Entrevista: Anna Grimau

Fotografia: Albert Gironès

Al Patrick Chausson se’l recorda pel seu etern somriure i per l’alleujament del mal d’esquena. És quiropràctic i va néixer el 10 de maig del 1948 a Alger quan Algèria era una colònia francesa. La raó és que els seus avis francesos s’hi havien instal.lat feia anys i els seus pares van anar a treballar al negoci familiar. Quan tenia un any van tornar a Le Havre, a Normandia. Després de rodar món, fa trenta anys que arregla esquenes a Sitges, ara davant del Parc de Can Bóta. També ha tingut consulta a Barcelona, Gavà, Vilafranca i Menorca. És tant apassionat de la seva feina que els seus quatre fills (Margot, Elliot, Emilie i Yohan) s’han encomanat de la seva passió per la Quiropràxia i també s’hi dediquen. 

Has viscut a molts llocs…

Vaig estar a Le Havre fins que vaig fer la mili i després vaig marxar als Estats Units. Hi havia un vaixell molt gran a port que es deia Le France que feia la ruta fins a Nova York amb tres mil passatgers a bord. La meva mare hi tenia un conegut que hi feia massatges i em va oferir feina. Em va mirar les mans i em va dir que en quinze dies em formava. I m’hi vaig embarcar. Era l’any 1969.

Quina aventura! I què va passar?

A la cabina, que era del fisioterapeuta que hi havia abans, hi vaig trobar un llibre sobre Quiropràxia que duia el nom de Guy Lambert. Me’l vaig llegir i em va interessar tant que a vaig veure que hi havia una escola a Nova York. Després de 9 mesos al vaixell, em vaig quedar a NY per fer la carrera de 5 anys. Per poder-me-la pagar treballava en un restaurant. L’anècdota és que quinze anys després vaig conèixer en Guy Lambert al casament d’un amic meu, va ser increïble. El vaig abraçar i li vaig dir: gràcies a tu sóc quiropràctic! I em va explicar que ell també havia decidit ser quiropràctic després de llegir aquell llibre. Des d’aleshores mantenim contacte.

Quina història! Aquell llibre tenia màgia…

Totalment. Nova York era una meravella en aquella època. Vivia a Manhattan i va ser fantàstic. Vaig anar a fer pràctiques a la Universitat d’Iowa i allà vaig conèixer una noia francesa. Vam decidir tornar junts a França, però, abans vam voler fer una volta per Califòrnia. Ens hi vam quedar, 10 anys jo i ella 30!

Després on vas anar?

Em vaig separar i com em sentia una mica solvaig voler apropar-me a França, on tenia amics. Em vaig instal.lar a Massachussets, que m’encanta. En una de les visites a París, un amic em va proposar comprar la meitat del negoci i hi vaig accedir. Hi vaig anar per un any i m’hi vaig estar altres 10. Em vaig enamorar i vaig tenir dos fills. Però em mancava el sol així que vaig buscar un lloc a prop de París, i va sortir Barcelona. Vam passar un cap de setmana a Sitges i vam veure que no era Barcelona, que el nostre lloc era Sitges. I d’això ja fa trenta anys!

I els teus quatre fills es dediquen al mateix que tu, com és això?

M’agrada el que faig, a casa sempre tinc una llitera per ajudar la gent. Als veïns, a qui sigui. Els meus fills tota la vida m’han vist donar un servei gratuït i estar feliç, a diferència dels pares dels seus amics que estan avorrits de les seves feines. Per a un jove, una feina en què et guanyis bé la vida i et faci feliç és molt llaminera.

A més és una feina que no s’acaba mai…

Així és, i et permet mobilitat perquè esquenes n’hi ha a tot arreu. És una feina en la que dones i reps: quan atens a persones que estan incapacitades pel dolor i els hi treus, veure la transformació d’aquella persona no té preu. Li pots canviar la vida. Recordo un nen d’11 anys que després d’una sessió em va dir: el dolor ha marxat molt ràpid, però, vull tornar més cops perquè des que m’ha tocat la columna per fi em sento viu. A la seva mare li queien les llàgrimes. 

Quin regal poder canviar la vida així a algú…

Recordo uns pares amb un nadó de tres mesos que a penes dormia i no parava de plorar. Estaven desesperats. De vegades durant el part es mouen vèrtebres. El vaig mirar i ajustar. Van ser deu segons. A l’endemà em van enviar una foto del nadó adormit amb un somriure immens. L’alegria dels pares també era immensa. Això no té preu, són les coses que em nodreixen. També la gent gran quan et diu: no és només que m’hagis tret el dolor és que em llevo amb més ganes de viure i fer coses. I venen regularment per mantenir aquest nivell de vitalitat que havien perdut. Perquè de vegades la gent es pensa que és normal per l’edat, a partir dels 30/40 anys, de sentir-se cansat i amb poca energia, però, no ho és.

Quina és la fórmula per estar bé?

Si tens el sistema nerviós equilibrat, menges de forma sana, tens el coco feliç i fas una mica d’exercici, l’únic normal és tenir una mica de dolor amb l’edat, però, la vitalitat la tens fins al final. Hi ha avis que estan a tope. Avui mateix  he vist una àvia de 87 anys amb una vitalitat impressionant. Però també fa exercici, s’ocupa del seu jardí, té cura del que menja, és feliç ambla seva vida, i està fantàstica. El primordial és el coco, tenir la salut emocional bé.

Per què ens fa mal l’esquena?

L’ésser humà va se dissenyat per moure’s com els micos: a quatre potes i dret. Hem evolucionat drets  i la força de la gravetat ens comprimeix els discos de la columna. Per això els homes perdem entre dos i tres centímetres a mesura que ens fem grans i les dones gairebé el doble amb l’osteoporosi. Si l’espai entre discos es redueix, comprimeix els nervis, les venes i les vies limfàtiques i fa mal. El cervell necessita oxigen i glucosa per viure bé, i si la medul.la no flueix bé, el cervell no està ben irrigat i t’ofusques. Els esforços també es fan sempre d’un costat. Són moviments que es repeteixen. També en determinades feines, a banda de patir caigudes, accidents…

Què podem fer a part del que ja ens has explicat?

Buscar un bon quiropràctic o osteòpata que t’ajusti regularment i penjar-te com un pernil en una taula d’inversió cada dia dos minuts, especialment abans d’anar a dormir. Ara costen menys de 200 euros i val la pena perquè et compensa la compressió de la gravetat a lacolumna. I sobretot, un coco feliç i no deixar de moure’t. La salut mental i emocional són importantíssimes per això a la consulta tenim l’Arianne que les tracta.

Què t’ha ensenyat la quiropràctica?

M’ha ensenyat l’equilibri, a mantenir-lo. La vida és equilibri. Felicitat, gaudir de la vida, donar un servei i rebre una gratitud a canvi. M’apassiona. He treballat molt amb animals, amb cavalls de competició durant molts anys i ara amb gossos. I és increïble com salten d’alegria per agraïr-te que els hagis alliberat del dolor.

Què t’agrada de Sitges?

Primer la ubicació: a prop de l’aeroport i de Barcelona. També de la muntanya i la neu. Que hi ha gent d’arreu del món i això fa que puguem aprendre uns dels altres formes de viure diferents. Molta qualitat de vida i sobretot el mar, no oblidis que m’he criat a Le Havre i sempre he viscut a prop del mar. 

Converses amb Fric Malagelada i Benaprès

Per Anna Grimau

Des de la reobertura de la Biblioteca Santiago Rusiñol fa uns 5 anys, es pot consultar el Fons Bibliòfil especialitzat en Sitges de Frederic Malagelada. Una biblioteca que, precisament el seu besavi, Gaietà Benaprès i Mestre, va cofundar amb donacions de llibres de Víctor Balaguer. El Fons Malagelada compta amb més d’un miler de llibres i documents sobre Sitges i El Garraf, que s’ha estès fins al Baix Llobregat i el Penedès, molts de gran valor històric.

La raó que Frederic Malagelada hagi dedicat gran part de la seva vida a acumular coneixement és, sens dubte, conseqüència de la seva passió pels llibres i per aprofundir en temes que li agraden. No és cap secret que també hi influeix el fet d’haver nascut a Sitges en una família envoltada de llibres i de cultura. Amb aquesta base familiar i entorn d’amics ben d’hora se li va despertar la curiositat per tot allò relacionat amb la història de Sitges, i des de ben petit es va acostumar a consultar els llibres de la biblioteca del seu besavi Gaietà Benaprès i Mestre. També a escoltar tot el que li explicava la seva àvia, Maria Oller, que fins els 3 anys va viure a La Havana; la seva mare, Carolina Benaprès, doctora en lletres i gran lectora, i la seva tia Rita Benaprès i Mestre, persones totes elles grans coneixedores de la història de Sitges i el seu entorn humà, artístic i paisatgístic. Moltes coses també les va completar amb una altra figura imprescindible de la cultura sitgetana, l’escriptor i gran bibliòfil Ramon Planes.

Va anar adaptant la seva biblioteca a etapes i matèries tan diverses com la poesia, el submarinisme, el muntanyisme…I sobretot la història de Sitges, el Massís del Garraf i la morfologia de la costa. I la va anar engrandint amb les troballes que feia a llibreries de vell, algunes úniques com la resposta de Francesc Papiol al Qüestionari Zamora.

AUTÈNTIQUES JOIES QUE JA SÓN HISTÒRIA PURA: EL QÜESTIONARI ZAMORA

A finals del s.XVIII, gairebé totes les localitats de Catalunya van rebre un extens qüestionari acompanyat d’una carta signada per Francisco de Zamora en què demanava que es respongués l’interrogatori amb el pretext de la realització d’una Història de Catalunya que mai no va veure la llum. Es demanava tot el relatiu a la geografia, l’agricultura, la història natural, la indústria, el comerç, la política, les lletres i antiguitats de la població en qüestió. Les respostes aporten doncs molta llum a la història del nostre país de finals del 1.700. En rebre l’interrogatori, l’Ajuntament de Vilanova va encarregar contestar-les a Francesc Papiol, pel seu llinatge i cultura. Papiol va complir l’encàrrec, però, aquest mai no va arribar a mans de Francisco de Zamora per raons que es desconeixen. En canvi, sí va arribar a mans de Frederic Malagelada.

En el seu fons bibliotecari, Malagelada té llibres que avui dia serien dificilíssims de trobar com les primeres edicions de la història i geografia de Vilanova o l’únic llibre de poesia d’en Cabanyes

Va ser en una de les seves excursions a llibreria de vell del carrer de Banys Nous de Barcelona que Malagelada troba aquest  document tan interessant: una extensa carta que resumeix dades d’interès de Vilanova i el seu entorn i on s’hi esmenta per primer cop Olèrdola. El va comprar una mica ignorant aleshores la importància històrica que tenia fins que un dia va llegir una referència a un personatge interesantíssim de la història: Francisco Zamora, oïdor reial de Carles III.

L’article publicat en una revista de Barcelona explicava la importància d’aquest personatge perquè havia dirigit el qüestionari a diferents pobles de Catalunya, i el que ell havia comprat n’era una part.

Va anar a la biblioteca del Palau Reial de Madrid, on hi havia totes les respostes a Zamora, per si hi trobava una de Sitges: no la va trobar ni tampoc la de Vilanova. Després de moltes indagacions va confirmar que la còpia que ell tenia era la que Francisco de Zamora no havia rebut. Llegint les respostes es descobreixen coses de la nostra vila com que Vilanova era anomenada en aquella època “…Villanueva de Sitjas por razón de su Malvasía que se saca de esta playa en mucha cantidad para la mayor parte de la Península, es tan nombrado Sitjas, y esta Villa no dista de aquella, 5 cuartos de hora…”.

L’EMIGRACIÓ SITGETANA A AMÈRICA, DOCUMENTADA

Fruit del seu interès per l’emigració sitgetana a Amèrica, el fons bibliotecari de Malagelada compta amb el diari de Salvador Mestre i Roig, avantpassat seu. Els Mestre-Benaprès eren armadors i segur que heu observat que encara tres cases de Sitges tenen, al capdamunt de l’arc de pedra de l’entrada principal, esculpit l’any 1792 i una M. Són les cases que els Mestre van construir fruit d’una època de bonança i expansió a Amèrica, dels quals en queden record molts documents del seus viatges. Com els que fan referència a la seva relació comercial per la zona de Nova Barcelona, Cumanà, a la zona del riu Orinoco, on els nadius havien matat els frares de la comunitat del voltant i on també narra com als dos germans Mestre els va agafar la revolució Bolivariana al 1811. Van haver de fugir presoners i li consta per una carta que a Cumanà hi van morir 13 sitgetans.

IMPORTANT FONS BIBLIOGRÀFIC SOBRE EL MASSÍS DEL GARRAF

Qui vulgui conèixer fins a l’últim detall del Massís del Garraf podrà fer-ho consultant el magnífic fons bibliogràfic que Frederic Malagelada ha reunit en el decurs de la seva vida. N’és un gran coneixedor. Les primeres llegendes o fets els hi va explicar la seva tia Rita Benaprès, com el primer cop que l’investigador i geòleg Norbert Font i Sagué va baixar a l’avenc de la Ferla, fins els 100 mts de profunditat. Avall!! Cridava el seu ajudant que el baixava amb una corriola. Uns fets històrics que primer va conèixer oralment (la seva tia Rita i el seu besavi Gaietà –amic de l’investigador- hi eren presents) i que després ha procurat trobar l’escrit que els corroborés.

