Josep Corominas: «La química té mala premsa pel mal ús que se’n fa»

Josep Corominas al laboratori de Can Culapi el 2018
Entrevista: Anna Grimau Foto: Albert Gironès

En Josep Corominas Viñas és fill de mare alsaciana i pare gironí. Tot i nèixer a Girona el 1948, es va criar a Barcelona des dels 10 anys. En Corominas, com el coneixem diverses generacions de sitgetans que el vam tenir de Professor de Ciències, ha exercit de docent durant prop de 40 anys a l’Escola Pia de Sitges.  Fa 4 anys que es va jubilar, però, continua igual o més actiu que abans: col.labora amb els ICES de la UB i de la UAB i forma professors a la Facultat de Ciències de l’Educació. A més d’una medalla per divulgació científica i uns quants premis de la branca europea de la Science on Stage Europea, acaba de rebre el Premi Tareas Educativas y Divulgación de la Real Sociedad Española de Química. I és que porta mitja vida divulgant les virtuts de la química que considera que té molt mala premsa.

Perquè considera que té tant mala premsa la química?

La majoria de la gent veu el costat fosc de la química: que és responsable de la contaminació de l’aire, que omple de plàstic els oceans i el planeta, però també hi ha un altre cantó: la neteja, la cosmètica, els fàrmacs…La indústria química també col.labora en fabricar combustibles millors. Molta gent només veu la part dolenta per això considero molt important la feina del divulgador científic per fer veure que hi ha dos cantons i que la culpa no és del químic sinó del mal ús que es fa de la química.

Què és la química?

En xinès química vol dir ciència del canvi, transformar un tipus de material que es troba a la natura en algun altre útil per a la societat. Com la transformació de minerals en metalls útils. A l’època d’Alfred Nobel l’explosiu era nitroglicerina i era molt perillós de transportar perquè explotava fàcilment. Nobel va descobrir que si el barrejava amb un tipus de fang es podia transportar i així obrir trinxeres, túnels per fer-hi passar el tren o millorar l’explotació de les mines per als miners. Però els militars en van descobrir un altre ús.

Com van ser els seus inicis de professor?

Eren els finals dels anys 70. Volia estar al tanto de les últimes novetats i passava moltes hores llegint guies didàctiques i llibres de projectes, sobretot anglesos. Dedicava moltes hores a la preparació de les classes. Hi havia molt interès de molts professors de posar-se al dia perquè sabíem que hi hauria noves reformes amb la mort de Franco.

Encara recordo el laboratori de ciències de Can Colapi, el va muntar vostè o ja hi era?

Les monges havien invertit molts diners en aparells de física dels anys 50 que encara funcionen. Quan vaig arribar hi havia això i poques demostracions durant el curs. Jo vaig fer habitual el laboratori i enfocar la classe a partir de l’experiment per anar construint conceptes.

Després de tota una vida a la docència, què hauria fet diferent a les seves classes?

Canviaria el tipus de classes magistrals que durant anys havia fet, on el professor ho dirigeix tot i imparteix coneixement pel que vaig intentar fer més tard: classes més interactives on l’alumne ha de treballar les idees i on té més protagonisme l’alumne que el professor.

I del sistema educatiu què canviaria?

Les aules actuals tenen mateixa orientació que fa un segle, es mira el professor i la pissarra sigui de guix o digital. El concepte ha canviat, però, les aules no i això gairebé obliga a continuar amb un mateix sistema de tipus de classes. Rosa Sensat i uns quants més ho van intentar canviar, però, és molt difícil. El professorat és conservador, això no agrada però és així.

Per què és conservador el professorat?

Està molt més còmode fent el mateix que ha fet sempre perquè costa un esforç enorme canviar. Fins i tot hi ha professorat que ensenya com van aprendre ells, és una minoria però existeix.  D’altra banda, hi ha un problema molt important de formació. A primària la formació és general. Hi ha especialistes en música i educació física, però no en ciències o lletres i això repercuteix en l’ensenyament.

I creu que els preparen per ser professors d’ESO?

No. A l’ESO trobes alumnes que no estan gens interessats pel que troben a l’aula i si poden boicotegen o fan com si no existissin. No hi ha oportunitat per aquests joves de fer una cosa diferent. Així que a part de fer classes, com a docent has de fer de psicòleg, conseller, atendre la diversitat i als qui també tenen problemes físics…I no hi estàs format. Has de tenir moltes qualitats per poder-ho gestionar. O bé te’n surts perquè vas agafant experiència o bé has de plegar sinó t’agafen problemes greus. Això acostuma a passar a qui surt de la facultat i ho agafa perquè no hi ha res més. Quan vaig formar professors durant molts anys en el CAP em vaig trobar un terç de casos que optaven a l’ensenyament perquè no hi havia res més.

