ofertes continuades de feina. Al cap de 5 anys, vaig obtenir la nacionalitat. Sempre m’han agradat les llengües i jo ja parlava castellà abans de venir. Escric millor que molta gent d’aquí. A banda del mina, la meva llengua materna, i el castellà, parlo anglès, francès i el fon. Des que vaig arribar només he fet que treballar i treballar. Sempre he estat una lluitadora.

Sílvia Pascual: «En aquest món canviant hem d’ensenyar capacitat d’adaptació»

Sílvia Pascual al laboratori de Can Culapi el 2018
Fotografia: Albert Gironès

Entrevista: Anna Grimau

La Sílvia Pascual Marsal (Sitges, 7 de febrer del 1969) va ser alumna d’en Josep Corominas i ocupa el seu lloc a l’Escola Pia de Sitges des que ell es va jubilar. Llicenciada en Ciències Físiques, va escollir aquesta carrera per l’entusiasme que li va generar la construcció d’un telescopi a classe d’en Corominas per observar el cometa Halley , que orbita al voltant del sol cada 75 anys de promig. Aquell 1986 el Halley va aparèixer, i el seu pas i la proposta del professor Corominas van marcar el futur professional d’aquella jove alumna de BUP.

Explica’ns perquè vas escollir estudiar física?

Vaig començar a estudiar física per culpa d’en Corominas, el meu professor de ciències a BUP. Casualment, l’últim any de l’escola Pia, el 1986, va ser l’any que el cometa Halley era visible des de la terra. En Josep es va tornar boig amb el cometa i amb l’excusa del Halley vam construir un telescopi tipus Newton amb un mirall parabòlic i l’havíem d’anar a provar. Les nits del cap de setmana una vintena d’alumnes anàvem al mirador de la Llevantina a la captura del Halley.

El vau arribar a veure?

No, mai, i a més feia un fred, era en ple hivern…Però em vaig aficionar a l’astronomia i vaig descobrir que m’agradava molt. Em vaig preguntar què havia d’estudiar per ser astrònoma i així va ser que vaig estudiar física. L’astronomia és una afició perillosa per a la salut perquè t’agafa molta torticoli i t’encostipes molt (riu), però és molt bonica.

I et va agradar la carrera?

Em va agradar molt, però em va costar sang, suor i llàgrimes perquè és una carrera molt dura. Hi havia dos tipus de professors: els qui el que volien era investigar i els era bastant igual les classes i altres més motivadors.

Qui  era el teu preferit?

El millor professor de facultat, per a mi, era Jorge Wagensberg, expert en museologia. Va crear i dirigir durant anys el Museu de la Ciència de Barcelona, l’actual Cosmocaixa.Un dia ens va portar a visitar els budells del Cosmocaixa, els laboratoris on es feia tot.

Com feia les classes?

Era un provocador: venia a classe sense llibres, ni apunts ni res. Sabies que la classe de termodinàmica podia acabar derivant sobre qualsevol tema com l’efecte papallona. Era un apassionat de la biologia. Podia començar la classe amb equacions d’ones i acabar-la parlant de la complicació del món i l’univers.

I ara ja fa prop de 20 anys que imparteixes classes. Com ho portes?

Fa quatre anys que sóc tutora de primer batxillerat i dono física i química que ara són algunes de les optatives de les ciències. El més difícil és poder connectar amb tots els alumnes que estan en plena adolescència. No és fàcil que un nanu et confiï els seus problemes, costa molt que s’obrin. Guanyar-se la seva confiança és el més complicat.

Què és el que més compensa d’aquesta feina?

Hi ha moltes compensacions, de nanus que al principi desconfien de tu i al final et donen les gràcies perquè el que els vas dir els va funcionar. A mi una de les coses que m’agrada més és el moment de la cara de l’: ah sí, ho he entés, era això! Una porta que se’ls ha obert i que allò ja li ha enganxat per sempre. A mi aquest dia m’encanta, és molt bonic.