La biblioteca de Frederic Malagelada permet trobar notícies de Sitges, personatges que el visitaven, llibres escrits per sitgetans i altres de persones estrangeres que escrivien sobre Sitges, a més de molt arxiu de la guerra civil

LITORAL I FONS MARÍ DE SITGES I EL SEU ENTORN

La seva gran afició al mar l’ha dut a cercar moltes dades del litoral de Sitges i el seu entorn. Quan Frederic Malagelada va escriure L’Antic camí de les costes de Garraf, en buscar el mapa d’aquest camí, assessorat pel Museu Naval de Madrid, va trobar altres mapes de l’exèrcit del s.XVIII i s.XIX que permeten tenir una noció molt clara de com era el litoral des de Tarragona fins El Llobregat.

Un mapa del tercer terç del s.XVIII mostra el fons de Sitges, sobretot dibuixat, en unes profunditats d’uns 10 metres, amb l’ombra de la seva pradera de posidònia -dita La Porrosa-.  Frederic Malagelada, gran aficionat al submarinisme, s’hi va passejar amb escafandra. Explica que li deien el brut, i n’hi havia en trossos dispersos com el brut d’Aiguadolç, el brut de Les Coves, o el brut del Sigrany, davant de Vallcarca. Dissortadament, la contaminació i la sustracció de la sorra han fet desaparèixer les praderes de posidònia.

Tota una documentació que permet descobrir que moltes coses han canviat o senzillament han desaparegut, com les Barres d’en Peiret davant de la platja d’Aiguadolç, el Camell de la platja Sant Sebastià i la cova de Sant Sebastià a la platja Fonda.

ALTRES CURIOSITATS

Entre els llibres i documents que podem consultar en el Fons Malagelada-Benaprès a la Biblioteca Santiago Rusiñol hi trobem curiositats com l’Excursió espeleològica a la Baronia d’Aramprunyà del 1898 de Norbert Font i Sagué; En busca del riu soterrani de les costes del Garraf: exploració de l’avenc Font i Sagué de M. Faura i la publicació francesa Des sources au bord de la mer d’A. Houdry, que el 1890 cita la presència d’un “bus a casc” per comprovar si l’aigua era dolça.

Un Llibre de Firmes en honor del dictador Franco de Vilanova i La Geltrú del 1946, l’Oració Fúnebre de Jaume Pelfort que el Real Gremio de Mareantes de Vilanova i La Geltrú dedica a Carles III com a agraïment per haver proclamat la Pragmàtica que va permetre la flota catalana navegar fins a Amèrica amb tota la riquesa que això va comportar o la separata L’Art en relació amb l’home etern i l’home que passa de Joaquim Torres-García, que en va fer la primera lectura a casa del Dr. Benaprès i la va publicar a L’Eco. També Un día del emperador Tiberio en Capri que César González Ruano va escriure arran de la seva estada a Capri amb la seva dona Mary i el pintor Serrano, autor de les magnífiques ilustracions d’aquest llibre editat a Sitges; Blanco refugio: guía espiritual de Sitges de Diego Ruiz, parent de Picasso o Preludios de mi lira, un rar exemplar trobat fins ara de l’únic llibre de poesia que va escriure el malaurat Manuel de Cabanyes (1808-1833).

Entrevista: Anna Grimau
Fotografia: Albert Gironès

En Joan Sella Barrachina va néixer fa 88 anys a Sitges. Fa poc va morir l’amor de la seva vida, la Maria Teresa Marcet, amb qui ha compartit 59 meravellosos anys. Va ser un amor a primera vista,  explica: És com si la veiés ara, recordo fins i tot el vestit que duia –afegeix- mentre els ulls se li omplen de vida. Amb la Maria Teresa han tingut quatre fills “que són quatre banderes” –clama amb orgull-. “Si veiessis com em cuiden!”. A mitjans del segle passat, en Joan Sella, amb tan sols 17 anys, va tenir l’oportunitat de marxar a treballar a El Salvador i alleujar així les estretors econòmiques que es patien a casa seva, en plena postguerra. Va enviar diners als pares cada mes durant 11 anys. A la tornada, va posar l’Adrogueria Sella al carrer Bonaire on cada dia “va defensar el taulell” fins a la jubilació.

D’on li va venir això de ser adroguer?

Als 13 anys vaig plegar d’estudi per treballar a l’adrogueria Suburense del carrer Major i poder ajudar econòmicament als pares. Guanyava 25 pessetes a la setmana i la mamà el dissabte me les esperava, imagina quina misèria hi havia en aquell temps de postguerra. Al 1946 va venir el meu “onclu” Santiago Barrachina, que vivia a la República de El Salvador, el país més petit de Llatinoamèrica. Quan va veure la misèria en què vivíem, va oferir a ma mare, la seva germana, que me n’anés amb ell i tindria casa, menjar, feina i sou.

I va marxar cap a El Salvador?

El 10 de novembre del 1948, emprenc viatge a El Salvador, en el primer avió que feia el trajecte Barcelona-Nova York directe. El viatge va durar 8 dies enlloc d’un. A Las Azores feia mal temps i vam haver d’aterrar i fer nit a Lisboa. A l’avió vaig conèixer un senyor que resulta que era el fill del president de Nicaragua, Don Anastasio Somoza hijo, de 23 anys. Li deien Tachito. L’endemà vam enlairar-nos cap a Santa María de Las Azores, però, vam haver d’aterrar de nou per una avaria que van trigar tres dies a reparar. Aquest senyor em va preguntar si duia algun diner i li vaig dir que sí, 50 dòlars. Que me’ls podries deixar? I vaig dir que sí.

Li va deixar tots els diners que tenia a un desconegut?

Sí, era així de confiat jo. Te lo devolveré con creces este dinero. I sort que ho va fer que sinó no sé què hauria fet tants dies de viatge imprevistos sense res a la butxaca. A Washington, va trucar a l’ambaixada que li portessin diners i dos tios que semblaven dos pirates li van deixar un feix de dòlars enorme, i me’n va donar uns 300. Arribem a Miami, truca al seu pare, el dictador de Nicaragua, que enviés un avió per a nosaltres dos i el seu pare li va dir que no perquè plovia molt.

No arribaven mai, hahaha…

Ni que ho diguis! Vam anar cap a Panamà i vam dormir al consolat de Nicaragua. Anant ja cap a El Salvador ens diuen per megafonia que no podem aterrar perquè no hi ha electricitat. Tranquilo, te quedas conmigo en Managua, em diu. Ens van rebre una banda música i 21 salves de canonades. Si no te tratan bien en El Salvador, vienes a Nicaragua y te doy trabajo seguro, em va dir en acomiadar-nos. Al pare Somoza el va matar un salvadorenc a Nicaragua i al fill, el van fer saltar pels aires amb un bazoka pel carrer.

Déu n’hi do. I què va fer a El Salvador?

Vaig treballar de dependent a la Farmàcia Central de Luís Charlais i Cia. El primer que vaig veure en arribar va ser el dinar: Osti  Joan, l’has encertada! I esmorzar cada dia amb cafè amb llet, croissants, suc de taronja, plàtans, pinya…Eren de casa bona, amb minyones i xofer. Casa, menjar, feina i sou com havia promés l’onclu. Més de la meitat del salari l’enviava als pares perquè la guerra els va deixar sense cap ingrés. El papà estava malalt i ma mare brodava i cobrava tres pessetes per una camisa. L’ajuda que els vaig donar va ser essencial i no em vull posar medalles, és la meva obligació.

S’enyorava?

Molt. La Punta la somniava cada dia. L’Eco me l’enviaven cada setmana, era molt prim i valia una pesseta. I aquí m’enyorava d’El Salvador. Al 1955 vaig venir sis mesos de vacances, m’ho vaig passar pipa i vaig passejar amb les nenes més maques de Sitges. Amb dòlars a la butxaca, anava  a fer el vermut a Can Gustavo i a Can Xato, davant de casa meva al carrer Sant Francesc. Tenia 24 anys, era ben plantat i tothom em coneixia a Sitges. Quan vaig arribar a l’estació hi havia un munt de gent esperant-me. Va ser molt emocionant.

I quan decideix tornar definitivament a Sitges?

L’any 1959 el meu germà Ventura es casa i l’empresa no em deixava venir. Un dia feien una peli al cine d’en Judas que l’havien rodat a Montserrat i ho vaig veure com un senyal. Miri, Doctor Luís Charlais, prengui-s’ho com vulgui, però, jo vull anar al casament del meu germà i em pago el viatge. En arribar aquí i veure la situació familiar decideixo quedar-m’hi.

I aleshores coneix la Maria Teresa?

Era el ball del Clavell i ella, una nena de 18 anys que resplandia, la més maca de Sitges. Des  d’aquell dia fins el 30 de novembre passat, que va morir, vam estar junts. Vam festejar dos anys i ens vam casar. Vaig complir la meva gran il.lusió que era tornar a Sitges i casar-me al Vinyet amb una sitgetana. Era molt ferma i sabia molt bé el que volia. Mai no deia cap animalada, era assenyada en tot. 59 anys junts, estimant-nos de veritat.

Com va ser que va muntar l’Adrogueria Sella?

Quan vaig tornar només hi havia l’adrogueria Suburense i vaig pensar que segurament seria un èxit muntar-ne una al carrer Bonaire i la vaig tenir 40 anys. Vam pujar quatre criatures i els vam donar estudis. Els nanus m’ajudaven a repartir garrafes d’aigua i quan venia coets per Sant Joan la cua donava la volta al carrer.

També van ser de les primeres famílies d’acollida de Catalunya, oi?

Sí, l’aleshores alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall, va publicar una proposta pionera en una pàgina a La Vanguardia: que necessitaven famílies que acollissin criatures durant l’estiu. Joan, què et sembla? -Em va preguntar la Maria Teresa-. Si tu ho vols, endavant –li vaig contestar-.  Vam consensuar-ho amb els quatre fills. Mireu, tenim una proposta una mica difícil: acollir cinc germanes negres de 1 a 8 anys. Tothom s’hi va abocar. Va ser una il.lusió tan gran que les estimem com si fossin filles nostres.

Què li ha ensenyat la vida?

Sobretot, a estimar. Als meus fills, no cal dir-ho, i als meus néts, que són preciosos. Com vius amb la mare és l’exemple que dones als fills, l’educació que els dones. Davant d’ells mai hem tingut una paraula més alta que altra. La Maria Teresa era l’ànima i el cervell de la casa, era una dona estupenda i una mare i àvia formidable. Em sento molt afortunat per tot el que he viscut.

Entrevista d’Anna Grimau

Fotografia: Albert Gironès

En Valentín Mongay Colau va néixer el 17 de març del 1931 en un poblet de Benabarre, a Osca. Va venir a Sitges amb 24 anys. Ara en té 86 i una energia que no se l’acaba. Actiu des de les set del matí, va a l’hort tres cops per setmana i cada dia ajuda als seus dos fills al restaurant La Salseta, on als anys setanta va fundar la primera perruqueria Unisex de Sitges.

Els meus avis materns són família de l’alcaldessa Colau, una part de la família amb qui ja no tenim gaire contacte. L’últim cop que va venir el president Puigdemont a Sitges li vaig donar una targeta perquè li donés a l’Ada per dir-li que a Sitges té una família.

Una família que ve de lluny…

Venim de treballar a la terra a Castigaleu, un poble de la Franja, a la província d’Osca. Érem 9 germans, dues germanes i set germans. Treballàvem 70 caps de bestiar, cabres i corders en una casa de camp molt gran, Casa Raulera. Érem autosuficients, fèiem el pa, l’oli, el vi, els formatges. Al meu poble la missa es feia amb jotas aragonesas, però, tothom parlava català.

Com van venir a parar a Sitges?

La tieta Pilar vivia a Sitges, casada amb en Roig. Rentava les ampolles de la Malvasia que anava a Cuba al Celler Robert. No podia tenir fills i una germana seva, la Pilarín, va venir a viure amb ells i va morir als 18 anys d’apendicitis. El 1955 vaig venir a visitar-los i els vaig veure tan tristos i desesperats que em vaig quedar. Vivien a les Cases de l’Antoniet, Lletra C. No tenien llum ni wàter ni res.

I de què va treballar?

Jo feia de barber al Cap de Vila. Venia el secretari de l’Ajuntament a tallar-se el cabell i li vaig dir que no podia ser que a Sitges no hi hagués llum en aquestes casetes. La llum va arribar-hi a mitjan anys cinquanta. El terreny i les cases eren del Sr. Almirall, que havia estat alcalde de Sitges. Jo encara tinc la clau de la casa, ara inexistent.

Com era viure allà?

A les 8 cases de l’Antoniet hi vivien en Vicente de Cal Negre que feia de taquiller al Retiro. En Magí Mestre i la seva dona Montserrat Mirabent Lluís, la família Fullera, els Carbonell i la família Nebleza. A baix hi havia un pagès que es deia Miquel Catasús i la seva dona Cèlia Pacios. Tots anaven a buscar l’aigua en una cisterna i hi havia un jub per rentar la roba, un safareig gran. De l’estació en amunt només hi havia quatre cases i un restaurant: El Desvío, on avui és l’Avinguda de Les Flors. I després van posar Can Reixach als baixos de les cases que hi havia al Camí dels Capellans cantonada Camí de la Fita.

I va arribar l’amor…

Vaig conèixer la meva dona per Santa Carme, la festa dels mariners, a La Fragata, a la Confraria, on abans es feia la festa dels pescadors amb envelat i orquestra. Al carrer Tacó arreglaven les nanses. L’Emilia Castro Fernández venia de Ferreiros de Balboa, a Lugo, i servia als senyors Bistaigne de Barcelona, a la Platja de Sant Sebastià. En aquella època no les tenien assegurades i tants anys servint i no va poder cobrar res. Gallegueta, pobreta, la més bona del món. Mai una mala paraula als meus fills.

