L’Steve Blair (Londres, 17 de febrer del 1965) exerceix l’acupuntura des de fa 31 anys i en fa 14 que té consulta a Sitges. Des de petit ja se sentia atret per les arts marcials i l’Orient. De jove va seguir aquesta atracció amb la lectura de la filosofia oriental amb Tao Te King i Confuci com a grans referents. Abans de iniciar el seu camí per l’acupuntura, va estudiar fotografia d’art contemporani i feia retrats a persones orientals. Això va ser després de treballar en un bufet d’advocats a Londres. Li encantava aquesta feina perquè amb 16 anys va descobrir que els tribunals eren el reflex de la vida. Durant un any també va exercir feines similars a les d’advocat a Sidney, la capital australiana. 

Com et vas formar?

Vaig estudiar medicina oriental a la Universitat a Londres i després vaig fer un màster d’acupuntura. A Londres vaig conèixer la meva dona, que és japonesa, i ens va sorgir l’oportunitat d’una beca per estudiar acupuntura durant un any al Japó. Per sort, per atzar o per causalitat, vaig conèixer aTokio el qui després seria el meu mestre d’acupuntura, l’Edward Obaidey. De seguida vaig sentir una profunda connexió amb ell i la seva forma de treballar. Vaig anar al Japó per un any i m’hi vaig quedar 8. 

Què és l’acupuntura? Com la definiries?

És una bona pregunta. Jo me la faig constantment. El caràcter xinès de l’acupuntura és una imatge que té una arma metàl.lica amb una boca que suggereix una persona que crida de dolor. Té una marca a sobre de la boca que indica que impedirà que la persona cridi. Així que una agulla d’acupuntura significa literalment una arma que es fa servir per aturar el dolor. 

Sembla una contradicció, no?

Sí, si ho mirem així podem entendre que és bastant natural tenir por a les agulles. Per descomptat això no vol dir que l’acupuntura sigui dolorosa. Els meus pacients saben que em senten més a mi que a les agulles. L’agulla fa mal si es col.loca en un punt incorrecte. Així que depen de l’habilitat de l’acupuntor. Tampoc és bo tractar algú que té un trauma amb una agulla molt forta perquè empitjorarem el dolor. La intensitat del tractament s’ha d’ajustar a cada persona.

El cos sempre segueix l’energia. Així que si l’energia canvia, el cos també.

I com saps què necessita cada persona?

La sessió d’acupuntura comença abans de la física. Analitzo l’energia de la persona per veure com és i què necessita. I ho faig mirant la constitució, els ulls, els llavis, el nas, les orelles…El teu cas és molt clar: ets de bon menjar, ho veig en la mida de les teves narines que indiquen que els intestins són grans. La carn és important a la teva dieta. Els teus llavis són carnosos, el que vol dir que tens prou sang per fer una bona digestió. També detecto molt al pols.

Què hi detectes al pols?

La qualitat que té. El pols et deixa mesurar l’energia del cor que és molt important per veure quina profunditat d’acupuntura necessita. Vaig posant les agulles i vaig prenent el pols constantment per mesurar si cal més pressió o menys. Em dona pistes per saber quin meridià tractar i amb quina intensitat. 

Com funciona l’acupuntura?

Aquesta és la pregunta d’or. Primer som éssers energètics i després físics. El cos sempre segueix l’energia. Així que quan l’energia canvia, el cos la segueix i també canvia. Per exemple, quan vas de vacances la teva energia ja fa temps que hi era mentre planejaves el viatge. Per tant si la nostra energia es bloqueja, el nostre cos també es bloqueja. Ja sé que és una mica estrany parlar d’energia perquè pot semblar místic o espiritual.

L’energia és fonamental?

Sí, perquè forma part del procés cap a una bona salut perquè precedeix el que es pot veure. El sistema de meridians es pot concebre com una divisió de l’ésser subconscient o conscient o com la divisió entre el físic i el no físic. Qualsevol canvi al sistema de meridians a través del tacte, la moxa o una agulla d’acupuntura iniciarà un canvi energètic. I el cos físic el seguirà. 

Què et trobes a la camilla?

La majoria de persones tenen l’energia bloquejada, bloquejos emocionals. Amb els anys també he observat que les persones grans tenen major resiliència. Tinc pacients de 80 anys que tenen molta més energia que molts de 40. I és que la gent gran respon molt bé a l’acupuntura com els infants i els joves. En canvi, l’edat del mig els costa més perquè tenen l’energia massa al cap, pensant. Estan estressats i això no els permet deixar que es treballi bé la seva part emocional i física. També vénen més dones que homes perquè són més valentes i estan més acostumades a preservar l’energia. Normalment la dona ve primer i després ve el seu home a la consulta.

