HISTÒRIES LÍQUIDES

L’Esteve Miró i Guimerà va nèixer un 12 d’octubre de 1928, fa 92 anys. Fill únic, va veure la llum per primer cop a Rosell, a la província de Castelló, i el 1941 va venir viure a Sitges amb els seus pares quan tenia 11 anys. Va dirigir el projecte de dur aigua dolça del Llobregat quan a Sitges l’aigua de l’aixeta sortia salada i la gent de fora creia que venia del mar.

Quin motiu el va dur a Sitges?

La meva mare, que es deia Remei, venia peix al mercat de Vilanova i va venir a Sitges a vendre’n en una parada de l’antic mercat del peix, on ara hi ha la Fundació Stämpfli. Era molt emprenedora i de seguida vam tenir botiga a Sitges, al carrer Sant Pere 29, on encara visc ara.

Carai amb la Remei, era dona d’idees clares…

La meva mare tenia clar que si havia de vendre a Sitges havia de viure aquí. Van comprar la casa per 15 mil pessetes de l’època. Aleshores uns baixos, on van posar la botiga, i un primer pis, on vivíem. La peixateria es deia Mare Nostrum i mon pare n’era el comptable.

No va voler continuar amb la peixateria?

No vaig voler continuar i aleshores es van jubilar el 1956, però van fer un viatge a Andorra amb autocar. El propietari de l’hotel on s’hi estaven els va plantejar de posar una peixateria a Andorra perquè no n’hi havia. Van comprar una furgoneta i duien el peix de Vilanova a Andorra. Hi arribava a primera hora del matí, com a Sitges,  perquè feien nit a la carretera.

I d’on eren els seus pares?

El Pare, de Vilanova. Dels orígens de ma mare en sé molt poc perquè eren 6 o 7 germans, exactament no ho sé tampoc. El meu avi matern es va quedar vidu i va venir amb la migració d’aquella època que jo atribueixo a la construcció de la fàbrica de Vallcarca, on va posar-se a treballar. Els fills els va anar deixant pel camí: un a Barcelona, un altre a França, la mare a Sitges…Per servir o pel que fos, tots es van espavilar. Ma mare servia a uns peixaters, d’aquí la peixateria.

Va arribar a conèixer el germà que tenia a França?

Vam viure prop d’un any a l’exili, a França. Mon pare era al front, a l’Ebre, i ma mare va decidir que anéssim a buscar el germà que no coneixia, però no el vam arribar a veure mai. Ma mare va conduir el cotxe, on anàvem 5, fins a Puigcerdà, i allà vam anar en tren fins a França. El Comitè Comunista, suposo que era, ens va dur fins a la frontera amb Bèlgica, al poblet de Gravini. Érem una vintena d’espanyols, entre adults i canalla, i el poble ens va acollir molt bé. Quan vam saber que el pare era a León, presoner tancat, vam decidir tornar.

A què es va dedicar vostè?

Vaig estudiar Enginyeria Industrial a Terrassa, que aleshores era Peritatge Químic. Vaig començar a treballar després de fer el servei de milícies. Els qui estudiàvem el podíem fer. Eren dos estius i sis mesos de pràctiques en una caserna. A mi em va tocar al Campament de Castillejos, a sobre de Reus, i sis mesos a Sevilla. Ho vaig passar extraordinàriament bé. Vam agafar Setmana Santa, Ferias…Vam voltar tot Andalusia, molt guapes les andaluses. Vam anar-hi amb en Vadell, que és amic meu des dels 14 anys.

I on va treballar?

Vaig començar a treballar de cap del laboratori químic de la fàbrica Fisa de Vilanova. Fabricàvem parts del motor de les motos Montesa. Tretze anys després, amb el meu pare vam muntar a Andorra una fàbrica de sorra i grava ja que llavors no n’hi havia. La vaig dirigir durant tretze anys. Marxava de Sitges dilluns al matí i tornava dissabte a la tarda. Aleshores ja m’havia casat amb la Carmeta i teníem quatre fills: l’Anni, en Jordi, la Judit i l’Esteve. Els veia els caps de setmana.

Com ho vivia?

L’avantatge d’estar separat donava oxigen a la parella. A altres parelles els veig cansats del matrimoni. És massa llarg. No hi crec en l’amor etern, la gent amb els anys anem canviant i ens cansem. Caldria poder fer un contracte i deixar-ho quan un se’n cansa. La Carmeta va morir el 2005, fa 12 anys. Recordar coses és bonic, però, jo sóc més del present: el passat, passat està.

Com es van conèixer?

De joves anàvem a ballar al Prado i allà ens vam conèixer amb la Carmeta. Jo tenia 18 anys i ella 14. Vam festejar gairebé 9 anys. Dos anys vam estar renyits. No sé perquè vam renyir, tampoc sé perquè vam tornar. Era molt graciosa, li agradava la juerga, a mi no tant i ens complementàvem. Jo he estat feliç en el matrimoni i ella suposo que també.

Què ha procurat inculcar als seus fills?

Que tinguessin tots estudis i que els agradés la feina que fan. També el bon tracte i l’amistat: que fossin amics dels amics i que no fessin mal a ningú, tal com em van inculcar els meus pares. No m’hi he posat gens en la vida dels meus fills, els he deixat fer i no m’han portat gaires problemes.

Tornant a la feina, també va treballar per a l’empresa d’aigües…

Sí, finalment l’empresa d’Andorra va ser un fracàs, vam vendre i vam fer cap per mans. Aleshores vaig tornar a treballar a Vilanova, a l’empresa d’aigües Sapaigües, que ara es diu Sorea. Distribuïa l’aigua a Ribes, a Sitges, Cubelles, Calafell. N’era el cap del servei. Vaig dirigir el projecte de dur l’aigua d’Abrera, del Llobregat, perquè l’aigua de Sitges deixés de ser salada.

Sí, me’n recordo, tothom de fora creia que a Sitges l’aigua de l’aixeta era de mar…

Sortia salada perquè se subministrava de pous d’aigua dolça que a la llarga se salaven, eren més fondos que el nivell del mar. Les bombes absorbien més aigua de la que hi havia i aleshores se salinitzaven perquè hi entrava aigua del mar. Es va crear el projecte d’Abrera, del qual jo n’era el director. El vam començar nosaltres i el va acabar la Generalitat. Després encara vaig treballar a la Mancomunitat del Penedès i el Garraf com enginyer industrial en la recollida de deixalles.

Què és el que ha après de la vida?

He après molt de la gent que en sabia més que jo i m’ha agradat molt llegir. També ha tingut molta afició per la fotografia. Sempre he sigut molt inquiet, d’estar al dia i he tingut molts amics i amigues i m’he comportat amb tots. No considero que hagi tingut enemics.