«A cada caràcter li has de fer el que necessita.»

Anava amb quatre o cinc noies. Nosaltres, quatre o cinc nois, les anàvem seguint. Aleshores els joves anaven més per a les estrangeres, però a nosaltres ens agradaven més les d’aquí. Duia un vestidet estampat que enamorava. Més maca! Vam anar a La Pèrgola, vam ballar. Amb el temps ens vam anar coneixent. I el 1961 ens vam casar.

On vivien?

Vaig comprar una caseta de planta baixa d’un cabo de la Guàrdia Urbana, davant de l’Hospital. Aleshores el carrer es deia Obispo Irrurita i ara Vidal i Barraquer, núm 15. Allà hi tinc un pis i un àtic. Vaig comprar el terreny per 50 mil pessetes i ens vam fer la caseta allà. Al cap de dos anys va venir el Valen, i després en Toni, perquè no volíem tenir fills fins que no haguéssim acabat de pagar el pis. Aleshores em va costar unes 120.000 ptes.

Què ha estat el millor de la seva vida?

El millor que he tingut a la vida és el naixement dels meus fills i haver trobat la meva estrelleta. Va morir el 4 de juny del 2016. Cada dia vaig al cementiri a veure-la. Estic assegudet una estona i li explico coses. Jo tenia una passió molt gran, cada dia la volia més.

«Vaig ser el primer a fer el tall a navalla i em feien cua al Cap de la Vila.»

I els fills són com el matrimoni, tenen una època que els has de cuidar molt, i quan han crescut els has de cuidar de no anar als mals puestos perquè no agafessin vicis dolents. Crec que hem estat bons pares perquè sempre els hem vigilat, mai els hem donat cap mala resposta. Cal tractar-los sempre amb carinyo sinó s’allunyen.

Va continuar fent de barber?

Després de treballar uns 10 anys a la Perruqueria Ramia del Cap de la Vila, vaig ser el primer a posar una perruqueria mixta a Sitges. Era la Barberia-Perruqueria Mongay, fundada l’any 1970, al número 35 del carrer Sant Pau, on ara hi ha el restaurant dels meus dos fills, La Salseta. A dalt, les senyores i, a baix, els homes. La primera Unisex.

D’on li venia la vocació?

Vaig aprendre practicant amb els germans. Em sortia de dins. Abans de fer la mili, vaig fer de barber al Pont de Suert, on  tenia un germà que estava de fuster a l’Enher. A la Mili, a Tetuán, rapava als quintos i vaig muntar una barberia per encàrrec del meu superior.

Era bo, doncs…

Vaig ser el primer que feia el tall a navalla i em feien cua al Cap de la Vila. I quan plegava me n’anava a l’acadèmia del Passeig de Gràcia de Barcelona. Abans era una artesania, un ofici. A cada caràcter li has de fer el que necessita. Jo me’l tallo jo. Quan veig els desastres que fan a les barberies!

Alexis Esquivel Moreno va néixer el 1970 a La Párraga, a Ciutat de L’Havana. Fa 8 anys que va arribar a Catalunya i 4 que treballa a la barberia Arte y Corte&Esquivel, que regenta des d’en fa 3. Fill de barber, de ben petit ja tallava el cabell als seus germans i algun que altre trasquilón s’havia fet al seu propi serrell. Mentre ha pelat caps- assegura- mai li han faltat diners. Sent que és un do innat que el fa sentir realitzat. Tot i treballar a Sitges, viu al Masnou on hi té la seva dona i el seu fill de 21 anys. 

Com us va la barberia?

Estem molt contents, ens va molt bé. Hi tinc tres treballadors: un manxec, un bolivià i un malagueny. El boca-orella ha funcionat molt bé i hem crescut més d’un 70 per cent en els últims dos anys. Ve tot tipus de públic, gent de Sitges i de fora i de totes les edats. Els joves ens porten els seus pares de més de 40 anys que ja es creien fora del mercat i amb el tall de cabell canvien també la forma de vestir. Perquè volen lluir el seu canvi de look.

Des de quan ets barber?

De nen ja tallava el cabell als meus germans i a mi mateix. El meu pare era barber a Cuba, però aleshores era un ofici que no donava per mantenir una família amb 7 fills. Amb 8 anys, vaig treure una cadira al portal i vaig guanyar els meus primers dinerons. Mentre he pelat caps, mai m’han faltat diners. Només he recordat que he estudiat molt poc quan no he treballat en una barberia. Sento que és un do innat i és el que fa que em senti realitzat. De jove anava molt a les barberies dels barbers vellets a mirar i mirar i aprendre, tot i que són tècniques ja molt arcaïques.

Què diuen de nosaltres el cabell i el pentinat?

Diuen molt de la salut i de l’estat d’ànim d’una persona. Si es pentina: o està genial o almenys té ganes de sentir-se bé. Si portes anys d’ofici, notes si la persona està depre i necessita un canvi, i surt de la barberia a dalt de tot. De vegades hi ha persones que van vestides amb un estil antic, i si els canvies el pentinat acaben modernitzant també la roba, perquè se senten a gust amb el nou pentinat i tenen ganes de lluir-lo. Hi ha dues coses que mai no oblida un client: quan li fas un trasquilón i el dia que li canvies el pentinat per a millor.

Què és el que es porta ara?

Les tendències han canviat moltíssim. Dels Estats Units han entrat a Europa els difuminats, els degradats o els fade dels anys 40 i 50. Antigament es feien a navalla, qui sabia fer-los, és clar! Els van posar de moda els militars que més protagonisme van tenir a la guerra com els americans i els francesos.

La moda és repetició?

La moda és enyorança del passat i sempre torna. El passat és un arxiu que sempre es consulta. Els tupés i rotllos rockabillies ara són molt més pronunciats i exagerats. El que abans es veuria desproporcionat, ara és normal.

I aquí, a Sitges, què es porta?

Aquí els difuminats i els fades han baixat i han anat cap a la muntanya i l’interior. Abans, si anaves cap a Terrassa o Sabadell, la gent anava més rapada i amb cresta. Aquí, a la costa, es porta el cabell més desenfadat, amb el pentinat més trencat, més despuntat. Són talls de platja, per no haver de pentinar-se. Ara va canviant i estem en tot: hipster, tupé, fade i cresta.

I les dones?

Les dones aquí es tallen el cabell molt sovint perquè la platja el deteriora molt. I molt assecat a l’aire per evitar que se’ls faci malbé encara més. Trobo que aquí les dones són molt clàssiques, molt normaletes. I moltes amb rotllo hippie. Les xavales van amb rastes, la melena normal o amb una cua, i el cabell se’l tallen elles mateixes. Quan es treuen les mares del damunt diuen: ara aniré com vulgui. Les clientes de perruqueria acostumen a ser de 30 anys en endavant. Les joves només venen a rapar-se un lateral o la part del darrere, van molt a l’extrem. Estan en edat de rebeldia, s’estan desfent “d’allò que em van fer quan van voler”.

Què més diu el nostre cabell?

A Madrid són molt senyorials i a Barcelona es va més informal. Les persones més naturals del món són els catalans. El clima els vesteix, de forma natural i còmode. A l’hivern, el barceloní treu la seva millor roba.

Molt de rapat ara, per dissimular entrades…

Si un home té poc cabell és millor que es rapi els laterals per pronunciar una miqueta més el que té a dalt. I és que no a tothom li queda bé un cap calb. Qui amb cabell ja és lleig, sense encara ho és més. I parlo de mi mateix. Per a què una cosa et quedi bé has de tenir o demostrar seguretat. Als professionals dolents, el client els domina. Vol determinar tots els productes que li posen. I quan veus arribar pares i nens, has de fer seure als pares.

Som atrevits amb la testa?

A la gent li falta decisió per tallar-se el cabell. La dona acostuma a dir: així no, així no…Els homes diuen: espera, a veure què hi diu la meva dona. La dona té molt assumit el protagonisme de la llar i l’home català és molt pràctic, sap que si el mando el té la dona, té els diners millors administrats i menys problemes. En la nostra cultura, més masclista, els homes volem controlar-ho tot i no deixem prou protagonisme a la dona. Aquí les cases funcionen millor.

Què et va sorprendre d’aquest país quan vas arribar?

Quan vaig arribar vaig veure moltes oportunitats aquí i em sorprenia que la gent digués que estaven en crisi. Aquí no saben el que és estar en crisi. I no es valoren les oportunitats. En les crisis els rius es remouen i hi ha més oportunitats.

Què et sembla Sitges?

Sitges està genial, té molt bona energia. Té un potencial molt bo, però, li falta control, no hi ha respecte, es permet l’incivisme. La gent de fora s’enduu la sensació de manca de respecte, que es pot orinar en una cantonada.

A Sitges, el llibertinatge es multiplica. Està molt bé per a que tothom s’hi senti còmode, però això també genera molta delinqüència. Jo cada nit agafo el tren, i els mateixos delinqüents que deté la policia estan de nou al carrer l’endemà, és una burla. El paviment dels carrers està molt deixat i  el poble, molt brut.

El públic familiar s’està perdent en detriment del gai, que també podria venir amb la seva família i no tirar Sitges per la finestra. Que Sodoma i Gomorra sigui dins de casa teva. Tinc molts amics que no volen venir a Sitges per l’incivisme i el llibertinatge.

D’on et ve això d’ajudar a nois que poden descarrilar-se?

Sóc prés polític, de la Unión Cívica Nacional de Derechos Humanos. L’any 1994 van carregar contra tots durant les manifestacions antigovern del Maleconazo. Vam estar empresonats prop de tres anys. Va ser duríssim. El pitjor, la gana i el no veure a la família. Però res de la presó m’ha empitjorat, sempre he volgut millorar i millorar. Ara recullo a nois que poden anar per mal camí, els dono l’oportunitat d’aprendre un ofici. El millor és quan et truquen les mares per agraïr-ho. Poder donar feina no té preu i ara ens estem expandint.

DESTACATS:

A la gent li falta decisió per tallar-se el cabell

Les persones més naturals del món són els catalans

Fotografia: Albert Gironès
Entrevista: Anna Grimau

La Hirschelle Fanou, més coneguda com la Sheila, té 49 anys i és de Porto Novo, la capital de Benin, on el seu pare donava classes a la Universitat. Aventurera, fa dues dècades que va venir tota sola a Sitges, on mai li ha faltat la feina i té negoci propi: El Rincón Gallego de Les Cases Noves. Fa una de les paelles més populars i delicioses de Sitges amb què locals i foranis es llepen els dits alhora que es queden perplexos quan descobreixen que l’arròs amb què s’han delectat l’ha fet una africana. Els dies forts de feina els quilos d’arròs volen: surten entre 80 i 100 paelles d’una cuina minúscula, on fa malabars perquè tot surti bé i ràpid.

Amb quina cara es queden els clients que no la coneixen i demanen pel xef per felicitar-lo per la paella?

Hahaha…Alguns es queden petrificats. No s’esperen que una africana cuini tan bé un plat local que té la seva complicació. Jo abans odiava fer paelles, però en Manolo, el meu home, me’n va ensenyar i des d’aleshores n’arribo a fer per a 100 persones en un servei d’un dia fort de feina.

Quin és el secret d’una bona paella?

El secret és un bon fumet, una bona marca, sípia (la gent no n’hi posa) i fer-la amb molt de carinyo. Només amb un cop d’ull controlo la quantitat d’arròs i de caldo que hi calen. Arribo a posar fins a 8 paelles a l’hora al forn fent equilibris. Sempre sé quan s’han de treure perquè quedin com a mi m’agraden: una mica caldoset i el gra d’arròs al dente. Mai m’hauria imaginat que agradarien tant les meves paelles. Quan m’aplaudeixen em fa fins i tot vergonya…Ara les faig amb els ulls tancats i millor que en Manolo. Em surt així i ja està.

Què cal per a que una cuina rutlli?

Cal ser molt ràpida i controlar que no es cremi res. El pitjor són els nervis, impossible mantenir la calma. Però si t’emprenyes és pitjor. Jo sóc molt exigent, m’agrada que surti tot bé i ràpid. Quan cuino el plat m’ha d’agradar a mi perquè sinó no surt. Si jo no me’l menjo, no li dono a ningú.

La clientel.la adora un dels plats que menys li agradava cuinar, quins li agraden més de fer doncs?

A mi el que m’agrada molt fer és el peix i el marisc perquè és el que sempre he fet: graellades de peix i marisc al xiringuito de la platja de La Marina durant anys. Érem dues persones a la planxa amb 200 clients. Feia 80 racions de peix jo sola. M’agrada treballar. La gamba vermella i l’escamarlà em surten brodats, al restaurant del Golf del Terramar on vaig treballar uns anys em deixaven fins a 20 euros de bote. Em va ensenyar en Raimundo, propietari de Casa Raimundo, on vaig treballar molts anys. També em surt molt bé el caldo gallego, me’l va ensenyar en Manolo. Però tothom demana paella, hahaha.

D’on li ve aquest talent a la cuina?

A casa meva tots els 6 germans cuinàvem. Ens  ensenyava la meva mare, que era molt bona cuinera i feia grans càterings per a casaments i batejos. M’agrada que la gent mengi bé, i a ma mare li dic amb orgull: mira, com tu. M’enorgulleixo de ser una africana que ve aquí i té negoci propi. M’ha costat lo meu, perquè no m’he assegut ni un moment, s’ha de lluitar.