Quins són els millors i pitjors moments que recorda?

Quan tens molt bons alumnes que treballen amb entusiasme treballs de recerca d’ESO i batxillerat i ho passes molt bé perquè ells s’interessen molt i tu aprens també. Els més durs quan hi ha avaluacions i de la teva nota depèn el futur de l’estudiant. De vegades no saps si el que has qualificat és just i si li servirà. Alguna vegada, el claustre havia decidit que un alumne no havia que seguir estudiant quan més endavant va acabar brillantment els estudis superiors

No hauria d’evitar-se dir que un alumne no ha de seguir estudiant?

Ara no hauries de dir que no ha de seguir estudiant però sí sugerir alternatives. El problema és que els estudis no avaluen la part positiva de la persona sinó només el currículum, per tant, ens equivoquem molt.

Està jubilat i continua formant a professors, també en l’àmbit internacional, fins i tot a la Xina…

Sí, he anat dues vegades a Xina fent un curs en una Normal de Shangai, on només acudeixen alumnes de màster i doctorat per dedicar-se a l’ensenyament. Els hi explicàvem el sistema educatiu d’aquí i com es forma el professorat d’aquí i també demostració de classes de química.

Alguna consell al professorat que comença?

Que pensi que no s’ha d’amargar ni amargar als alumnes. Ha d’acabar l’hora sentint-se bé, això es nota perquè els alumnes veuran que potser no han après gaire o molt poc, però, que tenen ganes de tornar un altre dia. La motivació és fonamental. Transmetre al grup alguna cosa que fa que consideri que val la pena estar allà.

Roser Butí: «Amb l’arribada de l’aigua dolça, la venda de garrafes va caure en picat»

Roser Butí a Can Gestí de Sitges el 2017
Entrevista: Anna Grimau
Fotografia: Albert Gironès
La ribetana Roser Butí (4 d’abril del 1957) va venir a Sitges el 1976, quan es va casar amb en Josep Maria Gestí, hereu de l’empresa familiar de Distribució de Begudes Can Gestí. Els pares d’en Josep Maria, vinguts de Tarragona, la van fundar el 1963. Primer la van regentar al carrer Illa de Cuba, i després a l’Avinguda de Les Flors per acabar al Polígon Industrial de Mas Alba, on hi són des del 2002. Malgrat que duu el nom dels homes de la família, és una empresa de dones: la sogra, Angelita Rafales, li va donar l’empenta i la Roser hi va seguir i ara és l’ànima de Can Gestí.

Quan vas agafar les regnes de l’empresa?

Vam agafar el relleu de l’empresa l’any 1976 i de mica en mica la vam anar reconvertint, ampliant-la amb aigües i refrescos, que és on hi vèiem el futur ja que a Sitges hi ha molt establiment de restauració i les aigües envasades sortien molt, també en l’àmbit domèstic perquè l’aigua de l’aixeta aleshores era dolenta.Fins i tot es cuinava amb aigua de garrafa.

Què va passar quan l’aigua de l’aixeta va deixar de ser salada?

La venda de garrafes per a ús domèstic va caure un 60 per cent. A partir d’aquell moment, part dels sitgetans feien servir la de l’aixeta per cuinar i continuaven amb l’aigua de garrafa o embotellada per beure. Malgrat que la de l’aixeta es pot consumir, el costum ha quedat i a Sitges es beu més aigua envasada que en altres llocs.

Com és l’aigua de Sitges?

Té una elevada quantitat de calç, segons els reparadors de rentadores i rentavaixelles. Deu arrossegar minerals dels pous d’on surt. Són aigües molt molles perquè porten molta calç, no són lleugeres al paladar.

Quins problemes comporta que tingui tanta calç?

És un problema per a les màquines no per a les persones. Les cafeteres de bars i restaurants, per exemple, quan s’escalfen amb l’aigua de l’aixeta s’obstrueixen més els tubs. Per això els establiments fan servir aigües minerals.

Com està el negoci avui dia?

