Ventura Sella Barrachina

«Amb l’edat, valores el bé que hagis pogut fer»

Ventura Sella al seu domicili de Sitges el 2017

Entrevista: Anna Grimau

Fotografia: Antonieta Montserrat

Tot i ser en Ventura de Sitges de tota la vida, haig de confessar que no el vaig conèixer personalment fins fa un parell d’anys. Vaig acudir a ell per demanar-li on podia trobar informació sobre el meu oncle Jaume Daví, per a un article que estava preparant aquells dies. Em va meravellar el seu cap clar: en un segon em va dir de memòria dues publicacions i les respectives pàgines on es feia referència a Daví. Jo, que tinc la sensació de no recordar què vaig fer ahir, em vaig quedar bocabadada. Em va entusiasmar la interessant conversa que va seguir i la complicitat d’en Ventura i l’Antonieta, una parella que porten més de 60 anys plegats i encara els espurnegen els ulls quan es miren. Aquell dia vaig decidir que era imprescindible fer-li una entrevista. I aprofito l’excusa que, aquesta setmana, en Ventura Sella pentina els 93 anys. A partir d’aquest moment, el seu testimoni ja forma part de la nostra memòria històrica.

Com era el Sitges que recorda?

Hi havia una gran llibertat de poder anar pel poble, jo era un marrec de carrer. Sitges, aleshores, vist des d’ara, sembla un Sitges idíl.lic però no hem de pintar els temps passats de color de rosa. Hi havia moltes privacions i més dificultats.

Sobretot a partir de la guerra…

Sí, a la guerra vam patir molt perquè malgrat que el meu pare no tenia cap significació política, més aviat érem considerats de la part del Franco, dels feixistes. Aleshores no en deien franquistes ni nacionals, sinó feixistes. I la gent que volia matisar deia els militars, que eren els qui anaven a favor de Franco.

Quins records té de la guerra?

Tot s’ha de passar per un sedàs. A més, dels 9 als 12 anys jo era un nen. Vam passar gana perquè hi havia privació de menjar. I quan passes gana t’agafa un mal al pit, una opressió. Aquí a casa, malgrat les limitacions, sempre vam poder menjar i va arribar un moment que menjàvem albergínies bullides sense oli, menjar horroròs. Encara avui els hi tinc una mica d’aversió, tot i que les menjo. S’aprofitava tot, de les faves en menjàvem les peles també bullides. La població civil el que més patia era la fam i volia que s’acabés.

Què ha passat pel sedàs amb els anys?

Les barbaritats que van fer la part anarquista, la part no revoltada, van ser molt exagerades. Hi havia un sentiment d’aversió. Ara, quan s’ha sabut que per l’altre cantó també hi va haver les mateixes barbaritats i menys justificades, perquè es presentava com la part civilitzada, el judici s’ha suavitzat.

Els primers dies després de l’entrada dels Nacionals a Sitges, el local de la Falange es va establir a la Torre d’en Sabriano, on ara hi ha el Sitges Park Hotel. Hi van convocar una pila de noies joves afiliades a associacions d’esquerra, les van rapar i les van fer passar pel Cap de la Vila, sent escridassades i avergonyides pel poble.

Com va ser la postguerra?

Després de la guerra les caresties alimentàries van durar molt de temps i no es va restablir una normalitat fins el 1952, aproximadament. Durant més de 10 anys no hi havia res a les botigues. Es comprava a l’estraperlo. La gent s’adapta de seguida en aquestes circumstàncies anòmales. Quan hi ha una desgràcia natural, un aiguat o un incendi, de seguida surten els lladres per saquejar. I els estraperlistes se n’aprofitaven molt. Hi havia tensió al carrer i menyspreu cap als vençuts, que vivien amb molta por.

On va estudiar?

Estudiava al Col.legi Samà de Vilanova i després a l’Institut Ausiàs March de Barcelona. En acabar el batxillerat, amb 20 anys, vaig anar de novici a Montserrat. Se’m va aconsellar que no tenia les condicions aptes per ser monjo i en vaig sortir amb 25 anys. Al monestir hi havia un ambient d’alta cultura, sobretot humanística. L’amor a l’estudi el vaig aprendre allà.

Què va fer aleshores?

El pare d’un company de Montserrat, que era director d’una gran companyia distribuïdora de pel.lícules, em va trobar feina a Madrid, on vaig estar-hi quatre anys.  Sortia molt acomplexat de Montserrat. A Madrid encara hi havia molta misèria, hi havia barris molt cutres. Em va impressionar molt que la premsa matutina -Abc, Madrid i A- i la de la tarda –Informaciones, El Pueblo, Alcázar i Madrid- quan ja feia tretze anys que havia acabat la guerra en parlessin  com si en fos l’endemà, amb una bel.ligerància tremenda contra els enemics de Franco.