I no podria introduir alguna especialitat africana a la carta?

No cuino cap especialitat africana perquè a casa vam rebre educació occidental ja que els meus pares viatjaven molt i la meva mare sempre cuinava a l’estil europeu. Moltes amanides, arrossos, peix al forn… Els seus menús eren tot un èxit als casaments i batejos, celebracions on la gent es decanta per àpats occidentals.

Va agafar el Rincón Gallego quan duia 5 anys tancat. Un repte molt difícil, oi?

Molt, al principi ens va costar molt. Fa 8 anys que tenim aquest negoci durant els quals amb en Manolo hem lluitat i treballat molt, moltes vegades 16 hores al dia. Som un equip. Després de treballar a Casa Raimundo, vaig treballar aquí al Rincón Gallego que també era d’en Raimundo. Va voler traspassar el negoci i me’l va deixar a mi. És molt dur, però surto contenta. Ningú m’ha regalat res.

Quina diferència hi ha entre la vida laboral aquí i a Benin?

Aquí hi ha més estrès, però guanyes més diners. Això sí, només treballes, no tens vida. Però estic contenta perquè quan miro el que tinc i on he arribat… Estic molt orgullosa perquè tinc pis i negoci. Puc permetre’m coses.

La seva família tenia un bon nivell de vida a Benin, què la va motivar a venir a Sitges?

Una sempre vol guanyar més diners i viure millor. Els africans tenen bona formació, però, ningú té diners per sortir del país. Alguns van a França perquè hi poden convalidar els estudis. Jo vaig estudiar un any idiomes a la Universitat, però sobretot treballava: donava cursos d’informàtica a la gent gran al matí, feia de secretària a la tarda i redactava una revista per la nit. No parava mai, sempre em buscava la vida. Als 22 anys ja vivia sola. Anava de festa cada nit i l’endemà mai faltava a la feina. Vaig venir a Sitges perquè ho coneixia per un amic. Al principi va ser dur i em vaig sentir sola. Jo vaig venir en avió, eh! No en pastera, hahahha

Això, expliqui’ns com és el procés per regularitzar la situació, que hi ha molt desconeixement i ignorància en aquest tema…

Primer vaig tenir un visat per a tres mesos i després vaig anar renovant el permís de residència i de treball amb ofertes continuades de feina. Al cap de 5 anys, vaig obtenir la nacionalitat. Sempre m’han agradat les llengües i jo ja parlava castellà abans de venir. Escric millor que molta gent d’aquí. A banda del mina, la meva llengua materna, i el castellà, parlo anglès, francès i el fon. Des que vaig arribar només he fet que treballar i treballar. Sempre he estat una lluitadora.

Explica’ns perquè vas escollir estudiar física?

Vaig començar a estudiar física per culpa d’en Corominas, el meu professor de ciències a BUP. Casualment, l’últim any de l’escola Pia, el 1986, va ser l’any que el cometa Halley era visible des de la terra. En Josep es va tornar boig amb el cometa i amb l’excusa del Halley vam construir un telescopi tipus Newton amb un mirall parabòlic i l’havíem d’anar a provar. Les nits del cap de setmana una vintena d’alumnes anàvem al mirador de la Llevantina a la captura del Halley.

El vau arribar a veure?

No, mai, i a més feia un fred, era en ple hivern…Però em vaig aficionar a l’astronomia i vaig descobrir que m’agradava molt. Em vaig preguntar què havia d’estudiar per ser astrònoma i així va ser que vaig estudiar física. L’astronomia és una afició perillosa per a la salut perquè t’agafa molta torticoli i t’encostipes molt (riu), però és molt bonica.

I et va agradar la carrera?

Em va agradar molt, però em va costar sang, suor i llàgrimes perquè és una carrera molt dura. Hi havia dos tipus de professors: els qui el que volien era investigar i els era bastant igual les classes i altres més motivadors.

Qui  era el teu preferit?

El millor professor de facultat, per a mi, era Jorge Wagensberg, expert en museologia. Va crear i dirigir durant anys el Museu de la Ciència de Barcelona, l’actual Cosmocaixa.Un dia ens va portar a visitar els budells del Cosmocaixa, els laboratoris on es feia tot.

Com feia les classes?

Era un provocador: venia a classe sense llibres, ni apunts ni res. Sabies que la classe de termodinàmica podia acabar derivant sobre qualsevol tema com l’efecte papallona. Era un apassionat de la biologia. Podia començar la classe amb equacions d’ones i acabar-la parlant de la complicació del món i l’univers.

I ara ja fa prop de 20 anys que imparteixes classes. Com ho portes?

Fa quatre anys que sóc tutora de primer batxillerat i dono física i química que ara són algunes de les optatives de les ciències. El més difícil és poder connectar amb tots els alumnes que estan en plena adolescència. No és fàcil que un nanu et confiï els seus problemes, costa molt que s’obrin. Guanyar-se la seva confiança és el més complicat.

Què és el que més compensa d’aquesta feina?

Hi ha moltes compensacions, de nanus que al principi desconfien de tu i al final et donen les gràcies perquè el que els vas dir els va funcionar. A mi una de les coses que m’agrada més és el moment de la cara de l’: ah sí, ho he entés, era això! Una porta que se’ls ha obert i que allò ja li ha enganxat per sempre. A mi aquest dia m’encanta, és molt bonic.

Quin és el teu concepte de l’ensenyament?

Ha anat canviant amb els anys i depèn molt del que et demanen els alumnes. Ara es basa tot en què ells experimentin i dedueixin, però, hi ha moments que això és impossible. Nosaltres treballem una matèria que es diu “Ciència en context” i per estudiar el moviment o les forces, per exemple, ho fem amb els esports: analitzem la cursa dels 100 metres de l’Usain Bolt i a partir d’aquí fem la gràfica i les equacions dels moviments.

Què interessant, posa un altre exemple…

Per estudiar l’energia elàstica els alumnes han de portar un nino tipus playmobil i amb una goma elàstica han de provar des de quina alçada el nino pot fer un salt de puenting. Després ho comprovem amb un gibrell d’aigua, si el nino es mulla, el càlcul és erroni. És aplicar la física a un context més divertit, més motivador i entenedor.

Es pot aplicar a tot?

No, també hi ha certes coses que ho enfoquis com ho enfoquis necessiten colzes. Tots els recursos són bons, cadascun en els seus moments. Ni un sistema pot ser tan avorrit com de vegades és el tradicional ni tampoc tot pot ser experimental. Cal posar negre sobre blanc del que s’ha experimentat sinó et pots perdre amb l’anècdota. Classes teòriques n’hi ha d’haver igualment perquè puguis ordenar tota la informació i plasmar-la en apunts per poder fer servir en altres experiments. Ara, és molt diferent aprendre així perquè entra millor: primer amb l’experiment i després ja vindrà la “parrafada” final.

Què creus que se’ls ha d’ensenyar als nens i nenes d’avui dia?

Aprendre a aprendre és el més important. Saber transferir el coneixement i eines per poder filtrar l’excés d’informació que tenim. L’important és ensenyar-los a ser autònoms perquè al cap i a la fi treballaran en coses que encara no existeixen. Com l’has de preparar per a una cosa que encara no existeix? El que li puguis ensenyar avui pot quedar obsolet demà. El que li has de donar són eines per desenvolupar-se en el món tan canviant que tenim, on tot és nou constantment. Com moure’s i ser autònom i espavilat en aquest món. Un mètode, una manera de fer més que una llista de continguts o coneixements.  La capacitat d’adaptació en un món canviant, això els hem d’ensenyar.

A tu que dos professors et van marcar, quina empremta t’agradaria deixar en els teus alumnes?

Ufff!! (rumia) Que si ells de grans “disfruten” fent el que fan i els ha costat molt, que recordin el que sempre els dic: que si realment una cosa t’agrada no hi ha excusa que valgui, que si hi poses ganes qualsevol pot fer qualsevol cosa. Que siguin ferms en la decisió del que els agrada encara que els altres els diguin que això no serveix per a res o no té sortida.

Toni Puljic va néixer a Split, a Croàcia, fa 41 anys. Als 7, amb els seus pares i germana, va anar a viure a Sarajevo, la capital de Bòsnia, on creien que tindrien un futur millor. Quan en tenia 14 va esclatar la guerra, l’anomenada Guerra dels Balcans. Després de mesos d’un setge cruent i despietat, on van morir amics i veïns, van aconseguir tornar a Croàcia, on van ser rebuts com a estranys. Es van convertir en refugiats en el seu propi país. Viu a Sitges des de fa una dècada, amb la seva dona i la seva filla sitgetanes.

Com és la guerra?

Els primers mesos són els més sagnants perquè la gent no sap el que és la guerra. Quan arribaven les tropes enemigues, la gent sortia a la finestra a mirar què passava i, amb tota ingenuïtat, preguntava: sou dels nostres o dels altres? Som nostres, responien. O directament disparaven.

On érets el dia que vas veure l’inici de la guerra?

Anava cap a l’escola i a la parada del bus hi havia barricades per impedir la circulació. Dos dies abans vam veure sortir uns tancs militars d’una fàbrica de cotxes dels costat de casa. Iugoslàvia era un país comunista i totes les empreses havien de dedicar una part de la producció a país. En el període de preguerra feien armament. Els tancs no tenien protecció i quan rodaven sobre l’asfalt el trituraven com si fossin tractors llaurant la terra.

On va esclatar la guerra?

Primer a Eslovènia amb la guerra dels 7 dies. Després va passar a Croàcia, i a Bòsnia la gent es preguntava quan arribaria allà. Era l’únic país on la idea de Iugoslàvia funcionava, les tres religions existents (croates catòlics, serbis ortodoxos i bosnians musulmans) convivien en harmonia i tolerància. A les cases de Sarajevo sempre es feien tasses de cafè de més per si venia algú a qui convidar. Si pel carrer preguntaves per una adreça, t’hi acompanyaven i et convidaven a prendre alguna cosa.

Què creu que va passar?

La gent tendeix a viure sota l’efecte “ramat”. La guerra mai surt del poble, no la ideen els seus veïns sinó interessos elevats que adoctrinen. La gent repeteix pensaments que prenen d’altres, que els inculquen, no és un pensament propi. Hi ha un interès major que se’n beneficiarà, que no farà la guerra ni la patirà com el poble. I la gent hi participa massivament per l’efecte “ramat”.

Com funciona?

Es creen dos bàndols, un amb més diner i l’altre més pobre. A nivell econòmic al meu país van voler sortir de la Unió de les Repúbliques, van fer un referèndum.

El capitalisme tenia interès a dissoldre el comunisme. Iugoslàvia funcionava: no hi havia penúries, la gent tenia feina, una vida decent i vacances, tot subvencionat per l’Estat. I quan treballaves uns anys l’Estat et construïa un habitatge. Al capitalisme no li interessava que funcionés i hi havia molt armament i tecnologia militar de nova generació per provar.

I quin n’és el resultat?

La guerra produeix una gran frustració: és un conjunt d’absoluta ignorància, nul pensament crític i por. El resultat són autèntics horrors. A la guerra no hi ha bons ni dolents, al cap d’uns dies tots són dolents. Si tu has matat el meu fill, jo mato el teu. Si violes la meva filla i la degolles, et faré el doble. És pura ignorància.

Qui se salva de la guerra?

La gent intel.ligent ho veu abans i marxa. La resta es queda esperant, confiada que no passarà res. Com les granotes en una olla que escalfes poc a poc, en ser gradual no se n’adonen i acaben bullides. Quan arriba la guerra pensen que no durarà molt. És un autoengany molt gran: no penso matar ningú, això no va amb mi, i acaben matant a tothom. Nosaltres vam tenir molta sort i vam poder fugir d’una Sarajevo totalment assetjada.

Per on?

L’única sortida era un túnel que es va cavar sota de l’aeroport (pres pels serbis) i pel qual només hi passava una persona alhora, sense pertinences i pagant molts diners. Salvar la vida a la guerra costa molta pasta. Tot val molts diners. Amb el silenci, les furgonetes carregades de gent que havia aconseguit travessar el túnel se sentien a km. El soroll del motor alertava les tropes enemigues que il.luminaven la muntanya amb els focus de l’aeroport com si fos de dia en plena nit. I els llançaven granades de metralla. Em vaig passar un mes veient cada nit com mataven desenes de persones que intentaven fugir sabent que nosaltres també havíem d’intentar-ho.

Segueixi si us plau…

Vam patir un bombardeig continuat durant tres dies amagats al soterrani, sense llum, sense aigua i amb terratrèmol inclòs. Ho vius com una pel.lícula perquè el teu cervell és incapaç d’assumir-ho. El dia que ens va tocar la por ens paral.litzava, amuntegats dins de la furgoneta plena de vòmits de pànic. Ens van llançar metralla i amb una mà aguantava un home que s’estava desagnant i era com un mort vivent i amb l’altra, un bidó de combustible, amb una barreja explosiva, per poder continuar fugint.

I ho van aconseguir?

Sí. Quan surts de la zona de conflicte i veus la vida normal: que hi ha aigua, menjar, llum, que la gent va a la platja…entres en estat de shock. Vaig estar prop de tres mesos sense poder menjar ni dormir. No podia mirar la gent als ulls. Les mirades de la guerra són terribles. És una mirada sense humanitat, molt primària, d’animal que intenta sobreviure i que està disposat a fer qualsevol cosa per aconseguir-ho. Matar, violar i degollar és el pa de cada dia. Els valors humans desapareixen, fa molta por.