La majoria de persones pateixen bloquejos energètics i són emocionals

Com ha de ser un bon acupuntor?

El bon acupuntor ha de ser com a una tassa buida, que estigui molt obert a rebre nova informació i entendre la filosofia d’aquesta tècnica:  buidar d’energia per omplir d’energia, com el Txi Kong. Si vols ser honest, has d’estar disposat a aprendre dels teus pacients. Per això sento molt d’amor per a qualsevol persona que ve a la meva consulta, un amor profund des del cor, perquè els meus pacients em donen tant i aprenc tant d’ells que només puc sentir agraïment cap a ells. Hi ha una energia invisible entre tu i el pacient que és realment el que s’hi mou. És molt subtil. Ho vaig aprendre del meu mestre Obaidey. 

Tens alguna cita preferida?

Una del meu gran mestre de Tai-Txi a Tòquio, Sam Tam, que ara té 82 anys: “Si fas servir la força, perds la força”. Es refereix a l’aplicació del Tai-Txi com a art marcial. La considero molt adient en l’àmbit de l’acupuntura perquè els occidentals acostumem a voler donar una solució a un problema sense mirar realment la seva arrel.De fet, l’origen del problema podria ser haver fet ús de la força. Has gaudir de la presència física dels altres, nodrir la salut i viure al màxim.

Què et va dur a Sitges?

Quan vivíem a Tòquio hi havia molts festivals a l’aire lliure que em recordaven Barcelona. Al 2007 vaig fer un viatge per comprovar les meves opcions: primer Londres, després Barcelona i finalment Sitges. I aquí vaig tenir molt bones sensacions díficils de traduir amb paraules. Estic molt content d’haver vingut.

Entrevista d’Anna Grimau

Fotografia: Clàudia Sauret

En Joan Masip és la quarta generació de Can Masip i la seva fruiteria i verduleria, l’últim vestigi de la que fou la darrera Masia al Centre de Sitges. Ocupava una hectàrea de terreny on ara hi ha el Carrer Europa. Allà, a començaments del s.XX, els seus besavis hi tenien una Sínia on conreaven tota la fruita i verdura de temporada, amb dos galliners immensos, a més de vaques i conills. Com a bon descendent de pagesos, en Joan Masip reivindica la fruita i verdura de temporada i de proximitat.

Explica’ns la història de Can Masip…

Els meus besavis, Magí Masip Prats i Àngela Poch Bartolí, eren de Sant Magíde Brufaganya (Tarragona) i venien a Sitges a fer el tancat del ramat. Fugint del fred de es muntanyes passaven l’hivern aquí, feien la transhumància. Els ramats els tancaven a la Fragata i a l’alçada del Subur. En aquella època tot Sitges era rural. Al 1901/02 el meu besavi va comprar una Masia i s’hi van quedar. La Sínia anava des del Passatge dels Termes fins al carrer Europa i del Passeig de Vilanova al Carrer Espalter. Hi tenien dos galliners immensos amb capacitat per a 5 mil aus i vaques. Les menjadores feien tota una línia amorrades a l’antiga carretera.

Pot ser que encara tinguéssiu les vaques quan tu i jo érem petits? Recordo que a casa hi compràven ous, verdures, pollastre (havies d’encarregar-lo, mata’m un pollastre o un conill…) i llet…

En aquella època ja no teníem les vaques, però sí veníem llet que compràvem a una vaqueria de Vilanova. Ara gallines, conills, pollastres, els que vulguis… i la resta, horta. També teníem un o dos tocinos per fer la matança per a consum propi. 

Com era on teníeu la Sínia a l’època?

Només veies les terres i el xalet Catalunya del Passatge dels Termes. La casa estava encarada als camps, però, en urbanitzar, en fer els carrers, va quedar del revés, d’esquena. Si vas pel carrer Termes veuràs l’entrada del carbó. Aquella reixa és per on entraven la llenya. La façana principal està contra un bloc de pisos. Un despropòsit de l’urbanització de l’època.

Urbanització que també va arribar a la vostra masia…

Sí, la nostra va ser l’última masia que va quedar al mig del poble. La van enderrocar cap al 1991/92. Anys abans, al 1973, els avis ja van haver de marxar passat la via del tren. Havíem de portar l’aigua del pou cap a allà dalt, on no n’hi havia. I vam haver de posar un tub fins al pont de Sant Crispí, que li deien el pont d’en Masip perquè teníem la terra allà. Dues hectàrees que estaven a tocar de la sínia de Can Robert, l’horta de Can Barbeta, li deien. Estàvem enganxats, només ens separava una rasa. 

