Manuel Blesa: «La pintura t’enverina i no la pots deixar»

Manuel Blesa al seu taller del carrer Carreta de Sitges el 2018
Foto: Albert Gironès

El pintor Manuel Blesa Rodrigo va néixer fa 73 anys al poble aragonés d’Ariño, on la família tenia una barberia. La pintura ha estat la seva passió des de ben menut fins el punt que el mestre el va arribar a pegar per dibuixar sempre a classe. Fa 55 anys que és a Sitges, es va enamorar del poble pel seu ambient artístic i n’ha gaudit les millors èpoques. Durant un quart de segle ha estat l’autor dels cartells del Menjar de Tast i el seu taller al carrer Carreta desperta l’admiració de sitgetans i foranis. El seus quadres de ceràmiques són inconfusibles. Hi fa servir una tècnica molt depurada perquè la ceràmica –diu- no t’accepta la pinzellada. Es ahí donde se ve la maestría, sosté.

Sempre dibuixava de petit, però recorda quan va començar la seva passió per la pintura?

Quan tenia 7 anys un pintor, A. Domènech, va venir a restaurar l’altar major del l’església del meu poble. Jo mirava fascinat com feia els relleus amb la tècnica de “a la cola”, volums amb els daurats de les columnes barroques, autèntic, autèntic…

 I enlloc de jugar amb els altres nens sempre anava a veure com pintava…

Sí, a l’hora del pati m’escapava a l’església i quan ja no sentia la remor i la cridòria dels nens jugant al carrer, tornava corrents a classe. Em vaig enamorar d’aquell home i el seu art. Crec que per això m’agrada tant l’imaginari religiós, crec que les coses se’ns queden al subconscient.

I com va ser que va venir a Sitges?

A través d’un amic del poble em van oferir feina de cambrer. Tenia 18 anys i em vaig enamorar de Sitges. Vaig tenir la sort que els cambrers teníem entrada gratis als grans espectacles del Prado i El Retiro. Allà vaig veure a tots els grans, sobretot de flamenc: Lola Flores, El Pescaílla, La Camboria (hereva de Carmen Amaya), La Singla…Una meravella! També Salvatore Álamo i Julio Iglesias. Els clients amb trajo i amb ampolles de champagne. Un ambient, oooohhhh!!

Era l’època dels suecs i les sueques…

Sí, hi havia dues agències de viatge que només portaven nòrdics, sobretot suecs. Era al.lucinant veure rosses! Ens va donar tan fort que, amb un amic meu que no havia sortit mai del poble, vam anar a Estocolm un estiu. Feia de guitarrista en un restaurant d’un maître català on tothom sopava en silenci mentre jo tocava. Em donaven mil peles al dia (6 euros), eren diners, eh! La guitarra m’ha salvat tantes vegades…

I com va aprendre a tocar la guitarra?

Hi havia un gitano enllustrador, Remolinos es deia, que tocava a la bodega Apolo de Barcelona, era molt bo i em va ensenyar. Vaig fer dues temporades d’estiu a Los Tarantos del carrer Parellades. Amb camisa blanca, “chorreras” i patilles, hahahaha! Després vaig agafar la bodega La Bota del davant del Superpollo. Amb la guitarra, cada nit s’omplia amb un ambientassu de por, però vaig tenir la fatalitat que enderrocaven l’edifici. M’havia costat traspassar-la i de sobte em vaig trobar al carrer. I em vaig posar a fer retrats al Passeig.

Ho recordo, era tot un espectacle!

Sí, venia la gent a veure com fèiem els retrats i t’aplaudien si l’acabaves bé. Vam començar el 1968 amb Fuentetaja i uns quants i al final érem una vintena.

A 500 ptes el retrat (3 euros) i si en feies 5 o 6 al final era pasta a l’època! Només treballàvem a partir de les sis de la tarda. Set horetes i guanyaves més que un ministre!

I després a celebrar-ho…

Sí, després de pintar anàvem a la bodega d’en Sariol i com li anava la marxa, sopàvem i fins a les quatre de la matinada…Érem bohemis, bohemis! I fins avui que he viscut de la pintura.

A l’estiu feia temporada al Passeig i a l’hivern a Les Canàries…

Sí, i a bord del plataner (el vaixell que feia el trajecte de 7 dies a Les Canàries) vaig conèixer la meva dona, Huberta Siemann, és austríaca i aleshores estudiava espanyol a Barcelona. Parla 4 idiomes, és molt culta. I vam tenir el primer fill. Vam conèixer el propietari d’on tinc el taller al carrer Carreta. Era un un aragonès que tenia la carnisseria de cavall a la Plaça de l’Ajuntament. Vam arribar a un acord per comprar-li la casa, em va encaixar la mà i aquest va ser el contracte. Serapio Cabeza es deia. Em dones els diners quan puguis, sense pressa -em va dir-. I cada vegada que li pagava anàvem apuntant…

Paraula de cavallers…

Totalment. Després vaig rebre classes a Saragossa amb un pintor molt bo, Alejandro Cañada i també a la Llotja de Barcelona amb Félix Revello de Toro, un retratista increïble que pintava tota la flor i nata d’Espanya, inclosos els reis. Va ser començar a fer exposicions i deixar el passeig. La primera expo la vam fer amb Maite Muñoz al Majestic de Barcelona i a la seva galeria. Després una expo rere una altra: sala Nonell, Alcolea de Madrid i després vaig començar a tocar gairebé tot Europa. I quatre països creuant el toll.

Perquè es va quedar a Sitges?

Per l’ambient artístic que hi havia i perquè a pocs llocs hi havia tantes galeries. I a l’Àgora s’ajuntaven tots, Pruna inclòs. Mai he signat cap contracte amb cap galeria perquè sempre he volgut la meva llibertat i l’estudi m’ha donat per viure més que les galeries. Tinc clientel.la pròpia: anglesos, alemanys, suïssos…I a Sitges, gairebé a cada casa hi ha obra meva.

A part de donar-li de menjar què li ha aportat la pintura?

La pintura és com quan un s’enverina amb alguna cosa i no ho pot deixar. És el meu món, la meva teràpia, el meu art. Sempre he procurat tenir una personalitat pròpia en la pintura. Vaig començar amb el món rural amb les àvies de dol, pintava pels pobles per la part de Teruel. Moltes teulades de totes les formes i colors, parlava amb el mossèn del poble i em deixava pintar des de dalt l’església. Després en col.leccionar ceràmica (tinc prop de 700 peces de ceràmica aragonesa antiga) vaig començar a endinsar-me en aquest món. I ara estic amb les Verges i Sants (capitotas) de vestir que també col.lecciono i que aviat exposaré a Sitges o Barcelona.