La por s’ensuma?

Sí, la por fa olor (segreguem algun tipus d’hormona), es contagia i et paralitza. És molt angoixant, en moments de molt perill la gent no es pot aixecar del terra per la por. El pitjor és l’espera, l’espera per passar a l’escorxador és desesperant. Vam arribar al meu país, Croàcia, on ens van rebre com a refugiats. Ja no ens volien ni a un costat ni a l’altre. Era pèssim viure la guerra i també la postguerra on no parava de morir gent, estava tothom tan trastornat que es mataven uns als altres o se suïcidaven.

Continua tenint por?

La meva por és que la gent es transformi. Abans de la guerra, Sarajevo i la seva gent eren normals, i ara sé que la gent es pot transformar. L’excusa als Balcans era el nacionalisme, la independència: ells, nosaltres, la divisió. La gent es va començar a armar als mercadillos; compraves fruita i verdura i al costat hi havia una parada d’armes. Es mentalitza la gent i només falta l’espurna: una història fictícia com va ser la del casament de diferents ètnies que es van matar uns als altres, la postveritat. Va començar la bogeria i l’efecte dominó. Va ser fulminant. Com un incendi en ple agost amb molt de vent. Després s’ha demostrat que la història del casament era inventada.

El pintor Manuel Blesa Rodrigo va néixer fa 73 anys al poble aragonés d’Ariño, on la família tenia una barberia. La pintura ha estat la seva passió des de ben menut fins el punt que el mestre el va arribar a pegar per dibuixar sempre a classe. Fa 55 anys que és a Sitges, es va enamorar del poble pel seu ambient artístic i n’ha gaudit les millors èpoques. Durant un quart de segle ha estat l’autor dels cartells del Menjar de Tast i el seu taller al carrer Carreta desperta l’admiració de sitgetans i foranis. El seus quadres de ceràmiques són inconfusibles. Hi fa servir una tècnica molt depurada perquè la ceràmica –diu- no t’accepta la pinzellada. Es ahí donde se ve la maestría, sosté.

Sempre dibuixava de petit, però recorda quan va començar la seva passió per la pintura?

Quan tenia 7 anys un pintor, A. Domènech, va venir a restaurar l’altar major del l’església del meu poble. Jo mirava fascinat com feia els relleus amb la tècnica de “a la cola”, volums amb els daurats de les columnes barroques, autèntic, autèntic…

 I enlloc de jugar amb els altres nens sempre anava a veure com pintava…

Sí, a l’hora del pati m’escapava a l’església i quan ja no sentia la remor i la cridòria dels nens jugant al carrer, tornava corrents a classe. Em vaig enamorar d’aquell home i el seu art. Crec que per això m’agrada tant l’imaginari religiós, crec que les coses se’ns queden al subconscient.

I com va ser que va venir a Sitges?

A través d’un amic del poble em van oferir feina de cambrer. Tenia 18 anys i em vaig enamorar de Sitges. Vaig tenir la sort que els cambrers teníem entrada gratis als grans espectacles del Prado i El Retiro. Allà vaig veure a tots els grans, sobretot de flamenc: Lola Flores, El Pescaílla, La Camboria (hereva de Carmen Amaya), La Singla…Una meravella! També Salvatore Álamo i Julio Iglesias. Els clients amb trajo i amb ampolles de champagne. Un ambient, oooohhhh!!

Era l’època dels suecs i les sueques…

Sí, hi havia dues agències de viatge que només portaven nòrdics, sobretot suecs. Era al.lucinant veure rosses! Ens va donar tan fort que, amb un amic meu que no havia sortit mai del poble, vam anar a Estocolm un estiu. Feia de guitarrista en un restaurant d’un maître català on tothom sopava en silenci mentre jo tocava. Em donaven mil peles al dia (6 euros), eren diners, eh! La guitarra m’ha salvat tantes vegades…

I com va aprendre a tocar la guitarra?

Hi havia un gitano enllustrador, Remolinos es deia, que tocava a la bodega Apolo de Barcelona, era molt bo i em va ensenyar. Vaig fer dues temporades d’estiu a Los Tarantos del carrer Parellades. Amb camisa blanca, “chorreras” i patilles, hahahaha! Després vaig agafar la bodega La Bota del davant del Superpollo. Amb la guitarra, cada nit s’omplia amb un ambientassu de por, però vaig tenir la fatalitat que enderrocaven l’edifici. M’havia costat traspassar-la i de sobte em vaig trobar al carrer. I em vaig posar a fer retrats al Passeig.

Ho recordo, era tot un espectacle!

Sí, venia la gent a veure com fèiem els retrats i t’aplaudien si l’acabaves bé. Vam començar el 1968 amb Fuentetaja i uns quants i al final érem una vintena.

A 500 ptes el retrat (3 euros) i si en feies 5 o 6 al final era pasta a l’època! Només treballàvem a partir de les sis de la tarda. Set horetes i guanyaves més que un ministre!

I després a celebrar-ho…

Sí, després de pintar anàvem a la bodega d’en Sariol i com li anava la marxa, sopàvem i fins a les quatre de la matinada…Érem bohemis, bohemis! I fins avui que he viscut de la pintura.

A l’estiu feia temporada al Passeig i a l’hivern a Les Canàries…

Sí, i a bord del plataner (el vaixell que feia el trajecte de 7 dies a Les Canàries) vaig conèixer la meva dona, Huberta Siemann, és austríaca i aleshores estudiava espanyol a Barcelona. Parla 4 idiomes, és molt culta. I vam tenir el primer fill. Vam conèixer el propietari d’on tinc el taller al carrer Carreta. Era un un aragonès que tenia la carnisseria de cavall a la Plaça de l’Ajuntament. Vam arribar a un acord per comprar-li la casa, em va encaixar la mà i aquest va ser el contracte. Serapio Cabeza es deia. Em dones els diners quan puguis, sense pressa -em va dir-. I cada vegada que li pagava anàvem apuntant…

Paraula de cavallers…

Totalment. Després vaig rebre classes a Saragossa amb un pintor molt bo, Alejandro Cañada i també a la Llotja de Barcelona amb Félix Revello de Toro, un retratista increïble que pintava tota la flor i nata d’Espanya, inclosos els reis. Va ser començar a fer exposicions i deixar el passeig. La primera expo la vam fer amb Maite Muñoz al Majestic de Barcelona i a la seva galeria. Després una expo rere una altra: sala Nonell, Alcolea de Madrid i després vaig començar a tocar gairebé tot Europa. I quatre països creuant el toll.

Perquè es va quedar a Sitges?

Per l’ambient artístic que hi havia i perquè a pocs llocs hi havia tantes galeries. I a l’Àgora s’ajuntaven tots, Pruna inclòs. Mai he signat cap contracte amb cap galeria perquè sempre he volgut la meva llibertat i l’estudi m’ha donat per viure més que les galeries. Tinc clientel.la pròpia: anglesos, alemanys, suïssos…I a Sitges, gairebé a cada casa hi ha obra meva.

A part de donar-li de menjar què li ha aportat la pintura?

La pintura és com quan un s’enverina amb alguna cosa i no ho pot deixar. És el meu món, la meva teràpia, el meu art. Sempre he procurat tenir una personalitat pròpia en la pintura. Vaig començar amb el món rural amb les àvies de dol, pintava pels pobles per la part de Teruel. Moltes teulades de totes les formes i colors, parlava amb el mossèn del poble i em deixava pintar des de dalt l’església. Després en col.leccionar ceràmica (tinc prop de 700 peces de ceràmica aragonesa antiga) vaig començar a endinsar-me en aquest món. I ara estic amb les Verges i Sants (capitotas) de vestir que també col.lecciono i que aviat exposaré a Sitges o Barcelona.

HISTÒRIES LÍQUIDES

L’Esteve Miró i Guimerà va nèixer un 12 d’octubre de 1928, fa 92 anys. Fill únic, va veure la llum per primer cop a Rosell, a la província de Castelló, i el 1941 va venir viure a Sitges amb els seus pares quan tenia 11 anys. Va dirigir el projecte de dur aigua dolça del Llobregat quan a Sitges l’aigua de l’aixeta sortia salada i la gent de fora creia que venia del mar.

Quin motiu el va dur a Sitges?

La meva mare, que es deia Remei, venia peix al mercat de Vilanova i va venir a Sitges a vendre’n en una parada de l’antic mercat del peix, on ara hi ha la Fundació Stämpfli. Era molt emprenedora i de seguida vam tenir botiga a Sitges, al carrer Sant Pere 29, on encara visc ara.

Carai amb la Remei, era dona d’idees clares…

La meva mare tenia clar que si havia de vendre a Sitges havia de viure aquí. Van comprar la casa per 15 mil pessetes de l’època. Aleshores uns baixos, on van posar la botiga, i un primer pis, on vivíem. La peixateria es deia Mare Nostrum i mon pare n’era el comptable.

No va voler continuar amb la peixateria?

No vaig voler continuar i aleshores es van jubilar el 1956, però van fer un viatge a Andorra amb autocar. El propietari de l’hotel on s’hi estaven els va plantejar de posar una peixateria a Andorra perquè no n’hi havia. Van comprar una furgoneta i duien el peix de Vilanova a Andorra. Hi arribava a primera hora del matí, com a Sitges,  perquè feien nit a la carretera.

I d’on eren els seus pares?

El Pare, de Vilanova. Dels orígens de ma mare en sé molt poc perquè eren 6 o 7 germans, exactament no ho sé tampoc. El meu avi matern es va quedar vidu i va venir amb la migració d’aquella època que jo atribueixo a la construcció de la fàbrica de Vallcarca, on va posar-se a treballar. Els fills els va anar deixant pel camí: un a Barcelona, un altre a França, la mare a Sitges…Per servir o pel que fos, tots es van espavilar. Ma mare servia a uns peixaters, d’aquí la peixateria.

Va arribar a conèixer el germà que tenia a França?

Vam viure prop d’un any a l’exili, a França. Mon pare era al front, a l’Ebre, i ma mare va decidir que anéssim a buscar el germà que no coneixia, però no el vam arribar a veure mai. Ma mare va conduir el cotxe, on anàvem 5, fins a Puigcerdà, i allà vam anar en tren fins a França. El Comitè Comunista, suposo que era, ens va dur fins a la frontera amb Bèlgica, al poblet de Gravini. Érem una vintena d’espanyols, entre adults i canalla, i el poble ens va acollir molt bé. Quan vam saber que el pare era a León, presoner tancat, vam decidir tornar.

A què es va dedicar vostè?

Vaig estudiar Enginyeria Industrial a Terrassa, que aleshores era Peritatge Químic. Vaig començar a treballar després de fer el servei de milícies. Els qui estudiàvem el podíem fer. Eren dos estius i sis mesos de pràctiques en una caserna. A mi em va tocar al Campament de Castillejos, a sobre de Reus, i sis mesos a Sevilla. Ho vaig passar extraordinàriament bé. Vam agafar Setmana Santa, Ferias…Vam voltar tot Andalusia, molt guapes les andaluses. Vam anar-hi amb en Vadell, que és amic meu des dels 14 anys.

I on va treballar?

Vaig començar a treballar de cap del laboratori químic de la fàbrica Fisa de Vilanova. Fabricàvem parts del motor de les motos Montesa. Tretze anys després, amb el meu pare vam muntar a Andorra una fàbrica de sorra i grava ja que llavors no n’hi havia. La vaig dirigir durant tretze anys. Marxava de Sitges dilluns al matí i tornava dissabte a la tarda. Aleshores ja m’havia casat amb la Carmeta i teníem quatre fills: l’Anni, en Jordi, la Judit i l’Esteve. Els veia els caps de setmana.

Com ho vivia?

L’avantatge d’estar separat donava oxigen a la parella. A altres parelles els veig cansats del matrimoni. És massa llarg. No hi crec en l’amor etern, la gent amb els anys anem canviant i ens cansem. Caldria poder fer un contracte i deixar-ho quan un se’n cansa. La Carmeta va morir el 2005, fa 12 anys. Recordar coses és bonic, però, jo sóc més del present: el passat, passat està.

Com es van conèixer?

De joves anàvem a ballar al Prado i allà ens vam conèixer amb la Carmeta. Jo tenia 18 anys i ella 14. Vam festejar gairebé 9 anys. Dos anys vam estar renyits. No sé perquè vam renyir, tampoc sé perquè vam tornar. Era molt graciosa, li agradava la juerga, a mi no tant i ens complementàvem. Jo he estat feliç en el matrimoni i ella suposo que també.

Què ha procurat inculcar als seus fills?

Que tinguessin tots estudis i que els agradés la feina que fan. També el bon tracte i l’amistat: que fossin amics dels amics i que no fessin mal a ningú, tal com em van inculcar els meus pares. No m’hi he posat gens en la vida dels meus fills, els he deixat fer i no m’han portat gaires problemes.

Tornant a la feina, també va treballar per a l’empresa d’aigües…

Sí, finalment l’empresa d’Andorra va ser un fracàs, vam vendre i vam fer cap per mans. Aleshores vaig tornar a treballar a Vilanova, a l’empresa d’aigües Sapaigües, que ara es diu Sorea. Distribuïa l’aigua a Ribes, a Sitges, Cubelles, Calafell. N’era el cap del servei. Vaig dirigir el projecte de dur l’aigua d’Abrera, del Llobregat, perquè l’aigua de Sitges deixés de ser salada.