Quines sínies més hi havia?

Tot eren masies des de la recta de la Mata fins on hi havia la Peugeot abans, aquell edifici alt, al Camí dels Capellans amb Passeig Vilafranca. La resta horta i vinya. A la Recta de la Mata, a la riera, hi havia la Masia d’en Matias. Continuaves per aquells camins de marge amb què podies travessar tota la Plana i trobaves els Monclús, passat El Vinyet. Després anaves seguint i trobaves la masia d’en Caverdós, més avall hi havia en Manel Sunyer, l’avi de Can Pela, que tenia unes terres tocant a les nostres. La Sínia Morera, la d’en Julián…

I anaven a vendre a mercat…

Sí, els meus avis tenien parada al Mercat (Vell). Tothom anava a comprar al mercat aleshores, no hi havia supermercats. La carn estava als laterals i al mig la fruita i la verdura. El peix anaves per una porta a un mercat més petitet que és on hi ha l’Stämpfliara. El 1985/86, quan van traslladar el mercat els meus pares van decidir posar la botiga. 

Què vol dir tenir una sínia?

Que tens de tota la temporada de tot i de regadiu. No fas un conreu extensiu d’albergínies, per exemple. Sinó que cultives albergínies, pebrots, tomàquets… tot el que hi ha de temporada. Ara tot l’any pots comprar de tot, però, s’ha perdut el gust de les coses. El món va al revès perquè mengem coses que no toquen. Veus una taronja a l’agost i te la menges. A la gent quan li dius que ve de Sudàfrica se’n fa creus. En veus tot l’any a la botiga i com no hagis tingut contacte amb la terra, no coneixes el cicle de la fruita i la verdura. Menges de tot quan vols, però, a quin preu i a quin gust. 

Com les fruites subtropicals?

Exacte. Et pots menjar un mango que vingui del Brasil i sincerament si has tingut ocasió de menjar-ne allà, no té res a veure… És com el plàtan de Canàries. Ha d’estar nou mesos a la planta perquè estigui dolç. Els que ens arriben aquí els tallen amb set mesos, si t’hi fixes veuràs que la meitat és groc i l’altra meitat verd, els hi posen gas per a que es posin grocs. Com les taronges de València. Les que vénen aquí són totes de la mateixa mida i les enceren per a que estiguin ben enllustrades. I ho acabes pagant. Una taronja que podria costar 1’10 el kilo la pagues a 3. 

Què recordes de petit a la Sínia?

A la Masia hi vivien els meus avis Joan Masip i Antònia Serra (nascuda a Artesa de Segre) i les meves ties Carme i Isabel Masip. Jo m’hi quedava alguna vegada a dormir. Recordo que hi feia molt fred i havies de dormir amb un toude mantes. A l’entrada hi havia un porxo amb una eura i una morera molt grans. Cada sínia tenia un pou. Eren ovalats amb una escala de gat que baixava i molta gent podia caure dins. Després els va tancar amb una reixa. Senties a dir que el nivell de l’aigua del pou de vegades estava més amunt o més avall, però, el cert és que abans plovia i hi havia aigua a tot arreu. I la gent tampoc feia servir tanta aigua com ara. 

A la Sínia, els meus besavis hi tenien vaques, conills i dos galliners immensos

T’ho passaves bé a la Sínia?

Per a mi era un circ, no t’avorries mai. A la masia tenies camp per córrer, formigues, granotes, arbres on enfilar-te… Era la imaginació al poder. No teníem rellotge, però, sabíem perfectament quina hora era i no calia que ens cridessin per dinar ni per berenar. Recordo anar en bicicleta per l’Oasis on tot eren camps de civada per donar de menjar al bestiar. Hi van posar la pista dels autos de “choque” i la plaça de toros mòbil a l’estiu. Les entrades les venien a l’agència de viatges del carrer Parellades al capdamunt del carrer Sant Pere. Eren vaquilles i no en mataven cap. Als guiris els entusiasmava.  

Deus ser dels pocs que vens fruitai verdura de Sitges?

Sí, compro als dos únics pagesos que hi ha a Sitges. A un que li agrada treballarla terra a l’última sínia que ens queda, a La Plana de Santa Bàrbara. I a Can Girona, que ho porten els de Can Pere. Coses més bàsiques i de més volum, com patates i cebes, les compro a un magatzem de Vilanova que és l’únic que hi ha a tota la comarca. 