Quin és el teu concepte de l’ensenyament?

Ha anat canviant amb els anys i depèn molt del que et demanen els alumnes. Ara es basa tot en què ells experimentin i dedueixin, però, hi ha moments que això és impossible. Nosaltres treballem una matèria que es diu “Ciència en context” i per estudiar el moviment o les forces, per exemple, ho fem amb els esports: analitzem la cursa dels 100 metres de l’Usain Bolt i a partir d’aquí fem la gràfica i les equacions dels moviments.

Què interessant, posa un altre exemple…

Per estudiar l’energia elàstica els alumnes han de portar un nino tipus playmobil i amb una goma elàstica han de provar des de quina alçada el nino pot fer un salt de puenting. Després ho comprovem amb un gibrell d’aigua, si el nino es mulla, el càlcul és erroni. És aplicar la física a un context més divertit, més motivador i entenedor.

Es pot aplicar a tot?

No, també hi ha certes coses que ho enfoquis com ho enfoquis necessiten colzes. Tots els recursos són bons, cadascun en els seus moments. Ni un sistema pot ser tan avorrit com de vegades és el tradicional ni tampoc tot pot ser experimental. Cal posar negre sobre blanc del que s’ha experimentat sinó et pots perdre amb l’anècdota. Classes teòriques n’hi ha d’haver igualment perquè puguis ordenar tota la informació i plasmar-la en apunts per poder fer servir en altres experiments. Ara, és molt diferent aprendre així perquè entra millor: primer amb l’experiment i després ja vindrà la “parrafada” final.

Què creus que se’ls ha d’ensenyar als nens i nenes d’avui dia?

Aprendre a aprendre és el més important. Saber transferir el coneixement i eines per poder filtrar l’excés d’informació que tenim. L’important és ensenyar-los a ser autònoms perquè al cap i a la fi treballaran en coses que encara no existeixen. Com l’has de preparar per a una cosa que encara no existeix? El que li puguis ensenyar avui pot quedar obsolet demà. El que li has de donar són eines per desenvolupar-se en el món tan canviant que tenim, on tot és nou constantment. Com moure’s i ser autònom i espavilat en aquest món. Un mètode, una manera de fer més que una llista de continguts o coneixements.  La capacitat d’adaptació en un món canviant, això els hem d’ensenyar.

A tu que dos professors et van marcar, quina empremta t’agradaria deixar en els teus alumnes?

Ufff!! (rumia) Que si ells de grans “disfruten” fent el que fan i els ha costat molt, que recordin el que sempre els dic: que si realment una cosa t’agrada no hi ha excusa que valgui, que si hi poses ganes qualsevol pot fer qualsevol cosa. Que siguin ferms en la decisió del que els agrada encara que els altres els diguin que això no serveix per a res o no té sortida.

Margareta Bellander: «Pel carrer ens cridaven, rubiaaa!!!»

La Margareta amb la seva filla Elisabeth Puyoles i el seu nét Teo Muñoz el 2015
Entrevista i fotografia: Anna Grimau

La Margareta Bellander (Götteborg, 1951) és una sueca que de ben petita ja venia de vacances amb els seus pares a la costa catalana. Ara té un nét sitgetà. El 30 de desembre de 1976 es va casar amb un barceloní, a Suècia. Aleshores ja era un home obert i viatjat, a l’igual que la seva família que van estar molt contents de venir al casament que vam celebrar al meu país, on per aquelles dates a les tres de la tarda ja era negre nit. A més, va ser un any de neu, semblava el Pol Nord –recorda-. Però la família del meu marit estaven encantats.

