Maloles Rubió García-Munté: «M’escapo en els meus quadres»

Entrevista i fotografia: Anna Grimau

La Maloles Rubió García-Munté podria haver estat veterinària, però als 16 anys va decidir començar a pintar. És l’única filla de qui va ser un prestigiós metge Barceloní, Joan Rubió, i d’una dona amb molta empenta, Lolín García-Munté, filla d’una de les més adinerades i conegudes famílies de la colònia estiuenca sitgetana de la segona meitat del segle XX. És transparent i tal com raja, les paraules se li desboquen a la mateixa velocitat que els pensaments, mig en català-mig en castellà, segons el record que evoqui. La seva pintura és figurativa inundada de formes geomètriques i un munt de color.

Com et sents quan pintes?

Em sento atrapada i lliure quan pinto. Aferrada a una tècnica, el ‘desboque interno’ necessita una gàbia…Hi ha estones que precisen de molta paciència, d’assegurar-te el tret, la xarxa per on has de caure, el fons de color del llenç…i et manté la ilusió el que vindrà després i després pim pam i rectificar els fallos. Però com no ho preparis, no surt. Cada quadre té un mal moment. Però, te n’oblides, com a la vida…

Ara exposes “Portes i Finestres” a l’Àgora 3, després d’una època de fer interiors t’obres a l’exterior?

Les cases tenen portes i finestres. De l’interior, m’obro cap a enfora. És com voler escapar-me de les coses d’aquest món que no m’agraden, jo m’escapo en un quadre meu. Pintar és una forma de vida.

Quan pinto em sento atrapada i lliure, és una forma de vida 

Com et vas iniciar en la pintura?

A l’Escola de Belles Arts de Sant Jordi hi havia un exàmen d’ingrès molt fort, i el vaig preparar a l’Acadèmia d’en Sanvisens i la Teresa Llàcer. Molts bons professors i molt bona gent, me’ls estimo moltíssim.

Tenia 18 anys i ho vaig aprendre tot! Això sí, el color em sortia innat. Se t’enganxa molt l’escola d’ells, així que després vaig fugir uns anys d’aquesta escola i vaig fer una pintura més pàl.lida, més propera a Grau Santos. I em vaig trobar un altre camí tancat…Aleshores tornes a lo teu i tens alguna cosa també d’allò nou. El segon canvi va venir després de separar-me i patir tres depressions molt fortes. És com una grip com gran de l’ànima, fa por, amb ganes de morir-te. Quan hi penso…Si haig d’estar donant les gràcies i bots d’alegria tot el dia!

Cada quadre té un mal moment, però te n’oblides, com a la vida 

Què és el millor que et van donar els teus pares?

Suport total, sempre. Eren uns pares molt moderns. Als 18 anys em van dur a un streaptease a París i quan les noies, guapíssimes, es van despullar, eren tot tios! I anècdotes a mil em van donar els meus pares. I sobretot em van ensenyar a tractar amb tothom, de no creure’m més que ningú, que fos tan amiga del repartidor del colmado com de la filla de la Duquessa.

Com veus Sitges ara?

És un dormitori de Barcelona, un lloc de turisme barat. Aviam si els hotels de luxe ho canvien. El nivell cultural que hi havia ja no existeix. A casa venien a sopar en Pruna,  en Grau Sala, en Néstor Luján…Ara, Sitges és meravellòs, un lloc esplèndid amb el mar, a prop de Barcelona. Canviaria la jardineria del passeig, ho tenen molt abandonat, amb el que es paga d’impostos no sé què en fan. Caldria una mestressa de casa que administrès…mirant el cèntim.

Com veus el món?

A mi no m’agradaria ser jove ara. No sé, és un món que ja no comprenc. Tota aquesta competivitat i el neoliberalisme s’està carregant drets que han costat moltes generacions. De vegades penso que no ha passat res, que el món segueix igual. Que hi ha els mateixos abusos de sempre que abans no se sabien…Me n’alegraré de morir-me quan em toqui si la cosa continua així…

Pintar és com escapar-me de les coses d’aquest món que no m’agraden

Hi penses sovint en la mort?

Sí, i no en tinc cap ganes! Em fa por. Lo fotut de la mort és el patiment. I fa yuyu, però cal acostumar-s’hi que tots hi passarem. A la vida cal anar renunciant, jo ja estic renunciant a un peu que em fa mal. De la vida he après a relativitzar molt perquè som una família que hem patit molt la pèrdua i ‘el apego’ cal currar-se’l.  

Desitjos?

Retirar-me de la pintura comercial i dedicar-me a fer l’indio. Intentar l’abstracte, segur. I posar-me a fer retrats i regalar-los. No hi ha res com la cara, el retrat és ciència exacta…‘O soltarme tanto la greña que vete a saber!’