Sí, me’n recordo, tothom de fora creia que a Sitges l’aigua de l’aixeta era de mar…

Sortia salada perquè se subministrava de pous d’aigua dolça que a la llarga se salaven, eren més fondos que el nivell del mar. Les bombes absorbien més aigua de la que hi havia i aleshores se salinitzaven perquè hi entrava aigua del mar. Es va crear el projecte d’Abrera, del qual jo n’era el director. El vam començar nosaltres i el va acabar la Generalitat. Després encara vaig treballar a la Mancomunitat del Penedès i el Garraf com enginyer industrial en la recollida de deixalles.

Què és el que ha après de la vida?

He après molt de la gent que en sabia més que jo i m’ha agradat molt llegir. També ha tingut molta afició per la fotografia. Sempre he sigut molt inquiet, d’estar al dia i he tingut molts amics i amigues i m’he comportat amb tots. No considero que hagi tingut enemics.

La sitgetana Ana Valls, més coneguda com Anita, va néixer el 4 de març del 1930 i als 88 anys continua sent observadora, molt vital i buscant la part positiva de tot. Viu la vida amb intensitat i durant aquestes prop de 9 dècades s’ha bellugat molt i ha tocat moltes tecles. Des delegada local de la Sección Femenina de Falange a Sitges i professora d’Educació Física a regidora del PP a l’Ajuntament.

La seva infantesa i primera joventut van estar molt marcades per la Guerra…

Per descomptat. Em va tocar treballar als 15 anys, vaig començar de dependenta de l’Estrella al 1945 quan l’Àngel Quingles n’era l’amo. Una persona meravellosa que regentava una pastisseria de gran categoria. Aleshores Sitges era molt petit i hi havia molt diferència social entre els estiuejants i els del poble, encara no hi havia classe mitjana.

Com era la clientel.la?

N’hi havia de la Colònia que eren persones estupendes. Com la família dels Dalmases-Marqués de Mura, creador del Rally de cotxes d’època. Va ser a partir dels anys 50 amb l’arribada del turisme que va començar a canviar la mentalitat del “això els del poble no ho podem fer, això ho fan els rics”. Quan vam veure les primeres estrangeres vam pensar que si no gastéssim en estrenar vestit i sabates per Festa Major també podríem viatjar.

En què més els va afectar la guerra?

Van empresonar el meu pare, que era carlista. I és que quan va estallar la guerra els guanyadors s’acarnissaven amb els perdedors. Els qui van fer més mal van ser els comitès de la CNT, la FAI i el POUM. Els republicans no tant. Per què havien de portar la gent a les cunetes i matar-la? Aquí a Sitges en van matar 38, entre els quals capellans. Gent que o tenien diners o anaven a missa. També hi entraven les rancúnies personals.

En quina situació va quedar la seva mare?

Quan van empresonar el pare al juliol del 36, ma mare ja tenia 4 fills (el més gran de 13 anys) i un mes després li van néixer bessons. A casa ens van deixar sense res, només una màquina de cosir i una nevereta, tenia 6 anys i encara me’n recordo. Tampoc oblidaré mai com un de Sitges, a l’Ajuntament, va empentar ma mare escales avall, que de poc es mata, quan anava a buscar un val per a llet per als bessons. Li va cridar que per als fills dels feixistes no tenien res.

I com va tirar endavant?

Va vendre’s la màquina de cosir per comprar-ne una altra de cosir sabates i es va posar a treballar des de casa per a Can Benazet, que aleshores ja tenia dues fàbriques: la nova (on hi havia El Corner) on feien vambes de lona i goma i la del costat de casa de Can Benazet on només feien sabates de cuir i pell. Els permetien treure un o dos parells de sabates a la setmana i en feien “l’Intercanvi” els dissabtes i diumenges pels pobles de Tarragona. Sabates a canvi d’avellanes, arròs i, si tenies sort, oli. Ma germana gran de 9 anys i el meu germà, de 12, ens cuidaven a tots.

I el seu germà a treballar…

Sí, anava a tirar les barques (aquí hi havia de gans que pescaven sardina) i enrotllaven la soga per treure la barca del mar, hi posaven les travesses i el sebo. Els pagaven la feina amb una bossa de peix. Durant la guerra no hi havia corrent durant el dia, només de 23h a 6h del matí. El meu germà treballava també a Can Serra el Rei Vamba del carrer Sant Sebastià. I com que era un nen, també volia jugar a futbol. Va agafar una tuberculosi per no dormir i va estar 7 anys ingressat en un sanatori a Matadepera.

De ben joveneta ja anava a la Secció Femenina…

Quan plegava de l’Estrella anava a la Secció Femenina de la Falange per cobrir les necessitats de la dona, que aleshores socialment no era res. Si era guapa i tenia calers era com lluir un moble. Hi havia una mortalitat infantil superior al 60 per cent i la vam reduïr al 20 per cent amb les divulgadores socials (d’aquí van néixer les assistents socials). També educar la dona que, en general, era analfabeta perquè si anava a estudi era per  aprendre a cosir i para de comptar. L’Eulàlia Torrents anava a Vallcarca a convèncer les embarassades de parir a La Maternitat. “Uy, yo en el tren no, señorita, que aquí está la tía María que ya me ayuda” –contestaven-. La majoria donaven a llum a casa amb aquesta partera que lligava el cordó amb ganxet i si els nadons s’hi quedaven “Dios ya nos dará otro”, deia.

S’acusa La Secció Femenina de ser una màquina rentacervells…

Si haguessin sigut tan franquistes no hi hauria tanta gent d’esquerres ara. La majoria de la gent que té 60 anys van passar per les nostres mans. No vam fer mai apologia del franquisme. El 1982 em van venir a buscar del PP. I vaig ser regidora a l’Ajuntament de Sitges.

I què en pensa de la Formación del Espíritu Nacional, assignatura obligatòria al batxillerat durant el franquisme?                                   

Al principi era una assignatura molt polititzada i amb el temps es va convertir en urbanitat. Si haguessin guanyat els altres també hi hauria hagut algun tipus de politització i després s’hauria anat suavitzant. Es feia a  quart de batxillerat i era “interpretación de la historia de España”, tot sota un prisma parcial. Mani qui mani la història es repeteix. Los mismos perros con distintos collares. Una guerra és el pitjor que pot passar. Els que fan uns ho desfan els altres.

Què més es feia a la Sección?

El 1943 s’hi va crear el Grup de Coros y Danzas a tot Espanya i cada regió ballava els seus balls populars. Als anys 50 s’hi van incorporar nois. Vaig ser delegada local de la Secció després de la Remei Casanovas i vam dur els balls de Sitges per tot el món: a la Fira Mundial de Nova York al 1964, a l’Any Sant de Roma,  San Remo, Holanda, Les Canàries, la Polònia soviètica i a tots els concursos nacionals, entre d’altres. Amb en Jofre Vilà vam portar el grup junts durant 27 anys. A través del Costumari Català en Jofre va recuperar moltes danses perdudes.  

Quins balls van recuperar?

Una dotzena com la Ballada de Nostra Dona de Montserrat que dansaven els pelegrins a l’Edat Mitjana. Vam fer un vestuari preciós amb la Mercè de Can Rampí que era modista. Vam descobrir que calien els sostenidors de monja que aixafaven el pit perquè quedessin com els vestits originals. Vam guanyar molts premis i tres vegades el concurs nacional amb la Moixiganga, Els Diables i Els Pastorets. Vaig ballar fins el 1967 i entre bambolines era la responsable de l’organització del grup. M’encarregava del vestuari, de buscar finançament, i de més coses com anar a Madrid a fer els visats per a Polònia, que no tenia relacions diplomàtiques amb Espanya.

Quin vincle hi ha entre el grup de Coros y Danzas i l’ABPS?

El 1977 en Ricard Baqués i en Blai Fontanals buscaven  gent per fer els balls de Festa Major, perquè llavors ballar La Moixiganga o els bastons era una mica…com t’ho diria, se’n donaven com de menos. Els balls feien el “llevant de taula”, cosa no massa ben vista per un sector jove. Després de dinar anaven per les cases a recollir diners. Quan es va fundar l’ABPS, fa 40 anys, en Ricard i en Blai van anar a buscar en Jofre Vilà i ell ens hi va dur a tots. Ens reuníem al saló d’actes del Patronat. Jo hi era des de l’inici, tot i que no consti en l’acta de Constitució, aleshores a les dones no se’ns tenia en compte. Vam decidir obrir-ho al folklore català i ara me’n penedeixo d’haver suggerit que a la Festa Major es ballessin Les Panderetes i Les Cintes.

Per què se’n penedeix?

Perquè la processó és interminable! Hi ha massa colles. L’agrupació es va crear perquè no hi havia gent i ara en sobra. Caldria fer torns als balls. Qui surt aquest any, no surt l’any que ve. I qui surt per Festa Major, no surt per Santa Tecla. Tampoc hi ha límit de pertinença al grup i hi ha molta gent al darrere que no poden entrar. S’hauria de fer un límit de 3 a 5 anys màxim per facilitar-ne el relleu.

Què més canviaria de la Festa Major i Santa Tecla?

Les formes. Enguany, dels Diables, la Colla Vella és l’única que ha mantingut la fila índia. La resta amb masses i ceptrots encesos a les cases i on hi ha gent i això no es pot consentir. Per cremar la gent hi ha la Jota Fogajada de Benissanet. Els qui facin l’índio per Sant Bartomeu no haurien de sortir per Santa Tecla. Una altra cosa que s’ha perdut és l’autèntic toc de timbal de diables, no hi ha cap grup que el faci. Les panderetes també es toquen malament. Primer s’ha de fregar la pandereta amb el dit mig i després els tres tocs. I mitges de cotó encara que faci calor. Nosaltres duíem dos enagos: uns que planxàvem amb cola de peix i quedaven tiesos i uns altres ben bonics a sobre amb puntes i llacets. I a sota els bombatxos. I a la matinal, no es té prou cura del vestuari, abans els vestits sortien nets i planxats.

Què més canviaria?

Tampoc haguera fet mai un ball de bastons de noies, perquè és un ball d’homes. En canvi, sí trobo fantàstic que les gitanes les facin dones. Als anys 40, després de la guerra, el ballaven homes amb barba i llavis pintats perquè la dona estava marginada. Va ser en Jofre qui va recuperar el ball de gitanes amb dones. I també faig meva una petició d’un nen per a Santa Tecla: que no els citin prop de dues hores abans de sortir. Això amb un responsable per grup de 10 nens se soluciona.

En Josep Corominas Viñas és fill de mare alsaciana i pare gironí. Tot i nèixer a Girona el 1948, es va criar a Barcelona des dels 10 anys. En Corominas, com el coneixem diverses generacions de sitgetans que el vam tenir de Professor de Ciències, ha exercit de docent durant prop de 40 anys a l’Escola Pia de Sitges.  Fa 4 anys que es va jubilar, però, continua igual o més actiu que abans: col.labora amb els ICES de la UB i de la UAB i forma professors a la Facultat de Ciències de l’Educació. A més d’una medalla per divulgació científica i uns quants premis de la branca europea de la Science on Stage Europea, acaba de rebre el Premi Tareas Educativas y Divulgación de la Real Sociedad Española de Química. I és que porta mitja vida divulgant les virtuts de la química que considera que té molt mala premsa.

Perquè considera que té tant mala premsa la química?

La majoria de la gent veu el costat fosc de la química: que és responsable de la contaminació de l’aire, que omple de plàstic els oceans i el planeta, però també hi ha un altre cantó: la neteja, la cosmètica, els fàrmacs…La indústria química també col.labora en fabricar combustibles millors. Molta gent només veu la part dolenta per això considero molt important la feina del divulgador científic per fer veure que hi ha dos cantons i que la culpa no és del químic sinó del mal ús que es fa de la química.

Què és la química?

En xinès química vol dir ciència del canvi, transformar un tipus de material que es troba a la natura en algun altre útil per a la societat. Com la transformació de minerals en metalls útils. A l’època d’Alfred Nobel l’explosiu era nitroglicerina i era molt perillós de transportar perquè explotava fàcilment. Nobel va descobrir que si el barrejava amb un tipus de fang es podia transportar i així obrir trinxeres, túnels per fer-hi passar el tren o millorar l’explotació de les mines per als miners. Però els militars en van descobrir un altre ús.

Com van ser els seus inicis de professor?

Eren els finals dels anys 70. Volia estar al tanto de les últimes novetats i passava moltes hores llegint guies didàctiques i llibres de projectes, sobretot anglesos. Dedicava moltes hores a la preparació de les classes. Hi havia molt interès de molts professors de posar-se al dia perquè sabíem que hi hauria noves reformes amb la mort de Franco.

Encara recordo el laboratori de ciències de Can Colapi, el va muntar vostè o ja hi era?

Les monges havien invertit molts diners en aparells de física dels anys 50 que encara funcionen. Quan vaig arribar hi havia això i poques demostracions durant el curs. Jo vaig fer habitual el laboratori i enfocar la classe a partir de l’experiment per anar construint conceptes.

Després de tota una vida a la docència, què hauria fet diferent a les seves classes?

Canviaria el tipus de classes magistrals que durant anys havia fet, on el professor ho dirigeix tot i imparteix coneixement pel que vaig intentar fer més tard: classes més interactives on l’alumne ha de treballar les idees i on té més protagonisme l’alumne que el professor.

I del sistema educatiu què canviaria?

Les aules actuals tenen mateixa orientació que fa un segle, es mira el professor i la pissarra sigui de guix o digital. El concepte ha canviat, però, les aules no i això gairebé obliga a continuar amb un mateix sistema de tipus de classes. Rosa Sensat i uns quants més ho van intentar canviar, però, és molt difícil. El professorat és conservador, això no agrada però és així.