La Margareta podria ser la típica sueca que venia estiuejar a l’Espanya franquista de la Sangria, els Toros i el Flamenco. De les que duien biquini de colors en un país negre i reprimit per la dictadura i s’enduia les mirades i els piropos dels autòctons, totalment embogits per l’entrada de l’Europa lliure i moderna en un país amb la cultura, l’ensenyament i la moral devastades. De fet, era així, tot i que aleshores ella no notava tant el contrast perquè es movia en un entorn modern, cultivat i obert. El seu marit és un economista d’una família que ja aleshores era viatjada i oberta de mires. Diu que mai s’ha sentit estranya a casa nostra, que en poc temps ha estat casa seva. Té una filla que viu a Sitges i un nét sitgetà.

El primer cop que va venir a la nostra vila va ser el febrer del 1977, amb el seu marit, a menjar-hi una paella al Costa Dorada (tot queda en família de qui escriu, per sorpresa meva). En ple hivern, Sitges no era el que és ara. Els hotels estaven tancats i gairebé no hi havia restaurants. Només podies venir-hi a dinar i passejar –explica-.  Van passar pels Viñedos de Sant Pere de Ribes, aleshores en construcció, i es van enamorar d’una caseta. Van vendre el pis on vivien a Barcelona i la van comprar. Després, en tenir dues filles (nascudes a Ribes, la Victòria i l’Elisabeth) la van canviar per una altra més gran dels Viñedos mateix.

Recorda que era una època amb tensió a l’espera de la democràcia i que tot li semblava molt exòtic. Suècia era aleshores un país molt democràtic i ben organitzat, però hi passaven poques coses, -diu- gairebé no hi havia cafeteries. Als suecs ens encantava el clima d’aquí, la vida al carrer, l’alegria de viure. Negatiu no recorda res. Només que l’aigua era molt dolenta i que els electrodomèstics eren de molt mala qualitat i es trencaven constantment. I la impuntualitat. Quan havien de venir a instal.lar la rentadora el meu marit em deia que hi truqués abans. No, si ja hem quedat -responia inocent-.

Però això poc li importava –afegeix- la balança positiva guanyava per golejada. Riu recordant com en les anades i vingudes a veure la família a Suècia, tornava carregada de rotllos de paper de cuina o tovallons de paper, inexistents aquí.

Li sorprenia que les famílies catalanes s’ajuntessin els diumenges per dinar plegats, que les relacions familiars fossin tan estretes. I recorda que les llengües estrangeres no eren el nostre fort i l’anglès, inexistent. La gent no viatjava aleshores, recorda. Només podies sortir del país amb 15.000 pessetes. I eren uns pocs els privilegiats. Una mostra n’era –explica divertida- que quan dos cotxes amb matrícula espanyola es creuaven a l’estranger es claxonaven emocionats.

Anàvem molt a veure la família a Suècia i els meus pares també venien moltíssim i estaven encantats amb el país. Aleshores viatjar en avió era caríssim. Ara per 100 euros pots viatjar a Suècia. A les meves filles i als meus néts els encanta: per a ells, Suècia és el paradís, malgrat  les poques hores de llum a l’hivern i les 24 hores de llum a l’estiu. Un paradís per tenir-hi fills, per exemple, amb un munt d’avantatges com que el Govern et paga un sou durant el primer any de criança. Un paradís que, no obstant, no canvien per Sitges ni Sant Pere de Ribes. Als 18 anys van haver de renunciar a la doble nacionalitat i van triar l’espanyola.  Aquí hi ha sol i el cel és blau.

M’explica records de la seva mare quan estiuejava a la Costa del Sol abans dels anys seixanta i el biquini hi estava prohibit. Era l’Espanya del sol i platja. Els cridava l’atenció que fóssim altes i rosses, i pel carrer ens cridaven: Rubia!! I no ens agradava. Per als suecs ser ros és tenir el cabell ros platí. Nosaltres no ens considerem rosses.

La Margareta sempre ha treballat de guia i intèrpret de grups d’empresaris i/o turistes suecs al nostre país. La Barcelona d’abans del 92 no té res a veure amb la d’ara. Era bruta, molt grisa, gens turística. Els turistes venien a Sitges o a la Costa Brava. Barcelona no estava gens de moda, no com ara que ocupa els primers llocs dels rànquings mundials de destinacions turístiques.

