Toni Puljic: A la guerra les mirades no tenen humanitat

Entrevista: Anna Grimau – Fotografia: Albert Gironès


Toni Puljic va néixer a Split, a Croàcia, fa 41 anys. Als 7, amb els seus pares i germana, va anar a viure a Sarajevo, la capital de Bòsnia, on creien que tindrien un futur millor. Quan en tenia 14 va esclatar la guerra, l’anomenada Guerra dels Balcans. Després de mesos d’un setge cruent i despietat, on van morir amics i veïns, van aconseguir tornar a Croàcia, on van ser rebuts com a estranys. Es van convertir en refugiats en el seu propi país. Viu a Sitges des de fa una dècada, amb la seva dona i la seva filla sitgetanes.


Com és la guerra?

Els primers mesos són els més sagnants perquè la gent no sap el que és la guerra. Quan arribaven les tropes enemigues, la gent sortia a la finestra a mirar què passava i, amb tota ingenuïtat, preguntava: sou dels nostres o dels altres? Som nostres, responien. O directament disparaven.

On érets el dia que vas veure l’inici de la guerra?

Anava cap a l’escola i a la parada del bus hi havia barricades per impedir la circulació. Dos dies abans vam veure sortir uns tancs militars d’una fàbrica de cotxes dels costat de casa. Iugoslàvia era un país comunista i totes les empreses havien de dedicar una part de la producció a país. En el període de preguerra feien armament. Els tancs no tenien protecció i quan rodaven sobre l’asfalt el trituraven com si fossin tractors llaurant la terra.

On va esclatar la guerra?

Primer a Eslovènia amb la guerra dels 7 dies. Després va passar a Croàcia, i a Bòsnia la gent es preguntava quan arribaria allà. Era l’únic país on la idea de Iugoslàvia funcionava, les tres religions existents (croates catòlics, serbis ortodoxos i bosnians musulmans) convivien en harmonia i tolerància. A les cases de Sarajevo sempre es feien tasses de cafè de més per si venia algú a qui convidar. Si pel carrer preguntaves per una adreça, t’hi acompanyaven i et convidaven a prendre alguna cosa.

Què creu que va passar?

La gent tendeix a viure sota l’efecte “ramat”. La guerra mai surt del poble, no la ideen els seus veïns sinó interessos elevats que adoctrinen. La gent repeteix pensaments que prenen d’altres, que els inculquen, no és un pensament propi. Hi ha un interès major que se’n beneficiarà, que no farà la guerra ni la patirà com el poble. I la gent hi participa massivament per l’efecte “ramat”.

Com funciona?

Es creen dos bàndols, un amb més diner i l’altre més pobre. A nivell econòmic al meu país van voler sortir de la Unió de les Repúbliques, van fer un referèndum.

El capitalisme tenia interès a dissoldre el comunisme. Iugoslàvia funcionava: no hi havia penúries, la gent tenia feina, una vida decent i vacances, tot subvencionat per l’Estat. I quan treballaves uns anys l’Estat et construïa un habitatge. Al capitalisme no li interessava que funcionés i hi havia molt armament i tecnologia militar de nova generació per provar.

I quin n’és el resultat?

La guerra produeix una gran frustració: és un conjunt d’absoluta ignorància, nul pensament crític i por. El resultat són autèntics horrors. A la guerra no hi ha bons ni dolents, al cap d’uns dies tots són dolents. Si tu has matat el meu fill, jo mato el teu. Si violes la meva filla i la degolles, et faré el doble. És pura ignorància.

Qui se salva de la guerra?

La gent intel.ligent ho veu abans i marxa. La resta es queda esperant, confiada que no passarà res. Com les granotes en una olla que escalfes poc a poc, en ser gradual no se n’adonen i acaben bullides. Quan arriba la guerra pensen que no durarà molt. És un autoengany molt gran: no penso matar ningú, això no va amb mi, i acaben matant a tothom. Nosaltres vam tenir molta sort i vam poder fugir d’una Sarajevo totalment assetjada.

Per on?

L’única sortida era un túnel que es va cavar sota de l’aeroport (pres pels serbis) i pel qual només hi passava una persona alhora, sense pertinences i pagant molts diners. Salvar la vida a la guerra costa molta pasta. Tot val molts diners. Amb el silenci, les furgonetes carregades de gent que havia aconseguit travessar el túnel se sentien a km. El soroll del motor alertava les tropes enemigues que il.luminaven la muntanya amb els focus de l’aeroport com si fos de dia en plena nit. I els llançaven granades de metralla. Em vaig passar un mes veient cada nit com mataven desenes de persones que intentaven fugir sabent que nosaltres també havíem d’intentar-ho.

Segueixi si us plau…

Vam patir un bombardeig continuat durant tres dies amagats al soterrani, sense llum, sense aigua i amb terratrèmol inclòs. Ho vius com una pel.lícula perquè el teu cervell és incapaç d’assumir-ho. El dia que ens va tocar la por ens paral.litzava, amuntegats dins de la furgoneta plena de vòmits de pànic. Ens van llançar metralla i amb una mà aguantava un home que s’estava desagnant i era com un mort vivent i amb l’altra, un bidó de combustible, amb una barreja explosiva, per poder continuar fugint.

I ho van aconseguir?

Sí. Quan surts de la zona de conflicte i veus la vida normal: que hi ha aigua, menjar, llum, que la gent va a la platja…entres en estat de shock. Vaig estar prop de tres mesos sense poder menjar ni dormir. No podia mirar la gent als ulls. Les mirades de la guerra són terribles. És una mirada sense humanitat, molt primària, d’animal que intenta sobreviure i que està disposat a fer qualsevol cosa per aconseguir-ho. Matar, violar i degollar és el pa de cada dia. Els valors humans desapareixen, fa molta por.

La por s’ensuma?

Sí, la por fa olor (segreguem algun tipus d’hormona), es contagia i et paralitza. És molt angoixant, en moments de molt perill la gent no es pot aixecar del terra per la por. El pitjor és l’espera, l’espera per passar a l’escorxador és desesperant. Vam arribar al meu país, Croàcia, on ens van rebre com a refugiats. Ja no ens volien ni a un costat ni a l’altre. Era pèssim viure la guerra i també la postguerra on no parava de morir gent, estava tothom tan trastornat que es mataven uns als altres o se suïcidaven.

Continua tenint por?

La meva por és que la gent es transformi. Abans de la guerra, Sarajevo i la seva gent eren normals, i ara sé que la gent es pot transformar. L’excusa als Balcans era el nacionalisme, la independència: ells, nosaltres, la divisió. La gent es va començar a armar als mercadillos; compraves fruita i verdura i al costat hi havia una parada d’armes. Es mentalitza la gent i només falta l’espurna: una història fictícia com va ser la del casament de diferents ètnies que es van matar uns als altres, la postveritat. Va començar la bogeria i l’efecte dominó. Va ser fulminant. Com un incendi en ple agost amb molt de vent. Després s’ha demostrat que la història del casament era inventada.