Albert Gironès: «vaig creuar els oceans cercant noves experiències»

Albert Gironès a Sitges el 2019

Entrevista: Anna Grimau

Fotografia: Pere Barrio

L’Albert Gironès Biarnès (Tarragona, 1973) fa més de 30 anys que viu a Sitges, on sempre havia estiuejat. Quan la família es va establir a la Blanca Subur es van fer socis del Club Nàutic, d’on n’és el Contramestre des de fa més de 10 anys. La passió pel mar li va encomanar el seu pare. Després de treballar uns anys tancat en oficines de Barcelona, al 2003 li va sortir l’oportunitat de dur un veler fins l’Argentina. No s’ho va pensar dos cops. Havien de ser dos mesos i van acabar sent dos anys recorrent mig món, deixant-se endur pel destí, les circumstàncies i el vent. Una intensa aventura que ha plasmat en el llibre Crónicas de un tripulante, que us aconsello que llegiu i regaleu aquest Sant Jordi perquè enganxa des de la primera pàgina. Es pot comprar al Quiosc de l’Alba, en qualsevol llibreria per encàrrec i al mateix Club Nàutic de Sitges. Un llibre que és un homenatge al mar, als somnis i a la llibertat.

Com es van convertir dos mesos en dos anys?

Inicialment només havien de ser unes vacances. Vaig continuar per la inquietud de seguir descobrint llocs nous i gent nova i per l’experiència intensiva de la vela. A Cap Verd em vaig desembarcar després de tres setmanes navegant i em va sortir l’oportunitat de creuar l’Atlàntic en un catamarà. Un cop al Carib, vaig fer un canvi de xip: per tornar i buscar feina a Barcelona, -em vaig dir- doncs, la busco aquí i gaudeixo del lloc. Vaig treballar tres mesos a Martinica i després em vaig poder embarcar de nou, aquest cop cap el Pacífic. Allargant i improvisant… em vaig començar a deixar portar.

Quina és la sensació de deixar-se portar?

Sents que vius més el present. Et fa sentir més viu, com quan érem petits i tot era nou. Dins del nostre entorn i la rutina costa més, pensem molt en el passat i en el futur, i el present el vivim poc, en petites dosis. En un viatge així, aquests moments són pràcticament cada dia. Quan surts del pilot automàtic i entres en aquesta vida present, el temps es dilata moltíssim. Per a mi, dos anys allà han estat com 10 aquí, per haver-los pogut viure amb intensitat.

«Quan surts del teu entorn, aflora l’essència del que realment ets. El mar despulla la gent i la mostra tal com és.»

Com és la vida en un veler?

Cada dia és un repte constant amb la navegació, el vent, les veles, amb les reparacions que van sorgint…Estàs molt lluny de qualsevol ajuda externa i has de ser completament autosuficient. Un repte de poder estar bé amb tu mateix i conviure bé amb els altres. Encara que estiguis en un medi tan obert com el mar, un vaixell és com un Gran Hermano, en 40 metres quadrats, de vegades, has de conviure amb gent que has conegut pocs dies abans. Per sort vaig embarcar amb gent molt maca amb qui encara mantinc contacte.

Quines qualitats ha de tenir un bon tripulant?

Es mira més el perfil que l’experiència. Que sigui una persona calmada, que no s’atabali en situacions extremes, que sigui afable i respectuosa amb els altres i amb ganes de col·laborar sempre. Un prepotent dins d’un vaixell no dura ni dos dies. A més, a bord, qualsevol petit conflicte es magnifica i l’endemà encara es més gran. No hi ha prou espai per agafar distància.


«El mar l’has de gaudir, però també l’has de saber interpretar. Hi ha dies que diu que no vol que hi entri ningú.»

Què és pitjor a bord, les tempestes o els problemes de convivència?

Les tempestes són dures, però els problemes de convivència són encara pitjors (riu). Les tempestes et posen a prova a tu, al grup i al vaixell. La pitjor que he patit mai va ser en l’inici del viatge i em va curtir per les que van venir després. Va ser baixant de l’Estret de Gibraltar a Les Canàries: tres dies i tres nits d’onades gegantines amb gairebé 50 nusos de vent constants, pluja i fred. El vaixell s’anava trencant i no teníem electricitat, ni radio… vam estar tot el temps lligats a fora, tan sols amb una brúixola, un GPS de butxaca i els nostres braços. Entrava aigua per tot arreu. Vam patir per les nostres vides.

Et deuries preguntar què o qui et manava ser allà…

Constantment. Els minuts es feien eterns. Quan ja portàvem més de 48 hores sense dormir, vaig començar a somniar despert que estava calentet al sofà de casa, o en una cafeteria, tot era molt confús, i després retornava i em deia: Què hi torno a fer aquí? Després va arribar un moment en què vaig acceptar la realitat: estem aquí, i si ha de passar el pitjor, passarà. I a partir de llavors em vaig sentir alliberat, amb calma interna. I la tempesta va passar.

Quins van ser els millors moments?

Difícil concretar…Són tants! Gaudia molt de les guàrdies nocturnes, sota una Via Lactea molt ben definida i de vegades, amb el mar fosforescent per la quantitat de plàncton que hi havia. Les onades i els dofins s’il·luminaven en la foscor! També les arribades a illes paradisíaques després de molts dies de navegació: conviure amb aquella gent, com els natius de les Marqueses o Les Vanuatu, la satisfacció de superar tots els reptes que anaven sorgint, i sobretot conèixer la resta de navegants que, com nosaltres, estaven viatjant arreu del món… tantes experiències amb gent interessant que et donaven una perspectiva totalment diferent.

Per què et vas embarcar en aquesta aventura?

No vaig sortir amb cap expectativa de buscar res i, en canvi, vaig trobar molt. Aquelles noves experiències em van ajudar sobretot a conèixer-me: els meus defectes, les meves virtuts, les meves limitacions…Aquí vivim una mica auto-enganyats o encasellats, ens veiem com ens veuen els altres. Quan surts fora del teu entorn, aflora l’essència del que realment ets, no has de demostrar res a ningú. A més, el mar despulla la gent i la mostra tal com és.

Què més s’aprèn al mar?

Quan més experiència tens, més respecte tens al mar. L’has de gaudir, però també l’has de saber interpretar. Hi ha dies que el mar diu que no vol que hi entri ningú.