Què és el que més t’agrada de la teva feina?

Em permet viure el barri, fer comunitat. Amb la pandèmia, com van tancar els supermercats, els xinos i el mercat, jo no donava l’abast. Els llocs que hi havia oberts èrem quatre i ens ho havíem de repartir tot. Tinc molts clients a Terramar i a Can Girona que fa tres anys que els porto les comandes a casa, molta gent gran que està sola. M’és igual que comprin 10 que 80, mai els deixaré sols. Per a mi no són un número més. 

Entrevista: Anna Grimau

Fotografia: Clàudia Sauret

En Josep Maria Tubau (nascut a Barcelona el 15 dejuny del 1944) ha passat mitja vida com a “viatjant” de sabates i des que s’ha jubilat ha descobert el plaer d’escriure. Fins el punt que s’ha convertit en un autor prolífic, amb la publicació d’una desena de llibres. Esment especial a Els lladregots d’almoïnes, la seva primera novel.la que us recomano moltíssim. El seu pare, el periodista Enric Tubau, va ser director del Cieru, El Noticiero Universal, durant la guerra. Fill també de mare il.lustre: la militant i fundadora d’ERC, Enriqueta Gallinat, que també va fundar l’Associació Les Dones del 36. Acabada la guerra els va venir l’exili a Osseja, a França, i quan van poder tornar, Enric Tubau ja mai va poder tornar a escriure amb el seu nom: signava amb el pseudònim de Jorge Montcada.  

Tenies uns pares de pes. Explica’ns una mica de la seva història… 

Ma mare es va casar amb 25 anys amb un home molt més gran, separat i amb fills. Era una dona d’acció, que no s’interessava gaire per la parella ni la família, primer va tenir la política a la butxaca i després els negocis. Com a padrins del casament van tenir els aleshores president de la Generalitat, Lluís Companys, i el president del Parlament de Catalunya, Joan Casanovas.  Al retorn de l’exili es va haver de dedicar a l’hostaleria. A Sitges, l’Enriqueta va crear El Vivero, en aquell moment a l’aire lliure. També fundàl’hotel i restaurant Maricel, a baix a mar, que tenia com annex la pensió Maricel del carrer Tacó. Més tard la botiga La Clavellina, d’articles de regals i souvenirs d’artesania al carrer Major, amb magatzem que donava al carrer Ángel Vidal on dormien els treballadors.  

Si em permeteu, fa pocs anys xerrant amb en Josep Maria Tubau vaig descobrir el vincle de la vida professional de l’Enriqueta i del meu pare, Jaume Grimau. Es deurien conèixer al Sándor de Barcelona (la primera feina del meu pare després de quedar orfe als 14 anys) i des d’aleshores va seguir les passes de l’Enriqueta a l’hostaleria: els meus pares van regentar El Vivero del 1959 al 1961 després que el deixés l’Enriqueta. Va treballar per a ella al Maricel, que després els meus pares es van quedar com a restaurant durant prop de 20 anys.  

Vaig conèixer el Jaume, quan jo era molt jove. En aquell moment, la inexperiència podia haver-me decantat per camins perillosos. Pel fet d’haver-se trobat en les meves mateixes circumstàncies, la seva amistat i els seus consells em van conduir a avui ser una persona de bé.

Primer va ser la teva meva mare qui va tornar de l’exili a França… 

Sí, s’estaven a Osseja, a 10 km de la frontera amb Puigcerdà. La meva mare col.laborava a la xarxa d’evasió de refugiats que fugien de l’ocupació nazi. Quan van entrar els alemanys a França durant la Segona Guerra Mundial, es va assabentar que la buscaven. Creien que era jueva. Va tornar de seguida, era el 1943 i va estar un any i mig a la ja desapareguda presó de Les Corts, la de dones de la Diagonal, on hi havia els grans magatzems Sears i més tard els del Corte Inglés. En sortir en llibertat va continuar activa  clandestinament. Un cop restablerta la democràcia va formar part dels òrgans de direcció d’ERC. El meu pare va estar empresonat a La Model. Em sorprén que les associacions de dones progressistes de Sitges mai s’hagin interessat per la personalitat de l’Enriqueta.

Com marca una mare així? 

Difícil, no la tens propera. És un personatge massa fort, en reculls el mestratge, però fa massa ombra. Primer pel negoci, per a ella el primer era el negoci. Ni el fill, ni el marit ni res: el negoci. I després, la política. 