La Margareta continua acompanyant grups de suecs en les seves visites a Catalunya sigui per feina o vacances. Vénen amb la idea que Espanya està molt tocada per la crisi i es queden perplexos en veure les terrasses plenes. No veuen la crisi enlloc. Els encanta el clima, el Barça, Rafa Nadal, la Fórmula 1 i, sobretot, la nostra gastronomia.

Creu que ara els catalans som més organitzats i els suecs més rel.laxats. La globalització també ha fet coses bones –diu-. Ens anem encomanant uns als altres, abans el meu país era molt rígid. Quan vaig venir aquí la gent havia de comprar la mantega a Andorra i a Suècia no hi havia oli. Ara al meu país la cuina mediterrània és molt celebrada.

Això no li impedeix regalar els seus amb les seves especialitats sueques. Troben la meva cuina molt exòtica. I als meus gendres Joël i Sergi, que són fantàstics, els entusiasma.

Sempre ha admirat la bona acollida de Sitges al món homosexual, tot i que ara creu que la situació està derivant en certs guetos que no fan bé a ningú. Sobre l’afluència de turisme, recorda que abans de l’autopista, Sitges era molt desangelat a l’hivern: gairebé no hi havia res obert, no hi venia ningú. Ara l’afluència és tot l’any. Amb l’obertura de l’autopista es temia que vinguès molt de públic d’entrepà i, per sort, no ha estat així. I opina que la qualitat del turisme, més o menys, s’ha mantingut. Aquí la gent és molt acollidora. Sempre m’hi he trobat molt bé a Sitges, m’hi he sentit molt benvinguda.

Toni Puljic: A la guerra les mirades no tenen humanitat

Entrevista: Anna Grimau – Fotografia: Albert Gironès


Toni Puljic va néixer a Split, a Croàcia, fa 41 anys. Als 7, amb els seus pares i germana, va anar a viure a Sarajevo, la capital de Bòsnia, on creien que tindrien un futur millor. Quan en tenia 14 va esclatar la guerra, l’anomenada Guerra dels Balcans. Després de mesos d’un setge cruent i despietat, on van morir amics i veïns, van aconseguir tornar a Croàcia, on van ser rebuts com a estranys. Es van convertir en refugiats en el seu propi país. Viu a Sitges des de fa una dècada, amb la seva dona i la seva filla sitgetanes.


Com és la guerra?

Els primers mesos són els més sagnants perquè la gent no sap el que és la guerra. Quan arribaven les tropes enemigues, la gent sortia a la finestra a mirar què passava i, amb tota ingenuïtat, preguntava: sou dels nostres o dels altres? Som nostres, responien. O directament disparaven.

On érets el dia que vas veure l’inici de la guerra?

Anava cap a l’escola i a la parada del bus hi havia barricades per impedir la circulació. Dos dies abans vam veure sortir uns tancs militars d’una fàbrica de cotxes dels costat de casa. Iugoslàvia era un país comunista i totes les empreses havien de dedicar una part de la producció a país. En el període de preguerra feien armament. Els tancs no tenien protecció i quan rodaven sobre l’asfalt el trituraven com si fossin tractors llaurant la terra.

On va esclatar la guerra?

Primer a Eslovènia amb la guerra dels 7 dies. Després va passar a Croàcia, i a Bòsnia la gent es preguntava quan arribaria allà. Era l’únic país on la idea de Iugoslàvia funcionava, les tres religions existents (croates catòlics, serbis ortodoxos i bosnians musulmans) convivien en harmonia i tolerància. A les cases de Sarajevo sempre es feien tasses de cafè de més per si venia algú a qui convidar. Si pel carrer preguntaves per una adreça, t’hi acompanyaven i et convidaven a prendre alguna cosa.

