En Jaume Andreu Collado repara ordinadors i aviat farà 51 anys que va néixer al carrer de l’Aigua. Concretament, al segon pis sobre la barberia, que és del seu oncle, al costat de la Merceria La Requena, que és de la seva tieta, i davant de El Cable, que va fundar el seu avi Josep. Va néixer i créixer en el que podríem anomenar el triangle d’or del Cable, territori Andreu. Just al costat d’on viu i té el taller en Joan Yll, el protagonista de l’entrevista de l’altra pàgina, amb qui també té altres correspondències: en Joan arreglava la màquina de cosir de la mare d’en Jaume que cosia per a les fàbriques de l’època com Can Coll o Can Puighibet. Després de 20 anys de recepcionista, en Jaume fa una dècada que es dedica a arreglar ordinadors, les màquines imprescindibles avui a totes les empreses. Va fundar el seu propi negoci, Micromina, per abandonar –diu- l’esclavitud de l’hostaleria i saciar la seva inquietud per les màquines i ordinadors.
Quina relació tenim amb els ordinadors?
La majoria una relació d’amor-odi. No agraden les màquines per la relació de dependència: l’obligació de fer-les servir perquè són una necessitat bàsica. La meva relació amb els ordinadors és de confiança i de manca de respecte.
Manca de respecte?
Sí, els respecto molt poc. La manca de respecte és el secret. Es parla dels fantasmes de les màquines, que tenen vida pròpia…La meva experiència em diu que les màquines ensumen la por.
I d’aquí que quan l’ordinador no va i avisem a l’informàtic es produeix el miracle…
Arribo jo que no els tinc por i es posen les piles. És el que anomenen l’efecte tècnic. De vegades, només la nostra presència fa que funcionin, sense tocar-les…Estic per deixar una foto meva als clients perquè l’ensenyin a la màquina quan es porti malament…
Els nens, en canvi, hi tenen una relació diferent?
Sí, és més fluïda. Però també em fan una mica de llàstima. Les màquines deshumanitzen les persones, les esclavitzen. Quan érem nens sempre estàvem al carrer jugant a pilota, o amb una bici per a tots, o recollint mobles vells per fer la foguera de Sant Joan. Les màquines han segrestat la infantesa dels nens. Depèn també una mica dels pares i de la quantitat de temps que els deixin amb els aparells. Les màquines haurien de ser un complement, no una mainadera.
I els avis, com ho porten?
Són els qui més rebuig tenen a la tecnologia. Són persones molt experimentades, que en saben molt de la vida i, en canvi, ara no poden demostrar el coneixements adquirits perquè amb la tecnologia, enlloc de ser els savis passen a ser els tontos de la família. És un món que els supera i s’hi senten discapacitats. Jo sempre els dic: tu fes, no tinguis por, perquè tot té remei. Si esborres alguna cosa, t’ho tornaré a posar, però, fes el que hagis de fer. No et posis barreres. Són clients molt agraïts.
I els qui estem enmig d’ambdues generacions?
Per als qui l’ordinador és el símil de la feina, potser arriben a casa i no el toquen. Els qui treballen en una gestoria, per exemple, quan pleguen no volen veure un ordinador ni en pintura. I en el meu cas, treballo amb ordinadors malalts, semblo un metge. Els hi faig diagnòstics: tenen febre, virus…Humanitzes la màquina per donar una explicació senzilla a un problema complex. Amb els clients intento evitar els tecnicismes.
Quan se’ns pengen les màquines pot tenir a veure amb l’energia que desprenem aquell dia?
Hi ha dies que et preguntes perquè m’hauré llevat avui. El cotxe no engega, l’ordinador es penja…L’experiència em diu que els ordinadors tenen vida pròpia i , a més, són uns cabrons. I el pitjor són les impressores, que són capricioses i imprevisibles. Sembla que la impressora es digui a sí mateixa: no sóc ningú, però, sóc imprescindible, és l’envejosa de l’entorn informàtic. Si no t’ho imprimeixo, hauràs de portar-me a l’altra planta… Es fa sentir important.
Podria ser que fos la màquina més colpejada de l’Univers?
La impressora és un món apart, envies a imprimir, et quedes mirant-la, i et preguntes: imprimirà o no? I quan canta, respires. Són una raça a part, molt capricioses i venjatives.
Perquè es pengen tant els ordinadors?
Entren en bucles d’informació, queden col.lapsats. De vegades el sistema es torna inestable per qualsevol motiu. Quan algú em truca perquè no li va l’ordinador li faig la primera pregunta típica…
L’has reiniciat? I contestem: 50 vegades!!!
Sí i riu. Aleshores ja vaig cap allà. La meitat dels problemes s’arreglen reiniciant. Els més comuns és que no imprimeixi, que no arrenqui un programa…El millor és no esperar que un ordinador estigui molt malament, perquè de vegades és massa tard. Aconsello revisions periòdiques un cop l’any i a les empreses, mensuals.
I alguna recomanació per fer nosaltres mateixos?
És com al cotxe, la pressió de les rodes potser t’ho pots fer tu mateix, però la resta necessitaràs un mecànic. Jo cobro 35 euros d’una revisió complerta. L’excés d’historial, les cookies i la desfragmentació del disc dur també són habituals. És com una biblioteca plena de llibres, si estan desendreçats, has de rumiar més i et costarà més trobar el llibre que busques. A l’ordinador igual. I tenir el disc dur ple és com tenir una habitació plena d’endimaris. Si l’endreces, t’hi mouràs millor.
Mac o PC?
En Mac està molt bé per a professionals i el PC per a l’usuari normal. Va en funció de l’economia. És com triar entre un cotxe d’alta gama o un utilitari. Això sí, si un PC no funciona li puc canviar totes les peces i puc escollir entre una vintena de fabricants. El Mac és més exclusiu, les peces només les fabriquen i les canvien ells. Ara, els obres per dins i flipes, són meravelles de la tecnologia. Fins ara no els entraven virus, ara hi ha els malwares, creats per entrar a Macs i espiar PCs.
Els informàtics sou els mecànics del segle XXI?
La meva mare que era aparadora, cosia per a les fàbriques, depenia del taller d’en Joan Yll com avui dia els meus clients de mi. Necessitava un informàtic de l’època que li empetrolès la màquina de cosir, que li revisés el motor, li canviés les corretges, les canilles…Recordo el taller gairebé tal com és ara. Ma mare m’hi enviava a buscar canilles o ampolleta d’oli. Els pares eren gent molt humil i molt treballadora i m’han transmès l’esperit de la feina i l’honestedat.
És difícil fer-se un lloc en el món de la reparació d’ordinadors?
Has de fidelitzar el client i un sector de públic. Guanyar-lo és molt complicat i perdre’l és molt fàcil. L’hostaleria em va donar molts idiomes, i treballo molt amb estrangers, un 40 per cent dels meus clients ho són. A Micromina atenc una trentena d’empreses i particulars a qui faig una revisió preventiva al mes i per a qui sempre estic localitzable. Intento vendre tranquil.litat, que no li entri el pànic al client, que mai hagi de parar de treballar per una avaria a l’ordinador.