Per què és conservador el professorat?

Està molt més còmode fent el mateix que ha fet sempre perquè costa un esforç enorme canviar. Fins i tot hi ha professorat que ensenya com van aprendre ells, és una minoria però existeix.  D’altra banda, hi ha un problema molt important de formació. A primària la formació és general. Hi ha especialistes en música i educació física, però no en ciències o lletres i això repercuteix en l’ensenyament.

I creu que els preparen per ser professors d’ESO?

No. A l’ESO trobes alumnes que no estan gens interessats pel que troben a l’aula i si poden boicotegen o fan com si no existissin. No hi ha oportunitat per aquests joves de fer una cosa diferent. Així que a part de fer classes, com a docent has de fer de psicòleg, conseller, atendre la diversitat i als qui també tenen problemes físics…I no hi estàs format. Has de tenir moltes qualitats per poder-ho gestionar. O bé te’n surts perquè vas agafant experiència o bé has de plegar sinó t’agafen problemes greus. Això acostuma a passar a qui surt de la facultat i ho agafa perquè no hi ha res més. Quan vaig formar professors durant molts anys en el CAP em vaig trobar un terç de casos que optaven a l’ensenyament perquè no hi havia res més.

Quins són els millors i pitjors moments que recorda?

Quan tens molt bons alumnes que treballen amb entusiasme treballs de recerca d’ESO i batxillerat i ho passes molt bé perquè ells s’interessen molt i tu aprens també. Els més durs quan hi ha avaluacions i de la teva nota depèn el futur de l’estudiant. De vegades no saps si el que has qualificat és just i si li servirà. Alguna vegada, el claustre havia decidit que un alumne no havia que seguir estudiant quan més endavant va acabar brillantment els estudis superiors

No hauria d’evitar-se dir que un alumne no ha de seguir estudiant?

Ara no hauries de dir que no ha de seguir estudiant però sí sugerir alternatives. El problema és que els estudis no avaluen la part positiva de la persona sinó només el currículum, per tant, ens equivoquem molt.

Està jubilat i continua formant a professors, també en l’àmbit internacional, fins i tot a la Xina…

Sí, he anat dues vegades a Xina fent un curs en una Normal de Shangai, on només acudeixen alumnes de màster i doctorat per dedicar-se a l’ensenyament. Els hi explicàvem el sistema educatiu d’aquí i com es forma el professorat d’aquí i també demostració de classes de química.

Alguna consell al professorat que comença?

Que pensi que no s’ha d’amargar ni amargar als alumnes. Ha d’acabar l’hora sentint-se bé, això es nota perquè els alumnes veuran que potser no han après gaire o molt poc, però, que tenen ganes de tornar un altre dia. La motivació és fonamental. Transmetre al grup alguna cosa que fa que consideri que val la pena estar allà.

La ribetana Roser Butí (4 d’abril del 1957) va venir a Sitges el 1976, quan es va casar amb en Josep Maria Gestí, hereu de l’empresa familiar de Distribució de Begudes Can Gestí. Els pares d’en Josep Maria, vinguts de Tarragona, la van fundar el 1963. Primer la van regentar al carrer Illa de Cuba, i després a l’Avinguda de Les Flors per acabar al Polígon Industrial de Mas Alba, on hi són des del 2002. Malgrat que duu el nom dels homes de la família, és una empresa de dones: la sogra, Angelita Rafales, li va donar l’empenta i la Roser hi va seguir i ara és l’ànima de Can Gestí.

Quan vas agafar les regnes de l’empresa?

Vam agafar el relleu de l’empresa l’any 1976 i de mica en mica la vam anar reconvertint, ampliant-la amb aigües i refrescos, que és on hi vèiem el futur ja que a Sitges hi ha molt establiment de restauració i les aigües envasades sortien molt, també en l’àmbit domèstic perquè l’aigua de l’aixeta aleshores era dolenta.Fins i tot es cuinava amb aigua de garrafa.

Què va passar quan l’aigua de l’aixeta va deixar de ser salada?

La venda de garrafes per a ús domèstic va caure un 60 per cent. A partir d’aquell moment, part dels sitgetans feien servir la de l’aixeta per cuinar i continuaven amb l’aigua de garrafa o embotellada per beure. Malgrat que la de l’aixeta es pot consumir, el costum ha quedat i a Sitges es beu més aigua envasada que en altres llocs.

Com és l’aigua de Sitges?

Té una elevada quantitat de calç, segons els reparadors de rentadores i rentavaixelles. Deu arrossegar minerals dels pous d’on surt. Són aigües molt molles perquè porten molta calç, no són lleugeres al paladar.

Quins problemes comporta que tingui tanta calç?

És un problema per a les màquines no per a les persones. Les cafeteres de bars i restaurants, per exemple, quan s’escalfen amb l’aigua de l’aixeta s’obstrueixen més els tubs. Per això els establiments fan servir aigües minerals.

Com està el negoci avui dia?

Els anys daurats van ser els 70, 80 i 90. Ara, amb tanta oferta, ja no et guanyes la vida com abans, el marge no té res a veure. El 95 per cent del negoci és l’anomenat canal HORECA (Hotel, Restaurant, Cafeteria). Ens hem diversificat i a banda de les aigües, distribuïm refresc del grup Coca-Cola que té moltes marques, les cerveses del grup Heineken i alimentació com olis, sucs, llet, farines i conserves… Estem a la major part d’establiments de Sitges.

Ara ja no es ven tant la garrafa?

La gent ja no fa servir tant la garrafa, prefereix aigua embotellada de litre i mig perquè costa menys de manipular. Nosaltres treballem molt amb envàs recuperable, però, tot el que és alimentació és plàstic. La gent no està gens conscienciada amb el medi ambient en aquest tema.

I als anys 90 va arribar l’aigua osmòtica…

Doncs, sí. Molta gent que feia servir garrafes, n’ha deixat de comprar-ne. Les vendes en aquest sentit han baixat un 10 per cent, la comoditat es premia. Tot i que el tema osmòtic té conseqüències per a la salut, acabes bevent aigua sense minerals i això no és bo, per la manca de magnesi, per exemple…

Com a grans amants de l’aigua que sou, quines són les millors al vostre parer?

Totes les aigües provinents dels Pirineus i del Montseny són molt bones perquè arrosseguen molts minerals i són lleugeres al paladar, les paeixes bé. Ens hem convertit en grans amants de la cultura de l’aigua, participem de cates i si anem a un lloc on l’aigua no ens encaixa, no la bevem. També participem en un estudi sobre aigua i salut que sosté que pots canviar de vi, però no d’aigua.

Quin tipus d’aigua envasada triomfa aquí?

El món de la restauració de Sitges, on tenim una oferta de gran qualitat i innovació, demana una bona qualitat de l’aigua amb una ampolla que tingui un disseny bonic, i en aquest sentit oferim 8 marques sense gas i 5 amb gas.

Com teniu el relleu generacional?

És una feina molt dura, t’ha d’agradar molt i els joves tenen altres prioritats. El nostre fill Jordi, que ara té 34 anys, va aportar el seu granet de sorra i de canvi a l’empresa, però li ha sortit una molt bona oferta de feina amb nous reptes i ha decidit canviar per noves experiències.

Què és el que més t’agrada de la teva feina?

La distribució és una feina de molta responsabilitat, amb molta pressió. A mi m’agrada molt el repte i sempre m’ha agradat molt vendre. Vam començar amb una nau de 400 m2 i ara és de 2.500 m2. Veure el que hem aconseguit em dona satisfacció. Llevat de les enrabiades, m’agrada molt la meva feina. Hem passat per èpoques molt difícils, i és tot un repte de superació constant per tirar endavant.

Jean O’Dwyer és irlandesa, nascuda a Midleton (1981), al costat de la ciutat de Cork. Valenta com totes les dones de la seva família, va marxar als 20 anys del seu país per viure una aventura que la va dur a Sitges. Va aprofitar l’oportunitat de venir-hi a fer d’au-pair d’una família irlandesa amb quatre fills. I des d’aleshores, ja fa 17 anys, viu aquí, on va conèixer el pare dels seus dos fills sitgetans.

La teva primera parada seria Sitges, pensaves aleshores…

Sí, i de moment, la primera i l’última…Després de fer d’au-pair un any, vaig anar a Irlanda a estudiar fotografia i producció de vídeo. Però vaig tornar a venir, perquè em sentia enamorada del meu noi i de Sitges.

Què et va enamorar de Sitges?

El cel de Sitges em va enamorar. A Irlanda el cel és tan baix i gris, que es pot tocar. És depriment. Aquí em sentia tan afortunada! De tenir-ho tot tan a prop i tan bonic, llavors no havia vist mai res tan maco…I encara gaudeixo de tot això.

Visites el teu país?

Cada any vaig un mes i mig a Irlanda. Hi torno molt pels meus fills, pel contacte amb la família i per a que coneguin el país i la cultura irlandesa. I els encanta! La casa de ma mare, on vaig néixer, és la seva segona casa. Adoren el jardí gran que tenen els meus pares, que viuen al camp. Anar al bosc amb els seus cosins…

Totalment diferent de Sitges…

Sí, i tant. Quan vaig arribar el que trobava a faltar a Sitges és més verd i que no hi hagués animals. Allà tot és verd i ple de conills, ovelles, vaques, guineus, i això em manca. Aquí hi ha molt ciment i gossos pijos. Però el cel i el mar han substituit el verd d’Irlanda.

Què ens expliques de la teva família?

La meva àvia era una dona increïble, volia una botiga de sabates i no tenia diners. Desitjava un contracte amb Clark’s, però, a Clark’s no els interessava. Va viatjar a Dublin per convèncer’ls i al tren, la dona que tenia asseguda enfront li va preguntar el perquè del viatge i li ho va explicar. Resulta que la dona tenia botiga de Clark’s a Cork i volia tancar i no sabia què fer amb les sabates. Així va ser que la meva àvia va aconseguir tenir el seu propi negoci. Era a finals dels anys seixanta. En aquells temps les dones tenien cura dels fills i no treballaven. Va ser molt valenta. Va morir el setembre amb 94 anys, 15 néts, 13 besnéts i 8 botigues que regenten els meus tiets i cosins.

Tens molt present les dones de la teva família, com les definiries?

Strong and proud. Fortes i orgulloses. Molts treballadores i també molt empàtiques. Ara que com que vaig marxar amb 20 anys (era una nena!) conec millor les dones catalanes i sitgetanes que les Corkianes, hahaha! Irlanda té un passat turbulent i les dones havien d’emigrar i lluitar i començar de nou mil cops.

T’has pogut integrar a Sitges?

Quan vaig venir tenia molt clar que no volia quedar-me tancada en la colònia anglesa, volia conéixer gent d’aquí. Vaig treballar dos estius al Sausalito, sóc Sausalito’s Girl –afirma molt orgullosa-. I 11 anys a Speak Easy. Allà és on vaig conèixer mig Sitges perquè darrere dels fills venien els pares, els tiets i comences a formar part del poble. Des de fa 7 anys treballo a The British School of Barcelona, a Castelldefels, on sóc mestra de suport. M’encanta treballar amb infants: si dones una mica, reps moltíssim.

Ser profe d’anglès deuria ser la sortida professional més clara quan vas arribar…

Sí, ensenyar anglès era la sortida més fàcil en un país estranger. El meu somni era ser llevadora. Si m’hagués quedat a Irlanda, m’hauria agradat fer-ho. M’encanten els nadons i les dones. I estic molt orgullosa dels meus parts, els dos naturals…

I un, amb anècdota inclosa…

Síii, el del Max, el meu segon fill, que ara té 7 anys. Va néixer al terra del lavabo de casa. Vaig trencar aigües i vaig trucar a la llevadora dels Camils, la Martina, per dir-li que anava cap allà. Però les contraccions de seguida van ser cada dos minuts. No entenia res! Vaig anar al bany amb ma mare i la meva sogra perquè no podia ni baixar l’escala de l’edifici familiar. Va arribar l’ambulància i ja estava dilatada de 9 cm! Els ambulanciers no sabien què fer. Vaig sentir que era la meva pròpia doula. Jo, al terra del bany, amb crits de part, necessitava empènyer i tothom em deia que no ho fes, que esperés que arribés el metge…El pare (que és músic) no hi era, estava tocant a Madrid. El meu sogre donava voltes al pati, desesperat…Molt surrealista! Molt fort tot plegat, però, molt maco.

I què va passar?

Va arribar el metge, que era en Josep Maria Soto i em va preguntar com em deia. Jean, -li vaig contestar plorant desesperada- i please, quiero push –vaig implorar-. Empuja, empuja bonita –em va contestar- i va sortir en Max, el meu soldat. Amb ell en braços, vam anar junts en ambulància als Camils. La llevadora, quan em va veure arribar amb el nadó entre els llençols, quasi es desmaia. Sort que tot això va passar a les quatre de la matinada i no al matí, amb tothom a La Granja prenent cafè i una ambulància al Cap de La Vila amb tot el tràfec de gent! Hahaha!

Quina història!!

Feia dues generacions que no naixia ningú a casa dels Ferret de Querol, en Max és el més sitgetà de la família. I així em vaig fer famosa, l’anècdota corria com la pòlvora, això sí guarnida amb detalls afegits: es rumorejava que vaig tallar el cordó amb un ganivet a la cuina o que vam demanar el ganivet del pa a Can Masó, hahaha…

I tu ja ets mig sitgetana, com es viu la barreja?