Què creu que va passar?

La gent tendeix a viure sota l’efecte “ramat”. La guerra mai surt del poble, no la ideen els seus veïns sinó interessos elevats que adoctrinen. La gent repeteix pensaments que prenen d’altres, que els inculquen, no és un pensament propi. Hi ha un interès major que se’n beneficiarà, que no farà la guerra ni la patirà com el poble. I la gent hi participa massivament per l’efecte “ramat”.

Com funciona?

Es creen dos bàndols, un amb més diner i l’altre més pobre. A nivell econòmic al meu país van voler sortir de la Unió de les Repúbliques, van fer un referèndum.

El capitalisme tenia interès a dissoldre el comunisme. Iugoslàvia funcionava: no hi havia penúries, la gent tenia feina, una vida decent i vacances, tot subvencionat per l’Estat. I quan treballaves uns anys l’Estat et construïa un habitatge. Al capitalisme no li interessava que funcionés i hi havia molt armament i tecnologia militar de nova generació per provar.

I quin n’és el resultat?

La guerra produeix una gran frustració: és un conjunt d’absoluta ignorància, nul pensament crític i por. El resultat són autèntics horrors. A la guerra no hi ha bons ni dolents, al cap d’uns dies tots són dolents. Si tu has matat el meu fill, jo mato el teu. Si violes la meva filla i la degolles, et faré el doble. És pura ignorància.

Qui se salva de la guerra?

La gent intel.ligent ho veu abans i marxa. La resta es queda esperant, confiada que no passarà res. Com les granotes en una olla que escalfes poc a poc, en ser gradual no se n’adonen i acaben bullides. Quan arriba la guerra pensen que no durarà molt. És un autoengany molt gran: no penso matar ningú, això no va amb mi, i acaben matant a tothom. Nosaltres vam tenir molta sort i vam poder fugir d’una Sarajevo totalment assetjada.

Per on?

L’única sortida era un túnel que es va cavar sota de l’aeroport (pres pels serbis) i pel qual només hi passava una persona alhora, sense pertinences i pagant molts diners. Salvar la vida a la guerra costa molta pasta. Tot val molts diners. Amb el silenci, les furgonetes carregades de gent que havia aconseguit travessar el túnel se sentien a km. El soroll del motor alertava les tropes enemigues que il.luminaven la muntanya amb els focus de l’aeroport com si fos de dia en plena nit. I els llançaven granades de metralla. Em vaig passar un mes veient cada nit com mataven desenes de persones que intentaven fugir sabent que nosaltres també havíem d’intentar-ho.

Segueixi si us plau…

Vam patir un bombardeig continuat durant tres dies amagats al soterrani, sense llum, sense aigua i amb terratrèmol inclòs. Ho vius com una pel.lícula perquè el teu cervell és incapaç d’assumir-ho. El dia que ens va tocar la por ens paral.litzava, amuntegats dins de la furgoneta plena de vòmits de pànic. Ens van llançar metralla i amb una mà aguantava un home que s’estava desagnant i era com un mort vivent i amb l’altra, un bidó de combustible, amb una barreja explosiva, per poder continuar fugint.

I ho van aconseguir?

Sí. Quan surts de la zona de conflicte i veus la vida normal: que hi ha aigua, menjar, llum, que la gent va a la platja…entres en estat de shock. Vaig estar prop de tres mesos sense poder menjar ni dormir. No podia mirar la gent als ulls. Les mirades de la guerra són terribles. És una mirada sense humanitat, molt primària, d’animal que intenta sobreviure i que està disposat a fer qualsevol cosa per aconseguir-ho. Matar, violar i degollar és el pa de cada dia. Els valors humans desapareixen, fa molta por.

La por s’ensuma?