Com vas començar a fer de viatjant de sabates? 

Treballava a la fàbrica d’en Guirro, al costat de la carboneria, al carrer Sant Honorat. Quan en Cisco va tancar, junt amb l’Antonio Cubillos vaig posar un taller de cinturons i bolsos. Vaig veure que els qui vivien molt bé eren els agents comercials: bones comissions, no s’estaven mai a la fàbrica…I en Cisco Guirro em va buscar una representació quan va tancar la fàbrica i vaig agafar dues maletes i fins que em vaig jubilar. Primer per Catalunya i després per tot Espanya. Sobretot a Alacant i Elx a fer els mostraris. Em va servir estar a la fàbrica per conèixer les sabates des de baix, per saber què estava venent. 

També viatjaves a l’estranger? 

Sí, després de les representacions vaig posar una comercial i anava a comprar sabates a Itàlia a bon preu i tenien bona sortida. A les fires de sabates coincidia amb en Tutusaus, que va ser el més llest. A començaments de El Corte Inglés es va fer amic dels amos i va introduir tot el seu producte de fàbriques espanyoles als grans magatzems. Va ser el representant que més gènere hi ficava. Vaig posar 4 botigues. La Gasela quan va plegar en Magí, el viejo, me la vaig quedar jo. La vaig tenir dos anys. I en vaig posar altres dues a Vilanova i una altra a Vilafranca. Les vaig vendre quan vaig veure que tot començava a trontollar abans de la crisi del 2008. Dos anys després les quatre botigues estaven tancades. 

Vas tenir bon ull! I un cop jubilat? 

Un cop jubilat, després d’estar sempre fora de casa per feina, vaig entrar en depressió, una fase totalment apàtica. Jo no hi creia en això, pensava que era que la persona no lluita…però no sabia com lluitar-hi. Em va durar uns 3 o 4 mesos. Vaig començar a caminar i a escriure. La meva germana que viu a França havia escrit alguna novel.la i la vaig traduïr. Em vaig distreure molt, se’m passaven les hores i vaig començar a escriure. I ara ja porto 10 llibres escrits. 

I se t’obre un món quan comences a escriure. Què sents quan escrius? Què és el que t’omple tant d’escriure? 

M’agrada, em fico dins dels personatges i allò m’ho faig meu i em passen les hores. Costa escriure en català perquè jo vaig anar a l’escola franquista i el català no l’havia estudiat. N’he après llegint: tota l’obra completa de Pla, la Rodoreda, els clàssics catalans…I fixant-me ​vaig ​anar aprenent. Els correctors també ajuden molt, a banda que bons amics acaben de polir el que no està prou bé. 

Pels personatges t’inspires en tantíssima gent que has conegut? 

Sí, però, de vegades te’ls inventes. Sempre em desenvolupo millor en personatges femenins que masculins, no sé per què…M’hi identifico més, m’hi sento més còmode. També em llegeixen més dones que homes. Per a mi, la millor novel.la és la primera: Els lladregots d’almoïnes. Després Aquella noia de l’anell és la meva segona preferida. Hi retrato tot l’ambient de Sitges de l’època. En els meus llibres intento fer prevaldre els valors que m’han ensenyat. Explico una època. Ara he començat un altre llibre, perquè no puc estar quiet. Explica l’inici de la Guerra Civil amb una parella que es casen com a protagonistes i com la guerra els trunca la vida. 

Ets molt metòdic escrivint? 

No, disposo d’unes hores fixes, aprofito totes les estones lliures que em queden després d’anar a comprar i altres coses que hagi de fer a casa o compromisos. Moltes tardes faig la migdiada i després m’hi poso. Perquè ho faig per distreure’m, perquè no en tinc cap necessitat ni cap obligació. M’ho prenc realment com un hobby.  

Als teus 78 anys què t’ha ensenyat la vida? 

Veig que les persones només som baules d’una cadena reproductiva. I més aviat neixem males persones i és a base d’educació que ens van redreçant. Si ho comparo amb els animals que només maten per menjar. També hi ha casos al revès: que neixen bones persones i la vida les canvia, i evidentment persones bondadoses que res les fa canviar. Quan realment penses en l’univers, què sóc jo? Menys que res! On arribaré? Sóc agnòstic, però a molta gent la religió li serveix per donar sentit a la vida. I al sistema li serveix per mantenir l’ordre. La mort? Per a mi és l’estadi d’abans de nèixer que és on tornaré quan ja no hi sigui…La persona és un animal amb intel.ligència, però, un animal com els altres que ha nascut per reproduir-se.