Cuino molt plats de la meva terra i de ma mare per estar més a prop d’Irlanda, però, també botifarra amb mongetes i caldo, que als meus fills els encanta. Adoro la dieta mediterrània i la qualitat i frescor dels productes d’aquí i m’entusiasma la cultura de tapes, canyes i pintxos…

Com veus Sitges?

Sitges és una mica bombolla, és difícil escapar-ne. Hi ha de tot i moltes festes, és molt fàcil quedar-s’hi i molt difícil sortir-ne. És una llàstima que es perdin els locals emblemàtics com El Xatet. Quan va néixer el meu primer fill Luca, en sortir dels Camils vam anar a menjar-hi el típic biquini de pa de pagès de sobrassada i formatge, mmm, deliciós! Trobo que ara a Sitges li falta caràcter, personalitat. Ha perdut molt…I em sap molt de greu. Ha crescut molt en 17 anys, però, no marxo perquè és la llar dels meus fills. Sense ells potser m’hi hauria escapat, però, hi tornaria segur.

Massa gent?

Sí, massa. No m’agraden les multituds de l’estiu ni dels caps de setmana ni les platges brutes i plenes de gent…De l’octubre a l’abril hi estic molt a gust a Sitges, i a l’estiu aprofito per marxar a Irlanda, on estic millor que aquí.

Què et sorprèn de Sitges?

Sempre m’ha sobtat que, malgrat ser un lloc tan cosmopolita, la gent sigui tancada. Els irlandesos són coneguts pel seu bon humor. A Irlanda, la gent és amable, servicial, acostuma a riure i somriure i enceta converses aleatòries arreu. Va caldre un temps d’adaptació a la gent d’aquí, al carrer els vianants són més seriosos, amb un posat greu. Després de tants anys aquí, ja m’hi he acostumat tant, que quan hi vaig fins i tot se’m fa estrany que gent desconeguda em parli i em somrigui pel carrer! A Sitges no és tan fàcil fer amistats com en el meu país, però, quan hi entres és per a sempre.

L’artista urbà Óscar García Viñe (Berok) té 40 anys i va néixer i es va criar al Clot de Barcelona, quan la Barcelona dels 80 que ara veiem a les pel.lícules era la realitat del seu barri. Es defineix com a decorador de grafit i no coneix un inici de la seva passió perquè sempre es recorda dibuixant i pintant. Ara ha complert un dels seus somnis: pintar a Sitges. Amb el dissenyador gràfic Daniel Rodríguez Fontdevila han decorat el pont de l’Hort Gran sota les vies del tren per encàrrec de l’Ajuntament. El projecte artístic inclou pintures murals a altres 5 ponts de Sitges, Garraf i Les Botigues.

Per a tu hi ha dues formes de pintar?

Sí, quan pinto lliure que faig el que m’agrada i  transformo el que hi ha a la meva ment en un paper, en un quadre, en parets, que en ser més grans ho puc detallar millor…Quan és un encàrrec no ho gaudeixo tant a no ser que el client em doni llibertat. En els encàrrecs, moltes vegades sóc una mica mercenari perquè faig el que em demanen.

Consideres negatiu ser mercenari?

No, però la gent pensa que no pinto la meva obra. Però és que per a mi transformar un local lleig i que fa pena de veure és una forma de crear la meva obra. Per a mi això és creativitat i un galerista no ho entén perquè és un encàrrec i no fas el teu propi estil, però no sempre es així, perquè moltes vegades tinc llibertat per crear el meu propi disseny. Si Picasso no hagués fet encàrrecs no seria tan mediàtic.

En quines feines d’encàrrec t’ho has passat millor?

Les decoracions infantils són de les que més m’omplen: veure la cara del nen o nena quan veu el seu somni fet realitat no té preu. En molts encàrrecs m’ho he passat bomba. Com quan em van donar la discoteca Imperio de Sabadell i la propietària em va dir: no vull saber què pintaràs, la vull veure quan estigui acabada. Fins i tot em va deixar triar la il.luminació i el color de les parets, va ser la meva gran obra d’art. I la propietària no em coneixia, em va trobar a Internet.

On tens desenes de milers de seguidors, ets tot un fenomen a les xarxes socials…

Les xarxes m’han ajudat molt en la feina. Vaig aprofitar que jo abans era informàtic per donar a conèixer la meva feina, primer a través de google i del web. Després Youtube em va servir per tenir fama i prestigi. Vaig ser el primer i l’únic que estava a les xarxes, de fet, la professió de decorador de grafit com a empresa, per particulars i de forma comercial, la vaig inventar jo. Hi havia altres galeristes i artistes de grafit que pintaven per a teatres, però no era el mateix, jo pintava per encàrrec a domicili.

Com creus que has acabat fent el que fas?

Sempre he volgut ser dibuixant. No vaig tenir una infantesa molt bona i el dibuix em servia per evadir-me. Vaig treballar en una empresa de videojocs i fent disseny de tatoos, feines que vaig deixar perquè pagaven malament. Aleshores em vaig ficar en la informàtica que la domino bastant, i vaig acabar sent el responsable informàtic de la Titanlux.

Vaja, una empresa de pintures, coses del destí?

Doncs, sí. Va ser un salt molt bèstia perquè vaig passar de cobrar una merda a tenir un sou bestial. Vaig treballar-hi 12 anys i en paral.lel pintava. De 5 del matí i a 12 de la nit de dilluns a dilluns. Pràcticament no veia els meus fills, cada minut que em quedava els hi dedicava.

I quan vas donar el pas?

Portava molt de temps rumiant, estalviant i buscant el moment de fer-ho. Crec en els senyals i en vaig tenir un de clar: un dia anava a treballar i al costat tenia un senyor amb una tartana de cotxe acompanyat dels seus fills i jo, amb un cotxàs, sol. Acabava de néixer el meu segon fill. Què cony estàs fotent? –em vaig preguntar-. Vaig malament, -em vaig respondre-. Vaig tenir clar que preferia la tartana amb els nens. I em va sorgir un desig: que la meva feina no em separi dels fills.

I vas trobar la solució?

Sí, vaig trobar la sortida del grafit i em vaig posicionar a les xarxes. Quan vaig veure que no existia l’ofici de decorador de grafits me’l vaig inventar, aleshores només existien grafiters galeristes…El 2012 em va sortir una feina de 9 mesos per pintar el Green Indoor Park amb 10.000 metres quadrats de grafit i em vaig decidir.

I la Titan, a més, et patrocina..

Sí, un luxe. Quan vaig dir que plegava just el fill heretava l’empresa i em van trucar de direcció perquè em volia conèixer. Em van tractar com un superartista, com si fos Dalí. Que allò era casa meva i que volien que fos de la Titan encara que marxés. Em van demanar que fes el calendari Titan del 2012. Cada any el dediquen a un motiu i aquell any va ser l’any Berok. Un privilegi! Em patrocinen des d’aleshores.

Ara estàs complint part d’un somni que era pintar a Sitges?

Sí, la meva dona i els meus fills són sitgetans i estic enamorat de Sitges perquè el veig com un poble d’art. Aquí ets més lliure, de ser com i el que vulguis ser. I per als nens és un luxe, és com viure de vacances tot l’any.

I què vols aportar a la gent de Sitges amb la teva obra?

Una obra d’art amb l’essència i l’esperit del poble: alegria i color, que la gent no hagi de passar per allà per arribar al seu destí sinó que canviï la seva ruta i baixi al pont. Convertir un lloc de pas en un destí.

Nascuda a Hollywood fa 80 anys, en fa 48 que la Carola Schisel va venir a Sitges amb el seu marit, el prestigiós pintor Miguel Condé. Tot i que el seu cognom és alemany, els seus rebesavis ja van néixer als Estats Units. La Carola és la Gran Dona que hi ha al darrere de l’artista. Dona de món, tan intel.ligent i interessant com suau i elegant en les formes. Li agrada conversar amb escriptors, periodistes i banquers internacionals perquè diu que saben què passa al món. Entre les seves amistats s’hi compten Ian Gibson i el recentment desaparegut Juan Luís Buñuel, a qui ajudava amb el llibre sobre el seu pare.

Parli’m de la seva família…

El meu pare era de Los Ángeles (Califòrnia), era enginyer i treballava per al Departament de Defensa dels Estats Units i la NASA, en molts projectes secrets per al govern nordamericà. Tot era Top Secret. Sempre em sentia vigilada, no podia sortir amb vaixell amb els meus amics per por que ens segrestessin per obligar al meu pare a revelar secrets d’Estat. Quan viatjava a Europa sempre anava escortat i mai podia trepitjar l’est del continent ja que va fer feines de seguretat a Berlin quan es construïa el mur. Pels diaris vam saber que va ser un dels dissenyadors del sistema de defensa del Pol Nord contra els russos. Els seus últims projectes van ser escuts antimíssils en plena Guerra Freda.

Què apassionant! Expliqui’m més…

El meu avi era banquer i assessorava com invertir fortunes, un dels seus clients era Bing Crosby. Vam viure a molts llocs perquè el meu pare feia projectes d’un any a molts indrets com San Francisco o New Orleans. La meva mare guanyava molts diners arreglant i venent les cases on vivíem. Volia ser arquitecta, però, era l’època de la Gran Depressió i es va haver de posar a treballar perquè els seus tres germans s’eduquessin.

Com ho va viure tot això?

Recordo una infantesa molt feliç. Estava molt unida al meu pare i viatjava molt amb ell. Era un gran home: moral, intel.ligent, realment fantàstic. Em va donar ales per volar i em va ensenyar a ser conscient de les conseqüències dels propis actes, li estic molt agraïda. Ma mare era més emocional i més controladora. Volia que fos una bona noia, amb bones maneres a taula i en el tracte.

Què va estudiar?

Dos anys d’Humanitats a la Universitat i després vaig anar a Provincetown, un lloc d’estiueig que sovintejava molta gent de NY i Boston. Un ambient molt bohemi amb molts gais i intel.lectuals i escriptors com Norman Mailer, a qui vaig conèixer. Vaig trobar feina de cambrera en un restaurant francès, i com que era molt guapa i amb accent de NY, sempre em donaven unes propines fantàstiques. Trencava els xecs que m’enviaven els pares i els hi retornava en un sobre.

S’emancipava, well done! Segueixi si us plau…

A Provincetown vaig conèixer en Miguel el 1957. Jo tenia 19 anys i ell, un any i mig menys, però no me’n vaig adonar perquè era bastant sofisticat per a la seva edat. Aleshores m’agradava dibuixar i pintar, però després de conèixer en Miguel ja no vaig pintar més. Em satisfeia el seu art. Aleshores estava pagant una obra seva a terminis que ja mai vaig haver d’acabar de pagar-la.

Quins eren els seus somnis?

Viure a NY, on vaig passar temporades amb els pares, però la vida em va dur per altres camins. Als pares els agradava en Miguel tot i que tenien l’esperança que me’n cansés i em casés amb un pretendent adinerat, cosa que no va passar mai perquè m’avorrien.

Sempre em vaig plantejar la relació amb en Miguel com una aventura que no duraria perquè volia viure altres coses. Jo era de les que els  retreia a les amigues que es volguessin casar de per vida…Jo, que porto tota la vida amb en Miguel! La meva aventura sentimental segueix: 61 anys de relació i 58 de casats. La noia que no volia estar amb un únic home!

I quin és el secret d’una relació tan longeva i enriquidora?

El respecte és bàsic. Encara ens sentim enamorats. Ens hem complementat a la perfecció, jo aguanto lo seu i ell lo meu. La relació cal construir-la sempre i donar corda i saber com recollir-la poc a poc, subtilment, és instint. Hem tingut temps meravellosos i també difícils. Tornaria a repetir. Hi ha coses que canviaria, però, no la relació.

Quines coses canviaria?

Potser no haver sabut aprofitar prou les oportunitats en la carrera d’en Miguel. I no haver-me deixat créixer del tot en el teatre, que era una de les meves passions. És l’única cosa que em penedeixo de no haver fet.

On van viure abans de Sitges?

A Mèxic, on ens vam casar. També a París, a Niça, als Estats Units…El 1969 vam venir aquí de la mà del poeta americà, d’origen mexicà, William McLeod Rivera i la seva esposa catalana, Teresa Cuatrecasas. Ens van oferir una casa d’estiu a Canyelles. Amb els nostres fills Amadeo i Pili, hi vam arribar un 11 de desembre. L’endemà vam venir a Sitges. Estava preciós, relluent amb el sol de les onze del matí i vaig dir a en Miguel: i si preguntem els lloguers aquí? I em va contestar que era molt bona idea.

Com els va acollir Sitges?

Amb molta generositat. Vam estar-nos a diversos llocs fins que vam trobar la casa on vivim. M’agrada molt perquè és discreta. Era de la casa d’Artur Carbonell, que també era pintor i va ser director del Teatre Nacional. Hi rebia molta gent com Picabia i va estrenar-hi peces teatrals. Pel que fa al taller d’en Miguel, el Sr. Puighibet li va cedir un espai. Li va dir que no necessitava els diners i que ell, en canvi, el taller sí. El mateix li va dir el Sr. Segarra de la pesca. Així ens van acollir a Sitges.

Què és el que li agrada de viure a Sitges?

Jo sóc molt de ciutat, però, em sento molt bé a Sitges, és l’únic poble on puc viure, perquè té els avantatges d’un poble i l’anonimat d’una ciutat. Sitges és molt especial, m’agrada el tracte de la gent, la llum i el sol, naturalment. Hi ha una comunitat internacional molt interessant i sempre m’ha sorprès que et convidin a un sopar i hi coneguis gent que mai havies vist abans, com en una ciutat.