Els anys daurats van ser els 70, 80 i 90. Ara, amb tanta oferta, ja no et guanyes la vida com abans, el marge no té res a veure. El 95 per cent del negoci és l’anomenat canal HORECA (Hotel, Restaurant, Cafeteria). Ens hem diversificat i a banda de les aigües, distribuïm refresc del grup Coca-Cola que té moltes marques, les cerveses del grup Heineken i alimentació com olis, sucs, llet, farines i conserves… Estem a la major part d’establiments de Sitges.

Ara ja no es ven tant la garrafa?

La gent ja no fa servir tant la garrafa, prefereix aigua embotellada de litre i mig perquè costa menys de manipular. Nosaltres treballem molt amb envàs recuperable, però, tot el que és alimentació és plàstic. La gent no està gens conscienciada amb el medi ambient en aquest tema.

I als anys 90 va arribar l’aigua osmòtica…

Doncs, sí. Molta gent que feia servir garrafes, n’ha deixat de comprar-ne. Les vendes en aquest sentit han baixat un 10 per cent, la comoditat es premia. Tot i que el tema osmòtic té conseqüències per a la salut, acabes bevent aigua sense minerals i això no és bo, per la manca de magnesi, per exemple…

Com a grans amants de l’aigua que sou, quines són les millors al vostre parer?

Totes les aigües provinents dels Pirineus i del Montseny són molt bones perquè arrosseguen molts minerals i són lleugeres al paladar, les paeixes bé. Ens hem convertit en grans amants de la cultura de l’aigua, participem de cates i si anem a un lloc on l’aigua no ens encaixa, no la bevem. També participem en un estudi sobre aigua i salut que sosté que pots canviar de vi, però no d’aigua.

Quin tipus d’aigua envasada triomfa aquí?

El món de la restauració de Sitges, on tenim una oferta de gran qualitat i innovació, demana una bona qualitat de l’aigua amb una ampolla que tingui un disseny bonic, i en aquest sentit oferim 8 marques sense gas i 5 amb gas.

Com teniu el relleu generacional?

És una feina molt dura, t’ha d’agradar molt i els joves tenen altres prioritats. El nostre fill Jordi, que ara té 34 anys, va aportar el seu granet de sorra i de canvi a l’empresa, però li ha sortit una molt bona oferta de feina amb nous reptes i ha decidit canviar per noves experiències.

Què és el que més t’agrada de la teva feina?

La distribució és una feina de molta responsabilitat, amb molta pressió. A mi m’agrada molt el repte i sempre m’ha agradat molt vendre. Vam començar amb una nau de 400 m2 i ara és de 2.500 m2. Veure el que hem aconseguit em dona satisfacció. Llevat de les enrabiades, m’agrada molt la meva feina. Hem passat per èpoques molt difícils, i és tot un repte de superació constant per tirar endavant.

Marta Llopis: «Quan jugo al futbol em sento lliure»

Marta Llopis al camp de la Blanca Subur el 2018
Foto: Anna Grimau

La sitgetana Marta Llopis va debutar a La Blanca i aquesta serà la seva cinquena temporada a L’Espanyol

La Marta Llopis Álvarez té 17 anys, va començar a jugar a La Blanca Subur quan en tenia 4 i ara serà el cinquè any que juga a l’equip femení de l’Espanyol de segona divisió. Compagina la seva passió per la pilota amb els estudis (segon de batxillerat tecnològic a l’Escola Pia) perquè diu tenir clar que és molt difícil viure del futbol. La primera i única nena jugadora de la Blanca durant molts anys ha hagut de patir de valent el masclisme d’un sector extremadament patriarcal i ha obert camí a moltes altres futbolistes. Diu que La Blanca és casa seva i el seu objectiu és arribar a primera divisió femenina.

Com vas començar a jugar a La Blanca Subur?  

Volia seguir el meu germà que ja hi jugava. En aquella època estaven encara a l’antic camp dels Pins Véns, al costat de casa nostra. Sempre jugava a futbol amb el meu germà al pati de casa. Un dia, amb 4 anys, es veu que els vaig dir als meus pares que volia apuntar-m’hi i em van fer cas. Vam estar un any al camp de terra i després ja vam passar al nou. Allà hi havia una altra noia, germana d’un amic meu, que ja no juga a futbol. Era l’única noia de l’equip.

Com et senties sent l’única noia de l’equip?

Em sentia un més. Recordo que el primer any, al principi d’un partit, em vaig tirar de segada per agafar una pilota i em vaig fer una ferida molt gran a la cama, però, vaig seguir jugant. Quan l’àrbitre va pitar el final es veu que em vaig plantar al mig del camp plorant sense parar. Però vaig acabar perquè jo volia acabar el partit.