Madrid em va agradar moltíssim i tinc un record extraordinari dels amics que hi vaig tenir, que no n’hi havia cap de Madrid perquè jo vivia en una pensió.  En aquells anys, el meu gran refugi va ser el meu cosí Ángel Antonio Mingote, amb qui més vaig freqüentar.

Unes vacances d’estiu vaig conèixer la Antonieta Montserrat a Sitges i vaig demanar el trasllat a l’oficina de Barcelona. Vam començar a festejar al 1956 i ens vam casar al 1959. El 1960 neixia el nostre primer fill, en Joan.

Va treballar a Sitges?

Sí, vaig trobar feina a Sitges d’administratiu als hotels de Vives-Anduix. Després vam agafar la botiga de roba La Maragda i hi vam afegir ceràmica popular espanyola que veníem a preus irrisoris. La compràvem a  Puente del Arzobispo, a Toledo, al costat de Talavera de la Reina. Van ser els primers anys del turisme internacional a Sitges, els estrangers venien en cotxe i podien carregar les compres.

Ja de gran vaig estudiar Filologia Llatina i vaig acabar sent professor de llatí a l’Institut Vilafranca. Vaig ser universitari amb 43 anys. Cinc anys després, el meu primer dia de classe com a professor, vaig estar a punt de girar cua al tren. Els alumnes em van acollir molt bé i vaig arribar a la conclusió que mentre s’estudia, ets jove. Vaig donar classes durant 17 anys d’una de les coses que més m’ha interessat: el llatí.

Com veu el país ara?

No me’n sé avenir del caos que hi ha, hi ha exageracions de tots cantons. La classe política, fora d’una part molt respectable i molt com cal, n’hi ha masses que són uns arribistes.

És afiliat socialista, com veu el PSC?

Veig el partit molt malament. Lluito perquè encara pugui tenir la ideologia, que és en el que crec, en la idea. Tots els valors, igualtat d’oportunitat per a tothom, respecte als Drets Humans, no vassallatge als poderosos, un respecte bàsic a la persona. Avui dia hi ha massa interessos materials, tothom va a la seva. 

Què canviaria de Sitges?

Trobo que hi ha molta brutícia ara a Sitges. Potser és cosa de l’edat i sempre n’hi ha hagut. No entenc el Carnaval i trobo que hi ha massa xivarri per Festa Major. He de reconèixer que em passo en el defecte dels vells, en el sentit que la nostra Festa Major era la bona. La d’ara estic segur que pels joves és l’autèntica, però, jo ja no hi combrego.

Durant 20 anys vas ser cronista local de l’Eco, perquè ho va deixar?

Vaig plegar en fer 20 anys perquè n’estava cansat i em costava massa. Amb en Jacint Picas hi vaig entrar una mica forçat per respecte a un amic que estimava molt i perquè alguna altra persona m’ho va demanar. Vaig tenir com una obligació de continuar la seva obra amb les limitacions, ell tenia moltes més qualitat literàries que jo. El que més m’agradava era parlar de temes culturals, comentar presentacions de llibres, representacions teatrals, conferències.

Ja gairebé pentina els 90, com es veu la vida amb 9 dècades damunt les espatlles?

El 15 d’abril compleixo 90 anys, a veure si hi arribo. Em considero vell per reflexió perquè tinc prop de 90 anys, però no em sento vell de tal manera que hi ha una anècdota que de vegades comentem entre amistats: fulano de tal deu ser molt gran, i només té un any menys que jo, sense considerar que jo sóc vell.

Amb l’edat valores més l’estimació a la família i als altres i el bé que hagis pogut fer. No canviaria res, no m’agrada recordar el passat. Me’n penedeixo de moltíssimes coses, però, no en diré cap. Sobretot em penedeixo d’haver actuat a cop de foc, sense reflexió. Quan som joves som massa passionals. La vida ens ensenya a ser més reflexius, més pausats. També he deixat de fer molt de bé per falta d’aptitud o coneixement. Hauria pogut fer moltes més coses bones, però no tinc consciència d’haver fet mal, en dec haver fet, però, no en sóc conscient.

Hi pensa en la mort?

Hi penso molt, contínuament. No em fa por perquè comprenc que forma part de l’estructura de la vida. O sigui, la vida d’una persona és com una habitació que té un porta d’entrada i una altra de sortida.

Tinc un altre convenciment, tinc tan bona salut que no m’estranyaria que em morís de sobte, que me n’anès a dormir i em trobessin l’endemà. La mort plàcida que desitjaríem tots. Cada dia és un regal.