Sí, la por fa olor (segreguem algun tipus d’hormona), es contagia i et paralitza. És molt angoixant, en moments de molt perill la gent no es pot aixecar del terra per la por. El pitjor és l’espera, l’espera per passar a l’escorxador és desesperant. Vam arribar al meu país, Croàcia, on ens van rebre com a refugiats. Ja no ens volien ni a un costat ni a l’altre. Era pèssim viure la guerra i també la postguerra on no parava de morir gent, estava tothom tan trastornat que es mataven uns als altres o se suïcidaven.

Continua tenint por?

La meva por és que la gent es transformi. Abans de la guerra, Sarajevo i la seva gent eren normals, i ara sé que la gent es pot transformar. L’excusa als Balcans era el nacionalisme, la independència: ells, nosaltres, la divisió. La gent es va començar a armar als mercadillos; compraves fruita i verdura i al costat hi havia una parada d’armes. Es mentalitza la gent i només falta l’espurna: una història fictícia com va ser la del casament de diferents ètnies que es van matar uns als altres, la postveritat. Va començar la bogeria i l’efecte dominó. Va ser fulminant. Com un incendi en ple agost amb molt de vent. Després s’ha demostrat que la història del casament era inventada.

Manuel Blesa: «La pintura t’enverina i no la pots deixar»

Manuel Blesa al seu taller del carrer Carreta de Sitges el 2018
Foto: Albert Gironès

El pintor Manuel Blesa Rodrigo va néixer fa 73 anys al poble aragonés d’Ariño, on la família tenia una barberia. La pintura ha estat la seva passió des de ben menut fins el punt que el mestre el va arribar a pegar per dibuixar sempre a classe. Fa 55 anys que és a Sitges, es va enamorar del poble pel seu ambient artístic i n’ha gaudit les millors èpoques. Durant un quart de segle ha estat l’autor dels cartells del Menjar de Tast i el seu taller al carrer Carreta desperta l’admiració de sitgetans i foranis. El seus quadres de ceràmiques són inconfusibles. Hi fa servir una tècnica molt depurada perquè la ceràmica –diu- no t’accepta la pinzellada. Es ahí donde se ve la maestría, sosté.

Sempre dibuixava de petit, però recorda quan va començar la seva passió per la pintura?

Quan tenia 7 anys un pintor, A. Domènech, va venir a restaurar l’altar major del l’església del meu poble. Jo mirava fascinat com feia els relleus amb la tècnica de “a la cola”, volums amb els daurats de les columnes barroques, autèntic, autèntic…

 I enlloc de jugar amb els altres nens sempre anava a veure com pintava…

Sí, a l’hora del pati m’escapava a l’església i quan ja no sentia la remor i la cridòria dels nens jugant al carrer, tornava corrents a classe. Em vaig enamorar d’aquell home i el seu art. Crec que per això m’agrada tant l’imaginari religiós, crec que les coses se’ns queden al subconscient.

I com va ser que va venir a Sitges?

A través d’un amic del poble em van oferir feina de cambrer. Tenia 18 anys i em vaig enamorar de Sitges. Vaig tenir la sort que els cambrers teníem entrada gratis als grans espectacles del Prado i El Retiro. Allà vaig veure a tots els grans, sobretot de flamenc: Lola Flores, El Pescaílla, La Camboria (hereva de Carmen Amaya), La Singla…Una meravella! També Salvatore Álamo i Julio Iglesias. Els clients amb trajo i amb ampolles de champagne. Un ambient, oooohhhh!!

Era l’època dels suecs i les sueques…

Sí, hi havia dues agències de viatge que només portaven nòrdics, sobretot suecs. Era al.lucinant veure rosses! Ens va donar tan fort que, amb un amic meu que no havia sortit mai del poble, vam anar a Estocolm un estiu. Feia de guitarrista en un restaurant d’un maître català on tothom sopava en silenci mentre jo tocava. Em donaven mil peles al dia (6 euros), eren diners, eh! La guitarra m’ha salvat tantes vegades…

I com va aprendre a tocar la guitarra?