El segon any, en el camp artificial, el meu equip ho vam guanyar tot, la lliga i la copa. I vaig ser la màxima golejadora. La imatge era: molts nens al voltant de la pilota i de sobte jo sortint i celebrant el gol. Posava el peu per marcar.

Els teus companys d’equip deurien estar encantats…

I tant, vaig tenir molt de sort perquè em tractaven com un més, els donava igual que fos una noia. Celebràvem els gols abraçant-nos. Els equips rivals es reien que hi hagués una nena al nostre. Aleshores els companys em deien: Marta, avui has de marcar perquè s’han burlat que tenim una nena a l’equip. I marcava i els deien: toma con la niña!!!

En canvi l’altra nena no va tenir tanta sort, la deixaven més de costat i no li passaven la pilota…

Masclisme a dojo…

Sí, quan vam començar a jugar futbol 11 érem molt dolents. I quan arribàvem als camps rivals ens deien:  normal que estén los últimos porque tienen una niña. I després no paraven de cridar: queréis cubrir a la niña que está marcando todo el rato!!

Masclisme i discriminació també per part dels àrbitres?

I tant. Els àrbitres no anaven mai a favor meu. Quan treia la pilota sempre pitaven falta. En canvi, em donaven moltes patades i molt poques vegades pitaven. I un cop que em van trencar el dit del peu l’àrbitre va dir que m’havia tirat. Alguna vegada em rebotava i em treien targeta. Em feia molta ràbia. Sempre duia les cames plenes de morats. Els meus companys sempre es queixaven. Em defensaven molt, tant els companys com l’entrenador.

Perquè creus que et donaven tants cops de peu?

Jo crec que pensaven: no pot ser que una nena em passi i pum, patada. Ma mare algun cop havia sentit a la grada: com pot ser que aquella noia s’estigui marxant tota l’estona del meu fill?! Que li foti un parell de patades!! I ho deien tan pares com mares. Perquè no podia ser que jo fos tan bona. Els fotien bronca als nens que no podia ser que jo m’anés tota l’estona.

Com t’ho prenies tu?

No feia cas, jo el que volia era jugar a futbòl. Em reia, em feien gràcia aquests tipus de comentaris masclistes, Malgrat que de vegades em molestava, que diguessin aquestes coses el cert és que m’incentivava. Després ja em coneixien als camps: cuidado, que hoy viene la Marta. Ja no em deien “la niña”. I els pares cridaven: cobriu la Marta! Foteu-li patades, pareu-la! Jo sempre m’aixecava, i seguia jugant i això tranquil.litzava els meus pares. Després tenia un altre blau a la col.lecció.

I com va ser que vas anar a l’Espanyol?

Em van cridar un any abans del que em tocava perquè jo ja jugava futbol 11. Anteriorment ja havia fet proves amb el Barça i em volien, però havia d’esperar un any i vaig preferir jugar amb l’Espanyol. Al principi se’m feia estrany estar en un equip tot de noies.

En què es diferencia el joc femení del masculí?

Els nois juguen amb molta més intensitat que les noies, aquí es veu la diferència: més força, més potència, van a per totes. Són més impetuosos. Les noies juguem més calmades. Als nois els surten les jugades més naturals i nosaltres potser les pensem més i el joc és més lent. Com a qualitat, en el joc femení hi ha menys teatre. Quan els fan mal els nois exageren molt, no sé perquè.

Com et sents jugant a futbol?

Em sento lliure, m’oblido del que passa fora i em concentro en el joc, gaudeixo molt jugant. Ara estic a segona divisió femenina i el meu objectiu és arribar a primera.

Et veus aviat jugant professional?

Si tot va bé sí i espero que a l’Espanyol. Enguany tornaré a fer la pretemporada en el primer equip com l’any passat. Aquest any el Barça m’ha volgut tornar a fitxar, però, els he dit que no. A l’Espanyol m’hi trobo com a casa perquè el tracte és molt familiar. A més, tinc més possibilitats d’anar al primer equip.

Amb el pas dels anys, com sents La Blanca?

La Blanca va ser la meva casa quan era petita, mon germà i jo ens hi passàvem la vida. Estàvem més a La Blanca que a casa! I això que els meus pares no eren gens futboleros, ens van apuntar amb l’esperança que ens en cansaríem. Ara el meu pare és el fan número u del futbol femení, s’ho sap tot, i la meva mare em duu en cotxe als entrenaments a Sant Adrià. Em van cuidar tant a la Blanca que avui encara som amics i sortim junts.

DESGLOSSAT

Un món molt masclista

La Marta explica que les noies per estar al futbol base han de pagar una quota encara que les fitxin, en canvi els nois no paguen res i alguns comencen a cobrar. I a Amateur les noies s’han de costejar els desplaçaments mentre que als nois els vénen a buscar en taxi. De futbol femení només cobren les del primer equip i els nois ja comencen en el segon i les diferències de sou són abismals. Per sort, -diu- cada cop s’està invertint més en el futbol femení.

Jean O’Dwyer: «Cel i mar van substituir el verd d’Irlanda»

Jean O’Dwyer amb el mar de Sitges el 2018
Foto: Albert Gironès

Jean O’Dwyer és irlandesa, nascuda a Midleton (1981), al costat de la ciutat de Cork. Valenta com totes les dones de la seva família, va marxar als 20 anys del seu país per viure una aventura que la va dur a Sitges. Va aprofitar l’oportunitat de venir-hi a fer d’au-pair d’una família irlandesa amb quatre fills. I des d’aleshores, ja fa 17 anys, viu aquí, on va conèixer el pare dels seus dos fills sitgetans.

La teva primera parada seria Sitges, pensaves aleshores…

Sí, i de moment, la primera i l’última…Després de fer d’au-pair un any, vaig anar a Irlanda a estudiar fotografia i producció de vídeo. Però vaig tornar a venir, perquè em sentia enamorada del meu noi i de Sitges.

Què et va enamorar de Sitges?

El cel de Sitges em va enamorar. A Irlanda el cel és tan baix i gris, que es pot tocar. És depriment. Aquí em sentia tan afortunada! De tenir-ho tot tan a prop i tan bonic, llavors no havia vist mai res tan maco…I encara gaudeixo de tot això.

Visites el teu país?

Cada any vaig un mes i mig a Irlanda. Hi torno molt pels meus fills, pel contacte amb la família i per a que coneguin el país i la cultura irlandesa. I els encanta! La casa de ma mare, on vaig néixer, és la seva segona casa. Adoren el jardí gran que tenen els meus pares, que viuen al camp. Anar al bosc amb els seus cosins…

Totalment diferent de Sitges…

Sí, i tant. Quan vaig arribar el que trobava a faltar a Sitges és més verd i que no hi hagués animals. Allà tot és verd i ple de conills, ovelles, vaques, guineus, i això em manca. Aquí hi ha molt ciment i gossos pijos. Però el cel i el mar han substituit el verd d’Irlanda.

Què ens expliques de la teva família?

La meva àvia era una dona increïble, volia una botiga de sabates i no tenia diners. Desitjava un contracte amb Clark’s, però, a Clark’s no els interessava. Va viatjar a Dublin per convèncer’ls i al tren, la dona que tenia asseguda enfront li va preguntar el perquè del viatge i li ho va explicar. Resulta que la dona tenia botiga de Clark’s a Cork i volia tancar i no sabia què fer amb les sabates. Així va ser que la meva àvia va aconseguir tenir el seu propi negoci. Era a finals dels anys seixanta. En aquells temps les dones tenien cura dels fills i no treballaven. Va ser molt valenta. Va morir el setembre amb 94 anys, 15 néts, 13 besnéts i 8 botigues que regenten els meus tiets i cosins.

Tens molt present les dones de la teva família, com les definiries?

Strong and proud. Fortes i orgulloses. Molts treballadores i també molt empàtiques. Ara que com que vaig marxar amb 20 anys (era una nena!) conec millor les dones catalanes i sitgetanes que les Corkianes, hahaha! Irlanda té un passat turbulent i les dones havien d’emigrar i lluitar i començar de nou mil cops.

T’has pogut integrar a Sitges?

Quan vaig venir tenia molt clar que no volia quedar-me tancada en la colònia anglesa, volia conéixer gent d’aquí. Vaig treballar dos estius al Sausalito, sóc Sausalito’s Girl –afirma molt orgullosa-. I 11 anys a Speak Easy. Allà és on vaig conèixer mig Sitges perquè darrere dels fills venien els pares, els tiets i comences a formar part del poble. Des de fa 7 anys treballo a The British School of Barcelona, a Castelldefels, on sóc mestra de suport. M’encanta treballar amb infants: si dones una mica, reps moltíssim.