Hi havia un gitano enllustrador, Remolinos es deia, que tocava a la bodega Apolo de Barcelona, era molt bo i em va ensenyar. Vaig fer dues temporades d’estiu a Los Tarantos del carrer Parellades. Amb camisa blanca, “chorreras” i patilles, hahahaha! Després vaig agafar la bodega La Bota del davant del Superpollo. Amb la guitarra, cada nit s’omplia amb un ambientassu de por, però vaig tenir la fatalitat que enderrocaven l’edifici. M’havia costat traspassar-la i de sobte em vaig trobar al carrer. I em vaig posar a fer retrats al Passeig.

Ho recordo, era tot un espectacle!

Sí, venia la gent a veure com fèiem els retrats i t’aplaudien si l’acabaves bé. Vam començar el 1968 amb Fuentetaja i uns quants i al final érem una vintena.

A 500 ptes el retrat (3 euros) i si en feies 5 o 6 al final era pasta a l’època! Només treballàvem a partir de les sis de la tarda. Set horetes i guanyaves més que un ministre!

I després a celebrar-ho…

Sí, després de pintar anàvem a la bodega d’en Sariol i com li anava la marxa, sopàvem i fins a les quatre de la matinada…Érem bohemis, bohemis! I fins avui que he viscut de la pintura.

A l’estiu feia temporada al Passeig i a l’hivern a Les Canàries…

Sí, i a bord del plataner (el vaixell que feia el trajecte de 7 dies a Les Canàries) vaig conèixer la meva dona, Huberta Siemann, és austríaca i aleshores estudiava espanyol a Barcelona. Parla 4 idiomes, és molt culta. I vam tenir el primer fill. Vam conèixer el propietari d’on tinc el taller al carrer Carreta. Era un un aragonès que tenia la carnisseria de cavall a la Plaça de l’Ajuntament. Vam arribar a un acord per comprar-li la casa, em va encaixar la mà i aquest va ser el contracte. Serapio Cabeza es deia. Em dones els diners quan puguis, sense pressa -em va dir-. I cada vegada que li pagava anàvem apuntant…

Paraula de cavallers…

Totalment. Després vaig rebre classes a Saragossa amb un pintor molt bo, Alejandro Cañada i també a la Llotja de Barcelona amb Félix Revello de Toro, un retratista increïble que pintava tota la flor i nata d’Espanya, inclosos els reis. Va ser començar a fer exposicions i deixar el passeig. La primera expo la vam fer amb Maite Muñoz al Majestic de Barcelona i a la seva galeria. Després una expo rere una altra: sala Nonell, Alcolea de Madrid i després vaig començar a tocar gairebé tot Europa. I quatre països creuant el toll.

Perquè es va quedar a Sitges?

Per l’ambient artístic que hi havia i perquè a pocs llocs hi havia tantes galeries. I a l’Àgora s’ajuntaven tots, Pruna inclòs. Mai he signat cap contracte amb cap galeria perquè sempre he volgut la meva llibertat i l’estudi m’ha donat per viure més que les galeries. Tinc clientel.la pròpia: anglesos, alemanys, suïssos…I a Sitges, gairebé a cada casa hi ha obra meva.

A part de donar-li de menjar què li ha aportat la pintura?

La pintura és com quan un s’enverina amb alguna cosa i no ho pot deixar. És el meu món, la meva teràpia, el meu art. Sempre he procurat tenir una personalitat pròpia en la pintura. Vaig començar amb el món rural amb les àvies de dol, pintava pels pobles per la part de Teruel. Moltes teulades de totes les formes i colors, parlava amb el mossèn del poble i em deixava pintar des de dalt l’església. Després en col.leccionar ceràmica (tinc prop de 700 peces de ceràmica aragonesa antiga) vaig començar a endinsar-me en aquest món. I ara estic amb les Verges i Sants (capitotas) de vestir que també col.lecciono i que aviat exposaré a Sitges o Barcelona.