Ser profe d’anglès deuria ser la sortida professional més clara quan vas arribar…

Sí, ensenyar anglès era la sortida més fàcil en un país estranger. El meu somni era ser llevadora. Si m’hagués quedat a Irlanda, m’hauria agradat fer-ho. M’encanten els nadons i les dones. I estic molt orgullosa dels meus parts, els dos naturals…

I un, amb anècdota inclosa…

Síii, el del Max, el meu segon fill, que ara té 7 anys. Va néixer al terra del lavabo de casa. Vaig trencar aigües i vaig trucar a la llevadora dels Camils, la Martina, per dir-li que anava cap allà. Però les contraccions de seguida van ser cada dos minuts. No entenia res! Vaig anar al bany amb ma mare i la meva sogra perquè no podia ni baixar l’escala de l’edifici familiar. Va arribar l’ambulància i ja estava dilatada de 9 cm! Els ambulanciers no sabien què fer. Vaig sentir que era la meva pròpia doula. Jo, al terra del bany, amb crits de part, necessitava empènyer i tothom em deia que no ho fes, que esperés que arribés el metge…El pare (que és músic) no hi era, estava tocant a Madrid. El meu sogre donava voltes al pati, desesperat…Molt surrealista! Molt fort tot plegat, però, molt maco.

I què va passar?

Va arribar el metge, que era en Josep Maria Soto i em va preguntar com em deia. Jean, -li vaig contestar plorant desesperada- i please, quiero push –vaig implorar-. Empuja, empuja bonita –em va contestar- i va sortir en Max, el meu soldat. Amb ell en braços, vam anar junts en ambulància als Camils. La llevadora, quan em va veure arribar amb el nadó entre els llençols, quasi es desmaia. Sort que tot això va passar a les quatre de la matinada i no al matí, amb tothom a La Granja prenent cafè i una ambulància al Cap de La Vila amb tot el tràfec de gent! Hahaha!

Quina història!!

Feia dues generacions que no naixia ningú a casa dels Ferret de Querol, en Max és el més sitgetà de la família. I així em vaig fer famosa, l’anècdota corria com la pòlvora, això sí guarnida amb detalls afegits: es rumorejava que vaig tallar el cordó amb un ganivet a la cuina o que vam demanar el ganivet del pa a Can Masó, hahaha…

I tu ja ets mig sitgetana, com es viu la barreja?

Cuino molt plats de la meva terra i de ma mare per estar més a prop d’Irlanda, però, també botifarra amb mongetes i caldo, que als meus fills els encanta. Adoro la dieta mediterrània i la qualitat i frescor dels productes d’aquí i m’entusiasma la cultura de tapes, canyes i pintxos…

Com veus Sitges?

Sitges és una mica bombolla, és difícil escapar-ne. Hi ha de tot i moltes festes, és molt fàcil quedar-s’hi i molt difícil sortir-ne. És una llàstima que es perdin els locals emblemàtics com El Xatet. Quan va néixer el meu primer fill Luca, en sortir dels Camils vam anar a menjar-hi el típic biquini de pa de pagès de sobrassada i formatge, mmm, deliciós! Trobo que ara a Sitges li falta caràcter, personalitat. Ha perdut molt…I em sap molt de greu. Ha crescut molt en 17 anys, però, no marxo perquè és la llar dels meus fills. Sense ells potser m’hi hauria escapat, però, hi tornaria segur.

Massa gent?

Sí, massa. No m’agraden les multituds de l’estiu ni dels caps de setmana ni les platges brutes i plenes de gent…De l’octubre a l’abril hi estic molt a gust a Sitges, i a l’estiu aprofito per marxar a Irlanda, on estic millor que aquí.

Què et sorprèn de Sitges?

Sempre m’ha sobtat que, malgrat ser un lloc tan cosmopolita, la gent sigui tancada. Els irlandesos són coneguts pel seu bon humor. A Irlanda, la gent és amable, servicial, acostuma a riure i somriure i enceta converses aleatòries arreu. Va caldre un temps d’adaptació a la gent d’aquí, al carrer els vianants són més seriosos, amb un posat greu. Després de tants anys aquí, ja m’hi he acostumat tant, que quan hi vaig fins i tot se’m fa estrany que gent desconeguda em parli i em somrigui pel carrer! A Sitges no és tan fàcil fer amistats com en el meu país, però, quan hi entres és per a sempre.